dissabte, 16 de juny de 2012

Des del Sónar

Lights, camera... revolution???
Ok, ara que l'he vist en directe puc afirmar-ho: Lana del Rey és real. De debò. Cap d'aquelles fotografies promocionals ha estat retocada amb photohop. Perquè ella en sí mateixa ha estat confeccionada a base de photoshop. Que sí. Que ho dic de debò. Lana del Rey és el primer ésser humà de la història creat a partir de photoshop. Només per això, ja està justificada la seva presència al Sónar, un festival que ha fet de l'experimentació i les avantguardes la seva raó de ser. És més, el que ningú ens havia explicat era que les actuacions de Lana del Rey no són simples concerts. Són autèntics happenings, sonats experiments col·lectius on es manipula el subconscient del públic a través d'unes cançons amb més freqüències ocultes que el "Sgt. Pepper's" dels Beatles. Freqüències que penetren com un drone als racons més obscurs de la ment humana i reforcen impulsos i sentiments com la indiferència, les ganes de parlar amb el veí o, en el meu cas, la son. Sí, Lana del Rey va tenir en mi l'efecte que mai abans havia tingut cap concert: acabava d'arribar al Sónar 2012 i ja m'estava adormint. D'això en dic jo experimentació. Ara parlant seriosament, "Video Games" em sembla un tema correcte. Però realment calia omplir tres quarts d'hora amb variacions i més variacions de la mateixa cançó?

Més coses. Ja són quarts de dues de la nit i he aconseguit despertar-me a base de dues sessions potentíssimes, les de James Blake i Coyu. De fet, arriba un punt en què començo a sospitar que vaig massa despert. M'atreviria fins i tot a jurar que algú ha posat alguna substància psicotròpica a la meva coca-cola. Només així m'explico el que estan veient els meus ulls: una gallina amb pantalons negres i camisa blanca es passeja per l'escenari. Però m'hi fixo bé i resulta que... no, no és cap gallina. És el cantant dels Friendly Fires, immers en una de les seves coreografies impossibles. El tio arriba a fer allò mateix al bell mig de les Rambles i a aquesta mateixa hora, i probablement acaba a comissaria després de ser la riota de la resta de turistes en estat etíl·lic. Però això no són les Rambles, i aquí tothom l'aplaudeix com si es tractés de Fred Astaire. Quines coses. Mentrestant, al meu costat un individu amb pinta de japonès simpàtic està dormint. Ok, ara faré una broma fàcil, però és que aquest cop la culpa no és de Yoko Ono. Jo crec que deu ser de la cervesa calenta que venen a l'entrada. O potser no. Potser la culpa és de Lana del Rey i els seus experiments amb el subconscient humà. Podria preguntar-li, però la veritat sigui dita, em sap greu despertar-lo. Posin-se vostès al seu lloc: estàs dormint plàcidament, i de cop i volta et despertes enmig d'un recinte firal post-apocalíptic amb el cantant dels Friendly Fires ballant com una gallina nerviosa a escassos metres de la teva cara. No, no vull que el pobre noi hagi de passar per aquest mal tràngul.

Sort que després arriben James Murphy i Fatboy Slim per posar una mica d'ordre al corral. I ara no parlo de gallines. Parlo d'un escenari que cada cop s'allunyava més del Sónar per assemblar-se a la festa major d'un poble perdut dels Pirineus on vaig anar a parar fa anys encara no sé ben bé com. Però l'arribada de l'exLCD Soundsystem posa les coses al seu lloc. Per entendre'ns, Murphy és l'antítesi del que agrada als modernos de manual: un tio de mitjana edat, amb canes i punxant en vinil. On s'és vist, tan còmodes com són els ipods, els pendrives i els tupperwares. (Perdó? Que els tupperwares no serveixen per punxar? I vostès què saben? Que potser són modernos, vostès? No, oi? Doncs a callar). Murphy té una col·lecció de vinils amb més patrons i recursos rítmics que el disc dur sencer de qualsevol macbook que vegin als bars de disseny del Gòtic. El tio sampleja a Sugarhill Gang i ho barreja amb tota mena de sorolls i efectes, per després saltar cap a una línia de baix que em resulta familiar però no puc ubicar i quan em penso que ja sé què és li dóna la volta i el molt malparit aconsegueix que em foti a ballar com si tingués xinxetes als peus i ja no t'explico quan el tio tanca la sessió deconstruïnt l'"I'm a Man" d'Spencer Davis Group i la cosa s'eleva i s'eleva i s'eleva fins que explota i s'acaba de cop. Així, sense punts ni comes.

I tres quarts del mateix fa Fatboy Slim. Norman Cook, l'home que havia sacsejat conciències com a baixista dels Housemartins i que ara es dedica a salvar ànimes a base de beats, loops i collages sonors que ahir a la nit acabarien de posar-ho tot de potes enlaire. El moment definitiu de la sessió? L'incidència tècnica que va apagar momentàniament el so dels altaveus. El regust lo-fi que provocava escoltar la sessió pels mateixos monitors on l'escoltava Cook, sumat a l'eufòria col·lectiva que despertava tot plegat, feia esvair d'una vegada per totes aquella sensació de rave controlada que provoca massa sovint el Sónar de Nit. Geni i figura, Fatboy Slim.

2 comentaris:

  1. Sí, mereció la pena por James Murphy y Fatboy Slim... Aunque de hecho tampoco no me arrepiento de haber visto a Lana del Rey ;-)

    ResponElimina