dilluns, 19 de març de 2012

The Fotolog Years: January 30th, 2012


Llegia fa alguns anys un editorial d'una revista musical de Barcelona on es denunciava que vivim en un país de posat (el que en castellà anomenaríem "de pose"). L'article venia a dir que en aquest país d'eterna pandereta, una gran massa escolta la música que escolta perquè toca i/o per sentir-se superior al veí. I jo no podria estar-hi més d'acord. Quantes vegades no hem observat al modern pseudointel·lectual de torn adoptar aires de superioritat perquè el seu selecte paladar li permet degustar grups (suposadament) indies, la virtut dels quals sembla ser únicament no omplir estadis ni sortir a Los 40 Principales? O aquell heavy que té claríssim que els seus grups són els millors perquè són capaços de tocar solos impossibles (i sovint innecessaris), cosa impensable en les poperades de torn que escolta el primer? O el rocker i el mod que eternament se'ns presentaran com a eterns guardians d'una autenticitat que només amaga esnobisme i frustracions mal canalitzades? Tots tenen la seva veritat absoluta que -com els drets fonamentals de l'ésser humà- s'acaba on comença la del veí, cosa que sovint semblen no entendre. I així els va.

Dic tot això perquè aquesta nit vist en directe la noia de la fotografia, Emma-Lee Moss, més coneguda com a Emmy The Great, que tant dins com fora de l'escenari lluïa sense cap mena de complexe una samarreta d'Iron Maiden. En un país tan acomplexat com aquest, on encara hi ha qui s'escandalitza davant la presència de Mayhem i Napalm Death al Primavera Sound, pot sonar estrany que una figura a l'alça de l'indie britànic es passegi pel món amb una samarreta d'un dels paradigmes del Heavy Metal més ortodox. Però no ho és. Vagin al Regne Unit (o a qualsevol país que es trobi més amunt dels Pirineus), i veuran que en concerts com el d'ahir, entre el públic es barregen samarretes dels Smiths i dels propis Iron Maiden. O de Metallica i els Stone Roses. I òbviament, qui escolta una cosa pot escoltar l'altra sense problemes. Perquè l'objectiu no és poder adoptar aires de superioritat davant el veí, sinó gaudir de la música que t'agrada, etiquetes i posats al marge.

Després del concert he tingut el plaer de saludar a la senyoreta Moss. I és clar, hem acabat parlant d'Iron Maiden. M'explicava que els va veure en un festival l'estiu de 2010, i que no van mostrar-se a l'alçada de les seves expectatives. A l'escoltar-ho, un veterà membre del públic ha posat cullerada a la conversa per matisar que, en realitat, ella no havia vist Iron Maiden. En paraules seves, els Maiden actuals no s'aguanten en comparació amb els de fa 20 anys, quan editaven un clàssic rere l'altre. Més enllà de si té o no raó (jo crec que no, si bé és cert que els Maiden actuals no podrien ni en broma firmar un altre "The Number of the Beast"), el fet és que havia trobat un altre membre del públic capaç de combinar sense complexes Iron Maiden i Emmy The Great. Això sí, el seu accent deixava les coses clares: era anglès.









Audio: "We Almost Had a Baby" - Emmy The Great

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada