dilluns, 31 de desembre de 2012

El Concert de l'Any

Pussy Riot. Situacionisme 2.0.
No m’agraden les llistes del millor de l’any. Aquell tràmit amb què ens bombardegen pels voltants d'aquestes dates tots els mitjans de comunicació -blogs inclosos- vinculats amb l’àmbit musical. Bombardejos tan desproporcionats en determinats casos, que sembla fins i tot que el gruix de feina realitzat al llarg de dotze mesos vagi enfocat exclusivament a confeccionar els rankings de torn. Anys enrere, jo també elaborava les meves pròpies llistes i les penjava en un blog, però vaig deixar de fer-ho quan em vaig adonar que la música, com el cinema, la literatura o les arts plàstiques, no es pot reduir a la fredor de les xifres i les posicions en un ranking. Perquè l’art, al meu entendre, és creació i expressió, no pas competició.

No obstant, m’agradaria referir-me avui al que, crec, ha estat el Concert de l’Any -sí, en majúscules-. Ni Springsteen, ni Wilco, ni els caps de cartell del festival de torn, ni aquell secret tan ben guardat que només vam degustar una selecta minoria -la qual cosa, en un país on només sabem combatre la ignorància i la indiferència a base d’esnobisme, sol donar molts més punts que el discurs artístic en si-. Al Concert de l’Any, jo no hi vaig ser. De fet, va tenir lloc a mil·lers de quilòmetres de distància del meu entorn més immediat, i en una ciutat i un país que no he trepitjat mai ni crec poder-ho fer a curt termini. Parlo de la irrupció de Pussy Riot a la catedral del Crist Salvador de Moscou, tot desafiant l’autoritarisme de Putin i la fèrria moral ortodoxa.

El Concert de l’Any, sí, perquè malgrat el caràcter fugaç de l’esdeveniment, el seu ressò -i el de tot el que ha vingut després, judici inclòs- ha estat massiu i global -fins i tot Sting ha acumulat més titulars aquest 2012 pel seu suport a Pussy Riot que no pas per la seva pròpia activitat artística-. Perquè ha donat més sentit que mai al terme riot grrrl. Perquè ens ha recordat en què consistia allò que anomenem punk, indie o alternatiu abans d’esdevenir un reclam per a vendre refrescs, telèfons mòbils i perfums de marca. Però sobretot perquè ha refermat el potencial catalitzador de la música i l’art en general en contextos socials tan miserables com la Rússia de Putin.

Un potencial, si m’ho permeten, que augmenta proporcionalment al grau de misèria i frustració provocats pel context de torn -com a mostra, l’onada de creativitat que el thatcherisme va desencadenar a la Gran Bretanya dels 80-. Suposo que per això, perquè per molt que ens queixem aquí encara vivim millor que sota la mà de ferro d’un ex alt càrrec del KGB, i perquè surt més gent al carrer quan guanya un equip de futbol que quan es retallen els serveis públics, la tan nostrada i autoproclamada escena indie segueix més interessada en obtenir guardons i aparèixer en rankings, que en adoptar postures crítiques i compromeses com la de Pussy Riot. Unes Pussy Riot que van fer en qüestió de minuts el que a casa nostra no aconsegueix un festival sencer. El Concert de l’Any, sí senyor.

diumenge, 30 de desembre de 2012

El Nadal de LAV Records

CONCERT DE NADAL DE MIQUI PUIG
La Masia, L'Ametlla del Vallès
29 de desembre de 2012

Sembla mentida, però amb aquesta ja són nou les edicions que Miqui Puig ha organitzat del Concert de Nadal al seu municipi. Una cita gairebé íntima, per a compartir moments musicals amb fans i amics, i que enguany canviava la seva ubicació: de l'escenari de la Sala Municipal de l'Ametlla del Vallès a un dels salons del restaurant La Masia. Un marc d'allò més elegant per a un concert de luxe i a tres bandes. Dues de les apostes més fermes de LAV Records -la companyia discogràfica impulsada pel propi Puig-, The Free Fall Band i Illa Carolina, i l'última encarnació escènica del Miqui. La que deixa definitivament enrere el crooner de fa alguns anys per a abordar temes propis i alguna versió amb les espatlles ben cobertes per una banda de rock'n'roll compacta i directa -no hi falten veterans de l'òrbita ametllatana com el sempre oportú Marc Botey a la guitarra-. La seva versió de "La Casa de la Bomba" (Brighton 64) amb contrabaix és simplement deliciosa. El moment definitiu d'aquest Concert de Nadal? La vital revisió de "Groenlandia" (Los Zombies) que va unir a l'escenari a tots els músics participants a la festa. Després vindria una frenètica sessió d'indie pop, new wave, rock'n'roll i northern soul amb punxadiscos com el mateix Miqui. I, potser perquè mai m'hagués imaginat que ho faria, va ser tot un gustàs ballar un tema dels Saicos a La Masia.

La família LAV versionant als Zombies.

Illa Carolina.

dissabte, 29 de desembre de 2012

Una cançó de Nadal?

Delên. "Neu a Menorca". D'acord, no és una cançó de Nadal, però m'està acompanyant moltíssim aquests dies. Potser perquè evoca aquell fred hivernal que tant espero i no acaba d'arribar. Potser perquè és una de les millors cançons que he escoltat aquest any. Potser per ambdós motius.



Acords gironins a la B1

MIQUEL ABRAS + ACOUSTERS
NAUB1, Granollers
28 de desembre de 2012

Doble cartell amb arrels a les comarques de Girona. Miquel Abras, des de l'Empordà i amb tot un Toni Molina (Mazoni) a la bateria, presentava "Equilibris impossibles", un nou àlbum on el seu repertori guanya la musculatura i la contundència que va exhibir ahir a l'escenari de la B1. Abans, els gironins Acousters havien presentat un cançoner que brilla especialment en cançons com "San Francisco" i els seus aires de Joni Mitchell.




divendres, 28 de desembre de 2012

dijous, 27 de desembre de 2012

Fontella Bass (1940-2012)


FONTELLA BASS
(1940-2012)

R.I.P.



L'any d'Springsteen

Extens i sucós article el que Uncut dedica en la seva edició de gener a Bruce Springsteen. L'home de l'any, segons proclama la pròpia revista britànica a la portada d'un lliurament on es resumeix el més destacat de 2012. I és que, sens dubte, aquest any que s'acaba ha estat un dels més intensos i memorables dels més de 40 que el de New Jersey porta a la carretera. Un any marcat per l'edició de "Wrecking Ball" -el seu millor àlbum en més d'un quart de segle-, una gira mundial amb The E Street Band en què, segons afirmen algunes veus autoritzades, està oferint els millors concerts de la seva història -a Barcelona en vam tenir una mostra el 17 de maig-, i un compromís social i polític més ferm que mai -"Wrecking Ball", càrrega frontal contra el sistema financer i la crisi global que aquest ha alimentat, és un dels discos que millor defineixen els temps que corren-. Tot plegat, li atorga gairebé la mateixa dimensió com a icona cultural de Bob Dylan o Woody Guthrie en un país, els Estats Units, on la música encara és molt més que un reclam per a vendre politons. Un any, doncs, gairebé immillorable i que Andy Gill repassa al llarg de vuit pàgines.

El reportatge es nodreix de testimonis de personal pròxim al Boss i músics amb qui ha compartit escenari al llarg dels darrers dotze mesos -de Pete Seeger a Tom Morello, passant per Ken Casey dels Dropkick Murphys-, a més del propi Springsteen, de qui es rescaten declaracions fetes en rodes de premsa i aparicions públiques com la conferència que va oferir el mes de març al festival South By Southwest d'Austin, Texas. Va ser allà on va tornar a insistir en tot el que noms com els d'Stax, Motown, Elvis Presley, Bob Dylan o Woody Guthrie han significat per a ell. Però va ser en parlar dels Animals quan realment es va deixar anar. "Per a mi, els Animals van ser una revelació", reconeixia, "els primers discos que vaig escoltar on hi havia una gran consciència de classe. 'We've Gotta Get Out of This Place' resumeix totes i cada una de les cançons que jo he escrit. (...) I hi havia una altra cosa que els feia grans: cap dels seus components era atractiu". Per a deixar clar fins a quin punt l'havien influït, va cantar "Don't Let Me Be Misunderstood" (original de Nina Simone, però popularitzada per Eric Burdon i companyia), sobre els acords d'un dels seus propis himnes per excel·lència, "Badlands", admetent tot seguit que ell s'havia apropiat del riff dels Animals per a compondre el tema que obria "Darkness on the Edge of Town" (1978). "D'això se'n diu un bon robatori", reconeixia després d'aquell momentàs. Momentàs, sí, perquè són detalls com aquest els que fan gran a un artista, i no pas les xifres, els rankings o les portades de les revistes.



"Els inversors i banquers de Bear Sterns i Lehman Brothers van oblidar que formen part d'una constant en la història: no es tracta dels diners que facis avui aprofitant-te dels altres. Si no hi ha un sentit de la continuïtat, d'un futur que depèn del que estàs fent ara mateix i del deute que tens amb el passat, acabes esdevenint un fill de puta superficial i avariciós que només mira de fer-se amb tot allò que pot" (Bruce Springsteen a Jon Stewart, durant una entrevista per a Rolling Stone, gener de 2012).







Audio: "Badlands" - Bruce Springsteen

dimecres, 26 de desembre de 2012

Sessió a la NAUB1

Aquest divendres, 28 de desembre, un servidor tornarà a punxar a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert), coincidint amb el doble concert de Miquel Abras i Acousters. Obertura de portes a les 22h. i una selecció musical triada amb cura i dedicació, perquè tots vostès tornin a casa una mica més contents i feliços. Vinguin, passin i posin-se còmodes, que ens ho passarem bé.



Elvis on the Wall


Elvis a la paret. Mira que en porta, d'anys penjat allà dalt. I no baixa, ni cau. Plogui, nevi o faci sol. Tres frenètics acords a l'habitació d'un nen que descobria el rock'n'roll.

dimarts, 25 de desembre de 2012

Bollocks to Christmas (1994)

Una altra peça imprescindible de la meva banda sonora nadalenca. Me'l vaig comprar quan tenia catorze anys, i des d'aleshores no he passat un sol Nadal sense escoltar-lo obsessivament. El vaig descobrir en un catàleg de venda de discos per correu que promocionava l'artefacte en qüestió amb una etiqueta, 'villancicos punk', realment atractiva per a un adolescent amb ganes de cremar adrenalina. No vaig dubtar a encarregar-ne una còpia, i quan em va arribar em va fer explotar el cap. Va ser a través d'aquest recopilatori com vaig conèixer grups com els Bad Manners (aquell "Skinhead Love Affair" transformat en "Christmas Time Again" és sens dubte el millor del disc), The Business (amb el mític "Drinking and Driving"), Anti Nowhere League, els UK Subs, Alien Sex Fiend, els Frantic Flintstones, els Hotknives, Judge Dread, Frank Sidebottom o els Stiff Little Fingers. Sí, el millor de cada casa de l'escena britànica de principis dels 80, amb composicions pròpies i delirants adaptacions d'estàndards nadalencs. I una de les caràtules més deliciosament macarres que he vist mai. Si Santa Claus els ha portat això, vol dir que aquest any han fet poca bondat...





Audio: "Christmas Time Again" - Bad Manners

Squirrel Nut Zippers - Christmas Caravan (1998)

Sense dubtar-ho, el meu disc preferit de Nadal. Me'l va deixar un conegut, fa cosa d'uns deu anys i en ple mes de juliol. Se'm va fer estrany acostar-me a mitjans d'estiu a un disc de temàtica nadalenca, però el meu conegut no parava d'insistir que això no importava, que aquell disc m'entraria a la primera en qualsevol època de l'any. I  tenia raó. Tan bon punt el vaig punxar, em va enganxar i em vaig enamorar per sempre més dels Squirrel Nut Zippers. Però va ser en acostar-se les dates nadalenques quan vaig descobrir-ne tota la màgia i vaig començar a punxar-lo a totes hores, ja fos tot sol a altes hores de la nit o en els sopars i dinars familiars. I tothom a qui li descobria em responia amb un somriure, cosa que és francament d'agrair. Ja fa anys que vaig deixar-lo d'escoltar en qualsevol època de l'any anterior al mes de desembre -d'acord, potser el meu conegut sí que anava una mica errat-, però cada cop que s'acosta el Nadal el recupero i me l'empasso unes quantes vegades de cap a peus. I és que, per a mi, si la nit de Nadal és per als Pogues i "Fairytale of New York", el dia de Nadal és per als Squirrel Nut Zippers i "Christmas Caravan".





Audio: "Hot Christmas" - Squirrel Nut Zippers

dilluns, 24 de desembre de 2012

The Pogues - Fairytale of New York

L'altra cara del Nadal. Shane MacGowan, Kirsty MacColl i un piano a les últimes. Solitud. El drunk tank i les històries d'un vell rondinaire. Una parella d'immigrants irlandesos atrapats a Nova York i desenganyats amb el somni americà. I un vals com a única via d'escapament. No conec cap cançó millor per a una nit com la d'avui. Ballem?


It was Christmas Eve babe
In the drunk tank
An old man said to me, won't see another one
And then he sang a song
The Rare Old Mountain Dew
I turned my face away
And dreamed about you
Got on a lucky one
Came in eighteen to one
I've got a feeling
This year's for me and you
So happy Christmas
I love you baby
I can see a better time
When all our dreams come true
They've got cars big as bars
They've got rivers of gold
But the wind goes right through you
It's no place for the old
When you first took my hand
On a cold Christmas Eve
You promised me
Broadway was waiting for me
You were handsome
You were pretty
Queen of New York City
When the band finished playing
They howled out for more
Sinatra was swinging,
All the drunks they were singing
We kissed on a corner
Then danced through the night
The boys of the NYPD choir
Were singing "Galway Bay"
And the bells were ringing out
For Christmas day
You're a bum
You're a punk
You're an old slut on junk
Lying there almost dead on a drip in that bed
You scumbag, you maggot
You cheap lousy faggot
Happy Christmas your arse
I pray God it's our last
I could have been someone
Well so could anyone
You took my dreams from me
When I first found you
I kept them with me babe
I put them with my own
Can't make it all alone
I've built my dreams around you






Merry Xmas Everybody




Lliçó d'història i de present

MEAT PUPPETS
Sidecar Factory Club, Barcelona
23 de desembre de 2012

Pot semblar absurd en un moment en què els hypes que creuen haver-se inventat la sopa d'all estan a l'ordre del dia, però en altres temps era habitual que un grup amb un determinat ressò mediàtic aprofités aquesta condició per a reivindicar les seves influències -i de passada donar-los un cop de mà-. Un dels exemples més evidents va tenir lloc quan Nirvana van convidar els germans Curt i Cris Kirkwood, nucli dels Meat Puppets, a tocar tres dels seus temes durant el concert acústic que recolliria el cèlebre "Unplugged in New York" (1994). Va ser aleshores quan tota una generació va descobrir els Puppets. Banda de culte que, una dècada abans, havia acostat el hardcore més frenètic a la música d'arrels nord-americana, ajudant de passada a definir el que s'acabaria coneixent com a rock alternatiu.

El cas és que, després d'una trajectòria plena d'alts i baixos -un breu flirteig amb el mainstream gràcies en part a l'efecte Nirvana, separacions temporals i períodes d'inactivitat-, els germans Kirkwood mantenen ben amunt el seu llistó compositiu. Com a mostra, el més que reivindicable "Lollipop" (2011). El seu darrer llançament discogràfic, i el que els va portar a debutar la nit passada als escenaris barcelonins. Amb tres dècades de retard, sí, però com sol dir-se en aquests casos, més val tard que mai. I és que el d'ahir va ser un d'aquells concerts que es recordaran durant molt de temps. Una orgia elèctrica d'una hora i mitja en què els huracans de feedback, les línies de baix impossibles i les salvatjades de tot un Shandon Sahm -fill del gran Doug Sahm- a la bateria van donar forma a un repertori on les novetats es van alternar amb clàssics infal·libles com "Lake of Fire" o "Up on the Sun", a més de refrescants revisions de composicions alienes com "(Hey Baby) Qué Pasó" (Texas Tornados) o "Sloop John B" (Beach Boys).

Tot just abans, els sempre oportuns Cuzo havien tornat a reivindicar-se com un dels combos més potents de la Ciutat Comtal. Power trio instrumental que es mou amb agilitat per la intangible frontera que separa el krautrock i el rock progressiu de la psicodèlia més passada de voltes, destaquen per un directe més sòlid que una pedra i una solvència que els ha permès col·laborar ni més ni menys que amb el gran Damo Suzuki. Ahir van tornar a brillar amb un repertori d'escapades galàctiques que, no obstant, va empetitir-se momentàniament quan insistien en una vessant funk que no els acaba de fer justícia.










Audio: "Lake of Fire" - Meat Puppets

diumenge, 23 de desembre de 2012

Disc de remescles de Xavier Bonfill

El prolífic i polifacètic Xavier Bonfill tanca un atapeït any 2012 amb l'autoedició d'un ep de remescles. "IX=? A" conté dues hipnòtiques deconstruccions de temes inclosos al seu debut en solitari, "9=0" (2012), a càrrec de Kamutao i Maine Koon, a més d'una improvisació enregistrada en directe a l'estudi amb Cinemascope, el trio electrònic i avantguardista que Bonfill comparteix amb Àlex Flaqué i Cels Campos. La caràtula és obra del propi Kamutao, que ja va elaborar la de "9=0". Cinemascope i Kamutao actuaran el proper dissabte 29 de desembre a la sala El Niu de Barcelona..






dissabte, 22 de desembre de 2012

Mestres i alumnes

RAYDIBAUM + NYANDÚ
NAUB1, Granollers
21 de desembre de 2012

Els mestres i els alumnes. Raydibaum i Nyandú. Els primers són ja uns veterans de l'escena barcelonina que un bon dia van decidir canviar l'anglès pel català i hi van sortir guanyant -no parlo en termes comercials, que això és un altre tema, sinó estrictament artístics-. El d'ahir a la NAUB1 era el seu darrer concert abans d'entrar a l'estudi a gravar el que serà la continuació de "Per fi potser demà" (2010, RGB Suports). Van destapar novetats, i van centrar el repertori en dianes tan rodones com "Maleeixo el temps", "Aurora" o la deliciosament reflexiva "El pop ha mort". Ho van fer amb la convicció i la serenor de qui, sense haver de demostrar ja res a ningú, té encara moltíssim per dir. Ja als bisos, els propis membres de Nyandú es van apuntar a un improvisat crescendo final. Precisament, el vocalista de Raydibaum, Valen Nieto, ha produït el primer disc dels osonencs, "L'origen de les absències" (2012, Música Global), i també va fer una breu aparició durant el set d'una formació a la qual va considerar "amics per sempre". Va ser un dels punts culminants d'un set, el de Nyandú, que es debatia constantment entre el folk costumista i el rock de tonalitats èpiques, resultant sempre guanyador aquest últim.

Raydibaum.

Raydibaum.

Nyandú.

Nyandú.


divendres, 21 de desembre de 2012

El piano de Ray Davies

Imaginin-se la situació. En plena crisi matrimonial, Ray Davies i Chrissie Hynde es troben immersos en una discussió que va pujant de to, fins que ella es deixa portar per un atac de ràbia i literalment es carrega el piano amb què ell havia compost "You Really Got Me". El matrimoni acabaria petant al cap de poc temps, però Davies encara conserva el que va quedar del piano. "En vaig guardar els trossos perquè hi havia compost una bona cançó", declararia anys més tard. És clar que sí, Ray. És clar que sí.

Ray Davies.





Audio: "You Really Got Me" - The Kinks

dijous, 20 de desembre de 2012

Barcelona no sona, Liannallull sí

LIANNALLULL
Heliogàbal, Barcelona
19 de desembre de 2012

Nit de dimecres, carrers gairebé buits i un públic selecte a l'interior de l'Heliogàbal. A l'escenari, l'última encarnació dels imprescindibles Liannallull -la que compta amb Xavi García (Els Surfing Sirles) a la bateria- presentava els temes d'un disc, el tercer, que es troba ara mateix en ple procés de masterització. Alguns d'aquests temes, com "Ells són els radicals" o "Les putes catalanes", ja sonaven des de feia temps als directes dels del Baix Montseny. D'altres, com "Orfes fills de Buda", gairebé rebien ahir el seu baptisme de foc. Folk de batalla, electricitat lisèrgica, una lírica aguda i directa, i una banda compacta donant-ho tot i més. I un repertori on no van faltar una accelerada "Romanço moralista de la Lluna", una celebrada "Homes de debò" o aquell himne de resistència subterrània que és "Barcelona no sona". I és que Liannallull representen la Barcelona que hi ha més enllà dels llums de Nadal i les macrofestes del Fòrum. La mateixa que representa tot un Ramon Faura (Le Petit Ramon, Macho), que va sortir a l'escenari per a cantar "Prou ja de porqueria" i "Els nostres fills de puta". A la recta final, la corrosió i la mala llet de "Necessito una dosi" van tornar a reivindicar a Jordi Espinach i companyia com un dels projectes més sòlids de la música independent que es fa actualment a casa nostra. Barcelona no sona, però Liannallull sí. I molt.


Liannallull.

Liannallull.
Liannallull.
Liannallull amb Ramon Faura.
Liannallull amb Ramon Faura.
La puta essència del rock'n'roll.











Audio: "Prou ja de porqueria" - Liannallull

dimecres, 19 de desembre de 2012

Recomanació: Pilé on 45

S'acosta la fi del món. I quina millor manera d'acomiadar-nos de tot i de tothom que degustant una bona selecció musical i gastronòmica? Aquest divendres, 21 de desembre (21h.), torna el club mensual PILÉ ON 45 al restaurant-llibreria Anònims de Granollers (c/. Ricomà, 57). Una nova sessió de música mod i sixties en rigurós vinil només apta per a gourmets musicals. Organitzat com sempre pel col·lectiu Tiempos Modernos. Activitat compatible amb el concert de Raydibaum i Nyandú a la NAUB1.

La fugida endavant de Robert Plant

El 10 de desembre de 2007, Led Zeppelin van oferir el seu primer concert en dècades a l'O2 Arena de Londres. I també el que probablement va acabar essent el del seu comiat definitiu. Phil Alexander, editor en cap de Mojo, firma a l'edició de desembre de la revista britànica un extens article sobre l'abans i el després del concert que més expectació ha generat en tota la història del rock -vint milions de persones de tot el món van participar al sorteig de les 18.000 entrades que es van posar a la venda, a un preu de 125 lliures esterlines per cap-. I ho fa entrevistant-ne els quatre protagonistes. Robert Plant, Jimmy Page, John Paul Jones i Jason Bonham. I una vegada més queden en evidència les diferències entre Plant i Page. Diferències que van molt més enllà de l'àmbit musical o personal. Diferències pel que fa a l'actitud vital. Mentre Page accepta amb resignació que probablement el Zeppelin no torni a volar mai més, Plant explica el per què d'una trajectòria que li ha permès explorar facetes que van molt més enllà de la del Golden God -sense anar més lluny, durant els darrers anys ha protagonitzat moments artísticament gloriosos al costat de gent com Alison Krauss o Band Of Joy- i, sobretot, el per què de la seva negativa a viure de la nostàlgia. "Crec que el concert va ser increïble, però aquell no acabava de ser jo", reconeix el cantant -que, sense trampa ni cartró i adaptant les línies vocals als seus actuals registres, va oferir una actuació tan brillant com la dels seus companys-. "Hi hauria d'haver un codi de bones pràctiques per a qualsevol músic: has de fer quelcom que el públic no s'esperi de tu", sentencia per a resumir per què actualment pot oferir molt més fora que dins de Led Zep. Després d'aquell concert , i mentre els seus companys celebraven una nit rodona amb alguna festa exclusiva, Plant va fugir de l'O2 i es va perdre en la nit londinenca, refugiant-se en un punt de venda de kebabs a Chalk Farm. "Simplement volia marxar i prendre'm sis ampolles de Keo, mitja ampolla de vodka i despertar-me en un altre món, evadir-me d'aquell ambient condescendent i especulatiu que començava a respirar-se", confessa. El concert de Led Zeppelin a l'O2 s'ha editat recentment en dvd sota el títol de "Celebration Day" i és altament recomanable per a qualsevol que vulgui veure una banda pletòrica interpretant per última vegada un repertori vertiginós.

dimarts, 18 de desembre de 2012

Carbonilla

Tot un tresor el que acaba de desenterrar Binary Emotions Records, un petit segell discogràfic amb seu a Parets del Vallès. Formats en aquest mateix municipi barceloní durant la segona meitat dels anys 70 i liderats per Daniel Nadal (veu i guitarra), Carbonilla venien del rock clàssic, però van interioritzar ràpidament la frescor de la incipient New Wave i fins i tot del que anys més tard s’anomenaria rock alternatiu. Així ho reflecteixen les gravacions realitzades el 1978 a la localitat veïna de Caldes de Montbui, entre les quals destaquen la immediata “Sabes hacerlo” i la instrumental “Cristales en el desierto” -probablement el seu tema més representatiu-, ambdues incloses al recopilatori “Grandes éxitos” (2012). Una recopilació produïda per la gent de Binary Emotions, que de moment l'ha penjat en un compte de Bandcamp amb la intenció d'editar-la properament en format físic. Carbonilla es van separar a mitjans dels anys 80, després d’haver realitzat concerts arreu de l’estat i haver destacat en allò que es va anomenar Nueva Ola amb temes com “Corazón salvaje” i aparicions en programes com Musical Express -dirigit i presentat per Àngel Casas a Televisió Espanyola-.








Audio: "Sabes hacerlo" - Carbonilla

dilluns, 17 de desembre de 2012

Reflexions

Veia dies enrere per la televisió una pel·lícula ambientada durant un dels grans conflictes bèl·lics que han marcat la història contemporània. El film en si no em va semblar gran cosa, però em van cridar l’atenció determinats elements estètics que identifiquen la primera meitat del segle passat, i que van evocar en el meu subconscient les conquestes socials assolides aleshores a base de suor i sang. Conquestes que durant el que portem de segle XXI s’han anat destruint sense cap mena de mirament sota pretextos com l’actual context de crisi. Potser seré un romàntic, però m’agrada el segle XX. Cent anys durant els quals -conflictes i genocidis a banda- van passar coses increïbles i es van assolir fites que en ple segle XXI han acabat mutilades a cop de tisora per culpa de l’avaricia i la manca d’escrúpols d’uns quants.

Dies després vaig revisar per enèssima vegada “Cool Hand Luke” (1967), un dels meus films de capçalera. La història d’un reclús rebel en un duríssim centre penitenciari dels Estats Units. Una apologia d’aquest esperit rebel i inconformista, però també una invitació a múltiples reflexions morals i ètiques. Dóna gust observar com en altres temps el cinema comercial -amb tot el seu potencial de mitjans tècnics, humans i econòmics- podia servir precisament per això, per a convidar a reflexionar. I fa pena comprovar com aquest ha derivat majoritàriament cap a un desproporcionat desplegament d’efectes especials sobre guions insulsos, amb cap més objectiu que vendre samarretes, vals promocionals de cadenes de menjar ràpid i crispetes elaborades amb tan poca passió com molts dels blockbusters que rebenten les cartelleres.

diumenge, 16 de desembre de 2012

Raydibaum i Nyandú a la NAUB1

Dues generacions de música independent cantada en català es troben a l'escenari de la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). RAYDIBAUM s'han donat a conèixer durant els darrers anys, però les seves arrels es troben a la Barcelona de principis d'aquest mil·leni, la mateixa on gent com Glissando* (i ells mateixos) treien el pop en català dels despatxos per a tornar-lo al carrer. NYANDÚ, des d'Osona, encaixen en aquest folk-pop que tants rius de tinta fa córrer darrerament. Però que ningú s'espanti, al seu repertori no hi ha costumismes de postal sinó cançons que guanyen pes -i de quina manera- a l'escenari. Compartiran cartell aquest divendres, 21 de desembre (23h.). Sí, el dia de la fi del món segons els maies. Per això, abans i després de cada concert un servidor oferirà una sessió de música enllaunada per a amenitzar un moment tan solemne com irrepetible.




Recomanació: Liannallull a l'Heliogàbal

LIANNALLULL és una de les formacions amb més projecció que tenim actualment a casa nostra. Els del Baix Montseny han parit dos discos on el folk-rock dylanià enllaça amb la urgència de la Velvet i la lisèrgia de Pau Riba. I el millor de tot és que el tercer es troba a punt de sortir del forn. En podrem fer un tastet aquest dimecres, 19 de desembre (22h.), a l'Heliogàbal de Barcelona (c/. Ramón y Cajal, 80 - metro: Joanic).




dissabte, 15 de desembre de 2012

Cata de bourbons


Quatre il·lustres convidats comparteixen taula.



Jazz al soterrani

JAZZTÀ
Artemisia, Les Franqueses del Vallès
14 de desembre de 2012

Artemisia és una jove galeria d'art de Les Franqueses del Vallès amb vocació de trencar la monotonia que impera per aquestes latituds. Ho va fent mica en mica, a base de programar exposicions d'arts plàstiques on el risc i la innovació solen ser comuns denominadors. I programant esdeveniments diversos al seu soterrani, com el concert que hi van oferir el vespre passat els barcelonins Jazztà. Formació jazzística que basa el seu repertori en preciosistes reinterpretacions de composicions originals d'Oasis i Jamiroquai, entre d'altres.

divendres, 14 de desembre de 2012

Brighton 64 - Esta vez va en serio (2012)

"Esta vez va en serio". Aquest cop va de debò. No podria ser més encertat el títol del nou disc de Brighton 64. El primer que editen des que es van reunir l'any passat per a celebrar el seu trentè aniversari. El primer amb material nou en 25 anys. I el primer en què compten amb el paraigües d'un segell i un productor que els entenen. La primera és BCore, escuderia de referència de la independència discogràfica a casa nostra i tota una garantia tant per a l'oient com per al propi grup. El segon és Santi Garcia, tot un arquitecte de la música independent estatal des dels seus estudis Ultramarinos Costa Brava. Ha estat al seu interior on s'ha gestat un àlbum que presenta els germans Gil i companyia més frescos que mai, però en sintonia amb un passat clau per a entendre la música feta a Barcelona durant els darrers 30 anys. L'àlbum comença amb tota una declaració de principis, "Solo hasta el final", amb vocació d'himne molt més que subterrani. Un d'aquells temes que en un món perfecte reventarien ones radiofòniques, pistes de ball, clubs, auriculars i minicadenes sense contemplacions. El segueix "Soy un tanto antiguo (y creo en el amor)", on els barcelonins deixen anar la seva vessant més mod amb una melodia directa, unes veus urgents i un teclat profundament hipnòtic -una delícia, escoltin-. A partir d'aquí, composicions noves de trinca -com "Quan baixis de l'avió" o "Notes al marge", les primeres que firmen en català- s'alternen amb alguns moments rescatats de la primera etapa del grup. En són exemples una potentíssima "Banderas blancas" o "No puedo ir a dormir" (adaptació al castellà de "Just Can't Go to Sleep", dels Kinks), que sonen a dia d'avui tan vitals com el material més recent del grup. Tot això, amanit amb una cuidada presentació, l'artwork de la qual ha il·lustrat Bernat Lliteras. Ara sí, Brighton 64 han tornat per a quedar-se. I a jutjar pel contingut de l'àlbum que acaben de lliurar-nos, aquest cop va molt en serio.






Audio: "Notes al marge" - Brighton 64

Brighton 64 en petit comitè

BRIGHTON 64
Heliogàbal, Barcelona
13 de desembre de 2012

Concert molt especial el que Brighton 64 van oferir la nit passada a l'Heliogàbal de Gràcia. Sala petita, aforament reduït -només s'hi podia accedir amb invitació- i la possibilitat de degustar en exclusiva el material del seu primer disc en un quart de segle, "Esta vez va en serio" (2012, BCore Disc). Una hora que es va fer curta i durant la qual els germans Ricky i Albert Gil (veu solista i baix, i guitarra, respectivament), Jordi Fontich (teclat) i Tino Peralbo (bateria) van sonar com mai. Crus i directes, frescos i immediats, defensant el seu present creatiu amb dards de precisió com "Soy un tanto antiguo", "Quan baixis de l'avió" o "Solo hasta el final", i deixant per a la tanda de bisos les eternes "Igual, nos da igual" i "La Casa de la Bomba". Una demostració de força i rigor a càrrec d'uns Brighton 64 que, com va insistir el propi Ricky Gil durant el concert, han tornat per a quedar-se. Després del passi, la dj Yokomar va oferir una deliciosa sessió modernista que va fer perdre el cap a més d'un.








Audio: "Solo hasta el final" - Brighton 64