dissabte, 30 de juny de 2012

Denegro Partizan i Elvira a la NAUB1

Denegro Partizan

Elvira

Elvira

Elvira

DENEGRO PARTIZAN + ELVIRA
NAUB1, Granollers (Barcelona)
29 de juny de 2012


Doble descàrrega de rock intens amb arrels granollerines a la NAUB1. Van trencar el gel Denegro Partizan, embaixadors locals de l'indie pop més elegant i a la vegada potent. Melodies robustes, atmòsferes pesants i poesia de la vida. Jugaven a casa i ho van saber aprofitar firmant un passi per a emmarcar. En la mateixa lliga juga Pitino Elvira, que va presentar per primera vegada a la capital vallesana el projecte que porta el seu cognom -on militen components dels propis Denegro Partizan-. Un altre passi rodó i un repertori que no desentonaria en absolut al costat d'alguns dels nombrosos projectes de renom en què està involucrat Elvira -el cas més evident, Standstill-.


www.myspace.com/denegropartizan
http://elvira.bandcamp.com/
http://www.naub1.cat/



divendres, 29 de juny de 2012

Steven Munar & The Miracle Band a l'Anònims


STEVEN MUNAR & THE MIRACLE BAND
Anònims, Granollers (Barcelona)
28 de juny de 2012


La música d'Steven Munar sembla sortida d'altres temps. L'anglomallorquí evoca els Byrds de finals dels 60, els Beatles de "Help!" i "Rubber Soul", un jove Van Morrison i la línia invisible que enllaça el Greenwich Village de 1960 amb el Laurel Canyon d'una dècada més tard, i Leonard Cohen amb el Paul Weller de "Wild Wood" i el Josh Rouse de "1973". Ahir a la nit va tornar a l'Anònims amb nou disc sota el braç, "Break the Rules!" (La Produktiva), i amb The Miracle Band cobrint-li les espatlles. Una sòlida banda d'acompanyament que compta des de fa pocs mesos amb el reforç de l'alemanya Juliane Heinemann, a la guitarra i els cors. Una incorporació que eleva el repertori de Munar aportant nous colors i textures a cançons com "Morning Breeze" o "Golden Lights". Van ser dos dels moments àlgids del concert d'ahir, juntament amb els canvis d'intensitat de "Took a Train", la potència amb què el quartet va abordar "And if You Want My Records" i el final catàrtic amb "God Has Helped (Hallelujah)".










Audio: "Took a Train" - Steven Munar & The Miracle Band

dijous, 28 de juny de 2012

Savages

Gemma Thompson volia ser pilot d'aviació, i Jehnny Beth actriu. Però el destí les va fer coincidir als ambients artístics de Londres, i ara mateix són respectivament la guitarrista i la vocalista de Savages. Un quartet femení que s'està fent un nom a la capital britànica amb el beneplàcit de mitjans com The Guardian o Mojo. I el més important, ha aconseguit tornar al terme post-punk el significat que tenia abans d'esdevenir sinònim d'imitar malament a Interpol i, per extensió, a Joy Division. És cert que Savages poden recordar a Ian Curtis i companyia, però és més aviat a nivell visual. Musicalment es mouen per territoris més pròxims a Siouxsie and The Banshees, els primers PiL o la No Wave. Bateries que tronen, guitarres hipnòtiques, les línies de baix com a fil conductor i una veu sense domesticar. En breu editaran físicament el seu primer disc, ja disponible en format digital.




Audio: "Shut Up" - Savages

dimecres, 27 de juny de 2012

Fontanbury Free Festival

Possiblement alguns de vostès coneguin a l'italià Michele Ferrero. Incansable promotor i activista cultural, durant els darrers anys ha sacsejat l'underground barceloní a través del seu segell Noiseville i amb concerts, festivals i altres esdeveniments on han participat grups i solistes com Aleppo Pine, Plomo, Jason Startrip, Laquieroviva, Dino Ratso o Oriol Stardust. De tornada a la seva Gènova natal, ha organitzat la primera edició d'un festival gratuït que promet moltíssim i on torna a deixar clar el seu amor incondicional cap a la psicodèlia, el prog rock i altres gèneres que evoquen la mística de finals dels 60 i principis dels 70.

Inspirat en festivals històrics com el de Woodstock, el de Monterrey o les primeres edicions de Glastonbury i l'Illa de Wight, el FONTANBURY FREE FESTIVAL tindrà lloc el proper 21 de juliol (a partir de les 18h.) enmig dels envejables paratges naturals de Moconesi, a poca distància de Gènova. L'entrada serà gratuïta i el cartell comptarà amb la presència de La Maschera di Cera, Bosio, Medea Tarantula i LinFante. Quatre grups heterogenis però amb una filosofia en comú, la que comparteixen amb el propi Michele. I un cartell que es complementarà amb els dj's People From Mars i un concert inaugural a càrrec de The Jukebox, Admal i Alkaseltzer. Entrada gratuïta i bones vibracions assegurades. Ja ho saben, el 21 de juliol tots cap a Itàlia...




Jazz

Jazz. Improvisació. Ritme. Cacofonies. Tons. Saxo. Trompeta. Pocket trumpet. Bateria. Nova York. Un bar que ja no existeix. Records. Driving bass. Piano. La noia que canta. Braços. Llavis de plata. Duke Ellington. Bebop. Costa Est. Aigua. Whiskey. Bourbon. Jack Daniel's. Partitures. Aplaudiments. Faldilles curtes i pantalons ajustats. Jazz. Trompeta. Tons. Un bar que ja no existeix. Bateria. Jack Daniel's. Costa Est. Costa Oest. Chicago. Tom Waits. Jack amb cola. Gel. Més gel. Fum. Calor. Foc. Jazz. Mirades. Peus que segueixen el ritme i cames que el marquen. Cops a la taula. Convido a xupito. No, pago jo. Faldilles curtes i pantalons ajustats. Alcohol. Hamburguesa amb salsa de bolets. Més gel. Ara convido jo. Partitures. Bebop. Driving bass. La noia que canta. L'altra noia que canta. La noia que toca el saxo. El baixista. La banda. Improvisació. Canvis. Jazz. El geni boig. Un piano a la paret. Partitures. Improvisació. Aplaudiments. Faldilles ajustades i pantalons curts. Nova York. El bar que ja no existeix. Broadway. Carrer 52. Carrer 54. Charlie Parker. Trompetes. Bateria. Manhattan. Llavis de plata. Dits supersònics. Soul. Midtown. Aigua. La noia que canta. Jack amb cola. Gel. Foc. Calor. Duke Ellington. Bourbon. Whiskey. Four Roses. Peus que segueixen el ritme i cames que el marquen. Convido jo. La noia que toca el saxo. Jazz. Summertime. Gel. Calor. Més gel. Broadway. Bombolles. Improvisació. Aire. Aigua. Foc. Fum. Música. Soul. Sexe. Més sexe. Convido jo. Depurem ànimes. Jazz. Jazz. Jazz. Jazz. Improvisació. Ritme. Cacofonies. Tons. Saxo. Trompeta. Pocket trumpet. Bateria. Nova York. Un bar que ja no existeix. Records. Driving bass. Piano. La noia que canta. Braços. Llavis de plata. Duke Ellington. Bebop. Costa Est. Aigua. Whiskey. Bourbon. Jack Daniel's. Partitures. Aplaudiments. Faldilles curtes i pantalons ajustats. Jazz. Trompeta. Tons. Un bar que ja no existeix. Bateria. Jack Daniel's. Costa Est. Costa Oest. Chicago. Tom Waits. Jack amb cola. Gel. Més gel. Fum. Calor. Foc. Jazz. Mirades. Peus que segueixen el ritme i cames que el marquen. Cops a la taula. Convido a xupito. No, pago jo. Faldilles curtes i pantalons ajustats. Alcohol. Hamburguesa amb salsa de bolets. Més gel. Ara convido jo. Partitures. Bebop. Driving bass. La noia que canta. L'altra noia que canta. La noia que toca el saxo. El baixista. La banda. Improvisació. Canvis. Jazz. El geni boig. Un piano a la paret. Partitures. Improvisació. Aplaudiments. Faldilles ajustades i pantalons curts. Nova York. El bar que ja no existeix. Broadway. Carrer 52. Carrer 54. Charlie Parker. Trompetes. Bateria. Manhattan. Llavis de plata. Dits supersònics. Soul. Midtown. Aigua. La noia que canta. Jack amb cola. Gel. Foc. Calor. Duke Ellington. Bourbon. Whiskey. Four Roses. Peus que segueixen el ritme i cames que el marquen. Convido jo. La noia que toca el saxo. Jazz. Summertime. Gel. Calor. Més gel. Broadway. Bombolles. Improvisació. Aire. Aigua. Foc. Fum. Música. Soul. Sexe. Més sexe. Convido jo. Depurem ànimes. Jazz. Jazz. Jazz. Jazz. Improvisació. Ritme. Cacofonies. Tons. Saxo. Trompeta. Pocket trumpet. Bateria. Nova York. Un bar que ja no existeix. Records. Driving bass. Piano. La noia que canta. Braços. Llavis de plata. Duke Ellington. Bebop. Costa Est. Aigua. Whiskey. Bourbon. Jack Daniel's. Partitures. Aplaudiments. Faldilles curtes i pantalons ajustats. Jazz. Trompeta. Tons. Un bar que ja no existeix. Bateria. Jack Daniel's. Costa Est. Costa Oest. Chicago. Tom Waits. Jack amb cola. Gel. Més gel. Fum. Calor. Foc. Jazz. Mirades. Peus que segueixen el ritme i cames que el marquen. Cops a la taula. Convido a xupito. No, pago jo. Faldilles curtes i pantalons ajustats. Alcohol. Hamburguesa amb salsa de bolets. Més gel. Ara convido jo. Partitures. Bebop. Driving bass. La noia que canta. L'altra noia que canta. La noia que toca el saxo. El baixista. La banda. Improvisació. Canvis. Jazz. El geni boig. Un piano a la paret. Partitures. Improvisació. Aplaudiments. Faldilles ajustades i pantalons curts. Nova York. El bar que ja no existeix. Broadway. Carrer 52. Carrer 54. Charlie Parker. Trompetes. Bateria. Manhattan. Llavis de plata. Dits supersònics. Soul. Midtown. Aigua. La noia que canta. Jack amb cola. Gel. Foc. Calor. Duke Ellington. Bourbon. Whiskey. Four Roses. Peus que segueixen el ritme i cames que el marquen. Convido jo. La noia que toca el saxo. Jazz. Summertime. Gel. Calor. Més gel. Broadway. Bombolles. Improvisació. Aire. Aigua. Foc. Fum. Música. Soul. Sexe. Més sexe. Convido jo. Depurem ànimes. Jazz. Jazz. Jazz. Jazz. Jazz.

Jam session al Tarambana, Cardedeu (Barcelona), la nit passada.
Jazz. Improvisació. Ritme. Cacofonies. Tons. Saxo. Trompeta. Pocket trumpet. Bateria. Nova York. Un bar que ja no existeix. Records. Driving bass. Piano. La noia que canta. Braços. Llavis de plata. Duke Ellington. Bebop. Costa Est. Aigua. Whiskey. Bourbon. Jack Daniel's. Partitures. Aplaudiments. Faldilles curtes i pantalons ajustats. Jazz. Trompeta. Tons. Un bar que ja no existeix. Bateria. Jack Daniel's. Costa Est. Costa Oest. Chicago. Tom Waits. Jack amb cola. Gel. Més gel. Fum. Calor. Foc. Jazz. Mirades. Peus que segueixen el ritme i cames que el marquen. Cops a la taula. Convido a xupito. No, pago jo. Faldilles curtes i pantalons ajustats. Alcohol. Hamburguesa amb salsa de bolets. Més gel. Ara convido jo. Partitures. Bebop. Driving bass. La noia que canta. L'altra noia que canta. La noia que toca el saxo. El baixista. La banda. Improvisació. Canvis. Jazz. El geni boig. Un piano a la paret. Partitures. Improvisació. Aplaudiments. Faldilles ajustades i pantalons curts. Nova York. El bar que ja no existeix. Broadway. Carrer 52. Carrer 54. Charlie Parker. Trompetes. Bateria. Manhattan. Llavis de plata. Dits supersònics. Soul. Midtown. Aigua. La noia que canta. Jack amb cola. Gel. Foc. Calor. Duke Ellington. Bourbon. Whiskey. Four Roses. Peus que segueixen el ritme i cames que el marquen. Convido jo. La noia que toca el saxo. Jazz. Summertime. Gel. Calor. Més gel. Broadway. Bombolles. Improvisació. Aire. Aigua. Foc. Fum. Música. Soul. Sexe. Més sexe. Convido jo. Depurem ànimes. Jazz. Jazz. Jazz. Jazz. Improvisació. Ritme. Cacofonies. Tons. Saxo. Trompeta. Pocket trumpet. Bateria. Nova York. Un bar que ja no existeix. Records. Driving bass. Piano. La noia que canta. Braços. Llavis de plata. Duke Ellington. Bebop. Costa Est. Aigua. Whiskey. Bourbon. Jack Daniel's. Partitures. Aplaudiments. Faldilles curtes i pantalons ajustats. Jazz. Trompeta. Tons. Un bar que ja no existeix. Bateria. Jack Daniel's. Costa Est. Costa Oest. Chicago. Tom Waits. Jack amb cola. Gel. Més gel. Fum. Calor. Foc. Jazz. Mirades. Peus que segueixen el ritme i cames que el marquen. Cops a la taula. Convido a xupito. No, pago jo. Faldilles curtes i pantalons ajustats. Alcohol. Hamburguesa amb salsa de bolets. Més gel. Ara convido jo. Partitures. Bebop. Driving bass. La noia que canta. L'altra noia que canta. La noia que toca el saxo. El baixista. La banda. Improvisació. Canvis. Jazz. El geni boig. Un piano a la paret. Partitures. Improvisació. Aplaudiments. Faldilles ajustades i pantalons curts. Nova York. El bar que ja no existeix. Broadway. Carrer 52. Carrer 54. Charlie Parker. Trompetes. Bateria. Manhattan. Llavis de plata. Dits supersònics. Soul. Midtown. Aigua. La noia que canta. Jack amb cola. Gel. Foc. Calor. Duke Ellington. Bourbon. Whiskey. Four Roses. Peus que segueixen el ritme i cames que el marquen. Convido jo. La noia que toca el saxo. Jazz. Summertime. Gel. Calor. Més gel. Broadway. Bombolles. Improvisació. Aire. Aigua. Foc. Fum. Música. Soul. Sexe. Més sexe. Convido jo. Depurem ànimes. Jazz. Jazz. Jazz. Jazz. Improvisació. Ritme. Cacofonies. Tons. Saxo. Trompeta. Pocket trumpet. Bateria. Nova York. Un bar que ja no existeix. Records. Driving bass. Piano. La noia que canta. Braços. Llavis de plata. Duke Ellington. Bebop. Costa Est. Aigua. Whiskey. Bourbon. Jack Daniel's. Partitures. Aplaudiments. Faldilles curtes i pantalons ajustats. Jazz. Trompeta. Tons. Un bar que ja no existeix. Bateria. Jack Daniel's. Costa Est. Costa Oest. Chicago. Tom Waits. Jack amb cola. Gel. Més gel. Fum. Calor. Foc. Jazz. Mirades. Peus que segueixen el ritme i cames que el marquen. Cops a la taula. Convido a xupito. No, pago jo. Faldilles curtes i pantalons ajustats. Alcohol. Hamburguesa amb salsa de bolets. Més gel. Ara convido jo. Partitures. Bebop. Driving bass. La noia que canta. L'altra noia que canta. La noia que toca el saxo. El baixista. La banda. Improvisació. Canvis. Jazz. El geni boig. Un piano a la paret. Partitures. Improvisació. Aplaudiments. Faldilles ajustades i pantalons curts. Nova York. El bar que ja no existeix. Broadway. Carrer 52. Carrer 54. Charlie Parker. Trompetes. Bateria. Manhattan. Llavis de plata. Dits supersònics. Soul. Midtown. Aigua. La noia que canta. Jack amb cola. Gel. Foc. Calor. Duke Ellington. Bourbon. Whiskey. Four Roses. Peus que segueixen el ritme i cames que el marquen. Convido jo. La noia que toca el saxo. Jazz. Summertime. Gel. Calor. Més gel. Broadway. Bombolles. Improvisació. Aire. Aigua. Foc. Fum. Música. Soul. Sexe. Més sexe. Convido jo. Depurem ànimes. Jazz. Jazz. Jazz. Jazz. Jazz.

dimarts, 26 de juny de 2012

Richard Hawley a Mojo

Richard Hawley és old school. Per molts premis i guardons que acumuli, i per molt que tota la premsa especialitzada -i no tan especilitzada- del seu país li vagi al darrere, el de Sheffield manté intacta la seva credibilitat artística a cops d'actitud i a base de no tenir pèls a la llengua. Com Paul Weller i Morrissey. En trobem uns quants exemples en les declaracions que va fer per a l'edició de juliol de la revista Mojo. En un article que firma Mattia Zappellaro, Hawley parla de la seva trajectòria i dels seus guitarristes preferits -de Maybelle Carter a Sterling Morrison, passant per Johnny Farina-, però també carrega contra la indústria de l'entreteniment amb declaracions tan contundents com "tot el que té a veure amb els Brits -en referència als Brit Awards- és precisament el que jo detesto d'aquest enorme oxímoron: el 'negoci musical'". "Hauria preferit estar tot sol, en una maleïda parada de bus de Mansfield a les tres de la matinada i a ple hivern, que trobar-me en aquell lloc", recorda sobre el seu pas per la citada cerimònia, "i sé perfectament com és una parada de bus de Mansfield a les tres de la matinada: aterradora". Hawley també dedica unes paraules a l'administració Cameron i la seva política econòmica: "Aquest govern està acabant la feina que va començar Thatcher i van continuar Blair i els seus amiguets de merda". Tant de bo la nostra escena suposadament alternativa oferís unes quantes veus com aquesta. Richard Hawley va estar recentment a Barcelona presentant el seu darrer disc, el més que recomanable "Standing at the Sky's Edge", en el marc del Primavera Sound 2012.




Audio: "Standing at the Sky's Edge" - Richard Hawley

Denegro Partizan + Elvira a la NAUB1

La NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77) presenta aquest divendres, 29 de juny (23h.), dues de les propostes més destacades de l'escena independent local. Denegro Partizan i Elvira, companys de viatge que arriben a la sala de Roca Umbert amb nous treballs sota el braç i moltes coses per explicar.

DENEGRO PARTIZAN

El seu nom va sortir a la llum la primavera de 2007, quan es van proclamar guanyadors del concurs Rockalascensió. Des d’aleshores, han consolidat un so que beu tant del folk com del rock d’autor més intens. Un còctel on ressonen noms com els de Nacho Vegas, Lori Meyers o Vetusta Morla. El quintet ha mantingut durant els darrers anys un apretada agenda de concerts que l’ha portat per sales de tot el país i l’ha vist trepitjar escenaris emblemàtics. A finals de l’any passat van editar la seva segona referència discogràfica, “La otra mejilla”. Una nova col·lecció de cançons fràgils però alhora robustes, de textos reflexius i arranjaments en constant procés d’expansió.

ELVIRA

Standstill, It’s Not Not i The Lions Constellation. Tres noms prou consolidats de l’indie català que tenen, entre els seus comuns denominadors, al granollerí Pitino Elvira. El seu projecte personal té ecos dels primers, però també de la sensibilitat d’Elliott Smith o les textures dels Wilco més atmosfèrics. El seu segon disc, “A pesar de todo”, sortirà aquest mateix mes de juny i ha estat masteritzat pel gurú Santi Garcia als cèlebres estudis Ultramarinos Costa Brava. El propi Elvira toca la majoria dels instruments, fent-se acompanyar en ocasions puntuals de components de Bullit i els propis Standstill. Segells de qualitat que reforcen el principal argument d’aquest granollerí: unes cançons enormes.



dilluns, 25 de juny de 2012

Recomanació: Búnquer Z + L'últim refugi

El teatre-cinema Esbarjo de Cardedeu acollirà aquest dijous, 28 de juny (dues sessions: 20,00h. i 21,30h.) la presentació del curtmetratge "Búnquer Z", dirigit per Josep Serra i Marc Barceló i protagonitzat per Joan Serrats i Miquel Anglada. Una història de terror i ciència-ficció rodada al refugi antizombies que un veí de Cànoves i Samalús (Vallès Oriental) va construir a la seva pròpia finca. Durant la sessió també es projectarà un documental sobre la construcció d'aquest peculiar búnquer, "L'últim refugi".


Nota d'interès: L'horari de la primera sessió és compatible amb l'assistència al concert d'Steven Munar a Granollers (veure actualització anterior).

Recomanació: Steven Munar a Granollers


El músic anglomallorquí Steven Munar es va donar a conèixer a principis d'aquest segle com a component dels enyorats Tea Servants (amb qui va editar cinc discos i va participar en festivals com Primavera Sound, FIB o BAM). Després de la seva dissolució l'any 2003, Munar va començar una trajectòria solista on ha explorat la tradició dels singer-songwriters anglosaxons dels anys 60 i 70. Un viatge que ha enllaçat Greenwich Village amb els pubs de Londres passant per Laurel Canyon, sempre amb potents bandes d'acompanyament cobrint-li les espatlles. L'última és The Miracle Band (on milita tota una Juliane Heinemann), amb qui ha enregistrat el seu darrer treball, "Break the Rules" (2011, La Produktiva). Un disc que presentarà en directe aquest dijous, 28 de juny (22h.), al restaurant-llibreria Anònims de Granollers (c/. Ricomà, 57). Entrada gratuïta i menús exquisits.



dissabte, 23 de juny de 2012

Red State (Kevin Smith)

En política nord-americana, s'anomenen estats vermells (red states) aquells on els resultats electorals solen afavorir el Partit Republicà. Estats com Nebraska, Kansas, Indiana, Utah o Colorado. En qualsevol d'ells podria desenvolupar-se l'acció de l'última pel·lícula de Kevin Smith, "Red State" (2011). Un film on l'autor de "Clerks" (1994) i "Chasing Amy" (1997) s'allunya del seu habitual registre humorístic per endinsar-se en un inquietant thriller amb el fanatisme religiós com a marc de fons. L'argument se centra en el segrest de tres adolescents per part d'un grup de fonamentalistes cristians clarament inspirats en Fred Phelps i la seva Església Baptista de Westboro (la cinta reprodueix manifestacions com les que aquest pastor ha incitat en contra de col·lectius com els homosexuals). El líder del grup és Abin Cooper (impressionant Michael Parks), un extremista malaltís disposat a iniciar pel seu compte una croada en nom d'una hipotètica justícia divina. I és la seva carta de presentació el moment més inquietant de tota la pel·lícula. Perquè Smith ha fugit de tota mena de tòpics i s'ha centrat a dibuixar un personatge que podria ser tan real com ho és el propi Phelps. Ho ha fet sense il·luminacions obscures ni misteris rebuscats, sinó fent que l'espectador assisteixi a una missa oficiada pel propi Cooper. Un individu d'aparença normal i fins i tot simpàtica, però a la vegada un hàbil manipulador capaç de trobar en qualsevol cita de la Bíblia arguments que justifiquin una matança. La cosa es complicarà quan entri en acció un equip d'agents federals encapçalats per Joseph Keenan (pletòric John Goodman) amb l'objectiu d'entrar a la seu de la congregació i arrestar-ne tots els integrants. Un error d'estratègia acaba desencadenant un tiroteig que evoca inequívocament les dures escenes del setge de l'FBI al quarter general dels Davidians a Waco (Texas), l'abril de 1993. A partir d'aquí, Smith no només qüestiona l'excés de temor i fe en Déu que exhibeixen certes comunitats cristianes dels Estats Units, sinó també la manera com els cossos especials de les agències federals gestionen situacions que se'ls han escapat de les mans. Tot això, reforçat amb el background social i històric necessari per a recordar-nos en tot moment que, de vegades, la realitat no queda tan lluny de la ficció.




Audio: "Killing in the Name" - Rage Against The Machine

divendres, 22 de juny de 2012

Patti Smith a Uncut

Impressionant l'article de dotze pàgines que la revista britànica Uncut dedica a Patti Smith en la seva edició de juliol. La poetessa va atendre una de les firmes de referència de la publicació, David Cavannagh, en un hotel de Londres i van parlar de tot. De la seva arribada a la fèrtil Manhattan de mitjans dels 70, de la seva maternitat, de la mort del seu marit Fred "Sonic" Smith, de la inseguretat que va envoltar el seu retorn als escenaris després d'una llarga absència, o de la seva indiferència davant els sovint mal entesos postulats del moviment punk on sempre s'ha emmarcat la seva obra. En aquest sentit, crida l'atenció com ens recorda una vegada més que les actituds sectàries no són mai sinònim d'autenticitat, sinó d'un borreguisme tan monumental com l'establishment al qual pretenen oposar-se. Ho fa parlant de "People Have the Power", l'himne de marcat contingut social que va compondre el 1988 juntament amb el propi "Sonic" Smith -tot un padrí del punk com a guitarrista d'MC5-. "Quan la vam escriure", recorda Patti Smith, "la fantasia del Fred era que esdevingués una cançó d'aglutinament universal, una cançó que tothom cantés". I tot seguit arriba la part més interessant: "Mai em va dir 'Fem una cançó tan underground que ningú arribi a escoltar', ell volia ressonar i arribar a tot el món". Unes paraules a tenir en compte, ara que per sistema -i per esnobisme- està tan de moda valorar la creació musical de manera inversament proporcional a la repercussió que aquesta adquireix. Patti Smith ha publicat aquest mateix mes "Banga", un nou àlbum d'estudi on recupera el nervi i les bones maneres que tant es trobaven a faltar al seu anterior treball, el disc de versions "Twelve" (2007).



Audio: "April Fool" - Patti Smith

Al dentista

Ahir a la tarda vaig anar al dentista. Feia molt de temps que no hi anava, i la veritat és que pressa no en tenia especialment. Diguin-me superficial, però en aquell moment em venia més de gust asseure'm en una terrassa prenent qualsevol cosa que portés alcohol, que estirar-me en una d'aquelles màquines de color blanc star wars mentre un doctor em remenés la boca amb aparells que podrien fer molt mal a mans d'Hannibal Lecter. El cas és que la sessió d'ahir va acabar esdevenint fins i tot divertida. No em va atendre un doctor, sinó una doctora molt simpàtica que a sobre estava de bastant bon veure. I per acabar d'amenitzar la festa, cap a la meitat de la neteja bucal es va engegar de cop i volta el fil musical, impagable complement estètic que en certes circumstàncies pot fer de la visita al dentista tota una experiència.

Qui té por d'anar al dentista?
Recordo, per exemple, quan em van treure l'últim queixal del seny. El malparit no sortia ni amb aigua calenta, i el doctor no em podia posar més anestèsia -no em va explicar exactament per què, però vaig preferir no fer més preguntes-. Vaja, que mentre el tio estirava la denteta dels pebrots tal i com ho faria el protagonista d'"El vell i la mar", Nilsson cantava de fons "Everybody's Talkin'". Es poden imaginar una escena més tarantiniana en l'incomparable marc d'una clínica dental? Jo no, però la d'ahir a la tarda s'hi acosta bastant. El cas és que el primer tema del fil musical -potser per afinitat amb les portades dels diaris- era de Madonna. "Like a Virgin". El que faltava, com si encara no fés prou calor allà dins. "I made it through the wilderness, somehow I made it through, didn't know how lost I was, until I found you", cantava tota alegre la Ciccone mentre la doctora em fregava una cosa punxaguda pels queixals. Quina angúnia. Però després Madonna arribava al clímax de la cançó tot cantant encara més alegrement allò de "Like a virgin, touched for the very first time, like a vi-i-i-irgin, when your heart beats, next to mine", i de cop i volta tot semblava més clar. Sobretot la punxada que vaig sentir en algun punt de la meva dentadura just en el moment en què ella cantava el "touched for the very first time".

A continuació en va caure una d'Amy Winehouse. "Rehab". L'última vegada que havia escoltat aquesta cançó havia estat com a fil de fons d'un anunci d'assegurances -per cert, ja té collons que vulguin vendre assegurances amb la negativa per excel·lència a assistir a un centre de desintoxicació-. I ara, sense cap mena d'assegurança pel mig, el tema en qüestió esdevenia la banda sonora perfecta per a una pluja de bicarbonat que m'omplia la boca d'un regust francament desagradable. I aleshores la doctora introdueix un nou aparell a la meva boca i em pregunta si em molesta la vibració. I jo, obviant la morbositat de la situació, deixo que respongui la Winehouse amb un sonor "Nooooo, no, no!". La veritat és que la cosa s'estava posant interessant per moments. Però justament arribats a aquest punt, va començar a sonar un tema d'Eros Ramazzotti que es va carregar en mil·lèssimes de segon tot el romanticisme acumulat fins aleshores. Hora per tant d'omplir-me la boca de fluor i, si me'n sortia amb vida, enviar-me cap a casa.

dijous, 21 de juny de 2012

Gratis

"La música suena mejor cuando es gratis". Ho proclamava alegrement i amb lletres gegants un cartell de l'última campanya publicitària d'un conegut fabricant de telèfons mòbils. Vaig veure un dels cartells ahir al matí, de camí cap a la feina, i quan hores més tard vaig tornar a passar pel mateix lloc ja havia estat retirat. La comunitat musical -que no equival a la indústria ni a la SGAE, a qui aquestes coses tant li fan mentre cobri els seus cànons a final de mes- s'havia posat a la defensiva. I no n'hi havia per a menys. El problema no és que la marca en qüestió posi en marxa un portal d'streaming al qual els seus usuaris poden accedir de manera gratuïta, sinó la utilització perversa que aquesta campanya feia de la paraula gratis. I més en un país com el nostre, tan propens a la cultura del diner fàcil i al pillatge indiscriminat en tots els àmbits -començant per la pròpia SGAE, els seus comptes gens transparents i el seu afany recaptador en perruqueries de barri i casals d'avis-.

I és que, per moltes il·lusions que ens fem, en aquesta vida no hi ha res que sigui gratis. Si la música sona millor quan és gratis, suposo que també els telèfons mòbils funcionarien millor si fossin gratis. I els menús de deu euros i mig estarien més bons si fossin gratis. I els cotxes serien més ràpids i segurs si fossin gratis. I les làmpares il·luminarien millor si el rebut de la llum fos gratis. Però, repeteixo, no hi ha res que sigui gratis. I això inclou el portal d'streaming. Per molt que l'usuari hi pugui accedir sense pagar ni cinc, al final hi ha algú que ha pagat el preu dels continguts i del manteniment -i aquest algú molt probablement sigui la pròpia marca de telefonia mòbil-. Perquè al darrere de tot això hi ha una feina -la dels músics, compositors i productors discogràfics, així com la dels informàtics que treballen en l'aplicació o pàgina web- que com a tal té un preu. I està molt bé que la gent pugui accedir gratuïtament a la cultura -o als menús de deu euros i mig, o als telèfons mòbils...-. Però el que no podem fer, tal i com estan les coses, és inventar-nos campanyes publicitàries que proclamin amb to caradura que la feina d'uns professionals -siguin del sector que siguin- és gratis. Perquè no ho és. Perquè a tots ens agrada cobrar a final de mes. I perquè gràcies a la citada cultura del diner fàcil, el tot és gratis i el pillatge indiscriminat, aquest país ha acabat com ha acabat.

21 de juny: Dia Internacional de la Música

Era la tarda d'un 21 de juny. Jo tenia quinze anys i havia anat a passejar pel centre de Barcelona amb els meus pares. Ho feia sovint aleshores. Aquell dia, les Rambles estaven plenes de petits estands on es venien discos i altres articles relacionats amb la música. Als carrers i places del Gòtic i el Raval es podien escoltar diversos grups i solistes oferint actuacions a l'aire lliure. Aquell 21 de juny, em vaig comprar en una d'aquelles parades el meu primer vinil de blues. Un recopilatori de J.D. Short, un misteriós músic del Delta del Mississippi que em va cridar l'atenció quan el vaig veure fotografiat en blanc i negre en aquella enorme funda blanca. També em vaig comprar un recopilatori de música dels anys 50 que contenia la presa de "Rocket 88" enregistrada per Bill Haley poc temps després que Ike Turner i Jackie Brenston inventessin el rock'n'roll amb la versió original. I probablement em vaig comprar alguna cosa més, ara no n'estic segur. Però sí que recordo perfectament que era la tarda d'un 21 de juny.

Perquè tot allò obeïa a la celebració del Dia Internacional de la Música. I des d'aquell dia, vaig adquirir la sana costum d'acostar-me a les Rambles cada 21 de juny i donar la benvinguda a l'estiu tot remenant cubetes de compactes i vinils, impregnant-me de la música que omplia els carrers i, per què no, aprofitant els descomptes amb què les botigues de discos del carrer Tallers -on encara sobrevivien noms tan emblemàtics com els d'Overstocks o Music World- celebraven una jornada tan assenyalada. Va ser un 21 de juny quan em vaig comprar els meus primers discos dels Byrds, els Grateful Dead i els Count Five. I va ser un 21 de juny de no fa pas tants anys, quan em vaig acostar a les Rambles i em vaig adonar que tot allò ja era història. Les parades de discos havien desaparegut sense deixar rastre, i la música al carrer havia deixat pas al silenci tens de la Barcelona del Fòrum de les Cultures i altres invents de despatx. Encara quedaven, per sort, propostes com les del Centre Cívic del Convent de Sant Agustí, que organitzava també a l'aire lliure concerts de tarda on un servidor va tenir el plaer de tocar en un parell d'ocasions -i de passada, l'honor de compartir escenari amb tot un Kiko Palomar-. Un oasi enmig d'un desert, però és que ara ja no queda ni això.

Acabo de teclejar a Google "dia de la música 2012 Barcelona" i he constatat que aquesta celebració ha desaparegut completament en una ciutat que, paradoxalment, s'omple la boca cada cop que es parla dels seus macrofestivals i atapeïdes agendes estiuenques de concerts. La mateixa ciutat on milers de persones formen cues llarguíssimes i paguen un dineral per veure de lluny a Madonna -i ho dic amb tots els meus respectes cap a Madonna, faltaria més- i a la vegada són incapaces de baixar al bar de la cantonada que ofereix concerts amb entrada gratuïta. Trist, molt trist. Però què volen que els digui. Jo penso celebrar-ho igualment. Quan acabi d'escriure això, punxaré el primer disc que tingui a mà. I aquesta nit aniré a l'Hospitalet. Hi toquen els Pretty Things, autors de clàssics incontestables com "Midnight to Six Man", i més recentment d'un àlbum tan potent com "Balboa Island". El disc que enregistrarien ara mateix els Rolling Stones si encara toquessin de peus a terra, va escriure un crític. I un tros d'història viva del blues i el rock més incorruptibles que ha donat mai la Gran Bretanya. Bon Dia de la Música a tothom.

dimecres, 20 de juny de 2012

Yellow Submarine Resurfaces

Fer versions. Que fàcil que sembla, i que difícil que pot resultar. Perquè fer una versió, per molt que alguns semblin haver-se'n oblidat -no confonguin els grups de versions amb els grups de tribut, senyors, perquè no són el mateix, ni de bon tros!-, implica agafar el tema original, desfer-lo i posteriorment refer-lo per portar-lo al terreny personal de l'interessat. L'edició de juliol de la revista britànica Mojo inclou un disc de tribut a la banda sonora de "Yellow Submarine", la pel·lícula d'animació dels Beatles. Un disc de tribut que -aquest cop sí- conté meravellosos exemples de com fer una versió. Com a primera mostra, la pròpia "Yellow Submarine" que obre el compacte. L'interpreten Bill Wells i Aidan Moffat, donant-li la volta i tenyint de misteri i boirina un tema fins a la data apte per a qualsevol aplec d'esplais. Es carreguen sense pietat el bon rotllo que impregnava Ringo Starr al cantar la versió original, per transformar-lo en un ombrívol i constant murmuri, mentre la base rítmica adquireix la forma d'amenaçadors tambors marcials que es fonen amb els dispersos acords menors d'un piano terminal.

Molta atenció també a "All Together Now", que assoleix a mans de Jim White una dimensió inimaginable fins ara. Sí, ho han llegit bé. El darrer gran cronista del sud més profund dels Estats Units agafa el que probablement sigui el tema infantil per excelència dels de Liverpool i el transforma en un claustrofòbic exercici de Southern Gothic. Un experiment potser no tan agosarat però igual de revelador és el tractament que Howe Gelb atorga a "Eleanor Rigby". El líder de Giant Sand redueix el tempo de la versió original i recita els versos amb veu gairebé d'ultratomba. El resultat s'allunya del ganxo pop marca de la casa Paul McCartney i s'endinsa en l'aridesa d'aquells deserts que Gelb coneix tan bé. Menció especial es mereixen també Michele Stodart (Magic Numbers) i el seu "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" en clau neopsicodèlica, l'expansiva "Baby, You're a Rich Man" a càrrec de Wooden Wand i l'adrenalínica presa de "Think for Yourself" que firma Pete Shelley (Buzzcocks).





Audio: "Yellow Submarine" - Bill Wells & Aidan Moffat

dimarts, 19 de juny de 2012

Els dotze cops de Sam Destral

Molts de vostès ja deuen conèixer a l'amic Sam Destral. Ve de Gandesa i ha esdevingut, amb el seu folk de vocació experimental i títols tan brillants com "L'home que va matar l'home que treballava fent de gos", una de les propostes més interessants de l'underground català. La seva darrera gran aventura va començar el gener passat i consisteix a enregistrar un disc cada mes de l'any 2012 i penjar-lo a la seva pàgina de bandcamp. Una iniciativa que no només confirma el caràcter prolífic de Destral, sinó que eleva encara més el llistó que havia deixat fins ara: no hi ha ni una sola mala cançó en cap dels sis treballs ja presentats -el darrer, "Juny", va sortir del forn fa poques setmanes-. Poden seguir aquest projecte i consultar futures dates de concerts -aquest dijous, 21 de juny, el podran escoltar en directe a El Niu de Barcelona- a http://www.samdestral.blogspot.com .




Audio: "Aeiou's blues" - Sam Destral

dilluns, 18 de juny de 2012

L'home que no estava per òsties

Coses que veus quan vas pel carrer. Avui m'he creuat amb una parella que passejava els seus dos gossos. Ell devia tenir uns cincuanta-cinc anys i exhibia orgullós l'estómac inflat de qui ha passat hores i hores alternant menús rics en greix amb litres i litres de cervesa. Els seus cabells blancs pentinats amb un pretès aire juvenil, i la seva descuidada barba de tipus dur, juntament amb la seva mirada intimidant i la seva samarreta negra al més pur estil white trash, deixaven clar que no estava per òsties. Ella, uns deu anys més jove, amb melena pèl-roja, samarreta verda a joc amb els pantalons de camuflatge i tones i més tones de crema antiarrugues, caminava com qui viu en una altra galàxia i no l'afecta res del que passi al seu voltant. Els gossos, tan idèntics entre ells que podrien ser bessons, eren dos carlins francesos de pèl marró clar i mirades entranyables.

Un d'ells caminava enganxat a la dona. L'altre semblava aturar-se a ensumar tots els racons del carrer, la qual cosa ha posat òbviament a prova la santa paciència de l'home que no estava per òsties. Resultat? Doncs que l'home que no estava per òsties ha començat a cridar el gos, cada cop amb més insistència i amb un to de veu més elevat, com el sergent que s'adreça a un recluta amb les idees poc definides. I aleshores la pobra bèstia ha avançat uns metres i... s'ha posat a olorar la roda d'un cotxe. I és clar, ha estat en aquest punt quan la santa paciència de l'home que no estava per òsties s'ha acabat esgotant del tot i s'ha desencadenat en el seu organisme una reacció en cadena comparable a la crisi de l'euro. Amb els ulls inflats, les venes ben marcades a la seva cara de color vermell taquicàrdic i la mà alçada com qui es disposa a fotre un cop a la taula, s'ha acostat a la víctima i ha deixat anar un sonor "Tira ya pa casa o te meto una patá en el culo que te reviento toa la...". Els punts suspensius indiquen que no he estat capaç d'entendre la darrera paraula de tan il·lustrada oració, però el missatge havia quedat prou clar.

Tan clar, que el gos no ha tingut més nassos que obeir l'home que no estava per òsties, que un cop arreglat el malentès, havia adoptat una nova expressió facial. L'expressió de qui se sent alleujat perquè acaba de demostrar qui mana a casa. I ha estat aleshores quan les nostres mirades, la meva i la de l'home que no estava per òsties, s'han creuat per primera i última vegada. Cap dels dos ha dit res. Ens hem limitat a seguir els nostres respectius camins. Però durant aquell breu creuament de mirades m'ha vingut un flash que m'ha il·luminat. Quan he obtingut la visió frontal de la cara de l'home que no estava per òsties, m'he adonat que les seves faccions facials -mirin vostès quina casualitat- eren gairebé idèntiques a les dels carlins francesos -si bé aquests últims semblaven, a simple vista, força més simpàtics-. I és aleshores quan he entès que, de vegades, la vida és injusta. Com pot ser que l'home que no estava per òsties mani només a casa seva? En un país com el nostre, un personatge així té fusta de ministre, i ho dic amb la mà al cor. Si no s'ho creuen, fixin-se bé en el senyor De Guindos quan el vegin per la tele...



Luis "yo soy el miembro del Eurogrupo" de Guindos, un home que tampoc està per òsties.



Audio: "Homes de debò" - Liannallull

diumenge, 17 de juny de 2012

The Roots i New Order, la cara i la creu

The Roots: la cara.
L'última jornada del Sónar 2012 tenia com a caps de cartell dos noms estèticament antagònics però complementaris. New Order i The Roots. Des de l'efervescent Manchester de principis dels 80, els primers van esdevenir una peça clau per introduir el llenguatge electrònic a les formes del pop i el rock. Gairebé una dècada i mitja més tard, els de Filadèlfia van recórrer un camí invers a l'abordar les bases rítmiques del hip-hop a partir d'instruments tocats en directe i a temps real. Ambdues propostes coincidien al Sónar en franja horària, però les durades dels seus respectius concerts van permetre contemplar bona part del passi de New Order i arribar a temps d'assaborir la descàrrega de The Roots. I novament, ambdues formacions van presentar-se en directe com a propostes antagòniques, tot i que ara no pas complementàries.

New Order: la creu.
Mentre els nord-americans venien amb material nou sota el braç -l'aclamat "Undun" (2011)- i amb tota la cavalleria intacta, els britànics es trobaven immersos en una enèssima reunió -ara sense Peter Hook, però amb Gillian Gilbert novament a bord- i reduïts a producte nostàlgic tan buit i previsible com aquells dels quals van ser antítesi al seu dia. Van sonar sense força, gairebé tan cansats i desgastats com la veu d'un Bernard Sumner que faria millor dedicant els seus esforços a Bad Lieutenant -d'on, per cert, provénen diversos components dels actuals New Order-, i esclaus d'un guió inalterable. Van ser capaços de brillar, i molt, en moments puntuals: a l'entonar "Ceremony" i "Bizarre Love Triangle" encara sonaven més creïbles que la legió d'imitadors encoberts que els segueixen sortint de sota les pedres -algun dels quals figurava al mateix cartell del Sónar-. Però, per desgràcia, la tònica general del concert es resumiria amb un "Blue Monday" que els seus autors van reduir gairebé a la categoria de pachanga digna d'una concentració de tuning en un polígon industrial d'extrarradi. Quina llàstima.

Tot el contrari d'uns Roots que van sonar tan frescos i contundents com el primer dia. Un crític va escriure una vegada que la música negra sempre ha estat molt més reticent que la blanca a pujar a carros com el de la nostàlgia, i no li faltava raó. En van ser un bon exemple els de Filadèlfia, anant sempre a la seva, fent el que els donava la gana i connectant totalment amb el públic sense necessitat de recórrer a una freda i calculada bateria de hits. L'escenari era una olla a pressió que acabava esclatant com un big bang cada cop que simulaven una baixada d'intensitat. I com qui no vol la cosa, van fer que el públic del Sónar acabés ballant temes de Guns N'Roses -un esmolat "Sweet Child O'Mine" amb els raps intercalats d'un Black Thought que gairebé escupia foc- i Bo Diddley -un "Who Do You Love" amb la càrrega sexual elevada al cub-. La cirereta definitiva d'un repertori que ara mateix sona molt més atrevit i desacomplexat que el de New Order.


dissabte, 16 de juny de 2012

Des del Sónar

Lights, camera... revolution???
Ok, ara que l'he vist en directe puc afirmar-ho: Lana del Rey és real. De debò. Cap d'aquelles fotografies promocionals ha estat retocada amb photohop. Perquè ella en sí mateixa ha estat confeccionada a base de photoshop. Que sí. Que ho dic de debò. Lana del Rey és el primer ésser humà de la història creat a partir de photoshop. Només per això, ja està justificada la seva presència al Sónar, un festival que ha fet de l'experimentació i les avantguardes la seva raó de ser. És més, el que ningú ens havia explicat era que les actuacions de Lana del Rey no són simples concerts. Són autèntics happenings, sonats experiments col·lectius on es manipula el subconscient del públic a través d'unes cançons amb més freqüències ocultes que el "Sgt. Pepper's" dels Beatles. Freqüències que penetren com un drone als racons més obscurs de la ment humana i reforcen impulsos i sentiments com la indiferència, les ganes de parlar amb el veí o, en el meu cas, la son. Sí, Lana del Rey va tenir en mi l'efecte que mai abans havia tingut cap concert: acabava d'arribar al Sónar 2012 i ja m'estava adormint. D'això en dic jo experimentació. Ara parlant seriosament, "Video Games" em sembla un tema correcte. Però realment calia omplir tres quarts d'hora amb variacions i més variacions de la mateixa cançó?

Més coses. Ja són quarts de dues de la nit i he aconseguit despertar-me a base de dues sessions potentíssimes, les de James Blake i Coyu. De fet, arriba un punt en què començo a sospitar que vaig massa despert. M'atreviria fins i tot a jurar que algú ha posat alguna substància psicotròpica a la meva coca-cola. Només així m'explico el que estan veient els meus ulls: una gallina amb pantalons negres i camisa blanca es passeja per l'escenari. Però m'hi fixo bé i resulta que... no, no és cap gallina. És el cantant dels Friendly Fires, immers en una de les seves coreografies impossibles. El tio arriba a fer allò mateix al bell mig de les Rambles i a aquesta mateixa hora, i probablement acaba a comissaria després de ser la riota de la resta de turistes en estat etíl·lic. Però això no són les Rambles, i aquí tothom l'aplaudeix com si es tractés de Fred Astaire. Quines coses. Mentrestant, al meu costat un individu amb pinta de japonès simpàtic està dormint. Ok, ara faré una broma fàcil, però és que aquest cop la culpa no és de Yoko Ono. Jo crec que deu ser de la cervesa calenta que venen a l'entrada. O potser no. Potser la culpa és de Lana del Rey i els seus experiments amb el subconscient humà. Podria preguntar-li, però la veritat sigui dita, em sap greu despertar-lo. Posin-se vostès al seu lloc: estàs dormint plàcidament, i de cop i volta et despertes enmig d'un recinte firal post-apocalíptic amb el cantant dels Friendly Fires ballant com una gallina nerviosa a escassos metres de la teva cara. No, no vull que el pobre noi hagi de passar per aquest mal tràngul.

Sort que després arriben James Murphy i Fatboy Slim per posar una mica d'ordre al corral. I ara no parlo de gallines. Parlo d'un escenari que cada cop s'allunyava més del Sónar per assemblar-se a la festa major d'un poble perdut dels Pirineus on vaig anar a parar fa anys encara no sé ben bé com. Però l'arribada de l'exLCD Soundsystem posa les coses al seu lloc. Per entendre'ns, Murphy és l'antítesi del que agrada als modernos de manual: un tio de mitjana edat, amb canes i punxant en vinil. On s'és vist, tan còmodes com són els ipods, els pendrives i els tupperwares. (Perdó? Que els tupperwares no serveixen per punxar? I vostès què saben? Que potser són modernos, vostès? No, oi? Doncs a callar). Murphy té una col·lecció de vinils amb més patrons i recursos rítmics que el disc dur sencer de qualsevol macbook que vegin als bars de disseny del Gòtic. El tio sampleja a Sugarhill Gang i ho barreja amb tota mena de sorolls i efectes, per després saltar cap a una línia de baix que em resulta familiar però no puc ubicar i quan em penso que ja sé què és li dóna la volta i el molt malparit aconsegueix que em foti a ballar com si tingués xinxetes als peus i ja no t'explico quan el tio tanca la sessió deconstruïnt l'"I'm a Man" d'Spencer Davis Group i la cosa s'eleva i s'eleva i s'eleva fins que explota i s'acaba de cop. Així, sense punts ni comes.

I tres quarts del mateix fa Fatboy Slim. Norman Cook, l'home que havia sacsejat conciències com a baixista dels Housemartins i que ara es dedica a salvar ànimes a base de beats, loops i collages sonors que ahir a la nit acabarien de posar-ho tot de potes enlaire. El moment definitiu de la sessió? L'incidència tècnica que va apagar momentàniament el so dels altaveus. El regust lo-fi que provocava escoltar la sessió pels mateixos monitors on l'escoltava Cook, sumat a l'eufòria col·lectiva que despertava tot plegat, feia esvair d'una vegada per totes aquella sensació de rave controlada que provoca massa sovint el Sónar de Nit. Geni i figura, Fatboy Slim.

divendres, 15 de juny de 2012

Roger Pelàez canta Sau


ROGER PELÀEZ
Robadors 23, Barcelona
14 de juny de 2012


El vallesà Roger Pelàez va ser vocalista de formacions com Budellam o El Mal Ja Està Fet. Bandes que, com els Surfing Sirles o més recentment Sam Destral, han deixat claríssim que es pot cantar en català sense reincidir constantment en temàtiques i tòpics tan previsibles i avorrits com una classe de literatura de secundària. Per això no deixava de tenir el seu morbo que presentés el seu espectacle en solitari sota el prometedor títol de "Roger Pelàez canta Sau". Òbviament, si algú va entrar a l'emblemàtic bar del carrer Robadors esperant escoltar "Boig per tu" en deuria sortir força decebut, però la resta ens vam fer un tip de riure i aplaudir. I és que començar un concert amb un tema com "Mengem-li la polla a un vell" és una bona manera de deixar les coses clares de bon principi. Sense cap instrument per acompanyar-se, Pelàez es va fer valer únicament a través de la seva veu, el seu àcid sentit de l'humor i les col·laboracions puntuals d'un públic que es va posar a la butxaca des del segon zero. Amb una lírica tan marciana com aguda i uns improvisats monòlegs que van encendre tantes rialles com aplaudiments, el de La Roca del Vallès es va riure de tot i de tothom -inclòs ell mateix-, va atacar sense pietat -però amb total elegància- les elits polítiques i culturals d'aquest país, va retratar acuradamant la Barcelona del disseny i la modernitat mal entesa, i fins i tot va explicar-nos els motius de l'actual catàstrofe econòmica. Motius que, va insistir, resumia perfectament l'últim tema de la nit, "En Johny, en Tony i en Rony menjaven polles de pony!". Ha quedat prou clar, oi?

dijous, 14 de juny de 2012

Europa

"En su compañía, y la de un sentimiento de culpa que parecía haberse filtrado hasta el coche de alquiler, conduje por las autopistas de Europa, atravesando Holanda, Bélgica y Francia, hasta el pequeño puerto de St. Malo. Comencé a pensar, en Chrissie, claro, pero también en otras cosas que normalmente no me preocupan. Empecé a pensar en la política de integración europea, en si era algo bueno o malo. Intenté casar la visión de los políticos con la paradoja que veía a lo largo de aquellos kilómetros de feas autopistas europeas; incompatibilidades absurdas con un inexorable destino compartido. La visión de los políticos parecía simplemente otro chanchullo más para sacar dinero u otro enorme flipe de poder".


Fragment d'"Eurotrash" (traduït al castellà com "Euroescoria"), un dels relats curts que conformen el llibre "Acid House" (1994, publicat en castellà tres anys després per Anagrama), d'Irvine Welsh. Sàvies paraules, les que l'autor de "Trainspotting" va escriure fa gairebé vint anys. Molt sàvies, tenint en compte la que ens està caient a sobre ara mateix. Qui sap, potser aquell yonqui escocès que atravessava el continent a la ficció de Welsh, va entendre Europa molt millor que uns polítics més allunyats de la realitat que qualsevol personatge fictici. No m'agrada l'Europa que s'està construint. No m'agraden els models d'integració basats en la uniformitat imposada i artificial. No m'agrada que una colla de rates de despatx tractin els governs sobirans com si fossin titelles. Però tampoc m'agrada que alguns d'aquests governs sobirans siguin massa curts de vista quan els conve. Tan curts de vista que, a banda de no poder solucionar els seus propis problemes sense intervencions externes, són incapaços d'observar i entendre les realitats plurals dels propis estats on governen. Perquè és aleshores quan aquestes realitats plurals esdevenen incompatibilitats absurdes.

dimecres, 13 de juny de 2012

Joey Ramone - "...Ya Know?"

Ja fa deu anys de l'edició de "Don't Worry About Me", el primer i fins ara únic disc pòstum de Joey Ramone. Sortia a la venda la primavera de 2002, coincidint amb el primer aniversari de la mort de qui va ser vocalista dels Ramones i sota la producció del seu inseparable Daniel Rey. Una dècada després, surt a la llum més material inèdit. Una nova col·lecció de cançons que el novaiorquès va compondre i enregistrar en demos durant els darrers anys de la seva vida. Ha estat el propi Rey, juntament amb altres productors de l'òrbita ramoniana com Ed Stasium, Jean Beauvoir o Mickey Leigh -germà del propi Ramone-, qui s'ha ocupat de donar forma a aquestes cançons fins a transformar-les en "...Ya Know?". Per fer-ho han comptat amb la col·laboració d'amics i col·legues del protagonista com Lenny Kaye (Patti Smith Group), Andy Shernoff i Handsome Dick Manitoba (Dictators), Bun E. Carlos (Cheap Trick), Joan Jett, Richie Ramone (bateria dels Ramones durant cinc anys) o Steven Van Zandt (The E Street Band) -aquest últim aporta també un emotiu text en memòria del de Queens-. El material no s'allunya excessivament de les coordenades ja establertes a "Don't Worry About Me": punk immediat que no desentonaria en el repertori de la banda mare. Si bé aquest cop els temes tenen un to més sec i introspectiu -com a exemple més evident, la balada "Waiting for that Railroad"- i la producció ha atorgat al disc matisos com el regust spectorià de "Party Line", el remake en clau de balada fifties d'un clàssic de collita pròpia com és "Merry Christmas (I Don't Want to Fight Tonight)", o el rock musculós de la inicial "Rock'n'Roll Is the Answer" -sóc jo o aquest tema té un fort regust a The Cult?-. La resta són hits instantanis com "What Did I Do to Deserve You?" -amb ecos més que evidents de "Handle with Care", dels Traveling Wilburys, i "Beat on the Brat", dels propis Ramones- o "Seven Days of Gloom" -que, posats a buscar ecos, té un aire a "I Believe in Miracles"-. I jo personalment em quedo amb "New York City". El cant a una Nova York que ja gairebé només es manifesta en discos com aquest. Una Nova York que es va quedar coixa aquell 15 d'abril en què Joey Ramone va respirar per darrer cop.




Audio: "New York City" - Joey Ramone

Recomanació: Roger Pelàez a Robadors 23

Aquest dijous 14 de JUNY
ROGER PELÀEZ CANTA SAU
al Carrer ROBADORS 23 De Barcelona.

Un espectacle per families amb algun integrant castrat quimicament.
Un espectacle per families auroparentals.
Un espectacle a on tot el que és, és i on tot el que no, doncs no.
45 minuts de xerrameca i ballarusca irrescatable.

El bar és molt net i s'hi serveixen tot tipus de destil.lats en voga.
Per més detalls, obriu el flyer.
O dirigiu-vos a:

Envieu aquesta nota a algú que cregueu que li interessi.
Suposant que això sigui probable o remotament posible.


dimarts, 12 de juny de 2012

Joe Strummer


"Everything's fucked! It's down to individual people to make life enjoyable. I don't have anything more to say than that". (Joe Strummer)



Audio: "Coma Girl" - Joe Strummer and The Mescaleros

dilluns, 11 de juny de 2012

Recomanació: Dino Ratso a Cal Cabrit

L'antiheroi per excelència del Guinardó torna a atacar. DINO RATSO presentarà el seu nou disc, "Álbum blanco", aquest divendres, 15 de juny (22h.), a Sant Antoni de Vilamajor (Barcelona). Ho farà a Cal Cabrit (ctra. de Llinars a Sant Antoni, km. 1,3), un centre artístic envoltat de camps i boscos. L'indret ideal per a gaudir de títols tan suggerents com "Hay que matar a un cantautor", "Mi novia era nazi", "El amor es una puta mierda" o "Ella se llama Manolo". I a sobre, amb entrada gratuïta! Probablement, la millor alternativa al Sónar.

Una harmònica de blues

Parada de metro del Clot, divendres al vespre. Piques el bitllet i baixes a l'andana mentre escoltes la llunyana melodia d'una harmònica de blues. Desvies la mirada cap a les pantalles, pensant que potser els programadors del circuit televisiu del metro han tingut un rampell de bon gust. T'adones que no és el cas, però la música segueix sonant allà sota, adquirint més volum i presència a mida que creues l'andana de la línia vermella en direcció cap a la lila. I aleshores la música s'interromp. Segueixes caminant i veus un xaval que encara no deu ni haver fet els divuit, amb els cabells castanys despentinats i una samarreta blava amb el símbol del metro de Londres. Amb la mà esquerra aguanta l'harmònica. Amb la dreta, una ampolla de Xibeca que devora com si s'acabés el món. No triga ni cinc segons a fer baixar l'ampolla, substituir-la als seus llavis per l'harmònica i tornar-la a tocar, novament i ara més que mai, com si s'acabés el món. No saps si noms com els de Sonny Terry i Little Walter signifiquen alguna cosa per a ell, però sigui com sigui, t'acaba d'alegrar el dia. Saps que qualsevol a qui li expliquis l'escena et sortirà amb històries moralistes sobre l'edat del nano i el consum de cervesa. Que qualsevol beguda amb una mínima graduació alcohòlica està proscrita en aquesta Barcelona de postal. I sí, saps que possiblement aquesta pràctica no sigui molt bona per al fetge de l'harmonicista -tampoc ho seria el consum excessiu de dònuts de xocolata, però això no sembla preocupar a ningú-. Però després penses en Keith Richards, Etta James, Charles Bukowski, Hunter S. Thompson, Shane McGowan, Hank Williams, Jack Kerouac i F. Scott Fitzgerald. I és aleshores quan t'adones que certes postures morals només serveixen perquè el món sigui més avorrit.

diumenge, 10 de juny de 2012

Ricky Gil and friends

(foto: Mónik Fuuur)
RICKY GIL AND FRIENDS
Arena Bar, Barcelona
9 de juny de 2012


Porta tres dècades encapçalant formacions com Brighton 64, Matamala o Top Models, però fins ara no havia signat mai un disc amb el seu nom. "Hipopòtam a Botafogo" és el debut en solitari de Ricky Gil. Un recull de 24 temes que ha interpretat durant la primera temporada de "Guitarra, baix i bateria", el programa que condueix a Ràdio Silenci. El va presentar ahir a la nit a l'Arena Bar del Born barceloní, abordant tot sol la majoria de cançons i comptant amb les col·laboracions puntuals de diversos músics que participen a l'àlbum com a convidats. Van sonar temes dels seus diversos projectes ("Play Another Number" i "Mil paisatges", de Matamala, "To the Maximum""A Taste of Black" i "Wintertime Blues", de Top Models), versions diverses (la inicial "Away from the Numbers", de The Jam, o "El Mar de los Corazones", del seu bon amic Javier Sun) i també alguna novetat. N'és un exemple la potent "Quan baixis de l'avió", que va comptar amb l'acompanyament d'Albert Gil (guitarra) i Jordi Fontich (melòdica). Tres quarts de Brighton 64, que prèviament havien interpretat la seva adaptació al castellà de "Just Can't Go to Sleep", dels Kinks. Abans, Martí Sales, dels Surfing Sirles, havia sortit a cantar "Poble de Stars" (poema de Pepe Sales musicat pels Sirles). Acte seguit, s'hi havia afegit un servidor a la guitarra per fer "I'm Waiting for the Man", de la Velvet Underground, i -ara sense l'acompanyament del Martí- un tema del meu anterior projecte, "Dead Town". Gran nit, gran concert i un plaer haver-ne format part. Moltes gràcies al Ricky per la invitació!

Ricky Gil en solitari.

Martí Sales i Ricky Gil.

Martí Sales, Ricky Gil i un servidor al centre (foto: Mónik Fuuur).

Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah! (foto: Mónik Fuuur).

Jordi Fontich, Albert Gil i Ricky Gil: Brighton 64 amb ukelele i melòdica.

Brighton 64 amb una Gibson que treu espurnes.






http://hipopotamabotafogo.wordpress.com/






Audio: "Quan baixis de l'avió" - Ricky Gil

dissabte, 9 de juny de 2012

Zoe Boekbinder + Los Seis Días

Zoe Boekbinder.

Los Seis Días

ZOE BOEKBINDER + LOS SEIS DÍAS
Ada Arts, Barcelona
8 de juny de 2012


Hi ha qui ha arribat a definir Zoe Boekbinder com la resposta californiana a Björk. I si bé la comparació no va desencaminada, ahir a la nit va sonar com un encreuament entre Regina Spektor i la primera Laura Marling. Cada cop que agafava la guitarra recorria poc a poc, però amb solvència, els paratges més planers del folk. No obstant, el repertori s'elevava notablement quan aparcava la guitarra i se centrava a treure suc d'una riquesa de registres vocals que se solapaven i complementaven a través d'una pedalera de loops. I era aleshores quan realment brillava. Com a exemple, les harmonies eternes de "Seven Times". Un dels temes que integren el segon disc d'aquesta canadenca establerta als Estats Units, "Darling Specimens". I la peça que va tancar el primer concert d'una gira catalana que es perllongarà durant gairebé dues setmanes. Abans havien trencat el gel Los Seis Días. Reduïdes a quartet per a l'ocasió, les barcelonines van avançar en format acústic alguns dels temes que integraran el seu tercer disc -ara mateix en procés de gravació- i van recuperar clàssics del seu repertori com les inevitables "Hazme lo que quieras" i "Te odio", punts àlgids d'un concert que va acabar amb tot el públic cantant "Soy tan feliz". No n'hi havia per a menys. I estiguin atents a la sortida del nou àlbum: el que vam poder escoltar ahir, promet.




Aquestes són les dates de la gira catalana de Zoe Boekbinder, organitzada per Fressa Ent:

Dissabte 9 de juny @ Hostal Darnius, Darnius (Girona)
A les 22:00h.
Entrada lliure

Diumenge 10 de juny @ La Vinacoteca, Palafrugell (Girona)
A les 20:00h.
Entrada lliure/Donació voluntària

Dilluns 11 de juny @ Mutuo, Barcelona
A les 20:45h.
Entrada: 3 €

Dimarts 12 de juny @ Macondo Bar, Barcelona
A les 22:00h. (+ Me Dj)
Entrada lliure

Dimecres 13 de juny @ La Gramola, Manresa (Barcelona)
A les 22:30h.
Entrada lliure

Dijous 14 de juny @ Creperia La Buganvilia, Sant Feliu de Guíxols (Girona)
A les 22:30h.
Entrada lliure/Donació voluntària

Divendres 15 de juny @ Cafè Context, Girona
A les 21:00h.
Entrada lliure

Dissabte 16 de juny @ Figueres (Girona) * secret show
A les 23:00h.
Entrada lliure

Diumenge 17 de juny @ Jazz Cava, Vic (Barcelona)
A les 19:00h.
Entrada lliure







Audio: "Seven Times" - Zoe Boekbinder

divendres, 8 de juny de 2012

Piccola Orchestra Gagarin a l'Anònims


PICCOLA ORCHESTRA GAGARIN
Anònims, Granollers (Barcelona)
7 de juny de 2012


Sense cap mena de dubte, un dels plats forts del 22è Jazz Festival de Granollers. La Piccola Orchestra Gagarin són Paolo Angeli (guitarra sarda amb múltiples efectes), Oriol Roca (bateria) i Sasha Agranov (violoncel). Un italìà, un català i un rus amb base d'operacions a Barcelona i una posada en escena totalment galàctica. I no només perquè surtin a tocar vestits d'astronautes o perquè el nom del trio sigui un homenatge al primer ésser humà que va orbitar al voltant de la Terra. Partint de la tradició del free jazz, van desenvolupar durant una hora tres viatges siderals que, malgrat acostar-se puntualment al format cançó, tenien l'improvisació i l'experimentació com a raó de ser. Cacofonies, canvis sobtats de direcció i crescendos que els acostaven per moments a les atmòsferes del post-rock. La bateria com a laboratori sonor, el violoncel com a instrument de percussió i una guitarra sarda confeccionada pel propi Angeli a mode d'artefacte explosiu casolà. I un viatge que inevitablement acabaria arribant a bon port.

Inici del concert amb cascos d'astronauta inclosos.

Oriol Roca.

Sasha Agranov.

Paolo Angeli.




Audio: "Mercado de chatarra" - Piccola Orchestra Gagarin

dijous, 7 de juny de 2012

Distortion Mirrors

Sembla mentida, però l'univers myspace segueix amagant autèntiques i agradables sorpreses malgrat trobar-se -segons diuen- en decadència. L'última descoberta que hi he fet és aquest duet de Los Angeles. Distortion Mirrors es troben a mig camí entre el rock progressiu més obscur i la música industrial més estrident. Percussions tribals, electrònica densa, guitarres que grinyolen i veus espectrals. Pensin en una aproximació entre Nine Inch Nails, My Bloody Valentine i els King Crimson de la passada dècada. Fins i tot m'atreviria a citar a Marilyn Manson quan encara feia por. Tenen un ep en circulació i ben aviat treuran el primer disc llarg.

http://www.myspace.com/distortionmirrors



Audio: "Superman's Not Dead" - Distortion Mirrors

dimecres, 6 de juny de 2012

Ricky Gil presenta en directe "Hipopòtam a Botafogo"



RICKY GIL, figura clau de la música barcelonina dels darrers 30 anys i membre de formacions com Brigatones, Matamala, Top Models o els reunificats Brighton 64, presenta en directe el seu primer disc en solitari, "Hipopòtam a Botafogo". Un volum que recull 24 de les cançons que ell mateix ha interpretat a l'estudi durant la primera temporada de "Guitarra, baix i bateria", el programa que des de la passada tardor dirigeix i condueix a Ràdio Silenci (La Garriga). El concert de presentació tindrà lloc aquest dissabte, 9 de juny (21,30h.) a l'històric Arena Bar de Barcelona (c/. de la Carassa, 4 - metro: Jaume I). Un concert molt especial en què el Ricky comptarà amb diversos músics convidats i on s'esperen moltes sorpreses. Posteriorment, els dj's Rudemod i Yokomar es posaran als plats per a amenitzar la nit.

http://hipopotamabotafogo.wordpress.com/


dimarts, 5 de juny de 2012

Robar en American Apparel

"Shoplifting from American Apparel" (2009) és la tercera novel·la del nord-americà Tao Lin. Publicada aquest mateix any en castellà sota el títol "Robar en American Apparel" i per cortesia d'Alpha Decay, ens trobem davant un retrat breu però concís de la postmodernitat. En tan sols un centenar de pàgines, l'autor exposa les misèries i la realitat d'una generació -la dels que ara rondem la trentena, any més o any menys- aparentment condemnada a les feines escombraria i l'avorriment sistemàtic. El protagonista, un tal Sam, reparteix el seu temps entre una d'aquestes feines escombraria, una incipient carrera literària, una addicció a internet i el sexe sense compromís. Ah sí, i enmig de tot això té temps perquè l'arrestin diverses vegades mentre prova de robar en cadenes com la que dóna títol a la novel·la. Una novel·la que fa de l'absurditat la seva raó de ser i que es resumeix en la pregunta i la resposta que tanquen el seu darrer capítol. Quan hi arribin, potser tindran ganes que els tornin els diners. Però jo em vaig fer un tip de riure abans de treure'm el barret. No, "Robar en American Apparel" no canviarà el curs de la literatura nord-americana, però té la millor conclusió -per dir-li d'alguna manera- que he llegit en anys.