dimarts, 30 d’octubre de 2012

Els misteris de Bob Dylan

Qualsevol entrevista que tingui a Bob Dylan com a interlocutor és imprescindible. I la que publicava la revista nord-americana Rolling Stone el passat 27 de setembre -suposo que l'edició espanyola la reproduirà tard o d'hora- no va ser menys. Al llarg de deu intenses pàgines, Mikal Gilmore prova de resoldre els misteris del de Duluth, però no hi ha manera. Dylan es mostra tan serè com receptiu, però fa anar l'entrevista per on vol, desmuntant mites i tòpics com qui es desfà dels trastos vells, marcant el ritme de la conversa, i fins i tot invertint els papers per a convertir-se momentàniament en l'entrevistador. Al final, queda clar que calen molt més que preguntes per a penetrar en les entranyes d'un dels personatges més fascinants de la història contemporània. Però malgrat les incògnites i els misteris que es mantenen intactes un cop acabada l'entrevista, malgrat les contradiccions amb les quals tant li agrada jugar a Dylan, no deixa de ser fascinant llegir les seves reflexions sobre la mortalitat i la religió, sobre la política i la música, sobre una trajectòria vital i artística en constant procés de transformació o sobre la nit en què la policia de New Jersey el va parar i identificar mentre buscava l'antiga casa de Bruce Springsteen. Una conversa plena de cites memorables. Aquesta és una de les meves preferides: "Les meves cançons són personals. No m'agradaria que la gent les cantés amb mi. Se'm faria estrany. No toco en focs de camp. No recordo que ningú cantés amb Elvis, Carl Perkins o Little Richard". Més clar, l'aigua. I aquí en va una altra: "Què penso del president Obama? M'agrada. Però li has preguntat a la persona equivocada. Saps a qui li hauries d'haver preguntat això? Hauries d'haver preguntat a la seva dona què pensa d'ell. Ella és l'única que importa. Mira, només he coincidit unes quantes vegades amb ell. Què vols que et digui? Li encanta la música, és agradable i vesteix bé. Què collons vols que et digui?". Res més, senyor Zimmerman, res més. Ha quedat prou clar. Geni i figura.





Audio: "Duquesne Whistle" - Bob Dylan

3 comentaris:

  1. Et llegeixes la Rolling Stones en anglès??? uuuuauuuu! ;) Hi ha persones de les quals mai et cansaries d'escoltar el que diuen...

    ResponElimina
  2. Només de tant en tant (amb Dylan a la portada i una entrevista a l'interior, aquest cop era inevitable). Diguem pel que fa a revistes de fora, sóc més de Mojo i Uncut ;-)

    ResponElimina
  3. La misma entrevista aparece en el número de octubre de la edición española de rolling stone...la he leido esta mañana en la biblioteca.

    ResponElimina