diumenge, 30 de setembre de 2012

Manic Street Preachers al Palau Sant Jordi


MANIC STREET PREACHERS
Día de San Miguel @ Palau Sant Jordi, Barcelona
29 de setembre de 2012

A aquestes alçades ja no sorprèn a ningú que algunes vaques sagrades del que anys enrere es va anomenar indie toquin en festivals patrocinats per marques de cervesa o telefonia mòbil. Però a mi personalment sí que em va sobtar que Manic Street Preachers s'oblidessin a Barcelona d'aquell esperit compromès del qual sempre han presumit. Motius no els faltaven a James Dean Bradfield i companyia per a deixar-se anar, només els calia donar un cop d'ull a l'actualitat. Però res de res, en tot el concert ni una sola referència a episodis com les brutals càrregues policials registrades aquesta mateixa setmana a Madrid. A nivell musical, els gal·lesos van jugar els seus millors asos. Sense material nou sota el braç, van venir a presentar el recopilatori "National Treasures" (2011). Ho van fer davant un públic reduït tenint en compte les dimensions del recinte -el fet d'haver omplert mesos enrere la sala Razzmatazz i la pluja que queia sense pietat sobre Barcelona hi devien tenir quelcom a veure-, però amb un arsenal de hits incontestables, des de la inicial "Motorcycle Emptiness" fins a la final "If You Tolerate This Your Children will Be Next", passant per "A Design for Life" o "You Stole the Sun from My Heart". Un repertori rodó i ben executat que només va tenir un però: un so molt pobre -al principi ni tan sols se sentien la veu i les guitarres-. Llàstima, perquè si el tècnic de torn hagués posat un pèl més de part seva, tot plegat hauria deixat un molt millor gust de boca.






Audio: "If You Tolerate This Your Children will Be Next" - Manic Street Preachers

Sharon Van Etten a La 2


SHARON VAN ETTEN
La 2 d'Apolo, Barcelona
29 de setembre de 2012


Sharon Van Etten no es talla. Si un escenari li sembla el pitjor que ha trepitjat mai, ho diu sense embuts, tal i com va fer a la passada edició del Primavera Sound (cosa comprensible: escenari principal d'un macrofestival, sota el sol de mitja tarda en ple Parc del Fòrum i amb les aromes de la depuradora de fons). En canvi, quan s'hi troba bé es mostra contenta i exhibeix un constant somriure alhora que agraeix insistentment al públic la seva presència. Això darrer va fer ahir a la nit a l'Apolo 2. Un marc molt més adient que el d'un macrofestival per al seu polifacètic rock d'autor. Del folk-pop de "Leonard" -inspirada, segons va dir, pel fet d'haver "escoltat massa a Leonard Cohen"- a una orgia sorollista de les que no s'obliden, passant per la reflexió de "Magic Chords" o la profunditat de "Serpents". Temes tots ells procedents del tercer àlbum. Un "Tramp" (2012) que ha catapultat definitivament la seva figura i que, per tant, va esdevenir l'espina dorsal del passi de la nit passada. Una d'aquelles ocasions en què surts d'un concert sentint-te afortunat pel fet d'haver-hi assistit.





Audio: "Serpents" - Sharon Van Etten

dissabte, 29 de setembre de 2012

L'exemple de Raquel

Parlava l'altre dia amb un economista que m'exposava una de les moltes diferències entre Alemanya i Espanya. A Alemanya, em deia, en temps de recessió les empreses que havien de retallar despeses de personal "duien a terme reduccions de jornada, de manera que s'estalviaven part del sou dels treballadors afectats". Uns treballadors que, a la vegada, "complementaven temporalment els seus ingressos amb un subsidi del govern alemany en concepte de formació". Eren les pròpies empreses qui s'encarregava de definir quina formació rebria cada treballador, que en molts casos ja havia estat abans format per la pròpia empresa. D'aquesta manera, quan passés el tsunami, l'empresa podria mantenir en plantilla els treballadors que ella mateixa havia format, i més ben preparats que abans. I el més important: s'evitava la fuga de talents. En canvi, a Espanya "en fem fora la meitat, i si cal també fem reducció de jornada però mantenim personal treballant en negre, i de formació ni parlar-ne". Per això, la gent amb talent està marxant en massa d'un país que s'enfonsa per moments. I això és el pitjor que li pot passar a qualsevol societat, perquè sense la gent amb talent es queda a mans de mediocres com els que ens governen.

He recordat aquesta conversa al llegir un article publicat el passat dimecres 26 de setembre pel diari El Periódico de Catalunya, en què una persona amb talent explica per què ha fet el procés invers: deixar una bona feina a la Xina per a treballar en un restaurant familiar a Barcelona. Raquel Blasco, una cap de cuina de 26 anys a qui probablement mai coneixeré però a qui admiro pels seus principis, la seva determinació, el seu compromís i la seva aposta per valors com el consum de proximitat. La periodista Gemma Tramullas li pregunta per què ha tornat, si suposadament el futur es troba al gegant asiàtic. Raquel ho té clar: "Em fa por pensar que la Xina sigui el futur. No tot es mesura amb el barem dels diners. Tenia ofertes de treball a Tailàndia, Bali i Cambodja, però necessitava tornar a casa i respirar. Aquí em vaig adonar que la meva família també em necessita. Si el meu pare està preocupat perquè no sap si cobrarà la jubilació, vull que sàpiga que em té a mi, encara que sigui amb un sou molt més baix que a la Xina".

Més interessant és encara el que afegeix a continuació: "M'agrada plantejar-me cada dia què puc fer perquè jo i el meu entorn tinguem un component de felicitat i, més enllà de la meva família, el meu entorn és la meva cultura, el meu poble. Si tots els joves amb ganes i formació marxem, com tirarem endavant? Quan van mal dades, ¿ens hi girem d'esquena i adéu-siau? És injust. Si estimes casa teva i la teva terra, hauries d'aportar alguna cosa". Més endavant, Tramullas li pregunta com es pot canviar un país des d'una cuina. "Sense fer grans innovacions", explica Raquel, "es tracta de deixar enrere certes floritures i fusions als plats i tornar a la base del que som i serem, buscar el producte de proximitat, comprar a aquest senyor que potser no et fa el descompte que et fa un altre però que saps que fa les coses bé". Saben? Crec realment que si entre la gran massa anònima d'aquest país hi hagués més Raquels, les coses ens anirien millor a tots plegats. I no hauríem de patir per si el futur és xinès, nord-americà o marcià. Ni per si el president del Govern parla o no parla anglès. Ni tan sols per això que anomenem dictadura dels mercats.

Les cançons de Pere Calders


'CANÇONS DE LA VERITAT OCULTA'
NAUB1, Granollers
28 de setembre de 2012

Avui s'acompleix un segle del naixement del gran Pere Calders. Per aquest motiu, la gent de la Unió de Botiguers de Cardedeu ha organitzat un cap de setmana farcit d'actes dedicats a la memòria de l'escriptor barceloní. Davant els pals a les rodes que els ha posat una administració municipal cada dia més cega, un d'aquests actes es va haver de dur a terme ahir a la nit al centre de creació musical NAUB1 de la ciutat veïna, Granollers. El concert "Cançons de la veritat oculta". Onze contes de Calders, musicats per figures de primer ordre del panorama independent català com Jaume Pla (Mazoni), Ramon Faura (Le Petit Ramon) o Guillem Caballero (Els Surfing Sirles), entre d'altres. Un projecte amb el segell de qualitat de Bankrobber i coordinat per Genís Bou, un dels motors del combo de jazz i música jamaicana The Gramophone Allstars. La pròpia secció instrumental d'aquesta formació és l'encarregada d'interpretar el repertori, amb la veu de Judit Nedderman com a fil conductor. Un viatge per l'univers Calders a ritme de jazz, soul i pop atemporal que finalment ha vist la llum també en forma de disc-llibre. El trobaran, com no, al catàleg de Bankrobber.




divendres, 28 de setembre de 2012

Sessió a la NAUB1

Aquesta nit estaré posant música a la NAUB1 de Granollers (recinte Roca Umbert Fàbrica de les Arts), abans i després del concert "Cançons de la veritat oculta". Punxaré surf. I psicodèlia. I rock'n'roll. I soul. I post-punk. I new wave. I antifolk. I techno-pop. I altres pseudomodernitats d'aquelles que tant ens agraden.

dijous, 27 de setembre de 2012

Mátalos suavemente (Killing Them Softly, 2012)


"MÁTALOS SUAVEMENTE"
("Killing Them Softly", 2012)
Dir.: Andrew Dominik

L’argument ja s’ha comentat de sobra a aquestes alçades. Dos inexperts i desesperats atracadors d’estar per casa roben els diners d’una partida il·legal. Amb tan mala fortuna que el seu botí resulta pertànyer a una organització mafiosa que contracta un assassí a sou (pletòric Brad Pitt) perquè els enviï a l’altre barri. Amb aquesta premissa, Andrew Dominik (que ja va dirigir a Pitt fa cinc anys a “El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford”) construeix un intens thriller d’autor farcit de diàlegs pseudotarantinians, violència explícita -aquella pallissa sense contemplacions és des d’ara mateix una de les imatges cinematogràfiques de l’any, per no parlar de la seqüència a càmera lenta en què una bala perfora el crani d’un conductor desprevingut i acaba causant un accident de trànsit de proporcions èpiques-, cops de volant argumentals i les dosis justes d’humor negre. Tot això, amb una banda sonora triada a consciència: “The Man Comes Around” de Johnny Cash -un tema que evoca la figura de la mort- per a introduir el letal personatge de Pitt, i “Heroin” de la Velvet Underground per a mostrar com els dos protagonistes s’injecten per la vena bona part del seu botí.

Però si hi ha un detall que a mi personalment em crida l’atenció d’aquest film, és el seu component social i sociològic. Per començar, i per molt que parlem d’una pel·lícula de màfies, l’acció no té lloc a Nova York, Las Vegas ni Los Angeles, sinó en un poble perdut d’algun indret sense especificar del que anomenem Amèrica Profunda. Un escenari amb tan poc glamour com uns protagonistes que realment semblen sortits de qualsevol claveguera. Dos perdedors de segona, expresidiaris a l’atur que planegen el cop a la partida il·legal davant la impossibilitat d’ingressar diners de cap altra manera. I és que l’argument es desenvolupa entre setembre i novembre de 2008, entre la caiguda de Lehman Brothers i la victòria electoral de Barack Obama. És a dir, els inicis d’una crisi econòmica sense precedents que encara a dia d’avui castiga a més de mig planeta.

Des dels fotogrames inicials i durant tota la pel·lícula, l’acció s’acompanya d’aparells de ràdio i televisió que, des d’un gens discret background, emeten fragments de programes -reals- i declaracions dels implicats en tot aquell terratrèmol -entre ells el propi George W. Bush- que ajuden a entendre el perquè de molt més que la desolació que “Mátalos suavemente” transmet al llarg de tot el seu metratge. Fins i tot en aquella escena final en què Obama celebra davant les càmeres la seva victòria amb un discurs la fredor del qual quedarà al descobert a través del cinisme amb què la contempla Pitt. Un component de denúncia, per tant, que és d’agrair en uns dies en què bona part del cinema comercial es limita a buides exhibicions d’efectes especials i on el concepte d’entreteniment es confòn cada vegada més amb el d’alienació.





Audio: "The Man Comes Around" - Johnny Cash

dimecres, 26 de setembre de 2012

R.I.P. Andy Williams


ANDY WILLIAMS
(1927-2012)

R.I.P.




THE JAYHAWKS
Apolo, Barcelona
25 de setembre de 2012


Recordo el concert que els Jayhawks van oferir a la sala Bikini el març de 2004, en el marc de la seva gira de comiat, com un dels millors que vaig presenciar durant la passada dècada. La imatge era la d'un grup els components del qual se situaven en línia, cap d'ells per davant ni per darrere de la resta -a excepció de la bateria de Tim O'Reagan-, i ho donaven tot damunt l'escenari. L'escena definitiva, la d'un espectador que, contagiat per l'adrenalina que es cremava en aquell escenari, hi pujava i se situava al costat de Marc Perlman (baix), que a la vegada s'interposava entre el fan en qüestió i un vigilant de seguretat per evitar que el segon expulsés el primer amb males maneres. Vuit anys i mig després, la imatge que van oferir la nit passada a la sala Apolo era una altra. Gary Louris i el recuperat Mark Olson (ambdós, guitarra i veu) com a amos absoluts d'un escenari on la resta -inclòs Perlman, únic component juntament amb Louris que ha estat en totes les encarnacions de la banda- se situaven en un segon pla. Tampoc es van donar escenes com la de l'espectador que pujava a l'escenari i rebia tal nivell de complicitat de part del grup, la cosa es va limitar a una successió de temes interpretats impecablement i sense fisures, però també sense sorpreses ni aquell grau d'imprevisibilitat.

Que ningú em malinterpreti, el d'ahir no va ser un mal concert de cap de les maneres. Parlem d'una gent amb una trajectòria prou sòlida -tan dins com fora dels Jayhawks-, músics que saben estar en un escenari i defensar el seu repertori sonant sempre més orgànics que mecànics. Ahir ho van tornar a demostrar, i si mai els hagués vist abans possiblement ara mateix em trobaria en un núvol, però la veritat és que si comparo el passi d'ahir amb el d'aquella gira de comiat de 2004, crec que la nit passada va faltar alguna cosa. Possiblement el mateix que li falta al seu darrer disc, "Mockingbird Time" (2011) -novament, un bon disc, però a la vegada un treball menor si tenim en compte que el firmen els autors de "Hollywood Town Hall" (1992) i "Tomorrow the Green Grass" (1995)-. Aquella espurna brillant que va treure el nas quan els de Minneapolis van accelerar-se amb "I'd Run Away" o amb el to solemne de "Waiting for the Sun", i que esclataria definitivament amb la celebració de "Miss Williams' Guitar" i el final amb la seva eterna revisió de "Bad Time" (Grand Funk). Moments que, juntament amb el vigor que els temes recents adquireixen damunt les taules, certifiquen que aquest quintet encara té corda per estona. Perquè quan volen, l'espurna encara brilla.


L'ANÈCDOTA

Amb "Bad Time", els Jayhawks tenien previst tancar el set list. Però, fins i tot havent-ne rascat el primer acord, Louris va dubtar, va mirar a un lateral de l'escenari i es va acomiadar del respectable, disculpant-se perquè no podien tocar més estona a causa del límit horari de la sala. Acte seguit, algú li va dir que tenia temps per a un altre tema, "Bad Time" va sonar i els nord-americans van poder completar la seva hora i mitja de concert. Però el fet és que una banda de la talla d'uns Jayhawks va estar a punt de no poder acabar el concert per qüestions horàries. Una situació denunciada moltes vegades perquè ja s'ha tornat habitual en moltes sales de Barcelona que sovint tenen molta pressa per a preparar la posterior sessió de discoteca. La qual cosa ha donat lloc a escenes com la d'ahir, o la d'un tècnic de so que mesos enrere va pujar la música de fons mentre tot un Elliott Murphy encara s'acomiadava del públic de la sala Bikini.

Suposo que cada sala té dret a seguir la seva pròpia política i un contracte a la mà que li donarà la raó en termes legals, però menysprear d'aquesta manera la música en directe en favor d'activitats inequívocament més lucratives em sembla una falta de respecte no només cap al propi artista, sinó (i possiblement sobretot) cap al públic que ha pagat una entrada. El mateix públic al qual aquestes mateixes sales li diuen ara que amb la pujada de l'IVA li estan retallant drets com a espectador. Doncs què volen que els digui: la meva postura sobre l'increment de l'IVA en el consum cultural ja la vaig deixar clara al seu moment, però posats a triar, prefereixo pagar uns quants cèntims o euros de més per una entrada -després del que he arribat i arribo a pagar, no serà per això que deixi de comprar-la-, que veure com s'interromp per les bones el concert pel qual he pagat aquella mateixa entrada. Perquè això últim, per molt que ho dicti una sala de concerts i no un ministre d'Economia, també ataca els meus drets com a espectador.





Audio: "I'd Run Away" - The Jayhawks

dimarts, 25 de setembre de 2012

Jon Savage a Ruta 66

Jon Savage.
Atenció a les paraules de Jon Savage, crític musical de referència al Regne Unit, testimoni directe de l'explosió punk de 1977 i autor d'un dels estudis definitius sobre la matèria en qüestió, "England's Dreaming". Així de contundent es mostra a l'edició de setembre de la revista Ruta 66, durant una entrevista concedida al periodista Ignacio Julià"El punk-rock va aparèixer al final d'una època en què encara existia una forta cultura verbal, una cultura de llibres, les restes de la cultura underground dels seixanta. No m'agrada establir diferències clares entre hippies i punks, ja que es va produir una barreja en aquest sentit, molts punks havien estat hippies o havien volgut ser-ho. Moltes de les idees punks es van formar a partir d'aquell material radical i agnòstic que es podia aconseguir a les 'headshops', estranyes llibreries que oferien llibres estranys, tots aquells llibres de supervivència publicats per Paladin, cultura fumeta però també contracultural". Una de les moltes perles d'una conversa imprescindible en què Savage torna a insistir en les arrels situacionistes del punk britànic -Malcolm McLaren tenia fortes vinculacions amb aquest moviment, fins al punt que va fundar els Sex Pistols a partir d'alguns dels seus principis, i el propi John Lydon en prendria bona nota-. Puntualitzacions que ajudaran a entendre no només les arrels del punk britànic, sinó també els motius pels quals aquest va esdevenir el catalitzador de múltiples corrents tant a nivell artístic com filosòfic, mentre a l'Estat Espanyol encara a dia d'avui confonem el concepte de punk amb una cresta mal feta i acudits dolents sobre hippies. Per què el punk va traduir-se al Regne Unit en obres majúscules i tan variades com "Never Mind the Bollocks", "London Calling" o "Unknown Pleasures", mentre a casa nostra era simplement una excusa per a donar sortida a bromes de mal gust del nivell de "Matar hippies en las Cíes". Per què a la resta del món la música és una evolució, cada episodi de la qual parteix d'una abans per a avançar cap a un després, mentre al nostre país no paren de sortir músics de rock que basen els seus discursos en la negació o el menyspreu cap a tot el que havia passat abans d'ells. Suposo que la clau més important de totes la dóna el propi Savaje al parlar d'una cultura de llibres. En ple 1977 hi havia països on es llegia més que en d'altres. I en aquest sentit poc han canviat les coses a dia d'avui, per desgràcia.

'Cançons de la veritat oculta' a la NAUB1

El centre de creació musical NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert) enceta aquest cap de setmana la seva segona temporada. I ho fa amb un espectacle de luxe: "Cançons de la veritat oculta". Contes de Pere Calders, musicats per gent de Mazoni, Els Surfing Sirles, Inspira, Guillamino, Le Petit Ramon i El Petit de Cal Eril, entre d'altres, sota la direcció musical de Genís Bou (The Gramophone Allstars) i amb la veu de Judit Nedderman com a fil conductor. El concert tindrà lloc aquest divendres, 28 de setembre (22h.). Abans i després de l'actuació, un servidor posarà música curosament triada i seleccionada perquè tots vostès puguin tornar a casa amb un somriure a la cara i qui sap si alguna copa de més.



dilluns, 24 de setembre de 2012

Oriol Tramvia i Pau Riba


ORIOL TRAMVIA + PAU RIBA
Festes de la Mercè @ Plaça Catalunya, Barcelona
23 de setembre de 2012


Oriol Tramvia i Pau Riba són uns supervivents a la vegada que uns outsiders en una escena, la catalana, que com al seu bon amic Sisa se'ls va quedar petita ja fa molt de temps. Gairebé mig segle enrere, ja cantaven en català en un context polític que convertia aquesta pràctica en poc menys que un esport de risc. Durant les dècades posteriors, el seu compromís va ser sempre més artístic que polític -malgrat la seva involuntària condició de portaveus socials-, i així els va anar. Mentre grups de festa major desenvolupaven a finals dels anys 80 carreres meteòriques pagades amb diners públics, Tramvia i Riba es mantenien en un segon pla, lluny de l'oficialisme més ranci però mantenint intacta la seva dignitat. Ambdós van compartir escenari la nit passada en el marc de les Festes de la Mercè. El primer presentava "60 Oriols", el disc amb què va commemorar fa dos anys el seu seixantè aniversari. Riba, de la seva banda, tornava a celebrar els 40 anys d'una de les seves obres cabdals, "Jo, la donya i el gripau".

Va trencar el gel Tramvia, amb una posada en escena tan desenfadada com austera. El seu peculiar sentit de l'humor va generar bromes àcides i iròniques clatellades a la classe política, i també li va servir per a homenatjar la manifestació independentista del passat 11 de setembre amb una versió en clau dub d'"Els Segadors". Un detall tan irreverent com el que va tenir al seu dia Serge Gainsbourg amb l'himne francès -al qual va aplicar el mateix tractament-, però a la vegada amb la solemnitat que atorgaven les projeccions d'imatges de la citada mobilització. Si una cosa està clara és que la història no la fan els polítics, sinó la gent, una lliçó que Tramvia té ben apresa després d'haver estat ignorat i menyspreat durant dècades pels arquitectes de la cultura de despatx. De la resta del repertori van destacar una enèrgica "Olivetti Studio" i un "Bèstia!" -amb acompanyament de Rosa Luxemburg- que va tornar a deixar les coses clares: diguin el que diguin els llibres d'història, en aquest país ja hi havia punk a mitjans dels 70. Com a mostra, la integritat amb què Tramvia defensa damunt de l'escenari el fet que menys pot ser molt més: "Porto molts anys fent cançons, però no passo dels dos acords: del do al fa i del fa al do". Geni i figura.

Riba, de la seva banda, va repassar sencer el disc en qüestió. Un dels pilars de la psicodèlia en català, inspirat pel naixement del seu fill Pauet Riba -actualment component de Pastora-. Ho va fer acompanyat d'una banda on militava part de la seva descendència, però també activistes de la Barcelona subterrània com Mau Boada (Les Aus, Esperit!) o membres de De Mortimers. I amb una posada en escena purament teatral que va comptar amb detalls tan propis del mallorquí com l'escenificació del part d'una guitarra. El fruit? Doncs inevitablement, una altra guitarra, en minitatura, però amplificable i amb moltes ganes de fer soroll al connectar-se a un pedal de distorsió. Un dels molts apunts coloristes d'un merescut concert d'homenatge a un àlbum que sonava a acid folk molt abans que ningú s'inventés aquest terme.

Oriol Tramvia.

Oriol Tramvia.

Pau Riba.

Pau Riba.

diumenge, 23 de setembre de 2012

Miqui Puig - Canciones que hacen bum (y otras memorias pop)


MIQUI PUIG amb l'ORIGINAL JAZZ ORQUESTRA
Festes de la Mercè @ Plaça Sant Jaume, Barcelona
22 de setembre de 2012


De "L'home dibuixat" de Sisa a "Miquel a l'accés 14" de Mishima, passant per "La Casa de la Bomba" de Brighton 64, "Las calles de Madrid" de Loquillo y Trogloditas, "Soy así" de Los Salvajes"Se fuerza la máquina" de Gato Pérez o "Bagdad" de Negativos. Cinc dècades de música barcelonina per a celebrar la Mercè 2012. Tots aquests temes, juntament amb altres mirades a gegants del pop estatal com Duncan Dhu ("Cien gaviotas") o Alaska y Dinarama ("Rey del glam") conformen l'espectacle "Canciones que hacen bum (y otras memorias pop)". L'últim projecte d'un Miqui Puig que ret homenatge a les cançons que l'han marcat amb l'acompanyament de l'Original Jazz Orquestra (OJO) del Taller de Músics. Una formació que la nit passada donava ales al repertori -la potència i l'elegància d'aquells arranjaments ja les voldrien tots aquests projectes de temporada que s'han apuntat al carro del revival soul- i un Puig més posat que mai en un paper, el de crooner de la Barcelona contemporània, que li va com anell al dit. Com a cireretes, dos retalls del repertori que el de l'Ametlla del Vallès havia firmat al capdavant de Sencillos. Un "Drama" més deixat anar que mai i un "Mala mujer" instrumental, amb l'orgue com a fil conductor i amb un deliciós regust d'acid jazz.

The TCB Band a l'Apolo


THE TCB BAND feat. DENNIS JALE
Sala Apolo, Barcelona
22 de setembre de 2012


Parlar de la TCB Band és com parlar de Booker T. & The MG's o The E Street Band. Una de les millors bandes d'acompanyament de la història. Secundaris de luxe d'alguns grans episodis de la música popular dels darrers cent anys. James Burton (guitarra), Ronnie Tutt (bateria) i Glen D. Hardin (piano). Tres supervivents d'una formació nascuda amb l'objectiu d'acompanyar a Elvis Presley després del seu triomfal retorn de 1968, però que també cobriria puntualment les espatlles de gent com Gram Parsons -amb ells va gravar els seus dos discos en solitari- o Emmylou Harris. Debutaven ahir a Barcelona amb un quart component de luxe, Norbert Putnam, baixista d'estudi en moltíssimes gravacions del Rei, i uns quants mercenaris que van desenvolupar correctament les seves funcions. Com a mestre de cerimònies comptaven amb l'austríac Dennis Jale, gola privilegiada que afortunadament no es dedica a imitar a Presley, sinó a cantar el seu repertori amb fidelitat però amb veu pròpia. El set list, òbviament, no va deixar lloc a sorpreses. De "See See Rider" a "Can't Help Falling in Love", passant per "Always on My Mind", "Heartbreak Hotel", "Hound Dog", "Blue Suede Shoes", "Way Down", "Burning Love", "In the Ghetto" o "Suspicious Minds" entre moltes altres. Sí, un guió totalment previsible i sense cap mena de risc. Ni falta que feia. La d'ahir era una cita amb la història. I en aquest sentit, la lliçó va ser magistral. Poca estona abans, el barceloní Augie Burr havia tingut el bon gust d'entretenir-nos amb temes obscurs del Rei, la majoria d'ells procedents de la seva filmografia. Sí, aquelles pel·lícules que eren més que discutibles a nivell cinematogràfic però amagaven autèntiques joies a les seves respectives bandes sonores. I enmig de tot això, tot un Joe Esposito -road manager, guardaespatlles personal i boníssim amic del propi Presley- va explicar unes quantes anècdotes entranyables. Tot un privilegi poder-les escoltar directament de la seva boca.

dissabte, 22 de setembre de 2012

The Dream Syndicate al BAM


THE DREAM SYNDICATE
BAM 2012 @ Plaça Reial, Barcelona
21 de setembre de 2012


The Dream Syndicate es reuneixen després de més de dues dècades de silenci, i ho fan amb una gira que només passa per un selecte grapat de ciutats espanyoles. Coses més estranyes s'hauran vist, però ara mateix sóc incapaç de citar-ne cap en concret. En qualsevol cas, l'experiment va valer la pena. Tots els dubtes que poguéssim haver tingut al respecte es van esvair ahir a la nit, tan bon punt Steve Wynn i companyia van pujar a l'escenari per a oferir una demostració de classe de les que no s'obliden, a més de reivindicar un repertori que va sonar tan fresc com al seu dia. De fet, m'atreviria a dir que himnes com "John Coltrane Stereo Blues", "The Medicine Show" o especialment "The Days of Wine and Roses" van sonar ahir més vitals fins i tot que en les seves versions originals. Passi per tant històric i memorable el que van oferir els californians a la primera nit del BAM 2012. La cara d'una moneda que també va tenir la seva creu. La d'uns Howlin Rain que, poca estona abans, no havien assolit ni de bon tros les enormes expectatives generades per la seva impecable discografia i la seva excel·lent reputació com a grup de directe -com a mostra, aquella nit de principis de 2009 en què gairebé van incendiar el Sidecar-. No va ser culpa seva, ni molt menys, sinó d'un so deficient que els va restar força de cara al respectable, i no els va permetre alçar el vol fins a una recta final en què ja no hi havia res a fer. Llàstima, perquè tothom qui els ha pogut veure en bones condicions coincideix en afirmar que els d'Ethan Miller es troben ara mateix en un dels seus millors moments de forma. Tant de bo tornin aviat i els poguem veure en una sala.




Audio: "The Days of Wine and Roses" - The Dream Syndicate

divendres, 21 de setembre de 2012

She wants a piece of you...

És un plaer secret d'aquells que només es poden obtenir en la intimitat. El fet d'escoltar una cançó o un disc concret i saber que ningú més ho està fent en un radi de moltíssims quilòmetres. Ahir ho vaig fer amb el recopilatori "Wants a Piece of You", de She. Una col·lecció de joies psicodèliques de finals dels 60 a càrrec d'una obscura formació que a dia d'avui encara està poc documentada a internet -ni tan sols compta amb una entrada a Wikipedia-. She va ser tota una raresa al seu moment per tractar-se d'un dels primers grups femenins de la història del rock en què les pròpies integrants tocaven tots els instruments i componien els seus propis temes.

El grup el van fundar a Sacramento (California) les germanes Nancy i Sally Ross, que anteriorment havien encapçalat The Hairem -un combo de garatge també íntegrament femení que amb prou feina havia obtingut repercussió a nivell local-. Després de tocar en clubs i bases militars de les àrees d'influència de Sacramento i San Francisco, van editar un únic single, "Boy Little Boy". El senzill va sortir el 1970 a través d'un segell de la talla de Kent Records, i si un tema destacava realment era la cara B, "Outta Reach". Un exercici de psicodèlia furiosa i penetrant que bebia de fonts com els Doors, els Castaways, els 13th Floor Elevators o Jefferson Airplane. Una frenètica base rítmica, un orgue desbocat i una veu tan lasciva com agressiva que anticipaven el que anys -i fins i tot dècades- més tard farien all-female bands com les Runaways o el moviment riot grrrl.

She es van separar el 1971, i el seu únic single va caure en l'oblit fins que el segell britànic Big Beat el va incloure al citat recopilatori. Editat el 1999, "Wants a piece of you" no només inclou aquelles dues cares, sinó també diverses maquetes enregistrades entre 1966 i 1970 per les germanes Ross, tant en el sí de She com en el de The Hairem. La recopilació va caure a les meves mans fa uns quants anys, per recomanació d'un expert en matèria sixties, i durant una bona temporada vaig viure obsessionat amb aquell "Outta Reach". Després d'anys sense punxar-lo, va ser un gustàs tornar-lo a escoltar a tota castanya ahir al vespre, cervesa en mà i conscient que possiblement ningú més en tot el món estigués escoltant aquella cançó en aquell moment.




Audio: "Outta Reach" - She

dijous, 20 de setembre de 2012

La carta del rei


Hi ha coses que no s’entenen. Una d’elles és que un monarca només es recordi de les seves responsabilitats quan hi ha manifestacions al seu regne -a Barcelona a favor de la independència de Catalunya, i a Madrid en contra de les retallades socials que estan ofegant els seus súbdits-. A mi, personalment, em fot que el rei Juan Carlos I surti a parlar d’unió i concòrdia quan els ciutadans expressen el seu malestar, però en canvi calli quan polítics i banquers fan i desfan al seu aire i sense cap mena de control. Em sembla d’un cinisme extrem que un cap d’estat que caça elefants a l’Àfrica mentre el seu país se’n va literalment a prendre pel sac, digui ara que hem de "remar tots alhora". Perquè alguns ja fa molt de temps que remem mentre ell sembla viure en una realitat paral·lela. I més cínic encara em sembla que un monarca -algú que per llei gaudeix de privilegis que xoquen frontalment amb el principi d’Igualtat que contempla la Declaració Universal dels Drets Humans- tingui els sants nassos de dir als seus súbdits que cal “sacrificar els interessos particulars en nom de l’interès general”. Hi estic totalment d’acord, però potser podria començar predicant amb l’exemple, aplicant-se la recepta ell mateix i deixant que les arques públiques s’estalviïn com a mínim una part del que costa mantenir la institució monàrquica. Diners que es podrien destinar, per exemple, a l'educació, la sanitat o l'atenció a la gent sense recursos. Potser aleshores el país funcionaria millor i el rei podria reivindicar sense vergonya uns valors que ara mateix no representa.

Recomanació: Torna el Pilé on 45

Després del parèntesi estiuenc, torna el PILÉ ON 45, el club mensual dedicat a les cultures mod i sixties que organitza el col·lectiu Tiempos Modernos al restaurant-llibreria ANÒNIMS de Granollers (c/. Ricomà, 57). La nova temporada començarà aquest divendres, 21 de setembre (21,00) i comptarà amb Dj Anyambe com a convidat especial. Recordin que l'entrada és gratuïta i que la cuina de l'Anònims sempre ofereix agradables sorpreses al paladar.


dimecres, 19 de setembre de 2012

Thurston Moore i el black metal

Això va per a tots els que es van escandalitzar quan el Primavera Sound va programar grups de metal a la seva passada edició. Però també per a tots els metalheads que no saben veure-hi més enllà dels únics gèneres que ells consideren autèntics -generalment, qualsevol que estigui associat al terme metal-. Thurston Moore, veu i guitarra de Sonic Youth -un dels tòtems del rock alternatiu i també un nom habitual del cartell del Primavera durant els darrers anys-, no perd el temps i aprofita que aquesta banda es troba en una aturada indefinida per a unir-se a un grup de black metal. Els afortunats són Twilight. I dic afortunats perquè el seu líder, Blake Judd, ha estat tota la seva vida un gran admirador de Sonic Youth i, per tant, ha qualificat de "fotudament impressionant" el fet que Moore entri a formar part d'una banda que ell va fundar.

Tot plegat pot sonar estrany en un context en què no es parla de música sinó d'etiquetes, però no deixa de ser un moviment totalment natural si tenim en compte que Moore estima la música i -cosa que sempre ha definit la naturalesa de tots els seus projectes artístics- és un individu inquiet i sense complexes. Per entendre'ns, i per acabar d'emprenyar als sectors més intransigents tant de la parròquia alternativa com de la metàl·lica -un altre cop les maleïdes etiquetes-, diré que l'altre dia vaig tornar a escoltar després de molt de temps el que potser sigui el disc definitiu de la història del black metal. Sí, "De Mysteriis Dom Sathanas" (1994), de Mayhem. I la veritat és que, quan un l'escolta sense prejudicis ni etiquetes en ment, s'adona que atmòsferes denses com les de "Freezing Moon" o "Life Eternal" no disten molt de la intensitat de certs grups de post-rock, krautrock -i derivats- o fins i tot slowcore. Això per no parlar de l'altre projecte que acaba d'encetar Moore i que manté l'esperit de Sonic Youth, els altament recomanables Chelsea Light Moving.

Sí, és cert, que els programadors del Primavera Sound decideixin de cop i volta programar black metal perquè ho escolten als seus respectius ipods, no s'ho creu ningú -i menys ells mateixos-. Però que a la resta del món gèneres com el post-punk, el noise, el post-rock, el folk, la música experimental o el metal en les seves diferents variants, són perfectament compatibles al cartell d'un mateix festival, també ho és. O sigui que, ara que Thurston Moore s'ha incorporat a un grup de black metal, i que un músic de black metal ha expressat la seva admiració cap a Sonic Youth, potser seria bo que tots plegats comencéssim a escoltar música al marge d'etiquetes i sense pensar-nos que el fet d'escoltar X ens fa millors que els que escolten Y. Perquè poques coses tan absurdes s'han vist.

Una imatge val més que mil paraules: Thurston Moore amb un disc de Mercyful Fate.

dimarts, 18 de setembre de 2012

Peg Entwistle

Avui fa 80 anys. El diumenge 18 de setembre de 1932, una trucada anònima alertava la policia de Los Angeles de la troballa d'un cadàver als peus del cèlebre signe de Hollywoodland -avui conegut com a Hollywood Sign-. Era el cos d'una noia rossa d'ulls blaus que posteriorment seria identificada com a Peg Entwistle. Actriu d'èxit a Broadway establerta a la Costa Oest amb l'objectiu de fer el salt al cinema, les coses no li havien sortit tal i com esperava. Amb tan sols 24 anys i després d'haver obtingut un petit paper a la pel·lícula "Thirteen Women" (1932), va topar frontalment amb el menyspreu i la incomprensió d'una indústria que ja aleshores estava esdevenint un monstre de múltiples cares.

Frustrada i desesperada, la nit del 16 de setembre va abandonar el domicili del seu oncle a Beachwood Drive dient-li que anava a visitar uns amics. En lloc d'això, va pujar al cim del Mount Lee, símbol d'aquella indústria que tant l'havia maltractat. Un cop allí, es va enfilar a la lletra H del signe de Hollywoodland per una escala de servei i va fer un salt al buit. La policia n'identificaria dos dies després el cadàver a través del testimoni del seu oncle i per les inicials P.E. amb què havia firmat la seva nota de suïcidi: "I am afraid, I am a coward. I am sorry for everything. If I had done this a long time ago, it would have saved a lot of pain" ("Tinc por, sóc una covarda, em sap greu tot plegat. Si hagués fet això molt temps enrere, hauria estalviat molt de dolor").

Recordo com si fos ahir el dia en què em vaig acostar al Mount Lee amb una amiga i vam estar-nos una bona estona contemplant aquell buit mentre intentàvem imaginar què podia passar pel cap de Peg Entwistle en el moment de fer el salt. Hans Fallada va escriure al seu llibre "Sol a Berlín" (1947) -monumental retrat del dia a dia d'una família corrent en el context de l'Alemanya nazi- que la sortida més digna per a un condemnat a mort és el suïcidi, encara que el porti a terme mil·lèssimes de segon abans de ser executat. Perquè d'aquesta manera és ell i no els seus botxins qui decideix l'instant en què morirà. Un últim acte d'autoafirmació, de llibertat individual i romàntica que en el cas de la jove Peg va esdevenir un FUCK YOU amb majúscules cap a Tinseltown i la seva fàbrica de somnis enverinats. Aquesta actualització va per tu, Peg, perquè si una cosa no vas ser mai, era una covarda. Ni parlar-ne.






Audio: "Mary C. Brown and The Hollywood Sign" - Dory Previn

dilluns, 17 de setembre de 2012

Robocop

Robocop. Tota una icona de la cultura trash dels anys 80. Un canal de televisió va programar ahir al vespre una minimarató amb totes les pel·lícules que en conformen la nissaga cinematogràfica. Una trilogia que em vaig empassar sencera, assegut al sofà i -com no podia ser de cap altra manera- consumint quantitats industrials de menjar escombraria que va omplir el meu dipòsit de colesterol i no em va enviar al lavabo de miracle -això sí, estava deliciós-. El cas és que, a mida que Robocop disparava, rebia impactes de bala i es carregava parets i fins i tot edificis sencers, no deixava de sorprendre’m el punt altament profètic d’aquelles tres pel·lícules, la més recent de les quals data de 1993.

L’escenari on es desenvolupen és el d’una societat devastada pel vici, la corrupció, la set de diner fàcil i la manca de qualsevol mena de valor moral o social. En aquest context, una sinistra multinacional -coneguda com OCP- desenvolupa hàbils maniobres financeres per a acabar enfonsant econòmicament un Ajuntament democràtic, i d'aquesta manera comprar-lo per a fer-se amb les regnes de la ciutat i deixar els polítics electes com a simples titelles. Una multinacional que al tercer lliurament de la sèrie començarà a desenvolupar un qüestionable model urbanístic que implica executar desnonaments en massa. I enmig de tot això, un cyborg que es debat entre la humanitat i la robòtica farà el que pugui per a protegir el ciutadà corrent.

No cal trencar-se massa la closca per a establir paral·lelismes entre aquest futur de ciència-ficció i la realitat present. Canviïn l’escenari fictici per una Espanya ofegada per la ressaca del boom immobiliari i la manca d’escrúpols dels de sempre, o per una Europa més perduda que Ozzy Osbourne en una missa del gall. En el lloc de l’OCP, imaginin-se qualsevol de les grans corporacions que controlen partits polítics i grups de pressió, o la banca, o aquest eufemisme anomenat mercats. I on abans he citat desnonaments en massa en nom d’un nou ordre, bé, simplement cal que facin un cop d'ull a l'actualitat per observar com acaba qui no pot pagar una hipoteca, sigui per la raó que sigui. Llàstima, per tant, que no tinguem un cyborg amb prou sentit comú per a identificar els dolents de veritat i protegir-nos d’aquesta colla de criminals.

diumenge, 16 de setembre de 2012

Esperit! al Tarambana


ESPERIT!
Tarambana, Cardedeu
15 de setembre de 2012

Un concert d'Esperit! és sempre una experiència totalment imprevisible. El projecte solista de l'home orquestra Mau Boada (Les Aus, etc.) té un repertori elàstic. Sí, hi ha una sèrie de temes prèviament assajats i preparats. Però del de Sant Celoni els interpreta cada nit d'una manera diferent, partint del seu propi estat d'ànim i de la connexió amb el públic. La qual cosa fa de cada actuació seva un esdeveniment únic. Ahir va tornar a Cardedeu amb un parell de composicions noves sota la màniga i la seva habitual col·lecció de pedals, loops i instruments com una bateria, dues guitarres -una d'elèctrica i una altra d'acústica- i la seva pròpia veu. Eines amb les quals va viatjar del folk de camp al protopunk d'escola Detroit, passant per l'afrobeat, la música tropical o el surf. La recta final va esdevenir un crescendo d'intensitat i electricitat dels que no s'obliden fàcilment.


dissabte, 15 de setembre de 2012

Bob Dylan - Tempest

L'anterior disc de Bob Dylan, "Together through Life" (2009), tenia un cert regust d'àlbum menor. No era un mal disc, ni de bon tros -a aquestes alçades i obviant innecessaris exercicis nadalencs, sembla gairebé impossible que el de Duluth lliuri una mala obra-, però li faltava alguna cosa per a igualar la trilogia que havia firmat immediatament abans. La que formaven "Time Out of Mind" (1997), "Love and Theft" (2001) i el monumental "Modern Times" (2006). La que havia definit l'etapa de maduresa d'un Dylan que es reinventava per enèssima vegada, redescobrint l'ampli ventall de música tradicional nord-americana anterior als anys 60 i posant-la al dia a la seva manera. Blues, folk, hillbilly, rock'n'roll primitiu i unes gotes de jazz que de vegades celebraven les arrels culturals del de Minnesota, i d'altres es tenyien de neguit, introspecció i fins i tot tenebres. Tres discos on Dylan i la seva banda feien sonar vital, actual i renovador el que a mans d'un altre hauria desembocat en un buit i fred exercici de retronostàlgia.

La incorporació de David Hidalgo (Los Lobos) a "Together..." va ser un encert puntual. El sabor fronterer del seu violí i el seu acordió enriquia en general les composicions de Dylan, però en ocasions les encasellava en un registre on aquest no semblava acabar-s'hi de trobar. Potser aquest és el motiu del cop de timó que ha suposat "Tempest", un nou llançament publicat aquesta mateixa setmana i amb el qual el seu autor recupera les quotes d'excelència i transcendència de la citada trilogia. Hidalgo segueix a bord, però es manté en el mateix pla discret que comparteixen habituals com Charlie Sexton o Stu Kimball. Cares visibles d'una Bob Dylan Band que torna a brillar a l'estudi tant o més que en els seus darrers directes barcelonins -apoteòssic el passi que van oferir al Poble Espanyol el juny de 2010-.

Des de la declaració d'intencions del deliciós "Dunquesne Whistle", que obre l'àlbum a ritme de western swing, a un emotiu "Roll On John" que evoca la figura de John Lennon. Del rhythm & blues tavernari de "Narrow Way", al quart d'hora curt que dura el tema titular -un vals inspirat en la tragèdia del Titanic, en la més pura tradició folk que un jove Dylan personificava abans d'esdevenir una icona de la cultura occidental-. De la veu trencada i emprenyada de "Pay in Blood", als que potser són els nou minuts més sorprenents d'aquest disc. Els que dura "Tin Angel", on el de Duluth rapeja sobre una base de hip-hop elaborada amb una instrumentació hillbilly. Tot un tour de force, en definitiva, que deixa enrere "Together..." i recupera la consistència del Dylan del segle XXI. L'inici d'una altra trilogia rodona? Que així sigui.





Audio: "Tin Angel" - Bob Dylan

Invents del tebeo

La diferència entre els tebeos de Mortadelo y Filemón i el Govern del PP és que, mentre els primers segueixen sempre guions ben treballats i elaborats -els que firma el mestre Ibáñez-, els segons es dediquen tota l'estona a improvisar a manca precisament d'un guió que, quan hi és, ve de Berlín o de Brusel·les. El problema és que, mentre Mortadelo i Filemón fan gràcia en el millor dels sentits, Rajoy i el Govern que presideix fan pena, si no directament ràbia. És el que té gestionar un país amb invents del tebeo.

divendres, 14 de setembre de 2012

Perill d'Allau a Corró d'Avall


PERILL D'ALLAU
Plaça de l'Ajuntament, Les Franqueses del Vallès
13 de setembre de 2012


Perill d'Allau és una formació de Les Franqueses del Vallès que transmet des de l'escenari bones cançons, però també entussiasme. L'entussiasme d'un grup jove però amb les idees clares. L'entussiasme de qui s'emociona quan anuncia des de l'escenari que el seu imminent primer disc es podrà comprar "a l'FNAC i llocs així". L'entussiasme d'una banda de pop sense cap més raó de ser que unes cançons que aviat es valdran per sí soles. Dic aviat perquè encara hi ha alguns detalls que cal acabar de polir, però temps al temps. El seu repertori beu directament d'aquest folk-pop cantat en català, de simpàtiques textures acústiques i textos quotidians, que tants rius de tinta ha fet córrer durant els darrers anys i que poca cosa més pot oferir a aquestes alçades. A favor seu s'ha de dir que es troben molt més a prop de Manel que de les desenes de còpies prefabricades que els han sortit de sota les pedres. Com a mostra, una versió d'"Al mar" que, si bé va fer esbossar més d'un somriure de complicitat entre el públic, acabaria esdevenint totalment irrellevant en la mitja hora llarga de concert que van oferir en el marc de la Festa Major de Corró d'Avall (Les Franqueses del Vallès). I no pas perquè no la fessin amb gràcia, sinó perquè el seu repertori propi conté prou arguments favorables com per no haver de recórrer a composicions alienes. Com a exemples més evidents, dos veritables hits en potència que surten de la norma i van molt més enllà de les influències anteriorment citades. "L'encanteri" i "Ciències i lletres". Perles que beuen directament d'aquell indie pop primitiu de guitarres acústiques sense maquillar, melodies infeccioses, desacomplexades veus nassals i lletres d'una innocència deliciosament naïf. Si aconsegueixen firmar més temes així de rodons -i no tinc cap dubte que en són plenament capaços-, els asseguro que ens serviran molts bons moments en un futur no pas gaire llunyà.





Audio: "L'encanteri" - Perill d'Allau

dijous, 13 de setembre de 2012

Mediocritat

Amb el seu permís, em permeto reproduir un text en què el gran Antonio Fraguas, més conegut com a Forges, exposa clarament les causes de tot el que ens està caient a sobre en aquest país:



El triunfo de los mediocres

Quizás ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo. Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes o una huelga general. Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel. Admitir, para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre.

Ningún país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente. Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, sin importar lo que hagan. Porque son de los nuestros. Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.

Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente basura. Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un presidente que hablara inglés o tuviera unos mínimos conocimientos sobre política internacional. Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir incluso a las asociaciones de víctimas del terrorismo. Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo tres veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado. Mediocre es un país que no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir. Mediocre es un país con una cuarta parte de su población en paro, que, sin embargo, encuentra más motivos para indignarse cuando los guiñoles de un país vecino bromean sobre sus deportistas.

Es mediocre un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada -cuando no robada impunemente- y la independencia sancionada. Un país que ha hecho de la mediocridad la gran aspiración nacional, perseguida sin complejos por esos miles de jóvenes que buscan ocupar la próxima plaza en el concurso Gran Hermano, por políticos que insultan sin aportar una idea, por jefes que se rodean de mediocres para disimular su propia mediocridad, y por estudiantes que ridiculizan al compañero que se esfuerza. Mediocre es un país que ha permitido, fomentado y celebrado el triunfo de los mediocres, arrinconando la excelencia hasta dejarle dos opciones: marcharse o dejarse engullir por la imparable marea gris de la MEDIOCRIDAD.


Poesia en el fracàs

Ray Davies
Un desconcertant (i desconcertat) Ray Davies parla a l'edició de setembre de la revista britànica Mojo sobre el fet d'haver estat els Kinks l'únic dels grans grups britànics que no va obtenir un ampli ressò als Estats Units durant els anys 60 -un fet degut a la prohibició de tocar en territori nord-americà que els va imposar temporalment un sindicat autòcton-. Ho fa en una entrevista amb el periodista Pat Gilbert en què l'exKink admet que "era frustrant no poder portar la teva obra al mercat més gran i més important del món", però no es mostra ressentit per una història -la seva- on l'èxit artístic sempre ha estat molt per sobre de l'èxit comercial i, fins i tot, el personal. Explica Davies que quan els Turtles, nord-americans, el van trucar perquè viatgés als Estats Units i els produís un disc, els va respondre "Per què em voleu? No puc girar per Amèrica i els meus discos no hi sonen. L'única cosa que us portaria seria fracàs". Aleshores, algun membre dels Turtles li va deixar anar un sincer "Però en aquest fracàs hi ha poesia". Gran resposta, la dels nord-americans, per molt que costi d'entendre en un món que només sap dividir-se entre vencedors i vençuts, i on paraules com triomf o fracàs s'utilitzen de la manera més banal possible.




Audio: "I'm Not Like Everybody Else" - The Kinks

dimecres, 12 de setembre de 2012

Recomanació: Esperit! a Cardedeu

Mau Boada és conegut per haver format part de Zeidun i ser la meitat del duet Les Aus, però també per la seva participació en projectes com Flowers of Dump, The Missing Leech, Liannallull o la banda d'acompanyament de Pau Riba. ESPERIT! és la seva aventura més personal. Una bateria, un teclat, una guitarra i tot un arsenal de loops a les mans d'un home orquestra que salta sense complexes del folk de camp al proto-punk, passant pel surf i la psicodèlia. El podran  veure i escoltar en directe aquest dissabte, 15 de setembre (23,00h.) al Tarambana Cafè Cultural i Gastronòmic de Cardedeu (avda. Rei en Jaume, 116). Entrada gratuïta i la possibilitat de degustar plats deliciosos.


Minoria sorollosa, majoria cívica

Com tots els usuaris dels comptes de correu de Hotmail/MSN que hi ha en aquest país, cada dia quan tanco la sessió després de consultar la meva safata d’entrada, veig en pantalla una sèrie de titulars amb què MSN Noticias resumeix l’actualitat diària. Avui destacava un incendiari titular referent a la manifestació independentista d’ahir ironitzant amb la “llibertat” que reclamaven els organitzadors de la marxa i acompanyant-lo d’una fotografia on un grup d’encaputxats cremava una bandera espanyola. És curiós, la percepció que des de certs sectors es té del que va passar ahir. Jo vaig anar a la manifestació, i en cap moment vaig veure cap encaputxat, i molt menys ningú cremant banderes ni cometent cap mena de provocació.

El que sí que vaig veure, i no entraré a discutir cap ball de xifres, és la concentració més multitudinària que he presenciat a la meva vida -i darrerament en porto unes quantes, entre les quals destaco per afluència de públic la que rebutjava la sentència del TC sobre l’Estatut i les del moviment 15-M-. Llàstima, per tant, que certs portals informatius només observin les multituds quan es manifesten en un partit de futbol. I llàstima que alguns segueixin insistint a fer mal amb manipulacions tan desafortunades com aquesta. En qualsevol cas, després d’haver vist això, m’alegro encara més d’haver anat a la manifestació.

Ara bé, per molt que jo no presenciés la crema de la bandera en qüestió, el cert és que va tenir lloc. No pas a la massiva i cívica manifestació de la qual sí que s’han fet ressò mitjans de prestigi internacional com Le Monde, The Guardian o el New York Times. Sinó en una mobilització alternativa organitzada per grups radicals d’extrema esquerra -que no pas del conjunt de l’esquerra independentista-, com bé il·lustra El Periódico de Catalunya. Grups, m’atreviria a dir, que van tornar a pixar totalment fora de test fins i tot en una ocasió tan assenyalada com la d’ahir.

Perquè anant pel seu compte en lloc de sumar-se a la veu general, l’únic que podrien haver aconseguit hauria estat restar força a un clam que havia de ser unitari -està clar que no ho van aconseguir-. Perquè amb bretolades com la crema de banderes, l’únic que fan és donar arguments a qui vol fomentar l’odi i la incomprensió cap a Catalunya. Però, sobretot, perquè em sembla irracional demanar que respectin els teus símbols i la teva identitat quan tu ets incapaç de respectar els dels altres. Cremant banderes amb la cara tapada, aquests grups es posen al mateix nivell d’aquells a qui tant critiquen. Per sort, són tan sols una minoria sorollosa que ahir va ser finalment silenciada per una gran majoria cívica. La que, des de la pluralitat, va sortir al carrer amb una única veu.

Ry Cooder - Election Special

Parlava fa un parell de dies de músics que posen el seu art al servei de causes que consideren justes. Un dels exemples més evidents és el del mestre Ry Cooder. El californià ja acumula un bon catàleg de discos que evoquen l'esperit crític de Woody Guthrie i donen veu als sectors més desamparats de la societat nord-americana. I a sobre ho fa amb cançons tan rodones com les que conformen el seu nou llançament. Com indica el seu títol, "Election Special", es tracta d'un àlbum enfocat a la present campanya electoral dels Estats Units, amb la crisi econòmica i els seus responsables sobre la taula. Nou cançons que conjuguen sense fisures el folk, el hillbilly, el blues i el rock d'arrels. I nou títols tan reveladors com "Mutt Romney Blues", "The Wall Street Part of Town", "Guantanamo" o "Going to Tampa". No hi ha dubte que l'autor de "Paris, Texas" es manté més agut que mai als seus 65 anys.





Audio: "The Wall Street Part of Town" - Ry Cooder

dimarts, 11 de setembre de 2012

Independència



Barcelona, 11 de setembre de 2012

Fa cosa de quatre o cinc anys, vaig llegir que el govern del Canadà havia pres una mesura per a donar suport a un poble indígena que es trobava immers en la més absoluta misèria. Concretament, es va modificar la constitució per a explicitar mitjançant un article que cap nació del Canadà podia trobar-se per sota del llindar de la pobresa. Repeteixo: cap de les nacions canadenques. El Canadà, per tant, reconeix sense problemes ni complexes que al seu territori hi conviuen diferents nacions. Parlem d'un país més modern i desenvolupat que Espanya en molts sentits: transparència política, educació, gestió econòmica i, com il·lustra aquest exemple, amplitud de mires i acceptació de la seva realitat plurinacional. En altres paraules, un ciutadà del Canadà no té per què sentir-se identificat amb la nació canadenca, i així ho entén el seu govern.

Nació. Un concepte abstracte. És fàcil assenyalar una taula o una cadira. Però una nació? L'únic factor que pot indicar si una nació existeix o no és el fet que hi hagi un grup de persones amb vincles culturals (i/o ètnics) que se'n sentin part. Saben? Jo mai he estat molt amic d'aquesta mena de debats, i m'agrada relacionar-me amb tothom al marge d'idiomes, idees i sentiments identitaris. Però una cosa la tinc clara: si la nació espanyola existeix, la catalana també. Per molt que un tribunal de Madrid digui el contrari. Perquè de la mateixa manera que hi ha qui se sent part de l'una, també hi ha qui se sent part de l'altra. I no passa absolutament res. Repeteixo: no passa absolutament res. Un es pot sentir espanyol i el seu veí català, i no veig cap motiu perquè no puguin ser amics i conviure al mateix estat, només cal que s'entenguin i es respectin mútuament. I si els poders polític i judicial de l'Estat Espanyol fossin prou oberts de mires com per a considerar un detall tan simple com aquest, possiblement avui no hauria sortit tanta gent al carrer.

He escrit tot això perquè jo també he anat a la manifestació a favor de la independència de Catalunya. La qual cosa vol dir -i en això han insistit molt els propis organitzadors- que ara mateix sóc independentista, és cert. Però també ho és que m'agradaria no ser-ho i que si he arribat fins a aquesta postura és pel cúmul de circumstàncies generades durant els darrers anys. Perquè sempre he cregut en la cooperació, la suma d'esforços i la unió davant les adversitats. Però és clar, poca cosa puc aportar jo a un model d'estat que no em vol acceptar tal i com sóc. Un model d'estat uniforme que es nega a reconèixer el caràcter plural del seu territori i que vol imposar una identitat nacional a tots els seus ciutadans, els agradi o no, al mateix temps que els nega aquella amb la qual realment es poden sentir identificats.

Un model d'estat on es titlla de nacionalista a qui vol preservar l'ús de la seva llengua materna, però no a qui subscriu el Manifiesto por la lengua común. A qui defensa la creació d'un estat propi per a una autonomia, però no a qui es passa el dia avisant que perilla la unidad de la patria com qui parla de l'apocalipsi -o a certs membres de les Forces Armades disposats a defensar aquesta unitat militarment i a qualsevol preu, com ja van fer l'any 1936-. A qui penja una estelada o una senyera al balcó de casa seva, però no al polític que penja una bandera espanyola gegant en plena Plaza Colón de Madrid només per demostrar que ell la té més grossa -la bandera-. Un model d'estat que m'ofega econòmica i socialment, i a sobre em titlla d'insolidari si se m'acut queixar-me -això per no parlar de les recents declaracions del senyor Monago-.

Un model d'estat on fins i tot es multa a un seguidor de la Selecció Espanyola que anima el seu equip amb una bandera republicana, símbol de l'únic període de la història recent en què Espanya ha estat a les portes de la modernitat. Aquell que es van carregar per la força de les armes els mateixos que ara difonen mentides amb l'únic objectiu de generar odi, els mateixos que van presentar un recurs contra un Estatut d'Autonomia votat per la ciutadania de Catalunya i aprovat per un Parlament escollit democràticament, els mateixos que busquen tres peus al gat per tal d'encendre conflictes lingüístics on no hi ha hagut mai cap problema, els mateixos que només es proclamen defensors de la vida quan es tracta de qüestionar els drets d'una embarassada, els mateixos que tant parlen de la família i volen negar a dues persones del mateix sexe el dret de formar-ne una. Els mateixos que ens estan fent retrocedir de l'Espanya oberta de la Transició a l'Espanya grisa de la gran nación i els militars amb la pell massa fina.

Insisteixo. Voldria no ser independentista. Voldria formar part d'un projecte d'Estat integrador i plural, que mirés endavant i acceptés les diferents realitats que el conformen, i que podrien enriquir-lo si els deixés desenvolupar-se lliurement. Però aquest projecte no és així. És un projecte obstinat a negar la seva pluralitat en nom d'una idea caduca de pàtria. Estancat en una muntanya de porqueria que han aixecat polítics ineptes i amb les mans molt llargues, salvapàtries de pandereta i caps d'Estat que cacen elefants a l'Àfrica mentre el seu regne s'enfonsa. I que en comptes de reflexionar sobre el que ha passat aquesta tarda als carrers de Barcelona i buscar un punt d'entesa amb tota aquesta gent, es limitarà a ignorar-la i menysprear-la. De la mateixa manera que menysprea també als ciutadans de la resta de l'Estat des del mateix moment en què un tribunal pot invalidar un Estatut votat democràticament, sigui on sigui. D'una Espanya així, jo no puc formar-ne part. Per això he sortit al carrer.



"Yo soy español integral y me sería imposible vivir fuera de mis límites geográficos, pero odio al que es español por ser español nada más, yo soy hermano de todos y execro al hombre que se sacrifica por una idea nacionalista, abstracta, por el solo hecho de que ama a su patria con una venda en los ojos". (Federico García Lorca)




Xavier Bonfill vs. Björk i Bon Iver

El músic granollerí Xavier Bonfill, conegut per projectes com Appledog, Neu5, el disc en solitari "9=0" i més recentment el trio experimental Cinemascope, ha realitzat dues remescles de temes de Bon Iver ("Minessota WI", amb la col·laboració del productor iGGY RoT) i Björk ("Mutual Core"). Poden escoltar-les al seu compte de bandcamp . Observaran que els resultats són altament gratificants. D'altra banda, Cinemascope han aportat la banda sonora de l'adaptació de l'obra "Llàstima que sigui una puta", de John Ford, que es representa des del passat dijous i fins al 30 de setembre al Teatre Akadèmia de Barcelona. Dirigit per Anna Estrada, el muntatge aborda temes socialment incòmodes com l'amor incestuós entre dos germans. Cinemascope interpretaran els seus temes en directe durant cada representació.


dilluns, 10 de setembre de 2012

La importància de passar-s'ho bé

Els actuals Specials.
Llegia una revista de música anglesa quan m'he topat amb l'anunci del nou disc en directe dels Specials, enregistrat l'any passat en diverses ciutats europees en el marc de la seva exitosa gira de reunió. No tinc un especial interès (mai millor dit) en escoltar aquest disc -tot i haver-me agradat quan van tocar a la passada edició del Cruïlla, per a mi no té massa sentit la continuïtat d'aquest grup sense Jerry Dammers-, però m'ha agradat el reclam de l'anunci. "Songs about race, unemployement, or the importance of having a great time" ("Cançons sobre conflictes racials, atur o la importància de passar-s'ho bé"). Els Specials van ser un d'aquells grups -com The Jam, The Clash, els Smiths, Madness, Billy Bragg o els Housemartins- que van posar banda sonora a la Gran Bretanya de principis dels 80, una etapa fosca per a un país ofegat pel thatcherisme. Ho van fer amb cançons rodones que sovint anaven acompanyades d'un missatge. En el cas de qui ens ocupa, aquest últim podia referir-se a les tensions racials, al drama dels aturats, a la fractura social o a les reivindicacions d'una classe treballadora en peu de guerra. Però també, i per això m'ha agradat l'anunci en qüestió, a la necessitat de passar-s'ho bé. Dic tot això perquè tres dècades més tard tornem a trobar-nos en una etapa d'allò més fosca. I mentre uns segueixen fent música amb l'únic objectiu de vendre cervesa o politons, d'altres se n'han adonat i han posat el seu art al servei d'aquelles causes que els semblen justes. Però no ens enganyem, com ens recordaven -i ens segueixen recordant- els Specials, passar-s'ho bé és un dret fonamental, amb crisi o sense crisi. La cultura no és un luxe, no paren de dir-nos des de l'increment de l'IVA. I l'oci tampoc. Però és clar, moltes vegades per a accedir-hi cal un poder adquisitiu del qual estan privats tots aquells que es troben desocupats o treballant en feines precàries. Per això em sembla un bon moment per a tornar a alternar "Rat Race" amb "Friday Night Saturday Morning", o "Ghost Town" amb la seva versió de "Monkey Man" (Toots & The Maytals). Escoltem-les totes i, sobretot, reflexionem sobre allò que diuen. Que una cosa no treu l'altra.





Audio: "Doesn't Make It Alright" - The Specials

diumenge, 9 de setembre de 2012

Adéu al Macondo

En algun moment de la primavera de 2009 vaig rebre allò que en llenguatge de myspace s'anomenava friend request o petició d'amistat. Venia d'un compte a nom d'un tal Macondo Bar. Un espai dedicat a la cultura -en especial la música- situat al Camp de l'Arpa, una zona de Barcelona que aleshores jo desconeixia gairebé completament. Al cap de poques setmanes m'hi vaig acostar i vaig conèixer personalment la gent que el portava. No passaria ni un mes abans que hi punxés i toqués per primer cop. Era l'inici d'una relació que es mantindria fins a dia d'avui, i també d'un cicle vital que per a mi tindria al Macondo un dels seus epicentres. Allà veuria tocar alguns dels meus grups preferits d'aquí i de fora, faria una pila de concerts -alguns d'ells molt especials-, punxaria discos que m'agraden i en descobriria d'altres que m'acabarien agradant, coneixeria persones maquíssimes i animals d'allò més entranyables, agafaria borratxeres antològiques, m'inventaria personatges ficticis tan simpàtics com torracollons, crearia un grup de música amb el qual m'ho vaig arribar a passar molt bé i fins i tot protagonitzaria un curt dirigit pel gran Víctor Parkas. Els eterns problemes veïnals d'una Barcelona que s'assembla cada dia més a una ciutat dormitori van precipitar mesos enrere el final de l'activitat cultural del Macondo, que avui tanca les seves portes definitivament i la nit passada es va acomiadar amb una festa de les que només s'obliden a partir de la quarta o cinquena copa. Havent dit tot això, només puc afegir una cosa. GRÀCIES.

Paul Heaton a Barcelona


PAUL HEATON
Music Hall, Barcelona
8 de setembre de 2012


La trajectòria de Paul Heaton no només és espectacular, sinó també -i sobretot- exemplar. D'encapçalar una de les formacions paradigmàtiques de l'indie britànic dels 80 com són els Housemartins a un canvi de registre amb The Beautiful South i finalment una trajectòria solista que de moment no ha donat cap pas en fals. Les xifres de vendes ja no són les d'anys enrere, però a nivell artístic Heaton es mostra tan en forma com en els seus millors temps i compta amb una sòlida base d'incondicionals que el segueixen gairebé a tot arreu. Com a mostra, la multitud de britànics -més de mitja sala, m'atreviria a dir- que ahir s'havia desplaçat fins a Barcelona -molts d'ells procedents de Madrid, on Heaton havia tocat la nit anterior- expressament per a gaudir d'aquest concert. Una actuació -juntament amb la de Madrid- que suposava un parèntesi en la gira que l'exHousemartin està duent a terme en bicicleta per pubs del Regne Unit amb un doble objectiu: conscienciar de la necessitat de preservar aquests espais socials i vitals, a la vegada que fomentar el transport sostenible. Un luxe per tant que s'acostés a casa nostra. Ho va fer amb la mateixa banda d'acompanyament que li ha cobert les espatlles durant els darrers anys. Un format -guitarra, baix i bateria- que evoca uns temps, els dels Housemartins, als quals Heaton es va referir per a explicar anècdotes de la seva darrera -i llunyana- visita a la Ciutat Comtal. Però ahir a la nit, les concessions al passat serien les justes. Alguna mirada als Beautiful South ("Blackbird on the Wire") i unes gotes de Housemartins ("We're not Deep", "Build", "Me and the Farmer" i les emocionants versions a capella d'"A Place in the Sun", d'Stevie Wonder, i "Caravan of Love", dels Isley Brothers) per a un set list on el material solista va tenir el pes que es mereixia, destacant fins i tot un parell de temes que formaran part d'un futur àlbum. Un repertori gairebé perfecte que es va tancar amb una contundent adaptació de "(White Man in) Hammersmith Palais", de The Clash. Amb classe, sense posats de cara a la galeria, amb el savoir faire de qui acumula tres impecables dècades de trajectòria i amb una banda de luxe al darrere. Havien obert la nit Midnight Mafia, combo indie de Manchester que va exhibir molt bones maneres i es va permetre el detall de tancar el set amb un homenatge al seu exveí Morrissey, una potent versió de "Suedehead".

Foto: Elena Matas.

Foto: Elena Matas.

Maurici Ribera (The Missing Leech), Paul Heaton, Elena Matas i un servidor.



dissabte, 8 de setembre de 2012

Recomanació: Roger Pelàez torna a cantar Sau

Deixin-se estar de pactes fiscals, rescats bancaris, homes de negre i parcs temàtics que combinen el culte a la ludopatia amb la vessant més simpàtica i colorista de l'especulació. Si encara no han vist un dels espectacles de l'any, se'ls presenten dues noves oportunitats d'esmenar aquest error. Roger Pelàez -veu de projectes únics i irrepetibles com Budellam o El Mal Ja Està Fet- torna a presentar a Barcelona "Canta Sau". Una posada en escena irreverent i una mirada àcida a la realitat d'on ningú -insisteixo, ningú- en surt il·lès. L'escenari serà una vegada més el de Robadors 23 (c/. Robadors, 23 - metro: Liceu), i la data el proper 11 de setembre (21,33h.). Podran repetir el 22 de setembre (22,29) a Berga (Ateneu Columna Terra i Llibertat). Jo de vostès no m'ho perdria sota cap concepte.