dilluns, 18 de juny de 2012

L'home que no estava per òsties

Coses que veus quan vas pel carrer. Avui m'he creuat amb una parella que passejava els seus dos gossos. Ell devia tenir uns cincuanta-cinc anys i exhibia orgullós l'estómac inflat de qui ha passat hores i hores alternant menús rics en greix amb litres i litres de cervesa. Els seus cabells blancs pentinats amb un pretès aire juvenil, i la seva descuidada barba de tipus dur, juntament amb la seva mirada intimidant i la seva samarreta negra al més pur estil white trash, deixaven clar que no estava per òsties. Ella, uns deu anys més jove, amb melena pèl-roja, samarreta verda a joc amb els pantalons de camuflatge i tones i més tones de crema antiarrugues, caminava com qui viu en una altra galàxia i no l'afecta res del que passi al seu voltant. Els gossos, tan idèntics entre ells que podrien ser bessons, eren dos carlins francesos de pèl marró clar i mirades entranyables.

Un d'ells caminava enganxat a la dona. L'altre semblava aturar-se a ensumar tots els racons del carrer, la qual cosa ha posat òbviament a prova la santa paciència de l'home que no estava per òsties. Resultat? Doncs que l'home que no estava per òsties ha començat a cridar el gos, cada cop amb més insistència i amb un to de veu més elevat, com el sergent que s'adreça a un recluta amb les idees poc definides. I aleshores la pobra bèstia ha avançat uns metres i... s'ha posat a olorar la roda d'un cotxe. I és clar, ha estat en aquest punt quan la santa paciència de l'home que no estava per òsties s'ha acabat esgotant del tot i s'ha desencadenat en el seu organisme una reacció en cadena comparable a la crisi de l'euro. Amb els ulls inflats, les venes ben marcades a la seva cara de color vermell taquicàrdic i la mà alçada com qui es disposa a fotre un cop a la taula, s'ha acostat a la víctima i ha deixat anar un sonor "Tira ya pa casa o te meto una patá en el culo que te reviento toa la...". Els punts suspensius indiquen que no he estat capaç d'entendre la darrera paraula de tan il·lustrada oració, però el missatge havia quedat prou clar.

Tan clar, que el gos no ha tingut més nassos que obeir l'home que no estava per òsties, que un cop arreglat el malentès, havia adoptat una nova expressió facial. L'expressió de qui se sent alleujat perquè acaba de demostrar qui mana a casa. I ha estat aleshores quan les nostres mirades, la meva i la de l'home que no estava per òsties, s'han creuat per primera i última vegada. Cap dels dos ha dit res. Ens hem limitat a seguir els nostres respectius camins. Però durant aquell breu creuament de mirades m'ha vingut un flash que m'ha il·luminat. Quan he obtingut la visió frontal de la cara de l'home que no estava per òsties, m'he adonat que les seves faccions facials -mirin vostès quina casualitat- eren gairebé idèntiques a les dels carlins francesos -si bé aquests últims semblaven, a simple vista, força més simpàtics-. I és aleshores quan he entès que, de vegades, la vida és injusta. Com pot ser que l'home que no estava per òsties mani només a casa seva? En un país com el nostre, un personatge així té fusta de ministre, i ho dic amb la mà al cor. Si no s'ho creuen, fixin-se bé en el senyor De Guindos quan el vegin per la tele...



Luis "yo soy el miembro del Eurogrupo" de Guindos, un home que tampoc està per òsties.



Audio: "Homes de debò" - Liannallull

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada