dimecres, 25 d’abril de 2012

PAUL WELLER - Sonik Kicks (2012)

Torna Paul Weller i ho fa amb un altre cop de timó que desconcertarà encara més a qui no hagi entès els seus darrers moviments, a la vegada que el torna a reivindicar, als seus 53 anys, com un dels músics més inquiets de la Gran Bretanya. "Sonik Kicks" insisteix en la mateixa idea que els seus dos anteriors treballs: Weller va arribar als 50 més obert de mires que mai, disposat a escoltar qualsevol cosa que sortís d'uns altaveus i absorbir-ne tantes influències com li fos possible. Influències que tant podien venir del folk anglès més boirós com del jazz més avantguardista, tal i com va quedar pal·lès al celebrat "22 Dreams" (2008) -un disc al qual, insisteixo, jo no atorgaria l'etiqueta d'obra mestra que es va guanyar al seu moment-. Dos anys després, "Wake Up the Nation" tornava a acostar-se al rock de guitarres més urgent i directe, sense fer marxa enrere -la psicodèlia, el jazz i el folk ja s'havien instal·lat definitivament a l'ADN de l'exlíder de The Jam- però amb un millor enfoc que "22 Dreams". Quedava clar, en qualsevol cas, que Weller no volia repetir-se. I encara queda més clar després d'haver escoltat "Sonik Kicks". Simon Dine torna a fer-se càrrec de la producció, i vells coneguts com Steve Cradock, Noel Gallagher o Graham Coxon aporten més d'un cop de mà. Però que ningú s'esperi la continuació de res que el Modfather hagi firmat fins ara. Sí, hi ha potencials hits per a trencar pistes de ball farcides de serrells i polos Fred Perry ("The Attic" i la potent "Around the Lake"). Tampoc hi falta un mig temps sofisticat amb secció de cordes inclosa ("By the Waters", el més semblant a "Wild Wood" que trobaran en aquest plàstic). Però la tònica general són incursions en el pop electrònic (la inicial "Green" o la deliciosa "When Your Garden's Overgrown"), el dub ("Study in Blue") i sobretot la darrera obsessió de Weller, el krautrock (a destacar l'atmosfèrica "Dragonfly"i els ritmes tribals de "Drifters"). No, aquest disc no és per als que encara somien amb una reunió de The Jam, però suposa l'enllaç definitiu entre el Modfather i una nova generació de músics britànics -i ja en van unes quantes-. Tant de bo tots els discos de maduresa fossin així.




Audio: "Green" - Paul Weller

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada