dilluns, 4 de juny de 2012

Goodbye, Primavera!


Hi ha cançons que són ideals per a acomiadar festivals. "The Ocean" de Richard Hawley n'és una. La banda sonora perfecta per a tancar el Primavera Sound 2012 en un multitudinari concert gratuït davant l'Arc de Triomf i sota un plujós cel, mai més ben dit, primaveral. Comiat de proporcions gairebé bíbliques per a la que sens dubte ha estat l'edició més mastodòntica del festival en tots els sentits -xifres d'assistència, nombre de concerts programats i un ventall estilístic que ha anat del folk a l'electrònica, de la fusió afrocubana al metal extrem i del pop d'autor al rock en múltiples vessants-. "Standing at the Sky's Edge", el títol del darrer disc de Hawley, no podria haver estat més profètic per a una vetllada digna de la imaginació de Mary Shelley. La música com a catalitzadora del jo romàntic que s'enfronta als elements. L'escenari com a abisme davant la tempesta i milers d'ànimes dibuixant un immens mar de paraigües. L'oceà al qual cantaria Hawley al final de la nit. Les ràfegues de vent i les primeres gotes de pluja acompanyant els darrers compassos de Nacho Vegas. El públic ovacionant els llamps que il·luminaven el vespre barceloní mentre Yann Tiersen sonava més èpic que mai. I finalment, el crooner de Sheffield. Geni i figura que per acabar-ho d'arrodonir va sortir a tocar en cadira de rodes -"Sento no poder-me aixecar: m'he trencat una cama", va disculpar-se-. La foscor àcida del seu nou treball marcaria el to d'un concert que esdevenia des d'aleshores mateix un clàssic de la història del Primavera. I com a contrapunt, un himne que adquiriria en ple Passeig de Lluís Companys més sentit que mai. "Tonight the Streets Are Ours", sonant a tota castanya la nit en què el Primavera conqueria definitivament els carrers de Barcelona. Els mateixos paviments on es va alimentar una flama, la del moviment 15-M, que si una cosa va deixar clara és que sí, que com bé diu la cançó, aquests carrers encara són nostres li pesi a qui li pesi. I ja com a catarsi final, "The Ocean". L'oceà de paraigües que desafiaven la tempesta. La immensitat del mar com a metàfora de redempció i salvació. I una marea que tocaria fons quan la música s'acabés i unes tisores tallessin per sempre més aquella polsera. La que portava inscrits els mots Primavera Sound 2012.

Richard Hawley, amb una cama trencada però tot el carisma intacte.





Audio: "The Ocean" - Richard Hawley

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada