dimarts, 4 de setembre de 2012

Young Heart Attack

A l'entrada anterior em referia al nou rock, aquella absurda etiqueta amb què la indústria pretenia fa cosa de deu anys ressuscitar un gènere, el rock de guitarres, que mai havia marxat. Un cul de sac on hi cabien des dels White Stripes als Strokes passant per Kings Of Leon o tota una legió de grups condemnats des del principi a ser simples notes a peu de pàgina, malgrat firmar en alguns casos obres d'alçada. És el cas de Young Heart Attack. Un quintet d'Austin (Texas) que si bé no tenia res a veure amb tot allò -els seus integrants portaven una bona pila d'anys militant en diferents grups-, sí que se'n va veure en part beneficiat -i perjudicat quan l'etiqueta va passar de moda-. El seu debut de 2003, "Mouthful of Love" (XL Records), va arribar amb força l'any següent a aquest costat de l'Atlàntic, fins al punt que algú ens els va vendre com la resposta nord-americana a The Darkness. Una altra pixada fora de test, perquè el cert és que poca cosa tenien a veure els uns amb els altres, més enllà de la més que evident influència d'AC/DC. I és que mentre els britànics s'inclinaven per les produccions musculoses que els australians havien presentat a partir de "Back in Black", els texans bevien directament del nervi i l'electricitat de l'etapa Bon Scott. Quedava clar a partir del contundent riff de guitarra amb què el tema titular obria l'àlbum. I encara més clar quan entraven els jocs vocals noi-noia marca de la casa entre Chris Hodge i Jennifer Stephens -ell amb un registre pròxim al del propi Scott, ella amb la ràbia d'una Joan Jett-. Seguia el single "Starlite" -amb un teclat que evocava sense dissimular el de "Won't Get Fooled Again" de The Who- i, a continuació, una col·lecció de cançons de high energy rock'n'roll que tant podien beure de les influències ja citades com del rock escandinau que havien abanderat pocs anys abans Backyard Babies i Hellacopters. Deu temes, 34 minuts i títols tan rodons com "Tommy Shots" o "(Take Me Back) Mary Jane".

Una potent carta de presentació que els va permetre girar amb gent com Motörhead i iniciar l'estiu de 2004 una gira europea que havia de passar aquell mes de setembre per Barcelona -si no recordo malament, a la sala 3 de Razzmatazz-. Jo tenia entrada per aquell concert, però els vaig poder veure el mes anterior de pura casualitat en plena gira per la Gran Bretanya: la sort va voler que em trobés a Birmingham la mateixa nit que ells hi tocaven. Recordo perfectament el moment d'arribar a la ciutat, entrar en un hotel, consultar la primera revista musical que em va caure a les mans i assabentar-me del concert que tindria lloc en una sala el nom de la qual sóc incapaç de recordar. Tenia poc menys de dues hores per arribar al centre, trobar el local en qüestió i comprar una entrada. Vaig afanyar-me, i transcorregut aquest temps em trobava veient-los des de primera fila. Un concert memorable i un públic -el britànic- totalment exemplar. Després de l'actuació vaig tenir ocasió de saludar a diversos membres del grup, entre ells la pròpia Stephens, qui em va fer saber que el concert de Barcelona s'havia suspès. Em pensava que es tractava d'una broma, però quan vaig arribar a casa al cap de pocs dies em vaig adonar que no ho era. Young Heart Attack se separarien l'any 2005 per a reunir-se l'any següent amb una formació diferent -encara amb Hodge i Stephens al capdavant- i finalment visitar la Península Ibèrica el 2008. Aleshores ja feia molt de temps que havien deixat de ser la gran esperança blanca del rock texà, i jo no vaig poder anar al concert, però diuen els que hi van ser que la formació seguia donant el 200% a l'escenari. I francament, no en tinc cap dubte.




Audio: "Starlite" - Young Heart Attack

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada