dissabte, 17 de març de 2012

The Fotolog Years: November 28th, 2011


GIRLS


Vaig trobar-me a Christopher Owens, líder del grup californià Girls, el divendres a la nit sortint de la sala 2 d’Apolo, durant la celebració del Primavera Club. Hores abans, havia presenciat el concert que Owens i la formació que encapçala havien ofert al Casino L’Aliança de Poblenou, en el marc del mateix festival. Un concert que em va semblar indiscutiblement el punt àlgid d’un certàmen que ha celebrat enguany, en la meva modesta opinió, la més fluixa de les seves sis edicions -malgrat altres actuacions memorables, com la de St. Vincent o la d’uns Vetiver que es van mostrar molt més sòlids que Fleet Foxes malgrat fer-los de teloners-.

La meva trobada amb Owens va ser breu. Simplement ens vam creuar i no vaig poder evitar felicitar-lo pel concert. Un vist i no vist, un hola i adéu. Però temps suficient per quedar-me amb la seva mirada i la seva forma de parlar. Expressions que transmetien agraïment i emoció pel fet de rebre aquella acceptació. I és que, per poc que ell s’ho acabi de creure, Girls són un valor cada cop més a l’alça al panorama independent. Una cosa inimaginable anys enrere per a un Owens que, literalment i per molt que soni a tòpic, ha trobat en la música una via d’escapament i de salvació. El miracle que li permetria recuperar la vida que li havia estat robada abans de néixer.

I és que la seva història comença en el sí d’una de les sectes més destructives de l’última meitat de segle, els Nens de Déu (Children of God). Una hermètica xarxa internacional de fonamentalistes cristians que aïllen els seus fills del món exterior negant-los l’assistència a qualsevol escola aliena a la seva doctrina i prohibint-los l’exposició a qualsevol composició i expressió musical que vingui de fora de la secta. Per a Owens, descobrir el rock de grups com Guns N’Roses en plena adolescència i a través de les poques pel·lícules que li deixaven veure, va ser la primera exposició a tot un món -el que hi havia més enllà de Nens de Déu- que fins aleshores desconeixia. I també l’espurna que va encendre la seva curiositat.

Una curiositat que el portaria a escapar-se de la secta i trencar amb el que fins aleshores havia estat normal per a ell, buscar un pare i una germana que creia desapareguts i viure la vida que se li havia negat durant 16 anys. Una decisió valenta que implicava, però, deixar enrere la mare que l’havia criat com un més dels Nens de Déu. Això explica que evoqui el que evoca quan comença un concert cantant coses com “Oh god, I'm tired / and my heart is broken / It's so hard to feel so all alone / and so far away from home / and you my Ma / Oh god, I'm so lost / and I'm here in darkness / and I want to see the light of love / I'm looking for meaning in my life / and you my Ma” (My Ma).

Com ha declarat en diverses entrevistes, el seu passat a la secta ha marcat el seu caràcter com a artista i també les seves composicions. Perquè, cal recordar-ho, l’artista és conseqüència del seu ser i de la seva experiència vital, i no del que diguin els coolhunters i els blogs de tendències. En altres paraules, Owens no fa música perquè les noies ballin. Ni per vendre colònies. Ni per pretendre haver descobert la sopa d’all. Potser per això, sense inventar-se res de nou però partint del fet que tenen coses a dir -i saben com dir-les-, Girls sonen molt més frescos i creïbles que moltes de les formacions amb qui han compartit cartell aquests dies.






Audio: "My Ma" - Girls

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada