La carta del rei

Hi ha coses que no s’entenen. Una d’elles és que un monarca només es recordi de les seves responsabilitats quan hi ha manifestacions al seu regne -a Barcelona a favor de la independència de Catalunya, i a Madrid en contra de les retallades socials que estan ofegant els seus súbdits-. A mi, personalment, em fot que el rei Juan Carlos I surti a parlar d’unió i concòrdia quan els ciutadans expressen el seu malestar, però en canvi calli quan polítics i banquers fan i desfan al seu aire i sense cap mena de control. Em sembla d’un cinisme extrem que un cap d’estat que caça elefants a l’Àfrica mentre el seu país se’n va literalment a prendre pel sac, digui ara que hem de "remar tots alhora". Perquè alguns ja fa molt de temps que remem mentre ell sembla viure en una realitat paral·lela. I més cínic encara em sembla que un monarca -algú que per llei gaudeix de privilegis que xoquen frontalment amb el principi d’Igualtat que contempla la Declaració Universal dels Drets Humans- tingui els sants nassos de dir als seus súbdits que cal “sacrificar els interessos particulars en nom de l’interès general”. Hi estic totalment d’acord, però potser podria començar predicant amb l’exemple, aplicant-se la recepta ell mateix i deixant que les arques públiques s’estalviïn com a mínim una part del que costa mantenir la institució monàrquica. Diners que es podrien destinar, per exemple, a l'educació, la sanitat o l'atenció a la gent sense recursos. Potser aleshores el país funcionaria millor i el rei podria reivindicar sense vergonya uns valors que ara mateix no representa.