diumenge, 9 de setembre de 2012

Paul Heaton a Barcelona


PAUL HEATON
Music Hall, Barcelona
8 de setembre de 2012


La trajectòria de Paul Heaton no només és espectacular, sinó també -i sobretot- exemplar. D'encapçalar una de les formacions paradigmàtiques de l'indie britànic dels 80 com són els Housemartins a un canvi de registre amb The Beautiful South i finalment una trajectòria solista que de moment no ha donat cap pas en fals. Les xifres de vendes ja no són les d'anys enrere, però a nivell artístic Heaton es mostra tan en forma com en els seus millors temps i compta amb una sòlida base d'incondicionals que el segueixen gairebé a tot arreu. Com a mostra, la multitud de britànics -més de mitja sala, m'atreviria a dir- que ahir s'havia desplaçat fins a Barcelona -molts d'ells procedents de Madrid, on Heaton havia tocat la nit anterior- expressament per a gaudir d'aquest concert. Una actuació -juntament amb la de Madrid- que suposava un parèntesi en la gira que l'exHousemartin està duent a terme en bicicleta per pubs del Regne Unit amb un doble objectiu: conscienciar de la necessitat de preservar aquests espais socials i vitals, a la vegada que fomentar el transport sostenible. Un luxe per tant que s'acostés a casa nostra. Ho va fer amb la mateixa banda d'acompanyament que li ha cobert les espatlles durant els darrers anys. Un format -guitarra, baix i bateria- que evoca uns temps, els dels Housemartins, als quals Heaton es va referir per a explicar anècdotes de la seva darrera -i llunyana- visita a la Ciutat Comtal. Però ahir a la nit, les concessions al passat serien les justes. Alguna mirada als Beautiful South ("Blackbird on the Wire") i unes gotes de Housemartins ("We're not Deep", "Build", "Me and the Farmer" i les emocionants versions a capella d'"A Place in the Sun", d'Stevie Wonder, i "Caravan of Love", dels Isley Brothers) per a un set list on el material solista va tenir el pes que es mereixia, destacant fins i tot un parell de temes que formaran part d'un futur àlbum. Un repertori gairebé perfecte que es va tancar amb una contundent adaptació de "(White Man in) Hammersmith Palais", de The Clash. Amb classe, sense posats de cara a la galeria, amb el savoir faire de qui acumula tres impecables dècades de trajectòria i amb una banda de luxe al darrere. Havien obert la nit Midnight Mafia, combo indie de Manchester que va exhibir molt bones maneres i es va permetre el detall de tancar el set amb un homenatge al seu exveí Morrissey, una potent versió de "Suedehead".

Foto: Elena Matas.

Foto: Elena Matas.

Maurici Ribera (The Missing Leech), Paul Heaton, Elena Matas i un servidor.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada