dijous, 31 de maig de 2012

Recomanació: Eddie & The Hot Rods

Una altra alternativa més que recomanable per a tots aquells que no vagin aquest cap de setmana al Primavera Sound. EDDIE & THE HOT RODS, figures clau del pub rock britànic, precursors de l'onada punk del 77 i autors d'himnes com "Teenage Depression" o el celebrat "Do Anything You Wanna Do", posaran de potes enlaire l'Estraperlo Club del Ritme de Badalona (c/. Isidre Nonell, 9). Serà aquest dissabte, 2 de juny (22h.), en el marc d'una nit d'altíssim voltatge organitzada per Produccions Intrankil·les i que es complementarà amb la presència de noms autòctons com Fujiyama Kids, Chaqueteros, Heroïnas o els imprescindibles Biscuit. Nit Intrankil·la, nit de Rock'n'Roll!


Cálido Home: De l'un i de l'altre

Ja poden escoltar el segon disc de Cálido Home, "De l'un i de l'altre". Sis cançons on Anna Andreu i Eduard Pagès (ambdós, veus i guitarres) mantenen intacte el seu (bon) gust pel folk nord-americà menys adulterat. Ho fan sense allunyar-se de la línia introspectiva que ja marcava el seu debut de fa dos anys. Una línia reforçada ara amb el violoncel de Marta Perna, una incorporació que no només acaba de vestir les cançons, sinó que les eleva. Comencen forts amb "The Horror" i el seu deliciós tempo boogie. S'acosten al Dylan de "Love and Theft" amb "I'm Not Blue". Tornen a augmentar les revolucions a "I've Got a Plan". I a "Cornèria", Andreu s'atreveix a cantar en català i se'n surt amb bona nota. Poden escoltar i descarregar-se el disc a http://calidohome.bandcamp.com/ .



Audio: "I'm Not Blue" - Cálido Home

dimecres, 30 de maig de 2012

Doc Watson


DOC WATSON
(1923-2012)


R.I.P.





Audio: "Deep River Blues" - Doc Watson

Mazoni i Sanjays a Granollers

L’equipament musical NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77) presenta aquest dissabte, 2 de juny (23h.) un doble cartell d’autèntic luxe. Un dels noms forts de l’escuderia Bankrobber, MAZONI, hi presentarà el seu darrer disc, “Fins que la mort ens separi”, i reinterpretarà clàssics com “Apocalipsi Now” o “Ei, que surt el sol!”. Formació imprescindible de l'escena independent catalana, Mazoni és el projecte personal de l’empordanès Jaume Pla, que en deu anys ha passat d’encapçalar els enyorats Holland Park a passejar-se per festivals de prestigi i a tocar en països com els Estats Units, Canadà o l’Uruguai, a més de compondre la banda sonora de la popular sèrie televisiva “Kubala, Moreno i Manchón”. Obriran la nit els també empordanesos SANJAYS. Rock fresc, irreverent i ballable a càrrec del darrer descobriment de Bankrobber. El seu segon disc, “Laboratorium”, ha estat produït pel propi Pla (Mazoni) i els ha valgut comparacions amb gent com B-52's o Rezillos. Sense cap mena de dubte, una de les millors alternatives al Primavera Sound!

dimarts, 29 de maig de 2012

Dotze propostes per al Primavera Sound

Torna la calor i amb ella un any més el Primavera Sound. Festival de festivals a casa nostra, es presenta novament amb un cartell mastodòntic que serà impossible degustar en ple. Caldrà, per tant, triar i remenar. Per anar obrint boca, els proposo dotze noms -dotze, perquè aquesta és la dotzena edició del festival- que es passejaran pel Parc del Fòrum entre el dijous i el dissabte. No he volgut recórrer als noms més repetits o mediàtics, però tampoc evitar-los perquè sí. És simplement una tria subjectiva que podria ser totalment diferent si la presentés demà a aquesta mateixa hora. Tampoc he tingut en compte si se solapen horaris entre els noms escollits, o sigui que vagin amb compte a l'hora de planificar el cap de setmana. No oblidin tampoc que enguany el festival s'ha acabat d'obrir a la ciutat programant concerts gratuïts a l'Arc de Triomf i amb la presència de noms com els de Richard Hawley, Nacho Vegas o The Wedding Present. Dit això, bona primavera a tothom.


1- The Cure: Perquè no només tenen història, sinó un arsenal de hits que es manté intacte després de tots aquests anys. I perquè la darrera vegada que els vaig veure -també en un macrofestival i amb una formació idèntica o, com a mínim, molt semblant a l'actual-, Robert Smith i companyia encara mantenien el tipus amb moltíssima dignitat. Cosa que no tots els seus companys generacionals poden dir.

2- Josh T. Pearson: Potser hi té a veure el rerefons espiritual de la seva música, però aquesta segona oportunitat sona a redempció per a tots aquells que ens vam perdre -i quina ràbia que em va fer- el barbut texà ara fa un any, quan va visitar Barcelona per primera vegada en solitari. Amb Lift To Experience ben aparcats, ens presenta "Last of the Country Gentlemen", un tractat de folk fosc i depressiu que posa la pell de gallina.

3- Lee Ranaldo: Mentre espera que els seus amics Thurston Moore i Kim Gordon decideixin si hi ha o no futur per a Sonic Youth, el guitarrista de la banda novaiorquesa es posa les piles i presenta un nou disc en solitari, el primer en clau de rock. "Between the Times and the Tides" sona fresc i segur, però a la vegada atrevit.

4- Dirty Three: Després de sis anys de silenci discogràfic, els australians tornen amb "Toward the Low Sun". Un nou treball on el violí de Warren Ellis (Nick Cave & The Bad Seeds, Grinderman) es passeja al seu aire per les prismàtiques atmòsferes que acaben de dibuixar la bateria de Jim White i la guitarra de Mick Turner.

5- Girls: Després del concertàs que van oferir a la passada edició del Primavera Club, no hi ha dubte que Christopher Owens i companyia es troben en un excelent moment. El seu segon disc, "Father, Son, Holly Ghost", està farcit de hits instantanis, i a la recàmera els queden encara cartutxos tan infal·libles com "Lust for Life".

6- The Pop Group: Uns altres que van deixar un excelent gust de boca al darrer Primavera Club. Els de Mark Stewart tornen a la càrrega gairebé tres dècades després d'aquella bomba de rellotgeria anomenada "We Are All Prostitutes". Ho fan amb més anys i arrugues a sobre, però amb la mateixa mala llet i ganes de fer mal que van fer dels de Bristol un dels noms capitals del post-punk britànic.

7- Nick Garrie: Ha plogut molt des que l'activista musical Maurici Ribera (The Missing Leech) el portés a l'Heliogàbal sense que gairebé ningú li fés cas. Des d'aleshores, el britànic ha debutat a Elephant Records i ha recuperat les dècades perdudes reinstaurant el seu folk barroc com a valor segur. Per primera vegada interpretarà sencer el seu debut de 1969, "The Nightmare of J.B. Stanislas", acompanyat d'una orquestra.

8- Sharon Van Etten: Amb tres discos publicats sota el seu nom -el darrer, "Tramp", editat aquest mateix any- i connexions amb formacions com The National o TV On The Radio, aquesta filla adoptiva de Brooklyn és un dels valors que més brillen ara mateix en el folk nord-americà. Les seves cançons introspectives li han valgut comparacions amb Karen Dalton i Cat Power, que no és poc.

9- Laura Marling: La vam veure per primera vegada obrint els concerts d'Adam Green amb una guitarra acústica, una col·lecció de cançons de seda i una carta de recomanació que firmava bona part de l'escena antifolk. Quatre anys després i amb una discografia on figuren joies com el recent "A Creature I Don't Know", aquella nena ha crescut a passos de gegant i ha esdevingut un nom de referència a la Gran Bretanya. Les comparacions amb Joni Mitchell no són en absolut gratuïtes.

10- Hanni El Khatib: No es deixin enganyar per l'exòtica del seu nom. El disc de debut d'aquest californià, "Will the Guns Come Out", és un còctel molotov farcit de blues canalla, rock de garatge a tota castanya i alguna balada terminal -brutal la seva adaptació de "Heartbreak Hotel", d'Elvis Presley-. No volien rock'n'roll? Doncs aquí en tenen una bona dosi.

11- Mazzy Star: Aprofitem el retorn del combo californià per tornar-nos a perdre en la càlida veu de Hope Sandoval i les atmòsferes de David Roback. La música tradicional americana es tornarà a tenyir de dream pop quan el material del seu imminent nou disc s'alterni amb delícies com l'inoblidable "Fade into You".

12- Melvins: Padrins i pedres angulars de gèneres com el grunge o l'stoner -juntament amb Mudhoney, també presents al cartell d'enguany-, Buzz Osborne i els seus tornen amb nou disc sota la màniga i ganes de fer soroll. Fans de Black Flag i Black Sabbath a parts iguals, Kurt Cobain els tenia com a referència i el seu darrer pas pel Primavera encara aixeca passions.



http://www.primaverasound.com/



James Hunter, Lisa Kekaula i el revival soul

Em trobava ahir a la nit a la sala Apolo, on James Hunter i Lisa & The Lips conformaven un doble cartell emmarcat en el calendari del Primavera Sound. El primer és un veterà músic anglès amb un currículum que fa caure d’esquena: de passejar-se per tota mena de clubs amb incomptables projectes d’escassa repercussió, a acompanyar tot un Van Morrison i posteriorment consolidar una trajectòria solista a base de constància i dedicació. Els segons són una aventura puntual que la nord-americana Lisa Kekaula, veu i ànima dels sempre oportuns Bellrays, ha posat en marxa amb músics d’ambdós costats de l’Atlàntic i amb l’únic objectiu d’oferir dos concerts -un a Madrid, i el d’ahir a Barcelona-. Un projecte dedicat a rescatar joies obscures –i algun hit puntual- de la música afroamericana a ritme de funk contagiós i soul pantanós. D'una banda, classicisme i etiqueta. De l'altra, suor i carnalitat. Res a veure amb això que se'ns ha venut com a revival soul. Un cul de sac on tot s'hi val per exprémer fins a l'última gota els manuals d'estil d'Stax i Motown -un tic que no pateixen ni Hunter ni Kekaula, gats prou vells com per a tenir prou recursos propis- i l'oportunisme envers la reinvenció que es va marcar Amy Winehouse amb aquell ja clàssic "Back to Black", que va posar el soul de tota la vida en boca de tothom -quan va sortir, aquests dos ja feia temps que les veien de tots colors-. No, James Hunter i Lisa Kekaula no realitzen coreografies dignes de cap festa major de tercera ni insulsos exercicis d'estil que no porten enlloc. Simplement interpreten la seva música. Sense inventar-se res de nou, però fent bé el que fan. Sense complexes ni innecessaris posats d’autenticitat, però amb l’actitud i la convicció de qui porta fent això tota la vida i així ho seguirà fent al marge de modes i revivals. Com també ho fa Sharon Jones, una altra veu privilegiada a la qual és absurd aplicar el terme revival perquè ha estat aquí gairebé des de l'inici dels temps. Perquè quan aquests suposats revivals es cuinen en laboratoris, a base de protools i estilistes que han entès malament el concepte d'estètica mod, dóna gust veure com la Kekaula transpira sexe i llàgrimes al temps que es fa seu allò que abans havien cantat Etta James i Tina Turner. I com Hunter maltracta la seva guitarra i canvia de registre amb la comoditat de qui porta tota una vida mamant soul, rhythm & blues i rocksteady. En altres paraules, una puta festa.

James Hunter: soul, r&b, rocksteady i el que faci falta

L'huracà Kekaula al capdavant dels imprescindibles Bellrays


Audio: "Jacqueline" - James Hunter

dilluns, 28 de maig de 2012

Late al Rouge Bar

LATE
Rouge Bar, Barcelona
27 de maig de 2012


Late citen entre les seves influències a bandes com Low o Sigur Rós. I si bé és cert que la pista d'ambdues formacions es deixa escoltar en un repertori que es va coent a foc lent, també ho és que no hi falten pinzellades de melanconia preciosista que remeten als Zombies més crepusculars, i harmonies vocals que evoquen els dies daurats de Laurel Canyon. Feia tres mesos que els de Cerdanyola del Vallès no actuaven en directe. Des d'aleshores, s'havien vist reduïts primer al nucli fundacional que integren Jaime, Marta i Javier, per ampliar-se posteriorment a quartet amb la incorporació de Guillem. Un altre multiinstrumentista, perquè Late és com una gran orgia musical on tothom toca de tot -teclat, guitarres, baix, glockenspiel, ukelele, banjo i el que els posin al davant-. Aquesta nova formació es va presentar en societat ahir al vespre en ple cor del Poble Sec barceloní, sota la sempre envolvent penombra vermellosa del Rouge Bar i en format acústic. Van obrir i van tancar amb una de les seves composicions més rodones, "It's Been a Long Time". Punt de partida i d'arribada d'una hora de repertori on tampoc van faltar títols com "Broken Pieces" o l'homònim "Late". Arguments de sobra per a no perdre la pista a un projecte que hauria de fer córrer rius de tinta en un futur no gaire llunyà.


L'orgia musical de Late

Javier

Guillem

Marta

Jaime

Sota la sempre envolvent penombra vermellosa del Rouge




Audio: "It's Been a Long Time" - Late

diumenge, 27 de maig de 2012

Guillamino a la NAUB1


GUILLAMINO
NAUB1, Granollers (Barcelona)
26 de maig de 2012


Guillamino presentant el seu darrer disc, "Fang", a la NAUB1 de Granollers. Concert de luxe per a una sala de luxe. I un repertori heterogeni que consolida Pau Guillamet i els seus com un dels projectes més inquiets de l'escena barcelonina. Inici suau amb una versió a contrallum de "Let's Stay Together" (Al Green) i un crescendo ininterromput, marcat per perles pròpies com "Fang fosc", "Half-a-Romeo" o "Help Me". Del soul a l'electrònica més estrident, passant pel funk, el hip-hop i el pop d'autor. Els passos de ball que es va marcar part del públic a primera fila estaven més que justificats.



Audio: "Fang fosc" - Guillamino

dissabte, 26 de maig de 2012

Turisme a la Plaça Reial

Un dia qualsevol de finals de maig, última hora de la tarda. M'apreta la calor mentre travesso el Gòtic a tota pastilla. Corro perquè arribo tard a un concert. Entro a la Plaça Reial i deixo enrere una multitud de turistes que mengen pizza i paella quan encara no han tocat ni les vuit del vespre. Un cambrer gairebé m'atropella mentre un improvisat grup de música espera esgarrapar alguna propina als turistes a base d'ukeleles, guitarres descolorides i cançons que bé podrien pertànyer a una hipotètica banda sonora d'una també hipotètica novena part de "Vicky Cristina Barcelona". O d'un anunci de cervesa amb vistes al mar i un fil musical que no saps mai si vol evocar a Manel o als Amics de les Arts. Que és com comparar Herman Dune amb el pesat de torn que em dóna la tabarra amb un ukelele i el seu collons de cançó cada cop que sintonitzo la ràdio al cotxe de ma mare. La banda sonora, valgui la redundància, de la Barcelona de les campanyes institucionals televisives -aquelles que mai es rodaran al Camp de l'Arpa o a Nou Barris-. La que ha substituït els carteristes de la Plaça Reial per la fabulosa estampa de la paella a quarts de vuit del vespre amb musiqueta guai de fons. Que bonic, tot plegat. I més bonic que serà un cop caiguda la nit, quan algunes d'aquestes paelles s'hagin barrejat amb sangria i hagin esdevingut litres de vòmits escampats pels carrerons de Ciutat Vella. És el que té la química, de vegades provoca reaccions. En cadena. Més avall, un altre músic guai destrossa sense pietat un tema de Bob Marley. Els quatre turistes de la taula que li queda més a prop no li fan ni cas. Semblen prou enfeinats devorant unes pizzes que, francament, jo no tastaria. Potser és que estic acostumat a sopar més tard i ara mateix no tinc gana. Potser és que a simple vista les pizzes semblen de goma. Potser és que, en aquesta fabulosa estampa, l'únic turista sóc jo.

divendres, 25 de maig de 2012

Peter Piek al Macondo


Peter Piek amb les espatlles ben cobertes

Peter Piek & Lucky Fonz III

Peter Piek en elèctric

Jonas Schneider & Peter Piek

Lucky Fonz III trencant el gel

PETER PIEK + LUCKY FONZ III
Macondo Bar, Barcelona
24 de maig de 2012


Definitivament, un dels millors concerts que he vist aquest any -i ja en van uns quants-. L'alemany Peter Piek tornava al Macondo en el marc de la seva tercera gira per Catalunya. I ho feia per primera vegada amb una banda d'acompanyament. L'holandès Lucky Fonz III al piano i el també alemany Jonas Schneider a la bateria van aportar color i matisos a un repertori ja de per sí rodó. Piek, de la seva banda, hi va aportar més intensitat que mai combinant la guitarra elèctrica amb una acústica que treia espurnes quan premia el pedal de distorsió. Va obrir ell sol, atenent les peticions d'un servidor -cosa que sempre és d'agrair- i oferint versions despullades de "Painting a Line" i "Ye-e-E-e-Hay". Tot seguit es va posar al piano i, amb l'acompanyament d'Schneider, va atacar una àgil "Underwater Death Song". Ja amb la formació al complert i novament amb la guitarra a les mans, va presentar material nou com "Girona" -composta durant la seva anterior visita a Catalunya- o la potent "Analyse", a més de clàssics del seu repertori com "The Words They're Left Undone", "You're So Right", "Elli" o unes accelerades "What About the Ladies?" i "I Sleep Beneath the Golden Hill". Quan els tres músics van fer una reverència al final de la nit, la sensació general era que allà dins havia passat quelcom molt gran. Prèviament, el propi Lucky Fonz III havia fet de teloner, aquest cop amb una guitarra acústica i un repertori que beu del folk dylanià i una lírica quotidiana i desenfadada que l'emparenta amb l'antifolk. No li perdin la pista.

http://www.peterpiek.com/
http://www.luckyfonziii.com/en/home



Audio: "I Sleep Beneath the Golden Hill" - Peter Piek

Edith Crash al Fantástico

EDITH CRASH
Primavera als Bars @ Fantástico Club, Barcelona
24 de maig de 2012


Brillant iniciativa la del festival Primavera Sound, que durant les setmanes prèvies a la seva programació principal ha organitzat el cicle Primavera als Bars. Un cicle que ha portat a diversos establiments emblemàtics de la nit barcelonina alguns dels noms més interessants de l'escena emergent autòctona. D'aquesta manera, i sense haver de pagar entrada, el públic ha pogut descobrir (o redescobrir) noms com els Her Only Presence o Steven Munar. Ahir era el torn d'Edith Crash, originària de Perpinyà però establerta des de fa anys a Barcelona. Va tocar al Fantástico Club del Passatge Escudellers, escenari d'alguns episodis memorables de la història recent de la Ciutat Comtal. Era la segona vegada que Crash es presentava en aquest local -de l'altre cop ja en fa dos anys-, i ara venia amb un nou disc sota el braç, "De l'autre côté" (2011), que no ha parat de rebre elogis per part de la crítica. Però no és cap secret que les seves cançons guanyen en directe aquella intensitat i aquella profunditat que només pot transmetre tota una dona orquestra com qui ens ocupa. Guitarres que tallaven el vent, una veu castigada i a la vegada passional, i percussions que marcaven el ritme gairebé a cops de puny. Com sempre, impressionant.

http://www.edithcrash.com



Audio: "Hélène" - Edith Crash

dijous, 24 de maig de 2012

Gary Clark Jr.

Atenció a aquest home. És originari d'Austin i toca blues de Texas, elèctric i d'altíssim voltatge. Com si Jimi Hendrix acompanyés a Stevie Ray Vaughan, o a la inversa. El seu darrer llançament, "Bright Lights EP", hauria de fer caure la cara de vergonya a tots aquells que han volgut convertir el blues en un reducte de virtuosos sense imaginació. A destacar el tema titular -rock robust amb una elevada càrrega sexual- i el boogie endimoniat "Don't Owe You a Thang".

http://www.myspace.com/garyclarkjr



Audio: "Bright Lights" - Gary Clark Jr.

dimecres, 23 de maig de 2012

Recomanació: Late

LATE és un grup atípic a la perifèria barcelonina. Els seus components s'intercanvien constantment instruments com el teclat, el glockenspiel, el violí o la guitarra. Combinen la melanconia de Low amb l'èpica d'Arcade Fire, i la senzillesa d'Iron & Wine amb la majestuositat de Sigur Ros. Aquest diumenge, 27 de maig (20h.), presentaran la seva nova formació amb un concert acústic al Rouge Bar de Barcelona (c/. Poeta Cabanyes, 21 - metro: Paral·lel).


Recomanació: Edith Crash

Dins del cicle Primavera als Bars que organitza el festival Primavera Sound, aquest dijous 24 (20h., per tant compatible amb el concert de Peter Piek al Macondo) podran veure per la cara a la gran EDITH CRASH al Fantástico Bar de Barcelona (Passatge Escudellers). Per qui no la conegui, estem parlant d'una de les propostes més potents de la Barcelona alternativa. Francesa de naixement i barcelonina d'adopció, Crash acosta el blues corrosiu de Tom Waits a la ràbia d'una jove PJ Harvey. Guitarres que tallen, percussions que exploten i una veu trencada clamant als quatre vents. No se la perdin.

http://www.edithcrash.com/

dimarts, 22 de maig de 2012

Recomanació: Guillamino a la NAUB1 (Granollers)

L’equipament musical NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77) comptarà aquest dissabte, 26 de maig amb la presència d’un dels noms més destacats i singulars de la música catalana dels darrers deu anys, GUILLAMINO. Amb una eclèctica proposta que alguns han definit com a electrònica d’autor –els seus múltiples registres poden apuntar al dub, al hip hop, al soul o fins i tot enllaçar el house amb les sardanes-, el projecte de Pau Guillamet s’ha passejat per escenaris de mig món –del Japó als Estats Units, passant per França, Xile o l'Uruguai- i pràcticament no li queda cap festival per recórrer a casa nostra –Primavera Sound, BAM, Sónar i PopArb figuren al seu currículum-. Per si tot això fos poc, disc jockeys de prestigi internacional com Gilles Peterson o el desaparegut John Peel han elogiat la seva obra. Guillamino presentarà el seu darrer treball, “Fang” (Bankrobber), a les 23:00. Abans, a les 18:30, conduirà l’activitat infantil “A la classe de les girafes”. Un taller on els més menuts podran aprendre i descobrir els secrets de la música electrònica.

dilluns, 21 de maig de 2012

Robin Gibb


ROBIN GIBB
(1949-2012)

R.I.P.



En menys d'una setmana, han marxat Donald "Duck" Dunn, Donna Summer i Robin Gibb.






Audio: "Massachusetts" - Bee Gees

diumenge, 20 de maig de 2012

Peter Piek al Tarambana



PETER PIEK
Tarambana, Cardedeu (Barcelona)
20 de maig de 2012


Pocs aperitius tenen tan bon gust com el d'aquest migdia al Tarambana. Un concert vermut a càrrec de l'alemany Peter Piek, que tornava a Cardedeu en el marc d'una nova gira estatal. Un retorn carregat de novetats. La més important ha estat sens dubte el fet que per primera vegada el de Leipzig venia a casa nostra amb una banda d'acompanyament. Un bateria i un pianista -ni més ni menys que l'holandès Lucky Fonz III- han atorgat profunditat i matisos a temes de per sí tan rodons com "I Sleep Beneath the Golden Hill", "Elli" o el trencapistes "What About the Ladies" -amb un solo de piano que evocava al Jerry Lee Lewis més primitiu-. L'altra novetat de la gira és la possibilitat d'escoltar material nou -valgui la redundància-. Material que formarà part de l'imminent tercer disc de Piek i on destaquen títols com "Girona", compost durant la seva anterior visita a Catalunya.

Peter Piek seguirà de gira per les comarques gironines i Barcelona ciutat durant la propera setmana -aquesta mateixa nit el podran veure a la sala Mariscal de l'Estartit-. A la majoria de concerts comptarà com a teloner amb el propi Lucky Fonz III. Prenguin nota de les dates:

Diumenge 20 - Mariscal, L'Estartit
Dilluns 21 - Secret show, Figueres
Dimarts 22 - Secret show, Girona
Dimecres 23 - Mutuo Centro de Arte, Barcelona
Dijous 24 - Macondo Bar, Barcelona
Divendres 25 - Hostal Darnius, Darnius
Dissabte 26 - Sindicat, Garriguella



Audio: "Girona" - Peter Piek


divendres, 18 de maig de 2012

Bruce Springsteen: del 16-O al 15-M

Max Weinberg, Bruce Springsteen i Little Steven, la nit passada a Barcelona. Foto: ACN.
El 16 d'octubre de 2002 és una data emmarcada en un lloc preferent a la memòria col·lectiva dels seguidors catalans de Bruce Springsteen. Va ser el dia en què el Boss va superar totes les expectatives al Palau Sant Jordi amb un tour de force que molts situen entre els millors concerts que ha ofert mai -i de passada, va aprofitar per enregistrar-hi el dvd "Live in Barcelona", l'única gravació oficial que ha realitzat fora dels Estats Units-. Gairebé deu anys després, el 17 de maig de 2012 Springsteen tornava a Barcelona, aquest cop a l'Estadi Olímpic Lluís Companys -on havia tocat per darrera vegada un altre 17 de maig, el de 2003-. I, com si es tanqués un cercle que en realitat mai para de rodar, l'esperit que es va viure la nit passada va ser molt semblant al d'aquell 16 d'octubre.

Aleshores el món vivia immers en el caos posterior a l'11-S i el temor a una guerra imminent -la posterior invasió de l'Iraq- que el de New Jersey havia reflectit a "The Rising". Una dècada després, Springsteen presenta "Wrecking Ball", una nova col·lecció de cançons a les quals agafar-se en temps difícils. Temps de crisi econòmica que, com ell mateix va reconèixer, han estat especialment durs a Catalunya. Per això va dedicar "Jack of All Trades" al moviment 15-M. I per això, fins i tot a l'entonar un "The River" que ahir pocs s'esperaven, va posar un èmfasi especial als versos "I got a job working construction for the Johnstown Company / but lately there ain't been much work on account of the economy" ("Treballava en la construcció, per la Johnstown Company / però darrerament no hem tingut molta feina per culpa de l'economia"). Versos escrits a New Jersey a finals dels 70 però que, sens dubte, sonaran familiars a molts dels que en ple 2012 omplen les llistes de l'atur a l'Estat Espanyol.

Però no va ser el caos econòmic global l'únic fil conductor d'un concert on també hi va haver temps per a recordar als caiguts. I és que la E Street Band ha sofert dues baixes gairebé letals des d'aquell llunyà 16 d'octubre, primer Danny Federici i encara no fa ni un any Clarence Clemons. Baixes suplertes amb una secció de vents -on destaca la presència d'un nebot del propi Clemons- i tres coristes que fan augmentar fins a 13 el nombre de músics que acompanyen a Springsteen damunt l'escenari. Una banda remodelada que ha guanyat musculatura sense perdre nervi. Com a mostra, dos botons. Un "My City of Ruins" tenyit de gospel que per fi va assolir el to solemne que sempre ha reclamat a crits el seu rerefons espiritual -i on un Springsteen en estat d'èxtasi recordava al Marvin Gaye més passional-. I un carnal i desbocat trencapistes, "Talk to Me", que va evocar la màgia de Motown i Phil Spector. Dues cares de la mateixa moneda que deixen totalment en evidència el mal anomenat revival soul.

La resta del repertori es va nodrir de material recent -"We Take Care of Our Own", l'emotiva "Rocky Ground" o una contundent "Wrecking Ball"-, hits que van desfermar l'eufòria col·lectiva -"Waiting on a Sunny Day", "Hungry Heart""Born to Run" o "Dancing in the Dark"-, joies més o menys ocultes que pocs s'esperaven escoltar -"Johnny 99", "Youngstown" o la citada "Talk to Me"- i moments de total complicitat amb un públic que en tot moment va estar a l'alçada del regal que estava rebent -"Thunder Road", "Bobby Jean", la inicial "Badlands" o la final "Tenth Avenue Freeze-Out", amb un homenatge visual a Clemons que va despertar l'ovació més llarga de la nit-. Tres hores i deu minuts sense parar -la banda ni tan sols va abandonar l'escenari abans dels bisos- i un repertori que val el seu pes en or. Aquesta nit, Springsteen i la seva E Street Band tornaran a l'Estadi Olímpic. Amb l'elevat llistó que van deixar ahir, i amb l'única certesa que oferiran un concert totalment diferent -si una cosa no els agrada, és la repetició-, es fa difícil preveure com provaran de superar-se. Però, facin el que facin aquest nit, una cosa és segura: al costat del que va passar ahir, aquell enyorat 16 d'octubre va ser una broma. De molt bon gust, però una broma.



Audio: "Wrecking Ball" - Bruce Springsteen
DONNA SUMMER
(1948-2012)

R.I.P.




Audio: "Last Dance" - Donna Summer

dijous, 17 de maig de 2012

Sobre Bruce Springsteen i el fet de sentir-se viu

El Boss, anys abans d'omplir estadis a Barcelona.
Parlava ahir amb un amic que avui es passa el dia fent cua davant les portes d'accés a l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona. L'objectiu? Ser dels primers d'entrar quan s'obrin aquestes portes, i presenciar de tan a prop com li sigui possible el concert que hi oferiran Bruce Springsteen i la seva E Street Band. Però això no és tot. Quan s'acabi el concert, anirà corrents cap a casa, dormirà unes quantes hores mal comptades, i demà a primera hora del matí tornarà a encaminar-se cap a l'estadi per seguir el mateix ritual de cara al segon concert del Boss a la Ciutat Comtal. Jo, que també aniré a aquests concerts però m'ho prendré amb més calma -en altres paraules, hi aniré quan les portes ja siguin obertes, veuré el concert des de lluny i, espero, m'ho passaré igual de bé-, no ho podia entendre. I així li vaig transmetre, intentant fer-lo entrar en raó. Però aleshores ell em va explicar els seus motius, que són de pes. I qui va acabar entrant en raó vaig ser jo.

Resulta que el meu amic porta anys a les llistes de l'atur i ara mateix no té dret a cap prestació, víctima com tantes altres persones d'una crisi que paguem els que menys culpa en tenim. Sense feina, sense recursos que li permetin viure sense l'assistència familiar i sense futur en un país que s'ensorra per moments. L'únic que li queda és la música, i per a ell la música passa inevitablement per Bruce Springsteen. Perquè el de New Jersey va ser qui el va introduir de ben petit al rock'n'roll -entès, molt més que com quatre notes o acords, com un estil de vida-. "Sense ell, jo no existiria", deia. I és clar, quan tot és negre i no es veu la llum al final del túnel, veure de prop el teu ídol i vibrar amb unes cançons que ho són tot per a tu, no té preu. Al costat d'això, dormir poc i passar un dia sencer fent cua per entrar en un estadi no significa res. I no ho dic amb ironia. Qualsevol que sigui capaç de posar-se a la seva pell ho entendrà. "Necessito sentir-me viu", em deia. I avui s'hi sentirà, per primera vegada en molt de temps i malgrat les circumstàncies a les quals s'ha d'enfrontar a diari -i a les quals s'haurà de tornar a enfrontar quan demà a la nit s'encenguin els llums després de l'últim bis-.

El meu amic va citar una frase del propi Springsteen perquè jo acabés d'entendre el seu raonament. En una entrevista concedida l'any 1983 on se li preguntava quina era exactament la seva feina, el de New Jersey va respondre una cosa de l'estil de "sortir allà fora i dir-li a la gent que no es rendeixi". En altres paraules, fer-los sentir vius, tornant a les paraules del meu amic. La qual cosa va més enllà del concepte d'entreteniment o del simple fet de sortir a tocar unes cançons que les masses entonaran com a himnes. Perquè la música, l'art, serveix per a coses com aquesta. No pas per a vendre politons. Ni per a omplir rankings en revistes especialitzades. I molt menys per pensar-nos que el fet d'escoltar un grup de culte islandès ens fa ser millors que la veïna que escolta la modernitat de torn. Potser faríem bé de recordar-ho de tant en tant, tots plegats.



Audio: "We Are Alive" - Bruce Springsteen

dimecres, 16 de maig de 2012

Concert vermut amb Peter Piek



Concert-vermut amb PETER PIEK 
Diumenge, 20 de maig – 12 del migdia 
Tarambana – Cafè Cultural i Gastronòmic 
Avda. Rei en Jaume, 116 – Cardedeu (Barcelona)
Entrada gratuïta



“Ho canto en una cançó i ho pinto en un mur”. Una frase que defineix a la perfecció el caràcter multidisciplinar del músic i pintor alemany Peter Piek. I una frase que li ha servit per a titular el seu segon disc, “I Paint It on a Wall” (2010), un brillant exercici de pop intens i poètic on destaca la seva inconfusible veu de textura sedosa. Piek ha presentat aquest àlbum literalment per tot el món, recorrent bona part de la geografia europea i nord-americana i arribant a actuar en festivals de prestigi com el reconegut South By Southwest d’Austin, Texas. Un any i mig després de la seva darrera visita, torna als nostres escenaris per a avançar-nos el material que conformarà el seu tercer disc. A la seva pàgina web ja se’n pot escoltar un tema que va compondre precisament durant la seva anterior estada a Catalunya, “Girona”.

dimarts, 15 de maig de 2012

Ricky Gil: "Hipopòtam a botafogo vol.1"

Ja està disponible en format físic i digital el primer disc en solitari de Ricky Gil"Hipopòtam a botafogo vol.1". Un volum que recull les 24 cançons que el Ricky ha interpretat en directe a l'estudi durant la primera temporada de "Guitarra, baix i bateria", el programa que des de la passada tardor dirigeix i condueix a Ràdio Silenci (La Garriga) amb Marc Querol al control tècnic. Masteritzat als estudis Rec Lab de Barcelona per Francesc Gosalves, l'àlbum repassa la trajectòria del Ricky amb temes de Brighton 64, Brigatones, Matamala i Top Models, a més de versions de gent com la Velvet Underground o Boris Vian, i la cançó fins ara inèdita "Una vida molt dura". La majoria de temes els interpreta ell sol a la veu i la guitarra acústica, tot i que també hi ha convidats com Albert Gil i Jordi Fontich (Brighton 64), Álex Díez (Cooper), Martí Sales (Els Surfing Sirles) o Javier Sun. Un servidor també té el plaer de ser-hi present amb un tema propi, "Dead Town". Podeu escoltar i descarregar-vos el disc a http://hipopotamabotafogo.wordpress.com

L'artwork del disc, dissenyat per Albert Gil amb fotografia d'Anna Girmé i il·lustració de Ginés Martínez.

Donald "Duck" Dunn

Donald "Duck" Dunn
(1941-2012)

R.I.P.



Audio: "Hip Hug Her" - Booker T & The MG's

dilluns, 14 de maig de 2012

Oriol Stardust a Ancatv

A través del link que trobaran a continuació podran veure un reportatge que Ancatv va realitzar sobre el meu antic projecte musical. L'entrevista i el concert utilitzats pel reportatge van tenir lloc el passat mes de gener al Minusa Club de Barcelona.


Ancatv és un nou portal digital dedicat a difondre la cultura no oficialista, amb un àmbit d'actuació que se centra especialment a Barcelona i la seva rodalia. Més informació a http://www.ancatv.com/ .

diumenge, 13 de maig de 2012

Pegasvs a Plaça de l'Odissea

PEGASVS
Festival Plaça de l'Odissea 2012
Maremagnum, Barcelona
12 de maig de 2012


Pegasvs obrint la darrera jornada del festival Plaça de l'Odissea. Dos sintetizadors i una veu hipnòtica que treien espurnes a la vegada que evocaven a Suicide, OMD, Kraftwerk i els primers Cabaret Voltaire. Els caps de cartell no oficials d'una nit que poc més podia oferir després del seu passi. Aquell "El final de la noche" amb què van tancar el set podria ser perfectament la cançó de l'estiu als subterranis de Barcelona.

http://soundcloud.com/pegasvs



Audio: "El final de la noche" - Pegasvs

Barcelona, 12 de maig de 2012

La manifestació de Barcelona al seu pas per Balmes amb Diputació.

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va dir mesos enrere que Espanya pagaria els seus deutes amb els mercats perquè és un país decent. Curiós concepte de decència el que tenen alguns polítics, sobretot els de dretes. Gent decent és la que va a votar cada quatre anys perquè així està establert i s'oblida de tot fins que la tornen a cridar a les urnes. La que accepta sense queixar-se que li retallin el sou, perquè segons diuen és el que toca. La que dóna les gràcies per haver de treballar amb unes condicions laborals que freguen el règim d'esclavitud. La que sap entendre que es retallin els pressupostos d'educació i sanitat a la vegada que un cap d'estat es dedica a caçar elefants a l'Àfrica. La que va a missa cada diumenge i sota cap concepte sortirà al carrer si això posa en perill el suposat ordre públic. En definitiva, la gent decent està disposada a apretar-se el cinturó i a la vegada abaixar-se els pantalons. Saben? Jo sóc un indecent. Per això em reventen coses com les que acabo d'enumerar. Per això, un any després del 15-M no només segueixo estant indignat, sinó que estic cada dia més emprenyat. Per això ahir vaig sortir al carrer. Perquè en aquests temps d'emergència, cridar és l'únic que ens queda.



Audio: "To Have and Have Not" - Billy Bragg

dissabte, 12 de maig de 2012

Maria Coma a la NAUB1

MARIA COMA
NAUB1, Granollers (Barcelona)
11 de maig de 2012


El nom de Maria Coma s'ha associat fins ara a altres noms, com el del polifacètic Pau Vallvé (parella artística amb qui ja va compartir el projecte u_mä) o el de Jordi Lanuza (Inspira). Elements clau a l'hora de definir la la seva personalitat artística. Però el cert és que la música i la posada en escena d'aquesta jove barcelonina s'aguanten per sí soles. Ho demostren els dos discos editats fins ara -"Linoleum" (2009) i "Magnòlia" (2011), ambdós aplaudits per crítica i públic- i concerts com el que va oferir ahir a la nit a Granollers. Va venir sola, sense banda, amb l'únic suport d'un piano, la seva veu multicolor i un arsenal de cançons majúscules. Títols com "Desert de sal" o "Tots els colors" van conviure amb retalls de la seva etapa a u_mä i una adaptació de "Bridges and Balloons", de la seva admirada Joanna Newsom. Fràgil però segura. Pròxima i, a la vegada, enorme.


Audio: "Tots els colors" - Maria Coma

divendres, 11 de maig de 2012

Nathie Mol and The Miny Moes

Hi ha e-mails que t'alegren el dia. A mi, l'últim me l'ha enviat aquest matí la gran Nathie Mol. Després d'una temporada allunyada dels focus -que no de la música, ja que ha estat enfeinada renovant el seu projecte-, la barcelonina torna amb el suport d'una banda d'acompanyament. Uns exquisítament batejats Miny Moes que atorguen més cos a un repertori ja de per sí rodó. Com a mostra, els tres temes amb què acaba d'inaugurar el seu compte de Soundcloud. Tres nous exercicis de deliciós folk-pop de seda, de vocació melancònica però amb un gran sentit melòdic. A destacar "Forgiven and Forgotten", la meva màxima obsessió des de fa unes hores. El tempo swing que marca la bateria, el saltiró vocal que fa la pròpia Mol al cantar la tornada, i els ecos de Laura Nyro valen el seu pes en or. A l'espera que es presentin en directe, poden escoltar Nathie Mol and The Miny Moeshttp://soundcloud.com/nathiemolandtheminymoes . I si encara no coneixien a Nathie Mol, no es perdin el seu myspace: http://www.myspace.com/nathiemol . Temes com "Curious", "How to" o "Facebook Destroyed My Life" no deixen de sumar arguments a favor.


Audio: "Forgiven and Forgotten" - Nathie Mol and The Miny Moes

Jim Morrison



"Being drunk is a good disguise. I drink so I can talk to assholes. That includes me".
(Jim Morrison)




Audio: "Alabama Song" - The Doors

Indigneu-vos!


dijous, 10 de maig de 2012

Mark Stewart (The Pop Group)

Impagable l'entrevista que el sempre brillant Kiko Amat va fer a Mark Stewart i que la revista Rockdelux publica a la seva edició d'aquest mes de maig. Testimoni directe del naixement del punk a la Gran Bretanya i arquitecte del post-punk al capdavant de l'imprescindible Pop Group, Stewart es deixa anar -amb ajuda de l'incisiu qüestionari d'un oportú Amat- i repassa sense pèls a la llengua una trajectòria vital i artística que tant ha begut de les clavagueres del rock'n'roll com del free jazz, la Beat Generation i el Situacionisme. Suposo que aquesta és una de les grans diferències, en termes generals, entre el punk -i el post-punk, si és que aquest terme ha tingut mai sentit- de la Gran Bretanya i el del nostre país de pandereta. On aquí predominen els repetitius discursos panfletaris i els posats de cara a la galeria, allà tenen gent que ha llegit a Guy Debord i a Allen Ginsberg. Mentre aquí encara ens fa gràcia allò de "matar jipis en las Cíes", allà ja fa més de 30 anys que John Lydon es va declarar seguidor del krautrock més avantguardista i va demostrar al capdavant de PIL que tenia la lliçó ben apresa. Mentre aquí encara ens pensem que vendre's com un messies pretesament alternatiu és sinònim d'autenticitat o vagi vostè a saber què, Mr. Stewart declara a Rockdelux que el Pop Group tenia per objectiu "ser tan gran com Spandau Ballet (...), un antídot contra tota la porqueria existent, anar al centre de la màquina". Destruir aquesta màquina des de dins en comptes de quedar-ne al marge com qui creu ser el més llest de la classe. "Una explosió al cor de la mercaderia", afegeix l'entrevistat citant, sí, el moviment situacionista. Mark Stewart acaba de treure un disc en solitari titulat "The Politics of Envy" (Future Noise Music-Music as Usual, 2012) i actuarà al Primavera Sound amb The Pop Group.


Audio: "We Are All Prostitutes" - The Pop Group

dimecres, 9 de maig de 2012

Gira de Peter Piek


Torna Peter Piek als nostres escenaris i ho fa per primera vegada amb banda d'acompanyament. Cantant, pintor, i multi-instrumentista, des de Leipzig, Alemanya. Les seves cançons pop/rock, però d’esperit indubtablement indie transmeten molt bones vibracions. Destaca per sobre de tot la seva particular veu. Alguns han dit que és una barreja entre Neil Young i Sigur Ros. Gira habitualment per tota Europa però també ha estat tocant, fa tot just uns mesos, als EUA. El seu darrer i magnífic disc fins al moment es titula "I paint It on a wall" (Noisedelux Records 2010), però actualment ja està enllestint el que serà el seu nou treball. Al seu web oficial ja es pot escoltar en versió demo una de les seves noves cançons, i es titula "Girona". (Fressa Ent).


Dimecres 9 de maig @ La Casa de Arriba, Vigo (Pontevedra)
Dijous 10 de maig @ Cachán Clube, Santiago de Compostela (La Coruña)
Divendres 11 de maig @ Fotomatón Bar, Madrid
Dissabte 12 de maig @ Rincón Pío Sound, Don Benito (Badajoz)
Dimecres 16 de maig @ La Lata de Bombillas, Zaragoza
Dijous 17 de maig @ Bar de L’Aliança, Lliçà d’Amunt
Divendres 18 de maig @ La Via, Girona
Dissabte 19 de maig @ Jazz Cava, Vic (Barcelona)
Diumenge 20 de maig @ Tarambana (concert-vermut), Cardedeu (Barcelona)
Dilluns 21 de maig @ Figueres * secret show
Dijous 24 de maig @ Macondo Bar, Barcelona
Dissabte 26 de maig @ Sindicat, Garriguella (Girona)




dimarts, 8 de maig de 2012

Recomanacions: Maria Coma + Pegasvs

Aquest missatge és per recomanar-los el concert que MARIA COMA farà aquest divendres, 11 de maig (22,30) a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77). A aquestes alçades, aquesta noia no necessita presentació, però per si algú encara té dubtes, citaré com a principals arguments els seus dos discos en solitari, els aclamats "Linòleum" (2009) i "Magnòlia" (2011). Dos treballs de pop d'autor sofisticat i preciosista, en una línia intimista però a la vegada inquieta que li ha valgut comparacions amb gent com Tori Amos o Regina Spektor, on l'acompanya el polifacètic i prolífic Pau Vallvé i que han posat crítica i públic als seus peus. Després del seu pas per escenaris com els del Palau de la Música o el festival CruïllaBCN, serà un autèntic luxe poder-la veure de tan a prop.

http://www.mariacoma.com


D'altra banda, aquest cap de setmana tindrà lloc a la plaça de l'Odissea del Maremàgnum barceloní el Festival Plaça de l'Odissea. Tres dies de música en directe a l'aire lliure i gratis. La qual cosa equivaldrà com de costum a turistes perduts, post-adolescents en un preocupant estat etíl·lic i altres personatges que s'acostaran a peu d'escenari moguts per qualsevol cosa excepte la música. Entre els noms forts de l'edició d'enguany figuren els de Maxïmo Park i Antònia Font, però a mi m'agradaria recomanar-los una proposta molt més fresca i, a priori, interessant. La dels barcelonins PEGASVS. Un duet de recent formació -anteriorment els seus dos components havien passat per formacions com Anticonceptivas, Thelemáticos o Sibyl Vane- i que apunta a l'electrònica més primitiva, la de Suicide i Kraftwerk. Tocaran el dissabte, 12 de maig, a primera hora (19,30). Perquè els seus paladars els puguin degustar com cal i sense interferències.

http://soundcloud.com/pegasvs

Oriol Stardust a Radio Rimasto

L'activista musical Michele Ferrero (Noiseville Records) ha programat el tema "I'm Sorry for Loving You" d'Oriol Stardust al seu espai radiofònic Radio Rimasto, a Itàlia. Podeu escoltar l'espai, amb una bona selecció musical on també apareixen els barcelonins San Marino a través del link http://www.radiorimasto.com/2012/05/radiorimasto-puntata-013.html .


dilluns, 7 de maig de 2012

The Ultimate Music Guide: REM (Uncut)

"The Ultimate Music Guide" és una sèrie de la revista musical britànica Uncut dedicada a repassar, en cada exemplar, la història d'un grup. Ho fa mitjançant un exhaustiu anàlisi de la discografia de la banda en qüestió i la transcripció sencera d'articles apareguts al llarg de la història en publicacions com NME, la desapareguda Melody Maker o la pròpia Uncut. La darrera edició de "The Ultimate Music Guide" està dedicada a REM i no té desperdici. El meu fragment preferit? L'entrevista que Peter Buck va concedir al periodista Steve Sutherland i que Melody Maker va publicar el 5 de novembre de 1988. Una entrevista duta a terme en un bar i on el guitarrista de REM, posat fins a les celles de bloody marys, parla dels seus gustos musicals i de l'aleshores imminent nou disc de REM, "Green", però també de política. I és en aquest àmbit on, impulsat pels litres de bloody mary que circulen per les seves venes, es deixa anar amb contundents càrregues contra l'aleshores president dels Estats Units, George Bush: "Recomano a qualsevol que llegeixi això i que sigui un psicòpata i pugui comprar una pistola, que dispari a George Bush. Ho dic seriosament". Definitivament, eren altres temps...


Audio: "Orange Crush" - REM

diumenge, 6 de maig de 2012

Mazoni + Paul Fuster + Very Pomelo

Mazoni
FESTIVAL CIRC CRIC
Circ Cric, Sant Esteve de Palautordera (Barcelona)
5 de maig de 2012


Cartell de luxe per a un escenari també de luxe. Mazoni, Paul Fuster i Very Pomelo en una de les carpes del Circ Cric de Santa Maria de Palautordera. Tres fornades de música independent catalana es donaven cita en un privilegiat paratge natural i amb el Montseny com a marc de fons. Van obrir el foc els Pomelos presentant el que serà el seu tercer disc, l'encara inèdit "Ràdio Clotxa" -a la venda el 7 de maig-. La seva explosiva fusió de folk, rumba, jazz i rock'n'roll primitiu -o el que és el mateix: mestissatge musical ben entès- semblava feta a mida per a un escenari d'aquelles característiques. I és que poder escoltar temes com "Magdalenes" en una carpa de circ situada gairebé enmig del no res, no té preu.

La localització del Circ Cric va ser un dels temes als quals més va recórrer Paul Fuster durant els simpàtics monòlegs amb què introduïa les cançons. El nord-americà d'origen català semblava entussiasmat pel fet de tocar "a la muntanya". Ho va fer amb l'únic acompanyament  de la seva corrosiva guitarra i un oportú bateria, i tot presentant "Repte". L'àlbum amb què ha trencat aquest 2012 un llarg silenci discogràfic i el primer que enregistra en català. El material recent va ser la columna vertebral d'un concert tan intimista com intens. A destacar la relectura en clau de folk dens de "Heart of Glass" (Blondie), despullada de glamour i artificis però rica en matisos. L'altra cara de la moneda.

I finalment Mazoni es van tornar a reivindicar com un dels grans actius musicals d'aquest país. Una festa on els de Jaume Pla van donar prioritat al material dels seus darrers dos discos, "Eufòria 5 Esperança 0" i "Fins que la mort ens separi". De la confessió de "Per primer cop" a la rauxa d'"Ei, que surt el sol!", passant pel funk de "Totsants" i la bogeria col·lectiva de "Natura morta", "Eufòria" i "Apocalipsi Now". Tot això, amanit amb oportunes revisions de "Waterfall" (Stone Roses) i "Love Buzz" (Shocking Blue, via Nirvana). Una sòlida posada en escena per a un grup que ja hauríem de considerar clàssic.



Audio: "Natura morta" - Mazoni

dijous, 3 de maig de 2012

Tim Holehouse i The Missing Leech al Macondo

Tim Holehouse

Tim Holehouse

Tim Holehouse

The Missing Leech

TIM HOLEHOUSE + THE MISSING LEECH
Macondo Bar, Barcelona
2 de maig de 2012


Poca afluència de públic ahir a la nit, com sol ser habitual en aquesta ciutat que només es mou quan toca, per a un concert que es mereixia un ressò molt més ampli. Tim Holehouse tornava als nostres escenaris i com era d'esperar no va decebre. Cançons sobre carreteres perdudes, dones tatuades i el sempre fidel amic Jack Daniel's. Una slide guitar a tota pastilla, un banjo gairebé centenari que les ha vist passar de tots colors i una profunda veu de grava que fa posar els pèls de punta. Encara amb "Grit" com a darrera referència discogràfica, el britànic va recuperar peces com "Broken Bones" -impagable versió a capella- o la final "Long Road to Nowhere", a més de composicions noves que formaran part del seu proper disc i d'un split single que compartirà amb The Missing Leech. Precisament, l'alter ego del manresà Maurici Ribera va ser l'encarregat d'obrir la nit. Ho va fer amb un set breu però intens on no van faltar perles com "1998", "TV Crusaders" o "Snow". Durant el concert, Ribera va manifestar molèsties físiques que per sort no van anar a més. Potser per això, alguns temes -cas de la citada "Snow"- van adoptar una forma diferent a l'habitual, baixant en revolucions però guanyant una nova dimensió.