dimecres, 31 d’octubre de 2012

James Murphy es confessa

James Murphy.
Recordo quan, en algun moment de l'any 2007 -si no em falla la memòria-, James Murphy va abandonar Manhattan per traslladar-se a Brooklyn. No ho va fer per viure al barri de moda sinó, com tants altres artistes de Nova York, perquè no es podia permetre viure en una Manhattan cada dia més gentrificada. A l'assabentar-me d'allò, no només vaig reflexionar sobre el que estava passant a Gotham, sinó sobre el fet que algú que havia definit en bona part la música de la passada dècada -i a sobre ho havia fet des de i a partir de Manhattan- no es podia permetre viure en aquella mena d'Olimp. Murphy, ànima i motor dels imprescindibles LCD Soundsystem, tocava tant de peus a terra com vostès i com jo. I ho segueix fent.

Acabo de llegir l'entrevista que li va fer Stephen Troussé i que publica la revista Uncut a la seva edició de novembre. Una entrevista que tenia com a marc de fons "Shut Up and Play the Hits", la pel·lícula que documenta el concert de comiat de LCD Soundsystem al Madison Square Garden. El seu Last Waltz particular. I una mostra de com l'estatus d'estrella no va amb ell ni hi aniria per molt que s'hi esforcés. "La gent va dient per internet que vam guanyar molts diners al Madison Square Garden. No tenen ni idea de com funciona aquest negoci. No guanyes res tocant al Madison Square Garden. Ells es queden tots els diners precisament perquè són el Madison Square Garden". I això no és tot. "Amb prou feina vam atorgar-nos temps de fer la prova de so perquè Liquid Liquid poguessin fer la seva, ja que ells tocaven primer. El nostre grup no té temps de provar el so pel nostre últim concert al Madison Square Garden, i marxem perquè Liquid Liquid -a qui estimem- han de provar. Tot un panegíric".

Durant la conversa, Murphy també explica com va viure el final de LCD Soundsystem. "Sabia que me'n penediria", reconeix tot comparant el fet d'acabar amb el grup de la seva vida amb el d'haver "llençat totes les meves samarretes dels Smiths, una decisió errònia". Malgrat tot, insisteix, "has de fer coses de les quals t'acabis penedint". Agredolça sensació, la de fer un concert de comiat i saber que te'n penediràs. Perquè te n'acabes penedint, sí. Però la sensació és temporal, i després vénen altres coses. O no. "Tens la teva carrera post-LCD Soundsystem tan planificada com el comiat?", li pregunta Troussé. "El més bonic de tot plegat és que no, la qual cosa és aterradora". I tant. Si es pregunten com una sensació bonica pot ser al mateix temps aterradora, provin de fer un concert de comiat i comprometre's -amb ningú més que vostès mateixos- a enterrar aquell projecte per sempre més, passi el que passi.






Audio: "Tribulations" - LCD Soundsystem

dimarts, 30 d’octubre de 2012

El país acabat de Rickie Lee Jones

"Mai vaig tenir grans expectatives sobre Barack Obama. Simplement el veia com un altre polític de Chicago. La gent estava tan desesperada perquè algú els salvés d'allò que havia fet Bush, que el van convertir en una divinitat. El seu únic pecat és haver-ho acceptat. De la mateixa manera que Bush, Obama s'amaga darrere una cortina per a parlar amb qui controla els poders. És millor ell que l'altre? Probablement. Però crec que el meu país està acabat. He vist els Republicans robar eleccions. El 'centre' s'ha desplaçat massa a la dreta. Li diuen democràcia, però en realitat és només una manera de protegir el capitalisme". Ho diu Rickie Lee Jones a l'edició de novembre d'Uncut.




Audio: "Little Mysteries" - Rickie Lee Jones

Els misteris de Bob Dylan

Qualsevol entrevista que tingui a Bob Dylan com a interlocutor és imprescindible. I la que publicava la revista nord-americana Rolling Stone el passat 27 de setembre -suposo que l'edició espanyola la reproduirà tard o d'hora- no va ser menys. Al llarg de deu intenses pàgines, Mikal Gilmore prova de resoldre els misteris del de Duluth, però no hi ha manera. Dylan es mostra tan serè com receptiu, però fa anar l'entrevista per on vol, desmuntant mites i tòpics com qui es desfà dels trastos vells, marcant el ritme de la conversa, i fins i tot invertint els papers per a convertir-se momentàniament en l'entrevistador. Al final, queda clar que calen molt més que preguntes per a penetrar en les entranyes d'un dels personatges més fascinants de la història contemporània. Però malgrat les incògnites i els misteris que es mantenen intactes un cop acabada l'entrevista, malgrat les contradiccions amb les quals tant li agrada jugar a Dylan, no deixa de ser fascinant llegir les seves reflexions sobre la mortalitat i la religió, sobre la política i la música, sobre una trajectòria vital i artística en constant procés de transformació o sobre la nit en què la policia de New Jersey el va parar i identificar mentre buscava l'antiga casa de Bruce Springsteen. Una conversa plena de cites memorables. Aquesta és una de les meves preferides: "Les meves cançons són personals. No m'agradaria que la gent les cantés amb mi. Se'm faria estrany. No toco en focs de camp. No recordo que ningú cantés amb Elvis, Carl Perkins o Little Richard". Més clar, l'aigua. I aquí en va una altra: "Què penso del president Obama? M'agrada. Però li has preguntat a la persona equivocada. Saps a qui li hauries d'haver preguntat això? Hauries d'haver preguntat a la seva dona què pensa d'ell. Ella és l'única que importa. Mira, només he coincidit unes quantes vegades amb ell. Què vols que et digui? Li encanta la música, és agradable i vesteix bé. Què collons vols que et digui?". Res més, senyor Zimmerman, res més. Ha quedat prou clar. Geni i figura.





Audio: "Duquesne Whistle" - Bob Dylan

dilluns, 29 d’octubre de 2012

Recomanació: Nick Garrie a la Jazz Cava

"The Nightmare of JB Stanislas" (1969) és una joia del pop barroc i el folk psicodèlic, i a la vegada un dels discos de culte per excel·lència de finals dels anys 60. El seu autor, el britànic NICK GARRIE, va passar desapercebut al seu moment, però amb el pas dels anys arribaria a fer una gira com a teloner de Leonard Cohen i fins i tot a obtenir un número 1 a les llistes espanyoles amb "Suitcase Man" (1984). L'any 2007 va actuar per primera vegada a Barcelona gràcies a les gestions de l'activista cultural Maurici Ribera (The Missing Leech), i dos anys més tard publicava l'aclamat "49 Arlington Gardens" a través d'Elephant Records. Enguany ha actuat per partida doble al festival Primavera Sound, i aquest divendres, 2 de novembre (23h.), estarà a la Jazz Cava de Vic (Rambla dels Montcada, 5). Entrada gratuïta i sense IVA.



Recomanació: Cinemascope al Tarambana

CINEMASCOPE és un projecte de projectes amb vocació experimental i arriscada. Xavier Bonfill, Àlex Flaqué i Cels Campos. Una orgia sonora que va del pop de cambra a la música d'avantguarda, sempre al voltant d'un esquelet tan electrònic com orgànic. Aquest dijous, 1 de novembre (22h.),  tornen al seu terreny preferit, els escenaris petits. Concretament el del cafè cultural i gastronòmic Tarambana de Cardedeu (avda. Rei en Jaume, 116). Entrada gratuïta i possibilitat de degustar cuina de proximitat i qualitat.



diumenge, 28 d’octubre de 2012

Fuck i Cagumdéu

Paul Fuster, la nit passada a la NAUB1.
"Fuck" i "Cagumdéu". Dos renecs, el primer en anglès i el segon en català, que els parlants d'ambdues llengües solem utilitzar en les mateixes situacions, habitualment fruit d'un contratemps sobtat. Per això em crida l'atenció que, mentre en la música anglosaxona és freqüent la utilització del terme "Fuck", no hi hagi cap formació de pop o rock en català que li atorgui el mateix ús al "Cagumdéu". Suposo que tot plegat també té a veure amb el fet que, mentre a les sèries i pel·lícules rodades al món anglosaxó s'utilitzen sense problemes aquesta mena d'expressions, al món audiovisual de casa nostra encara es parla un català de diccionari que de vegades poca cosa té a veure amb el que es parla al carrer. Hi pensava ahir a la nit, durant el concert de Paul Fuster a la NAUB1 de Granollers. Amb arrels a Catalunya però nascut als Estats Units, Fuster ha après el català precisament en tornar a aquestes arrels. Malgrat això, és l'únic músic a qui li he sentit utilitzar el "Cagumdéu" de la mateixa manera que s'utilitza el "Fuck" en l'àmbit anglosaxó, i amb tanta naturalitat com ho faria algú de l'Empordà o la plana de Vic. Potser per això el seu català em resulta més creïble que el d'aquells productes de despatx que miren més el diccionari que allò que passa al seu voltant.






Audio: "Ja no sap greu" - Paul Fuster

Paul Fuster i Albert Freixas a la NAUB1


PAUL FUSTER + ALBERT FREIXAS
NAUB1, Granollers
27 d'octubre de 2012

"Fa cosa d'uns catorze anys vaig venir a Granollers i vaig tocar en una sala que es deia As de Copes". Paul Fuster recordava la seva anterior visita a la capital vallesana i el públic que omplia la NAUB1 aplaudia la menció a la que havia estat una institució de la nit granollerina. D'ençà de tot allò ha plogut molt, i aquest nord-americà d'arrels catalanes ha tingut temps de tornar als Estats Units, desaparèixer temporalment del mapa musical i aterrar novament a Catalunya, on es va instal·lar definitivament l'any passat per a enregistrar "Repte". Un primer -i encertat- disc en català que suposa per a Fuster un nou punt de partida. Ara es passeja pels escenaris amb una guitarra fabricada per ell mateix a partir de planxes d'automòbil, diverses capes de distorsió i acompanyat del bateria Pep Mula (Sanjosex), complement ideal per al folk-blues de garrafa que embolcallava la nit passada composicions com "Ja no sap greu" o "La santa collons", plats forts d'un repertori on va brillar també la terminal revisió d'una gairebé irreconeixible "Heart of Glass" (Blondie). Tot això, amanit amb delirants monòlegs sobre diferents marques d'aigua mineral o el dia en què Fuster va tocar per a un públic integrat exclusivament per vaques. Abans, Albert Freixas (Ix!) havia presentat el seu debut en solitari, "U". Cançons despullades que beuen del folk anglosaxó es van alternar amb mirades als repertoris de Ron Sexsmith ("Never Give Up") i Johnny Cash ("Thirteen"). Aquest concert tancava la darrera edició del Cicle de Cants i Autors organitzat pel col·lectiu L'Esquerda.

Paul Fuster.

Paul Fuster.

Paul Fuster.

Paul Fuster.

Albert Freixas.

Albert Freixas.

dissabte, 27 d’octubre de 2012

Smoke Fairies, una delícia en petit comitè

Smoke Fairies trencant el gel a l'Apolo.
Smoke Fairies són Jessica Davies i Katherine Blamire. Dues londinenques que s'han aproximat al folk més genuïnament britànic des d'una òptica tan fràgil i boirosa com atrevida i renovadora. Les vaig descobrir al Primavera Sound 2011, i ja aleshores me'n vaig enamorar -interpretin aquesta expressió com vulguin, que no s'equivocaran-. Tocaven en un escenari petit, lluny de les masses festivaleres, i semblaven una d'aquelles delicatessen adreçades únicament a minories. Però el cert és que al seu país els està anant força bé i el seu nom sona cada vegada més fort. A casa nostra, en canvi, només les hem pogut veure ara per ara en un festival i la nit passada, com a teloneres de Richard Hawley. I novament, vam ser quatre gats els que vam arribar a temps de degustar-les en petit comitè. Com sol passar en aquests casos, no sé si atribuir aquest fet a una qüestió horària -per molt que els promotors i les sales programin concerts en horari europeu, els horaris laborals segueixen essent espanyols i això vol dir que molta gent tot just sortia de treballar quan Smoke Fairies pujaven a l'escenari-, o a aquest passotisme tan nostrat que ens impulsa a esperar el cap de cartell tot fent una cervesa al bar del costat en comptes d'escoltar un teloner que potser ens acaba sorprenent i tot. A aquestes alçades i malgrat el risc d'equivocar-me, l'experiència em fa inclinar per la segona opció. Sigui com sigui, ells s'ho van perdre. La mitja hora de concert que van oferir les britàniques va ser una absoluta delícia. Una petita mostra de tot allò que ens perdem dia a dia en un país com aquest.




Audio: "Hotel Room" - Smoke Fairies

Richard Hawley, sense pèls a la llengua

Richard Hawley, la nit passada a l'Apolo.
"Vosaltres deveu ser rics, en feu tota la pinta". Richard Hawley tot just havia acabat de tocar la primera cançó del seu concert, la nit passada a la sala Apolo de Barcelona, i s'adreçava a certs membres del públic que, des d'una ubicació pròxima a la barra, no paraven de parlar. "Deveu ser rics, perquè en plena recessió, quan tothom és pobre, vosaltres us podeu permetre pagar l'entrada d'un concert i venir a parlar". Ho va dir amb l'elegància i la classe que sempre l'han caracteritzat, però amb la mala llet de qui ha crescut en una freda ciutat industrial del nord d'Anglaterra. "Calleu o foteu-vos!", va sentenciar el de Sheffield enmig d'un sonor aplaudiment. M'agrada Richard Hawley. Un músic amb una elegància purament old school i una manera de fer totalment working class. Un home de principis i amb compromís. Per això comença un concert demanant un aplaudiment per al grup teloner -unes Smoke Fairies que només havíem degustat una minoria-. Per això, abans de marxar no presenta només la seva banda al complert, sinó a tota la gent que l'acompanya de gira -del tècnic de so al tour manager, passant pels roadies o la persona que gestiona l'estand de merchandising-. Per això, malgrat ser una celebritat al Regne Unit i haver estat guardonat als Brit Awards, no dubtava mesos enrere a carregar contra aquests guardons i contra el govern conservador del seu país en una entrevista publicada per la revista Mojo.  I per això no es mossega la llengua quan observa entre el públic actituds com la dels citats personatges.

Jo tampoc he entès mai que algú pagui una entrada i després es passi el concert parlant, em sembla una manca de respecte no només cap als músics, sinó també cap a la resta del públic. I l'evidència que hi ha gent que va als concerts perquè toca i no perquè li importi el més mínim la música. Per això vaig aplaudir les paraules de Hawley amb totes les meves forces. Un Hawley que es va mostrar pletòric en la que era l'última nit de la gira de presentació d'"Standing at the Sky's Edge" (2012). Una gira que havia tingut un capítol memorable el juny passat i precisament a Barcelona, durant la clausura del Primavera Sound 2012 al Passeig de Lluís Companys, on el britànic i la seva banda d'acompanyament van protagonitzar un passi èpic sota una tempesta de dimensions bíbliques. La nit d'ahir no va ser tan solemne, ni falta que feia. L'èpica va deixar lloc a la proximitat d'un músic que no va parar de mirar el públic amb humilitat per a donar-li les gràcies repetida i sentidament entre cançó i cançó. Cançons tan enormes com "Tonight the Streets Are Ours" o "Open Up Your Door". Clàssics que Hawley reinventava per a encaixar-los en un set list sustentat principalment amb material recent. L'equilibri perfecte entre aquell crooner de nits plujoses i els núvols lisèrgics d'"Standing at the Sky's Edge". Un crescendo que culminaria, com no podria ser de cap altra manera, amb la immensitat de "The Ocean". Ens tornarem a veure, va prometre. I Hawley és dels que no trenquen una promesa. En fa tota la pinta.





Audio: "Down in the Woods" - Richard Hawley

divendres, 26 d’octubre de 2012

Juliane Heinemann a l'Heliogàbal

JULIANE HEINEMANN
Heliogàbal, Barcelona
25 d'octubre de 2012

"True Gods" (2012) ha suposat un salt de gegant per a Juliane Heinemann. Encara amb el folk i el jazz en el punt de mira, aquest segon treball penetra amb força en un rock pantanós, però en clau femenina -traços de Neko Case i fins i tot PJ Harvey- i sense més estridències de les necessàries. Es manté aquell to melancònic tan propi de la berlinesa establerta a Barcelona, però les cançons guanyen intensitat gràcies a una banda d'acompanyament -a destacar la guitarra de Jordi Matas- que ha esdevingut el complement perfecte per a una veu tan rica en colors com en textures. La mateixa banda que va cobrir-li les espatlles la nit passada a l'Heliogàbal, durant la presentació del disc en qüestió. Un torrent d'emocions per on van desfilar les onze perles que conformen "True Gods", i fins i tot alguna novetat que mai abans havia sonat en directe. Un passi majúscul on van destacar moments com l'elevada "Trees in the Spring" o la final "I Love You, Brothers", a més de "Crazy Eyes". El single del disc i un d'aquells hits en potència que no et pots treure del cap un cop l'has escoltat per primera vegada.







Audio: "Crazy Eyes" - Juliane Heinemann

dijous, 25 d’octubre de 2012

Conjugacions

Una il·lustració situacionista que he trobat per internet. No cal afegir res més.

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Negre és el color


Eric Burdon i Mick Jagger, devoradors blancs de música negra.
Quin daltabaix va causar qui va definir a Elvis Presley com un blanc que cantava com un negre. Afirmació de caràcter inequívocament mercantilista, popularment acceptada des de fa gairebé sis dècades i aplicada també a altres veus albines com les de Mick Jagger o Eric Burdon, però habitualment tan falsa com una promesa de Mariano Rajoy. M’explico: un blanc no pot cantar com un afroamericà -col·lectiu al qual ens referim generalment quan apliquem el terme 'negre' en aquest context-. En primer lloc, per motius fisiològics. I en segon lloc, perquè mentre totes aquestes veus blanques es van formar inequívocament a partir d’orelles que es van empassar tones i tones de música negra, tenen un background cultural i social diferent del de les veus afroamericanes originals a les quals volien emular.

Cap problema. Tant Presley com Jagger i Burdon -amb les seves respectives formacions- van saber partir del blues i els seus derivats per a crear discursos propis que acabarien esdevenint claus en l’evolució de la música popular del segle passat. Tots beuen d’aquella font afroamericana, sí, però cap d’ells sonava negre, per molt que se’ns hagi repetit insistentment durant dècades -i nosaltres, a base de repeticions, ens ho haguem cregut sense protestar-. Sonaven, en tot cas, com blancs que havien interioritzat profundament les seves influències negres, que és molt diferent. Una altra cosa són certes corrents que van i vénen, com aquest revival soul on veus genuïnament negres com la de Sharon Jones -qui de fet no té res de revival, ja que porta gairebé quatre dècades cantant soul bufi com bufi el vent- conviuen amb veus blanques que volen sonar negres. Sí, volen sonar negres. I sí, de vegades ho aconsegueixen. Però a base d’exercicis gimnàstics que a la pràctica acaben resultant més freds que una nit al ras a l’Antàrtida. Com si demanes una hamburguesa en un fast food i et serveixen un tros de plàstic amb la mateixa textura però un gust que no acaba de ser el que pretén ser.

Tot això venia perquè ahir vaig veure en una revista musical l’anunci d’una altra aberració engendrada en nom del revival soul. Un recopilatori que vol aglutinar sota aquest paraigües a diversos grups barcelonins amb arrels més o menys negroides. No em posaré amb la selecció -la majoria dels noms em semblen correctes en els seus respectius registres, a la resta no els conec-, però sí amb el concepte. Perquè a la llarga aquest recopilatori no deixarà de ser una anècdota exòtica com el també recent “Skanish Sound”. Amb una diferència: mentre aquest últim ofereix una radiografia històrica de la tímida petjada que van deixar els sons jamaicans en el pop espanyol dels anys 60 i 70, els nexes d’unió que justifiquen el recopilatori negroide em semblen tan forçats com el mal anomenat rock català de principis dels 90. Amb una altra diferència: aquest cop no hi ha diners públics pel mig -o això m’agradaria pensar-.

Un recopilatori, doncs, a la pràctica tan estèril com la seva caràtula. Una figura femenina digna de la millor època de la blaxpoitation, però tan representativa de Barcelona com els barrets mexicans que venen a les Rambles. I en segon terme, un skyline on apareixen elements del paisatge barceloní que van de la Sagrada Família a la Torre Agbar, passant per l’Arc de Triomf o aquell atemptat contra el bon gust que és l’hotel vela. En altres paraules, aquesta Barcelona de postal que tan agrada als que manen i que només serveix per a tapar les misèries d’una ciutat en decadència. La dels bars i sales de concerts que tanquen mes a mes per imperatiu municipal. La dels músics de carrer que no tenen on tocar. La del parc temàtic on un turista de cap de setmana hi pinta més que qui hi ha viscut tota la vida. La dels desnonaments massius. I podria seguir. Però només els diré que, si volen música amb arrels negres però sense complexes i amb denominació d’origen 100% barcelonina, facin un cop d’ull a la discografia de Kamenbert -en especial, la seva segona etapa-. No pretenien sonar com si vinguessin de Memphis o Detroit, però resultaven molt més frescos i creïbles que qualsevol experiment soul de laboratori.

dimarts, 23 d’octubre de 2012

Paul Fuster + Albert Freixas a la NAUB1

PAUL FUSTER, nord-americà amb arrels catalanes, va obtenir un ampli ressò a casa nostra a finals dels 90. Discos com el celebrat "36 Weeks" l'acostaven a icones alternatives com Jeff Buckley o Elliott Smith. Després d'aparcar temporalment el seu projecte per tornar als Estats Units, Fuster s'ha establert definitivament a Catalunya i ha publicat enguany el seu primer disc en català, "Repte". El presentarà aquest dissabte, 27 d'octubre (23h.), a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Ho farà durant la darrera sessió del Cicle de Cants i Autors 2012 i compartint escenari amb ALBERT FREIXAS, component dels aclamats Ix!.


dilluns, 22 d’octubre de 2012

La Sentina + Tejero a la NAUB1

Doble ració de pop independent amb denominació d'origen barcelonina i vocació tan refrescant com renovadora. LA SENTINA ja fa una bona temporada que es passegen pels escenaris facturant cançons tan amables com immediates que remeten a noms com els de Herman Dune o The Wave Pictures. Ara presenten un àlbum de debut, "Falconades" (2012), coproduït amb Joan Pons (El Petit de Cal Eril). TEJERO, de la seva banda, acaben d'irrompre amb una maqueta que beu del punk més desacomplexat i del rock alternatiu de més baixa fidelitat. Un doble cartell que podran degustar aquest divendres, 26 d'octubre (23h.) a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert).


Recomanació: Juliane Heinemann presenta "True Gods"

JULIANNE HEINEMANN va néixer a Berlín, però des de fa ja alguns anys es troba establerta a Barcelona. Durant tot aquest temps, ha anat conquerint mica en mica l'escena local amb unes cançons melancòniques i a la vegada preciosistes, de melodies cristal·lines i un ventall estilístic que va del jazz al rock alternatiu més estripat. Aquest dijous, 25 d'octubre (22h.), presentarà el seu segon disc, "True Gods" (2012). I ho farà amb una banda d'acompanyament cobrint-li les espatlles. Serà a l'Heliogàbal de Barcelona (c/. Ramón y Cajal, 80 - metro: Joanic). Altament recomanable.



diumenge, 21 d’octubre de 2012

Cinemascope: l'obsolescència de les etiquetes


CINEMASCOPE
Espai Jove La Fontana, Barcelona
20 d'octubre de 2012

De la mateixa manera que els granollerins Tiguer Menja Zebra -vegin l'actualització anterior-,  els barcelonins Cinemascope representen com pocs l'essència musical del que portem de segle. Tres músics amb formació clàssica que han començat un projecte de projectes -així és com s'autodefineixen- en la més pura tradició jazzística. El resultat és un orgia d'experimentació electrònica amb una posada en escena on no hi falta el component orgànic i fins i tot visceral del rock. Un discurs tan imprevisible com polifacètic per a un moment històric en què les col·leccions de discos ja no s'ordenen per etiquetes -concepte a les portes de l'obsolescència-, sinó alfabèticament. Xavier Bonfill, multiinstrumentista i privilegiada ment compositiva al darrere de projectes com els irrepetibles Appledog; Àlex Flaqué, violoncelista capaç d'elevar el seu instrument a cotes gairebé impossibles; i Cels Campos, teclista i artesà electrònic en el més ampli sentit de l'expressió. Van actuar la nit passada en el marc del Correllengua 2012, un concert llampec -per condicionants horaris- que van basar principalment en el disc en solitari de Bonfill, "9=0". No van faltar-hi per tant peces com "Inquisició Espanyola" -dedicada al recentment desaparegut Joan Saura, tot un pioner de l'electrònica i les avantguardes a Catalunya- o "1.000 cucs", irònic divertiment que posa el dit a la llaga del Departament d'Interior de la Generalitat i la seva desafortunada gestió de les manifestacions del moviment 15-M durant la primavera de 2011. I el punt i final d'un concert que es va fer excessivament curt.







dissabte, 20 d’octubre de 2012

Tiger Menja Zebra: el so de 2012


TIGER MENJA ZEBRA
NAUB1, Granollers
19 d'octubre de 2012

Tiger Menja Zebra representen com pocs el so de 2012. Un any fosc, convuls, caòtic i en certa manera inquietant. Com la música d'aquests granollerins. Sorgits de les cendres dels imprescindibles Camping, debutaven ahir a la nit a la sala NAUB1, en el marc de la presentació del segell discogràfic que ells mateixos han posat en marxa per a donar sortida a propostes poc ortodoxes i sempre arriscades, Music Or Nothing. La seva primera referència és precisament el debut de Tiger Menja Zebra, "Com començar una guerra". Encertadíssim títol per a una col·lecció de vuit actes de terrorisme sonor que acosten la vocació experimental i  trencadora de Camping a extrems fins ara desconeguts. Com si els excomponents d'aquella formació haguessin desfet el procés evolutiu que, disc rere disc, els havia allunyat del seu post-rock inicial per a acostar-los més al format cançó -tot i que mai en el sentit més convencional del terme-. I sí, quelcom de post-rock té aquest debut -malgrat superar amb prou feina la mitja hora entre els seus vuit talls-, però també hi ha sons industrials i la immediatesa agressiva del hardcore en les seves vessants més extremes. Una revista barcelonina els ha etiquetat recentment com a post-tot, i ara mateix no se m'acut millor manera de definir un grup que tant pot beure de Mogwai com de Nine Inch Nails. Deconstruint qualsevol estructura coneguda i tenyint-la de sorollisme, percussions penetrants i veus inintel·ligibles. Tot això, mentre els seus components s'intercanvien els instruments -guitarres, baix, sintetitzadors, bateries electròniques...- sota una il·luminació gairebé inexistent. Foscos, convulsos, caòtics i en certa manera inquietants. Com els temps dels quals són fruit. Al capdavall, no consisteix l'art en això?


divendres, 19 d’octubre de 2012

Revival

Woody Guthrie i la seva màquina de matar feixistes.
Ja no sé quants anys fa que no parem de parlar de revivals. Que si primer van tornar els 80 i ara els 90. Que si no sé quin gènere no és sinó un reciclatge de quelcom fet tres dècades enrere o que si el revival soul és una farsa. El fons de la qüestió sol ser gairebé sempre que ja no es fa res de nou i que qualsevol novetat sona a quelcom ja fet amb anterioritat. Quan sorgeixen aquesta mena de debats, jo recordo als meus interlocutors que amb major o menor mesura, això ha estat així des de la suposada tabula rasa del punk i la new wave, quan una sèrie de grups van desenvolupar el seu propi so a partir de principis establerts anys abans. Fins i tot podem parlar del boom del rhytm & blues que van protagonitzar grups com els Rolling Stones o els Yardbirds a la Gran Bretanya dels anys 60, que no era sinó una posada al dia del que Muddy Waters i companyia havien estat fent a Chicago quinze anys abans. Curiosament, també entre finals dels 50 i principis dels 60, ja apareix a l'altre costat de l'Atlàntic una expressió semblant a les que emprem actualment. El revival folk de Greenwich Village. Una escena que no era sinó una reivindicació d'allò que un quart de segle abans ja feia Woody Guthrie -del naixement del qual es commemora enguany el centenari-, però que acabaria impulsant figures tan singulars com les de Fred Neil, Phil Ochs, Karen Dalton o un dels grans revolucionaris de la música contemporània, Bob Dylan. Són dolents els revivals? Com tot, depèn d'allò que aportin. I en aquest sentit, poca cosa té a veure aquell revival folk amb l'actual revival soul.

dijous, 18 d’octubre de 2012

Sessió a la NAUB1

Aquest divendres, 19 d'octubre, estaré posant música a l'equipament musical NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert), després de la presentació del segell discogràfic Music Or Nothing, durant la qual es presentarà també el grup experimental Tiger Menja Zebra.

Morrissey, William, Kate i la constitució intocable

Foto: Manchester Evening News
La imatge és del concert que Morrissey va oferir el passat 30 de juliol en un pavelló de Manchester ple a vessar. Un retorn triomfal a la seva ciutat que es va acabar amb l'exvocalista dels Smiths envoltat pels membres de la seva banda, lluint tots samarretes amb la llegenda "We hate William and Kate" ("Odiem a William i Kate"), en referència als hereus de la corona britànica. S'imaginen vostès algun equivalent espanyol de Morrissey mantenint aquesta actitud cap a la seva corona? Jo no. I no només perquè Espanya no tingui cap equivalent d'una figura de primeríssim ordre i a la vegada tan compromesa -d'acord, l'equivalent espanyol dels Smiths podria haver estat El Último de la Fila, però no m'intentin vendre a Manolo Garcia com el Morrissey espanyol perquè, simplement i amb tots els meus respectes, es dediquen a coses diferents-, sinó perquè en un país on expressions com injúries a la corona estan a l'ordre del dia, el que llencés la primera pedra seria automàticament titllat de deslleial, antipatriòtic i separatista -això últim només si fos català, basc o gallec-.

És una de les moltes diferències entre Espanya i la majoria de democràcies occidentals. Democràcies que avancen i s'adapten a cada període històric, per exemple, modificant articles de les seves respectives constitucions quan aquests s'han quedat obsolets. En canvi aquí, aquella constitució tan intocable que únicament es modifica quan ho requereix Angela Merkel, no només no s'adapta als temps que corren sinó que són aquests temps els que s'han d'adaptar a ella. Evelyn Beatrice Hall, biògrafa de Voltaire (a qui s'acostuma a atribuir erròniament la següent expressió), va escriure "No estic d'acord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho". A partir d'ara mateix, el Primer Ministre britànic, David Cameron, farà tot el possible perquè el No guanyi el referèndum per la independència d'Escòcia, perquè no està d'acord amb els que defensen el Sí. Però fins ara ha defensat i ha fet possible que aquest referèndum s'acabi celebrant. Tota una lliçó de la qual haurien d'aprendre moltíssim aquells que només s'omplen la boca de democràcia a l'hora de negar i criminalitzar sentiments nacionals que no són els seus.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Un barman com els d'abans

El client arriba a la barra del bar. Un d'aquells bars elegants, amb aspecte senyorial i personal afable. Com els d'abans, que diria la gent gran. El barman pregunta al client amb què el pot servir, i ell demana una copa de J&B amb gel. Aleshores, el barman adopta un posat tan professional com solemne. Estàs segur que vols J&B? També tinc Jameson. El client recapacita i opta pel Jameson. Al destapar-se aquella ampolla -d'aspecte gairebé tan senyorial com el propi local-, una olor màgica impregna l'ambient. Per sort, encara queda a Barcelona algun barman atent, responsable i (bon) amic del client. Com els d'abans.

Homenatge a Tired Hippo

Tired Hippo ha estat sense cap mena de dubte un dels grups més prolífics que ha donat l'escena barcelonina durant els darrers anys. Un projecte que va finalitzar mesos enrere i al qual diverses formacions de la Catalunya més subterrània han realitzat un més que merescut disc d'homenatge. "Friends of Tired Hippo - But Now Even the Martin Is Gettin' Old", com indica el seu nom, compta amb aportacions d'amics de la banda. Gent com The Missing Leech amb Sickbrain, Arnau VallvéLe Clôtet Avec Garcés, Carola Llonch, Gúdar o Lluís Paloma, que han enregistrat fins a un total de setze versions de l'extens repertori de l'hipopòtam cansat. Poden escoltar l'àlbum en qüestió aquí.

dimarts, 16 d’octubre de 2012

The Hazey Janes, manera de fer escocesa

Mai els he seguit amb especial atenció, però des que els vaig descobrir sempre m'han caigut bé. Potser perquè són fruit d'aquell pop independent del canvi de mil·leni que mirava gens dissimuladament al power pop d'uns Big Star -o de qualsevol altre grup que bevés a parts iguals de la tradició nord-americana i de la British Invasion-. Potser perquè representen aquella manera de fer tan pròpia de l'indie escocès -humilitat i constància en comptes de grandiloqüència i pretenciositat-. Potser perquè prenen el seu nom d'una cançó de Nick Drake. El cas és que em va alegrar que The Hazey Janes fossin els teloners de Wilco, la nit passada al Liceu. Van començar el seu concert puntualment i davant un públic escàs (només unes quantes i disperses butaques estaven ocupades), la qual cosa em va saber greu. No sé si atribuir-ho a la manca d'interès de bona part del públic en allò que no li han servit mastegat -quan, finalitzat el passi, vaig anar a prendre un refresc al bar del Liceu, hi havia el triple de gent que en tota la platea durant el concert dels teloners-, o al fet que és una incongruència programar concerts en horari europeu a Barcelona -els escocesos van començar a tocar a un quart de nou, una hora en què molta gent d'aquest país encara està tornant de la feina, si és que ja n'ha sortit-. Sigui com sigui, van donar-ho tot damunt l'escenari i van fer el millor concert possible tenint en compte les circumstàncies. Manera de fer escocesa. I una gesta admirable.

Wilco, la banda del segle XXI

Wilco i la silueta d’un drac. La immensitat del Liceu com a marc solemne per a la banda del segle XXI. Sí, la banda del segle XXI. Per molt que les seves arrels es remontin a mitjans dels anys 90 i als imprescindibles Uncle Tupelo. Després d’haver firmat obres canòniques com “Summerteeth” (1999) i “Yankee Hotel Foxtrot” (2002) -fulls de ruta del rock alternatiu de la passada dècada i probablement de la propera-, han vist com el seu prestigi es cotitzava cada dia més a l’alça i han arribat a sonar a l’ipod de Barack Obama. I ahir -la seva tercera visita a Barcelona en menys d’un any- es van donar el gustàs de debutar en un escenari trepitjat abans per gegants com Maria Callas. Dues hores i vint minuts de luxe en què el dramatisme d’”Impossible Germany” i les cacofonies arrítmiques de “Via Chicago” -moments definitius de la nit- van adquirir proporcions èpiques. Demostració de força, vigor i vigència que els de Jeff Tweedy van tancar amb un homenatge a Woody Guthrie, aquell monument a la rauxa anomenat “Hoodoo Voodoo”. Tot un detallàs. Un poema de l’heroi del poble per a posar de potes enlaire el que anys enrere havia estat temple de la burgesia barcelonina. Una patada al cul d’aquella jet set que va als concerts perquè toca o per a deixar-se veure. Tots aquells que, des de les prohibitives butaques de les primeres files, es van passar mitja actuació mirant la pantalla del mòbil mentre el Liceu s’encenia per moments -aquest cop, metafòricament parlant-. Ells s'ho perdien mentre la resta ho celebràvem. Wilco, la banda del segle XXI.

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Recomanació: Cinemascope en directe

CINEMASCOPE s'han definit a ells mateixos com un projecte de projectes. Tres ments inquietes, les de Xavier Bonfill, Cels Campos i Àlex Flaqué. Un trio amb vocació de col·lectiu musical, capaç d'enllaçar el pop de cambra amb el sorollisme industrial i l'electrònica més galàctica. Actuaran aquest dissabte, 20 d'octubre (22,15h.), a l'Espai Jove La Fontana de Barcelona (c/. Gran de Gràcia, 190 - metro: Fontana). Un concert emmarcat en els actes del Correllengua 2012, durant el qual presentaran temes dels diferents projectes que han donat lloc a Cinemascope. Consell d'amic: no hi faltin.


Recomanació: Pilé on 45

Cada tercer divendres de mes implica una cita amb la millor música mod en format vinil, però també amb una de les cartes gastronòmiques amb més personalitat del nord de Barcelona. El club mensual PILÉ ON 45, organitzat pel col·lectiu Tiempos Modernos, torna aquest divendres, 19 d'octubre (21h.), al restaurant-llibreria Anònims de Granollers (c/. Ricomà, 57). Una nova degustació de soul, jazz, rhythm & blues, rock'n'roll primitiu i música jamaicana al costat d'una cuina assequible i de qualitat. Activitat compatible amb la presentació de Music Or Nothing a la NAUB1.


Presentació de Music Or Nothing a la NAUB1

Suïcidi comercial. Una expressió tan poètica com valenta, la que va fer servir un dels responsables de MUSIC OR NOTHING per a definir aquest segell musical de recent creació. Un segell nascut a Granollers com a plataforma per a projectes basats en el risc i l'experimentació. Com a mostra, la seva primera proposta, TIGER MENJA ZEBRA. Un combo kamikaze que porta ambdós conceptes al límit i on militen tres excomponents dels enyorats i mai prou valorats Camping. El seu debut, "Com començar una guerra", inclou títols tan definitius com "No cal ser de Brooklyn", "Que et follin" o "Obriré el teu cap per posar-hi flors". Tiger Menja Zebra encapçalarà la presentació en societat de Music Or Nothing aquest divendres, 19 d'octubre (22h.), a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). No apte per a ments estretes.

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Zuloak i el concert sorpresa de Fermin Muguruza


ZULOAK + FERMIN MUGURUZA
Music Hall, Barcelona
13 d'octubre de 2012


Després d'haver vist el documental que Fermin Muguruza va dirigir sobre Zuloak, un es pregunta quin sentit pot tenir una gira d'aquest efímer trio de noies basques, més enllà de promocionar el film en qüestió. Sigui com sigui, si una cosa deixa clara la cinta és que Zuloak aprova amb boníssima nota dues de les assignatures més importants per a un grup de música: les cançons i els directes. Per això em vaig acostar ahir a la nit a la sala Music Hall de Barcelona, sense saber la sorpresa que m'esperava. El cartell anunciava la presència de Zuloak i uns desconeguts teloners batejats com a Forats Asmàtics. Res més lluny de la realitat. Zuloak van ser les primeres de pujar a l'escenari. Una descàrrega de punk adrenalínic i directe a base dels temes que ja vam poder escoltar al film i una lasciva adaptació de "Wild Thing" (The Troggs). Acabat el concert, la pregunta era què havia estat dels tals Forats Asmàtics. Un fort rumor començava a circular per la sala, i es confirmaria quan les tres components del combo -veu, guitarra i bateria- tornessin a l'escenari acompanyades d'un disc jockey, un acordeonista i un altre guitarrista. Acte seguit apareixeria el propi Muguruza i quedaria clar que Forats Asmàtics només era un pseudònim per a un projecte en què l'exlíder de Kortatu i Negu Gorriak s'acompanya entre d'altres de les tres joves protagonistes de la nit. Començava per tant una festa de dub, soul, funk i elements tradicionals bascos. Un cocktail en què la vocalista de Zuroak faria aportacions decisives amb una veu capaç d'evocar sense impostures a grans dives del soul, i que tindria com a moments més emotius dos retalls del repertori de Kortatu, "La linea del frente" i la final "Sarri sarri".

Zuloak.

Fermin Muguruza amb Zuloak.


dissabte, 13 d’octubre de 2012

Juliane Heinemann i Edith Crash al Niu



JULIANE HEINEMANN + EDITH CRASH
Niu Espai Artístic Contemporani, Barcelona
12 d'octubre de 2012


La intensa cortina de pluja que tapava el cel de Poblenou era el marc ideal per al doble cartell que presentava la nit passada el Niu. Dos valors a l'alça de l'escena barcelonina explorant conceptes com la intensitat o la profunditat aplicats al terreny del folk més inconformista. Per trencar el gel, Juliane Heinemann. Alemanya establerta a la Ciutat Comtal, ho va fer amb una deliciosa col·lecció de cançons a cau d'orella. Atmòsferes cristal·lines, melodies suaus i per sobre de tot una veu multicolor que tant pot apuntar registres jazzístics com mirar a l'indie rock d'autor. Edith Crash és l'altra cara de la moneda, una dona orquestra despatxant blues decadent i rock d'elevadíssim voltatge. Francesa establerta també a Barcelona fins fa pocs mesos, tornava ahir als escenaris catalans després d'una notable absència -durant la qual ha tingut temps de fer una gira per l'Argentina-. Ho va fer amb composicions noves -un dels temes sonava ahir per primera vegada en directe- i renovades versions de cançons que ja han adquirit la categoria d'himes subterranis. Quan el concert es va haver acabat, semblava que la pluja també anava perdent força a l'exterior. I és que pocs temporals poden igualar-se a una tempesta de tal magnitud.

Juliane Heinemann.

Edith Crash.

divendres, 12 d’octubre de 2012

Flowers Pop Art

Hi ha qui diu que Flowers és un personatge únic a Barcelona. Jo crec que és únic al món. Parlem d'un home que viu la música com pocs. Algú que, amb 66 anys, encara llueix orgullós les seves xapes dels Who, la seva elegància mod i uns principis incorruptibles. Algú que, en edat de jubilació, encara puja a un escenari a fer l'animal (dit en el millor dels sentits) cada cop que un dels seus ídols li ho permet, i que no dubta a posar-se a ballar quan sona una cançó que li agrada, sense importar-li el que digui o pensi el del costat. Sí, pots estar en desacord amb moltes de les coses que diu -i jo hi estic-, però només per la intensitat amb què viu la música i per totes les vivències que acumula -d'haver vist els Doors a Wight i els Rolling Stones amb Brian Jones, a ser rebut per Bob Dylan al seu camerino o veure com David Bowie el proclamava "un home valent" davant tota la premsa espanyola-, es mereix tot el respecte del món. En un entorn tan cínic com la societat actual, en què la gent va als concerts a malparlar sobre qui toca o a fer acte de presència sense importar-li en absolut l'experiència artística que és a punt de viure, és d'agrair que algú mostri en tot moment aquesta passió. Tant de bo hi hagués més Flowers en aquest país. Ho diu el seu bon amic i històric promotor Gay Mercader, una de les veus autoritzades que participen al documental "Flowers Pop Art". Entranyable retrat audiovisual d'algú que és tan barceloní com La Monyos, realitzat per la gent de Produccions de l'Eixample i estrenat aquest mes als Cinemes Girona de Barcelona.

Diuen que la primera impressió és la que compta. I en el meu cas, la primera impressió que vaig tenir de Flowers mostra per què aquest home és especial. Primavera de 2002, sala Bikini. Arthur Lee encapçala una renovada formació de Love davant un públic barceloní tan immòbil com de costum. Contrasta, per tant, el senyor d'edat avançada que balla frenèticament a primera fila, acaba sense camisa i aconsegueix que tot un Lee li acabi donant la mà a mode d'admiració. No va ser fins al cap de dos anys que el vaig conèixer personalment, al backstage d'un macrofestival a Galícia. Em va quedar clar que aquell home s'havia anclat en certa manera en una època concreta, i que res posterior a aquella època cridaria la seva atenció com ho havien fet els grups que reivindicava incansablement. Aquesta és una crítica que se li sol fer. Però quedin-se amb aquest detall: mentre tota la gent d'una edat similar a la de Flowers, anclada en l'espai temporal que va dels 50 als primers 80, no para de dir obvietats, ell em parlava d'artistes com els Count Five, els Standells, els Pretty Things, les Runaways o tot un Tim Buckley. Francament, no conec en aquest país molta gent de la generació de Flowers que sigui capaç d'anomenar noms com aquests amb la seguretat de qui els ha incorporat al seu adn a través d'anys de devoció incansable i dedicació a allò que dóna sentit a la seva vida: la música i el pop art.

Al llarg dels anys, ens hem trobat sovint, en algunes èpoques amb més freqüència que en d'altres, ja hagi estat en concerts, botigues de discos -és impagable que aquest home t'agafi la bossa de la botiga en qüestió per veure què t'has comprat, i et comenti un per un tots els discos, li agradin o no-, temples nocturns de Gràcia o per un carrer Tallers on hem arribat a tenir converses molt interessants, a la vegada que m'ha aconseguit vendre algun dels seus mítics calendaris. De totes les anècdotes que podria explicar relacionades amb ell, possiblement la més entranyable sigui la d'una nit en què va assistir accidentalment a un concert meu. Era en un bar de Gràcia, una freda i intensament plujosa nit de desembre. El bar estava buit -ja sabem què passa a Barcelona: quatre gotes i ens amaguem al sofà de casa-. I amb aquestes entra Flowers, menjant-se un gelat de vainilla i xocolata com qui ignora les condicions climàtiques. Es va asseure al costat d'un altre dels poquíssims espectadors que van venir aquella nit, Carlos Animal -al cap d'uns mesos conegut com a Dino Ratso-, i va observar el concert fins a la recta final. Aleshores va marxar i no va tornar. Al cap d'unes setmanes me'l vaig trobar al carrer Tallers i li vaig preguntar què li havia semblat. Em va dir que li havia agradat, però que en aquesta ciutat la meva lluita estava perduda de bon principi. Sobre el primer, amb el temps m'he adonat que és una de les millors floretes que he rebut mai. Sobre el segon, també el temps m'ha demostrat que Flowers tenia tota la raó del món.


dijous, 11 d’octubre de 2012

Zuloak (2012)

Arrate Rodríguez és una activista cultural del País Basc que decideix crear un grup de punk-rock format exclusivament per noies sense arribar-ne a formar part. La idea és buscar-ne les components, actuar com a manager i a la vegada fer de directora artística i musical del projecte. Com Malcolm McLaren va fer amb els Sex Pistols, més o menys. Però mentre McLaren va utilitzar determinats principis situacionistes per a fer el negoci de la seva vida, Rodríguez simplement pretén dur a terme un experiment sociològic sense precedents i enregistrar-lo en vídeo. El grup en qüestió es diu Zuloak (en euskara, 'forats'), i de la mateixa manera que els Pistols té una existència tan intensa com efímera en què un seguit de tensions posen punt i final a la història. És després de tot això quan el material audiovisual va a parar a mans de tot un Fermin Muguruza, que l'acaba editant i transformant en un documental batejat amb el mateix nom del grup.

Un documental que mostra l'evolució de Zuloak, des d'un petit experiment de laboratori fins a un monstre de Frankenstein totalment descontrolat i fora del control de la seva creadora. Una evolució que passa, per exemple, per moments tan importants com la decisió de cantar únicament en euskara. La qual cosa comporta dubtes inicials: el punk -com el rock en general- és musicalment una expressió amb arrels anglosaxones, i això comporta una sèrie de riscos a l'hora de portar-lo a una llengua que no sigui l'anglès. Zuloak se'n surten amb una lírica tan directa i fresca com unes cançons que valen el seu pes en or. Ho destaquen diverses veus de l'escena subterrània del País Basc, així com el propi Muguruza, que en una breu aparició afirma veure en aquest projecte quelcom nou i renovador. Potser exagera una mica l'exlíder de Negu Gorriak, però el cert és que si aquest documental presenta un problema, és el seu desenllaç. Un desenllaç en què l'espectador haurà d'acceptar amb resignació que un altre gran grup ja és història.



PS: Zuloak tocaran el proper dissabte, 13 d'octubre, a la sala Music Hall de Barcelona, en el marc dels actes promocionals de l'estrena del documental.

What'd I Say

Hi ha ocasions a la vida en què desitges per sobre de qualsevol cosa que hi hagi una gran explosió -que no faci mal a ningú, però que canviï el curs dels esdeveniments que tenen lloc al teu voltant-. O que surti un monstre gegant i lleig de les profunditats submarines i se't mengi. O que baixi un plat volador i comenci a abduir ciclistes davant la sorpresa de tothom. O que Déu es manifesti amb un numeret com el d'aquella pel·lícula en què Charlton Heston es deixa barba i es carrega mig exèrcit egipci al Mar Roig. O que comencin a ploure granotes com a "Magnolia". Però no passa res de tot això. Ray Charles continua cantant "What'd I Say" i tu segueixes allà, contemplant el que queda d'un dia que s'acaba i sense saber ben bé què dir.

dimecres, 10 d’octubre de 2012

Michael Nesmith i l'ós

Michael Nesmith. Excomponent dels Monkees, pioner del country-rock, productor audiovisual i escriptor, que es diu ràpid. Figura de culte a qui la revista britànica Uncut dedica aquest mes d'octubre la secció "An audience with...". Es tracta d'una entrevista on la major part de preguntes l'han enviat prèviament per correu els propis lectors. La resta la firmen cares conegudes del firmament musical. En aquest cas, un dels convidats és Kurt Wagner (Lambchop), que li pregunta a Nesmith si s'ha topat mai amb un ós. Sí, ho han llegit bé. Wagner li pregunta a l'exMonkee que segons alguns va inventar el country-rock... si s'ha topat mai amb un ós. Per què? Bé, i per què no? Quan les entrevistes a músics es redueixen cada vegada més a formularis amb preguntes del tipus "En aquest nou disc destaca..." o "De què tracten les noves cançons?", em sembla brillant que Wagner li pregunti a tot un Michael Nesmith si s'ha topat mai amb un ós.

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Recomanació: Juliane Heinemann + Edith Crash al Niu

Doble cartell de luxe. JULIANE HEINEMANN i EDITH CRASH. Dues cares d'una mateixa moneda. La primera, alemanya, és la de la calma. La del folk sofisticat, de to intimista i veu privilegiada. La segona, francesa, és la cara de la tempesta. La del blues cabaretesc i el rock d'alta intensitat a càrrec d'una irrepetible dona orquestra. Compartiran escenari aquest divendres, 12 d'octubre (20,00h.), al Niu Espai Artístic Contemporani de Barcelona (c/. Almogàvers, 208 - metro: Llacuna/Glòries). De debò, no s'ho perdin sota cap concepte.




Las Ruinas - Groarrr!

El power trio barceloní Las Ruinas acaba de presentar el seu tercer disc. "Groarrr!" conté catorze nous dards de punk directe i farcit de lletres intel·ligents. Amb un so que segueix bebent de les trinxeres londinenques de 1977, ofereixen aquest cop escapades puntuals al hardcore ("Rosita"), la psicodèlia més fronterera ("Ayahuasca"), l'art-rock à la Talking Heads ("Lo-Fi" i la seva declaració de principis per a temps de crisi) o fins i tot el shoegaze (el dens oceà de feedback que inunda la deliciosa "Estatua humana"). No els perdin la pista, i si toquen a prop de casa seva no dubtin a acostar-se tan com puguin a les primeres files.






Audio: "Estatua humana" - Las Ruinas

dilluns, 8 d’octubre de 2012

De concerts i festivals

La revista musical britànica Uncut té una secció anomenada "Stop me if you think you've heard this one before" -sí, com la cançó dels Smiths-. Abans la feia el director, Allan Jones, però des de fa alguns mesos ha passat a mans d'una altra firma de pes de la redacció, David Quantick. En temps de Jones, la secció ocupava la totalitat de l'última pàgina, espai en el qual el director d'Uncut explicava tota mena d'imprevisibles anècdotes viscudes al costat d'astres de la música al llarg de més de quatre dècades de carrera periodística -un valor afegit que la publicació no ha perdut: Jones segueix explicant aquestes anècdotes a l'editorial-.

De la seva banda, Quantick -molt menys subtil i amb molts menys pèls a la llengua que Jones- ocupa una columna a les pàgines inicials de la revista i redueix les anècdotes a episodis derivats de la seva facilitat per crear-se un enemic gairebé sota cada rajola que trepitja. Un tipus encantador -i ho dic sense cap mena d'ironia, llegir-lo cada mes és un plaer- que va arribar a veure com l'organització del festival de Glastonbury li denegava l'acreditació, tal i com explica a la seva columna d'aquest mes d'octubre. El motiu? Haver firmat un article en què anomenava "Ma Wanker" -crec que no hi ha traducció possible al català per a aquest terme, però qui sàpiga anglès ja sabrà què vol dir, i qui no es pot imaginar que res de bo- als pares que deixen als seus fills fer l'animal a les basses de fang tan característiques de certs festivals a l'aire lliure. A Quantick no li agraden els festivals, ho deixa ben clar. I celebra el final de l'estiu perquè implica que tornarà a assistir a concerts. Perquè, passada la temporada de festivals, "els grups tornaran a tocar en espais tancats".

Quina sort la de Quantick, que deu viure a Londres -o en el seu defecte, qualsevol ciutat de la geografia britànica-. Perquè, si visqués a Barcelona, probablement lamentaria que quan s'acaben els festivals, també s'acaba el públic -sí, aquell que és capaç de gastar-se una barbaritat en l'entrada d'un festival sense saber ni tan sols qui hi tocarà, per allò d'anar a descobrir grups, però després és incapaç de pagar deu miserables euros per veure en una sala en condicions aquells mateixos grups que ha descobert-. I és clar, si no hi ha públic, no hi ha negoci. I això implica menys concerts. O que fins i tot molts dels concerts que veurem aquesta temporada en sales de Barcelona, s'hagin programat en el marc d'algun festival. Penso en Redd Kross i Cat Power al Primavera Club. Amb l'inconvenient que aquesta última ni tan sols tocarà en una sala en condicions, sinó al Sant Jordi Club. Sí, jo també tinc ganes de donar-me cops de cap a la paret, però creguin-me, a aquestes alçades ja no val la pena.

La 'salvatjada' d'Oliver Stone

La narcomadrina Salma Hayek.
Diumenge a la nit. Surto del cinema i em sento com un estrany. Camino entre gent que torna a casa tapada amb banderes, samarretes i bufandes del Barça -alguna n’hi ha del Madrid, però són poques-. El seu equip -que també seria el meu si m’agradés el futbol- acaba d’empatar a casa amb l’etern rival, i alguns s’ho prenen més bé que d’altres. Jo segueixo anant a la meva. Els Who, Nirvana i els Neurotic Outsiders cremen el meu ipod mentre reflexiono sobre la pel·lícula que acabo de veure. L’última d’Oliver Stone. “Salvajes” (2012), adaptació a la gran pantalla d’un dels nombrosos volums de ficció que el sempre brillant Don Winslow ha dedicat a l’univers dels narcos mexicans i les seves connexions amb els baixos fons dels Estats Units.

Podria ser la continuació lògica de la seva obra totèmica. “El poder del perro” (2005). Brutal i realista crònica de gairebé tres dècades de lluita impossible contra el narcotràfic, els cártels que se’n retroalimenten i els seus tentacles geopolítics a escala global. “Salvajes” (2010) és la cara més o menys gamberra de la moneda. L’acció es desenvolupa en un altre univers, però en l’espai temporal immediatament posterior als fets explicats a “El poder del perro”. Tot i que aquí no hi ha vides al límit, tragèdies personals de dimensions èpiques ni decisions que poden canviar la història de països sencers, sinó dos surfistes californians que es forren venent herba fins que topen frontalment amb el cártel de Baja i s’adonen que estan més fotuts que un vegetarià en una fàbrica d’embotits.

El llibre és una passada, com no podria ser menys a mans de Winslow. La pel·lícula, per molt que el propi Winslow hagi posat cullerada al guió, és un desastre de cap a peus. Alteracions imperdonables de la sinopsi -només cap a la meitat hi ha algun moment aprofitable, però no pas memorable-. Uns personatges que al llibre acaben formant part del teu cercle social, però resulten al cel·luloide menys creïbles que un ministre del PP parlant d’economia -a excepció d’una oportuníssima Salma Hayek a la pell de la temible narcomadrina Elena-. I un final tan desconcertant com absurd: va ser Stone qui va voler fer Winslow content? O va ser a la inversa?

Tant se val, es podrien haver estalviat aquest final. De fet, es podrien haver estalviat tota la pel·lícula. Perquè fins i tot aquella estètica ultracaliforniana a mig camí entre la psicodèlia i el surf de cap de setmana té un regust de cartró-pedra més mullat que la bodega del Titanic. En definitiva, si volen un consell llegeixin el llibre. I no perdin de vista la seva preqüela, “Los reyes de lo cool” (2012), obra també de Winslow i de moment sense versió cinematogràfica -i que duri, vista l'experiència-. La tinc a les mans i crec que m’ho passaré tan bé com amb “Salvajes” -el llibre, no pas la pel·lícula-.

diumenge, 7 d’octubre de 2012

Nick Curran (1977-2012)


NICK CURRAN
(1977-2012)

R.I.P.




Audio: "Reform School Girl" - Nick Curran and The Lowlifes

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Lliri de Foc i Noz a l'Underground


LLIRI DE FOC + NOZ
Sala Underground, Barcelona
5 d'octubre de 2012

Es podria dir de Lliri de Foc que sonen com Blondie amb Grace Slick a la veu. O com els 13th Floor Elevators encapçalats per Joan Jett. En el seu primer concert després d'un petit parèntesi estiuenc, els barcelonins van presentar dos temes nous -brillants "Hard to Say" i "The Genius' Fall", aquest últim un rock'n'roll amb un cert regust de Raveonettes- i van incidir en la seva vessant més psicodèlica. Com a exemple, el crescendo d'acidesa instrumental amb què van tancar una versió de "Doctor's Orders", composició original de Sonic Youth que va sonar a l'Underground com una joia perduda en algun volum de Nuggets. També hi va haver escapades al post-punk més frenètic, al dub i fins i tot al hip-hop. Sempre amb bons resultats i sense desentonar en un repertori que s'està consolidant per moments com un dels més refrescants a l'escena més subterrània de Barcelona -temes com "The Girl with the Empty Eyes" o el trencapistes final "Personal Breakdown" tenen una clara vocació d'himnes underground-. Va obrir la nit Noz, pseudònim del singer/songwriter portuguès (però establert a la Ciutat Comtal) Bernardo Palmeirim. Durant mitja hora que es va fer curta, va presentar un repertori de folk de múltiples textures. D'evocar el classicisme britànic de Donovan o el Bowie de finals dels 60, a acostar-se als Vetiver més pantanosos. Una altra agradable sorpresa des d'aquella Barcelona que no surt a les revistes de tendències.

Lliri de Foc.

Lliri de Foc.

Lliri de Foc.

Noz.

Noz.