dimecres, 11 d’abril de 2012

Entrevista a El Nas

A continuació poden llegir la transcripció sencera de l'entrevista que Núria Aymerich em va fer el mes passat per la publicació local El Nas, de Cardedeu, amb motiu del Concert de Comiat. L'entrevista apareix publicada a la darrera edició del periòdic, corresponent a aquest mateix mes d'abril (veure link posterior o imatge adjunta).








Recordes els teus inicis en la música?
Vaig començar a escriure cançons quan tenia 13 anys, si no ho recordo malament, però no m’hi vaig posar seriosament fins que en vaig tenir 19 o 20. Quan dic seriosament, vull dir que les gravava i les assajava, tot i que vaig trigar a presentar-les en directe perquè no m’hi atrevia. Quan finalment m’hi vaig atrevir, vaig enregistrar una maqueta que em va permetre debutar en directe al Sidewalk Cafe de Nova York. Era el març de 2006, i el mes següent vaig oferir el meu segon concert, aquest cop al Tarambana, a Cardedeu. A partir d’aleshores, aniria fent més coses mica en mica.


On t’han portat els concerts que has fet durant tots aquests anys?
La veritat és que no em puc queixar. A banda d’aquell primer concert, he anat dues vegades més a tocar a Nova York. També he tocat a Londres, Berlín, París i Buenos Aires, entre d’altres. I evidentment, llocs més propers com Barcelona, València o Madrid. M’agrada més parlar de ciutats que de països. No té res a veure, per exemple, tocar a Barcelona amb tocar a Vic, malgrat trobar-se a la mateixa província.


Durant tot aquest temps, has editat un disc i participat en diversos recopilatoris.
L’any 2009 vaig editar l’ep “I’m Sorry for Loving You”. A banda d’això, es poden trobar temes meus en recopilatoris com “Megatón Yé-Yé vol. 11”, “Somos los Mods 2” o “Operació Borrego”. Aquest últim el va editar l’Ajuntament de Cardedeu l’any 2007, quan les administracions públiques encara tenien les arques plenes. El projecte era interessant: editar un disc amb grups de Cardedeu per a poder-los promocionar. Llàstima que es quedés en això, un projecte: els discos no es van distribuir mai i, pel que tinc entès, cinc anys després de tot allò estan acumulant pols en un magatzem de Vila Paquita. A aquestes alçades, jo crec que l’Ajuntament s’hauria de plantejar regalar-ne un a cada cardedeuenc, fins a esgotar-ne les existències. Qui sap, potser d’aquesta manera la nova taxa pel rebut de l’aigua resultaria menys dolorosa: t’augmentem els impostos però a canvi et regalem un disc. El borrego de la caràtula fins i tot podria servir com a indirecta. Estaria bé, oi?


Per què “últim concert”?
Doncs perquè deixo aquest projecte i em ve de gust fer un concert de comiat. L’he fet coincidir amb el 24 de març perquè és el cinquè aniversari d’un concert que vaig fer a La Comuna de l’Art, a Mataró, que va suposar un abans i un després per a mi i del qual guardo un record molt especial. Tocaré tantes cançons com pugui i comptaré amb músics convidats amb qui he estat tocant durant aquests anys. La veritat és que em fa molta il·lusió fer aquest concert, encara que sigui l’últim.


Amb el que dius, sembla que deixes una porta oberta... Penses tornar?
Amb aquest projecte, segur que no. Si més endavant veig que puc començar algun projecte nou amb cara i ulls, miraré de donar-li forma. Però en qualsevol cas serà això, un projecte nou, no pas un retorn. Si hi ha algú de Cardedeu que hauria de tornar, són Ràtzia. Fa anys que els ho demano, però de moment no he tingut sort. Seguiré insistint!


Quins projectes tens ara?
Un de sol: el concert de comiat. Després d’això vull parar de forma indefinida per a respirar i que em toqui l’aire. Després ja veuré què faig. Com he dit abans, si sorgeix alguna cosa interessant on cregui que puc encaixar, m’hi implicaré. En aquest sentit, darrerament he estat col·laborant amb un parell de projectes on em mantinc en un segón pla. Són coses que m’agradaria seguir fent, ara que tindré més temps. Parlo d’acompanyar a altra gent, aportant tot el que pugui, però sempre des d’aquest segón pla. Ara mateix no em ve de gust portar, mai més ben dit, la veu cantant.


Sembles enfadat amb el públic. A la nota promocional del Concert de Comiat, dius: "L'entrada és gratuïta, i l'horari compatible amb sopars i altres excuses habituals. No hi faltin!" Ho estàs?
Això d’”altres excuses habituals” era una forma de parlar, o més ben dit de redactar una nota promocional pel concert... No estic enfadat. Al menys, no ho estic amb l’actitud del públic cap a mi o cap a la meva música. Una altra cosa és l’actitud general del públic d’aquest país cap a la música i la cultura en general. Em sembla molt trist que 60.000 persones es puguin gastar 70 euros per veure a Bruce Springsteen o AC/DC a l’Estadi Olímpic –i ho dic amb tots els respectes per Bruce Springsteen i AC/DC, que em semblen uns artistassos majúsculs i pels quals jo també passo per caixa quan vénen-, però al mateix temps ningú sigui capaç de baixar al bar de la cantonada on fan concerts i habitualment l’entrada és gratuïta. I encara em sembla més trist que molta gent no es pugui gastar sis o set euros amb un llibre o una entrada de cinema, però després se’n gasti nou o deu amb una copa en una discoteca. Això és una de les coses que ens situen per darrere de la majoria de països europeus. Quan vas a una sala de concerts a Alemanya o al Regne Unit, acostuma a estar plena. Ho he observat tant amb concerts meus com d’altra gent. Les sales tenen públic perquè en aquells països existeixen uns hàbits culturals que aquí no tenim, com el fet de consumir música en directe, sigui de gran, de petit o de mitjà format. Si la gent sap que té un bar a sota de casa on fan concerts, hi va perquè és una manera més de tenir vida social i passar-s’ho bé. I perquè són inquiets, tenen ganes de conèixer coses noves. Aquí, en canvi, preferim quedar-nos asseguts davant del televisor fins a quedar-nos adormits, i només sortim de casa si ens ho donen tot mastegat. I és clar, si no hi ha públic, no pot haver-hi una escena. I això implica que les sales tanquin, que els grups se separin i que després tothom es queixi. Aquest és un altre problema que tenim en aquest país: vivim instal·lats en la queixa permanent i gratuïta. Si donéssim suport a allò que ens envolta, probablement ens ho passaríem millor i no acabaríem lamentant-nos constantment del que podríem tenir i no tenim. Quantes vegades hem sentit dir que a Cardedeu o a Granollers no hi passa res? Doncs bé, et podria explicar casos d’uns quants projectes culturals –en algun dels quals jo mateix he estat implicat- que han fracassat en ambdós llocs per manca de públic. On eren aleshores tots aquells que sempre es queixen? Per què es queixen que no es fa res, si quan es fa alguna cosa no se’ls veu el pèl? Repeteixo: no estic enfadat amb ningú. Simplement dic que, com en tants altres àmbits, aquest país necessita un canvi de mentalitat i d’actitud pel que fa al consum cultural.


Quina valoració fas de l’Oriol Stardust?
No crec que jo sigui la persona més indicada per valorar-me a mi mateix, d’això és millor que en parli qui m’hagi escoltat o vist en directe. Simplement puc dir que m’ho he passat molt bé durant tot aquest temps i que m’han passat coses increïbles. Anar a Berlín, Nova York o Buenos Aires, i que hi hagi algú disposat a escoltar-te, no té preu. I tampoc té preu el fet de tocar amb alguns dels teus grups preferits. He compartit escenari amb una gran quantitat de grups i solistes que no citaré perquè la llista seria eterna i no em voldria deixar a ningú. A l’ep em van acompanyar Ricky Gil i Pol Font. El Ricky forma part de Brighton 64, que és una formació històrica d’aquest país li pesi a qui li pesi. I tant el Ricky com el Pol van formar part als anys 90 de Matamala, un grup que jo escoltava amb 15 anys i que em va marcar. I és clar, trobar-te un bon dia tocant amb ells és molt més que un privilegi, és un honor. Darrerament m’ha estat acompanyant en alguns temes Mónik Fuuur, d’Ivyfuuur The Polimonstre, un dels grups més interessants que han sortit a Barcelona durant els últims anys, de debò. L’estiu passat a l’Argentina vaig tocar amb Martin Medina, un músic i productor impressionant de qui vaig aprendre moltíssim. I com a anècdota, recordo que un bon dia vaig veure que els Surfing Sirles em citaven com a influència al seu myspace. La veritat, no sé com jo puc haver influït a un grupàs que porta tants anys a la carretera, però em va fer una il·lusió bestial veure el meu nom allà.


Vols afegir alguna cosa més?
Doncs m’agradaria donar les gràcies a tota la gent que m’ha donat suport al llarg de tot aquest temps. Novament, la llista és llarga i no m’agradaria deixar-me ningú, o sigui que no diré noms. Ells ja saben qui són. I moltes gràcies també a El Nas per haver-se fet ressò de la meva activitat durant més de sis anys. Com passa el temps!




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada