dissabte, 26 de maig de 2012

Turisme a la Plaça Reial

Un dia qualsevol de finals de maig, última hora de la tarda. M'apreta la calor mentre travesso el Gòtic a tota pastilla. Corro perquè arribo tard a un concert. Entro a la Plaça Reial i deixo enrere una multitud de turistes que mengen pizza i paella quan encara no han tocat ni les vuit del vespre. Un cambrer gairebé m'atropella mentre un improvisat grup de música espera esgarrapar alguna propina als turistes a base d'ukeleles, guitarres descolorides i cançons que bé podrien pertànyer a una hipotètica banda sonora d'una també hipotètica novena part de "Vicky Cristina Barcelona". O d'un anunci de cervesa amb vistes al mar i un fil musical que no saps mai si vol evocar a Manel o als Amics de les Arts. Que és com comparar Herman Dune amb el pesat de torn que em dóna la tabarra amb un ukelele i el seu collons de cançó cada cop que sintonitzo la ràdio al cotxe de ma mare. La banda sonora, valgui la redundància, de la Barcelona de les campanyes institucionals televisives -aquelles que mai es rodaran al Camp de l'Arpa o a Nou Barris-. La que ha substituït els carteristes de la Plaça Reial per la fabulosa estampa de la paella a quarts de vuit del vespre amb musiqueta guai de fons. Que bonic, tot plegat. I més bonic que serà un cop caiguda la nit, quan algunes d'aquestes paelles s'hagin barrejat amb sangria i hagin esdevingut litres de vòmits escampats pels carrerons de Ciutat Vella. És el que té la química, de vegades provoca reaccions. En cadena. Més avall, un altre músic guai destrossa sense pietat un tema de Bob Marley. Els quatre turistes de la taula que li queda més a prop no li fan ni cas. Semblen prou enfeinats devorant unes pizzes que, francament, jo no tastaria. Potser és que estic acostumat a sopar més tard i ara mateix no tinc gana. Potser és que a simple vista les pizzes semblen de goma. Potser és que, en aquesta fabulosa estampa, l'únic turista sóc jo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada