dilluns, 16 d’abril de 2012

15 d'abril de 2012: The Waterboys al Coliseum

Mike Scott (The Waterboys)
“Aquest teatre és molt bonic”, diu Mike Scott referint-se al Coliseum. L’imponent auditori de la Gran Via barcelonina on l’escocès actua un diumenge d’abril amb l’actual encarnació dels seus Waterboys. “Suposo que deveu haver vist milers de concerts aquí dins”, apunta. Soroll de veus entre el públic i cap resposta clara. “Quina mena de concerts hi fan, aquí?”, pregunta. “Òpera?”. Silenci. “Jazz?”. Més silenci. “Punk rock?”. Un crescendo de rialles descontrolades. “Country & Western?”. Més rialles descontrolades. “Flamenc?”. Caos a la platea i Scott que s’adona que no n’encerta ni una. “Doncs què es fa en aquest teatre?”. “Cinema”, criden alguns. “Teatre”, diu una noia darrere meu a qui Scott no arriba a sentir. Cinema. Això explica que hi hagi qui menja crispetes en una butaca mentre Scott dóna puntades de peu a l’aire al ritme de “Glastonbury Song”. “Ok”, diu amb cara de no entendre res, “gràcies per la informació”. I el concert segueix el seu curs, com si res no hagués passat. Això sí que és un crescendo, i no precisament de rialles. Quan “Fisherman’s Blues” fa caure el teló, surto d’allà amb la sensació d’haver presenciat quelcom irrepetible. The Waterboys en estat de gràcia al Coliseum. Dues hores divines, a l’alçada de les que van protagonitzar Tom Waits a l’Auditori del Fòrum o Patti Smith al Palau de la Música. Un concert per a emmarcar i seguir-ne parlant d’aquí a deu anys. Minuts després m’assec a la barra d’un bar i, mentre mullo un nugget de pollastre amb salsa tàrtara, sento com darrere meu tres desconeguts verbalitzen un per un els meus pensaments. També vénen del Coliseum. I tampoc s’acaben de creure el que ha passat allà dins. Perquè fins i tot el detallet del ball de màscares, que hauria fregat el ridícul més espantós en mans de qualsevol altre mortal, ha tingut un regust transcendental quan Scott ha portat la poesia de W.B. Yeats a terrenys propis d’Edgar Allan Poe. Gran, fotudament gran. Les tres pintes de Guinness que em fotré més tard van per vostè, Mr. Scott.





Audio: “Fisherman’s Blues” – The Waterboys


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada