dilluns, 3 de setembre de 2012

Jack White a Razzmatazz

Agradi o no, Jack White és un dels pilars de la cultura contemporània. Seva és com a mínim una part de la culpa que durant la darrera dècada tant la música com la moda, el cinema i fins i tot part de la literatura i les arts plàstiques, es tenyíssin d’aquella estètica retro que remetia a temps no viscuts pels seus protagonistes. White va sorgir de la fèrtil escena de garatge de la Detroit del canvi de segle amb un projecte, els White Stripes, que tenia un peu en el punk i l’altre en el blues més primitiu. Una posada en escena efectiva -basada tant en el format guitarra-bateria com en la combinació de vermell, blanc i negre que definia el seu discurs visual-, un repertori més potent que una bomba d’hidrògen i el fet de trobar-se al lloc i al moment adequats, van permetre a White infiltrar-se com un cavall de Troia en una escena indie que aleshores mirava cap a una electrònica cada vegada més saturada o bé cap a un pop de guitarres en hores cada cop més baixes.

Un panorama en el qual el primitivisme dels White Stripes no només va suposar una ràfega d’aire fresquíssim, sinó que va marcar bona part de les directrius a seguir durant els anys posteriors -amb una ombra que s’estén fins a dia d’avui-. Les normes havien canviat, i ara ser modern volia dir agafar qualsevol cosa que s’hagués fet com a mínim vint anys abans i posar-la al dia. I és clar, de sota les pedres van començar a sortir grups que van revitalitzar el rock de guitarres amb discursos que no feien sinó renovar fórmules arcaiques, ja fossin els Strokes amb la Nova York de finals dels 70, els Hives amb el garatge dels 60 o els Black Keys amb un registre i un format més propers als dels White Stripes. Acabava de néixer el nou rock, una de les etiquetes més absurdes -i justament enterrades- de la història. Un nou invent de la indústria que tenia a grups com els anteriorment citats -especialment White Stripes i Strokes- com a involuntaris portaveus. 

De tot allò ja fa molt temps, i Jack White se n’ha sabut distanciar molt més dignament que cap altre company generacional -em vénen al cap ara mateix uns Hives amb més vanitat que inspiració o uns Strokes més perduts que un capellà en un prostíbul-. Ho ha fet amb una multitud de projectes al marge de la banda mare. Creant un univers propi a partir d’un entorn estètic perdut en algun punt de l’espai-temps que separa els anys 20 dels inicis dels 70, el hillbilly i el Delta blues dels primers discos de Led Zeppelin i els Stooges. Amb unes arrels tan heterogènies com definides, però sense caure mai en les forçades maneres dels revivals i tendències retro gestats durant els darrers deu anys. Un univers del qual han format part figures com Loretta Lynn o Wanda Jackson, que compta amb la benedicció de gegants com Bob Dylan o els Rolling Stones i que segueix essent una referència per a grups que comencen. I on hi tenen cabuda rockers, punks, mods i fins i tot algun heavy despistat, però també melòmans que gaudeixen l’experiència musical al marge d’etiquetes. 

Per tots aquests motius, no entenc que una figura de tal magnitud no fos reclam suficient per a omplir la sala Razzmatazz de Barcelona la nit passada -i menys quan el concert s’havia programat inicialment al Sant Jordi Club-. Un Razz que es va tenyir des del principi d’aquest univers personal de White en la seva primera visita en solitari. Per començar, el fil musical previ i posterior al concert. És d’agrair que un músic cuidi personalment aquest detall, i en aquest cas ho va fer amb una deliciosa selecció de nuggets de blues, garatge i rock’n’roll primitiu. El següent pas era el propi personal de la gira: un tècnic de so amb barret de cowboy i una extensa barba blanca -senyal inequívoc d'una experiència vital igual d'extensa- que semblava un híbrid de Willie Nelson i Josh T. Pearson, i un equip de roadies vestits com si es trobessin en algun club de jazz de Chicago entre els anys 30 i 40. 

I finalment, el concert en sí. Un dels esdeveniments de l’any des del moment en què es van apagar les llums i es va resoldre la incògnita que rondava entre el respectable des que les entrades s’havien posat a la venda: amb quina formació tocaria Mr. White? Dues bandes d’acompanyament viatgen amb ell durant tota la gira, una formada íntegrament per homes i una altra per dones, i ell mateix tria cada dia amb quina li ve més de gust sortir a l’escenari. A Barcelona va triar la femenina. Probablement la millor banda d’acompanyament que he vist mai, i el que és més important: una de les millors que he arribat a escoltar -sí, el joc de paraules anava amb segones-. Sis noies -bateria, contrabaix, steel guitar, violí, teclats i cors- vestides per a matar, amb un so compacte com pocs i total compenetració amb un White que es va mostrar en tot moment pletòric i fins i tot més simpàtic del que és habitual en ell. Motius no n'hi faltaven: el concert d'ahir deixaria en ridícul fins i tot aquell tour de force que els White Stripes van oferir en la seva darrera visita a Barcelona (Primavera Sound 2007).

Van començar forts, amb una bateria que treia fum, un teclat amb presència i White encenent l'ambient amb una guitarra atòmica i la seva veu luxuriosament aguda. Els temes de "Blunderbuss" (2012) van marcar el ritme del concert, guanyant en directe -i a mans de les sis acompanyants- tot el vigor i frescor que els manca en disc. Tampoc van faltar mirades als repertoris dels White Stripes ("Hotel Yorba", "My Doorbell" o la celebradíssima "Seven Nation Army") i els Raconteurs ("Broken Boy Soldier"). Mirades sense cap mena de nostàlgia sinó, ben al contrari, més que justificades per l'esperit renovador i vital amb què les afronta aquest nou projecte. Al cap d'una hora i 25 minuts de tempesta elèctrica només interrompuda per les incursions eventuals en territoris com el folk o el hillbilly -els temes s'encadenaven l'un darrere l'altre, sense deixar treva ni temps per a presentacions innecessàries-, White i la banda es van acomiadar amb una reverència cap al respectable. Com es feia abans. Com ja només ho fan els més grans. Sis dames i un cavaller.


L'ANÈCDOTA
Poca estona després del concert d'uns teloners de luxe com són els britànics Peggy Sue i minuts abans que White i la seva banda femenina saltessin a l'escenari, una membre de l'entourage va posar-se al micròfon per a demanar al públic que no fes fotografies ni vídeos de l'actuació. Ho va dir en castellà -amb accent llatinoamericà- i amb un to molt apropiat per a l'esperit que representa l'exWhite Stripes: "Nosaltres creiem que la millor manera de gaudir d'aquest concert és amb els ulls i no a través d'una pantalla". Més enllà del que un servidor pugui pensar sobre l'absurda lluita de certs músics contra un fenòmen tan inevitable en ple segle XXI com el de les fotografies i gravacions mitjançant dispositius mòbils, el que em va sobtar va ser l'actitud d'un públic que primer va aplaudir aquestes paraules però després va inundar la pista de llums de telèfons cel·lulars -amb mode fotogràfic- i càmeres digitals. No es podia esperar menys: molts ja havien fotografiat a la pròpia presentadora durant la seva breu petició (!). Ironies de la vida. Jack White vol mantenir vius uns temps en què l'art es mantenia pur malgrat el seu entorn. Però li ha tocat presentar-se davant un públic que va als concerts -o al teatre, o de vacances- per a exhibir-se a les xarxes socials i ser l'enveja de tot el veïnat. Llàstima.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada