dimecres, 24 d’octubre de 2012

Negre és el color


Eric Burdon i Mick Jagger, devoradors blancs de música negra.
Quin daltabaix va causar qui va definir a Elvis Presley com un blanc que cantava com un negre. Afirmació de caràcter inequívocament mercantilista, popularment acceptada des de fa gairebé sis dècades i aplicada també a altres veus albines com les de Mick Jagger o Eric Burdon, però habitualment tan falsa com una promesa de Mariano Rajoy. M’explico: un blanc no pot cantar com un afroamericà -col·lectiu al qual ens referim generalment quan apliquem el terme 'negre' en aquest context-. En primer lloc, per motius fisiològics. I en segon lloc, perquè mentre totes aquestes veus blanques es van formar inequívocament a partir d’orelles que es van empassar tones i tones de música negra, tenen un background cultural i social diferent del de les veus afroamericanes originals a les quals volien emular.

Cap problema. Tant Presley com Jagger i Burdon -amb les seves respectives formacions- van saber partir del blues i els seus derivats per a crear discursos propis que acabarien esdevenint claus en l’evolució de la música popular del segle passat. Tots beuen d’aquella font afroamericana, sí, però cap d’ells sonava negre, per molt que se’ns hagi repetit insistentment durant dècades -i nosaltres, a base de repeticions, ens ho haguem cregut sense protestar-. Sonaven, en tot cas, com blancs que havien interioritzat profundament les seves influències negres, que és molt diferent. Una altra cosa són certes corrents que van i vénen, com aquest revival soul on veus genuïnament negres com la de Sharon Jones -qui de fet no té res de revival, ja que porta gairebé quatre dècades cantant soul bufi com bufi el vent- conviuen amb veus blanques que volen sonar negres. Sí, volen sonar negres. I sí, de vegades ho aconsegueixen. Però a base d’exercicis gimnàstics que a la pràctica acaben resultant més freds que una nit al ras a l’Antàrtida. Com si demanes una hamburguesa en un fast food i et serveixen un tros de plàstic amb la mateixa textura però un gust que no acaba de ser el que pretén ser.

Tot això venia perquè ahir vaig veure en una revista musical l’anunci d’una altra aberració engendrada en nom del revival soul. Un recopilatori que vol aglutinar sota aquest paraigües a diversos grups barcelonins amb arrels més o menys negroides. No em posaré amb la selecció -la majoria dels noms em semblen correctes en els seus respectius registres, a la resta no els conec-, però sí amb el concepte. Perquè a la llarga aquest recopilatori no deixarà de ser una anècdota exòtica com el també recent “Skanish Sound”. Amb una diferència: mentre aquest últim ofereix una radiografia històrica de la tímida petjada que van deixar els sons jamaicans en el pop espanyol dels anys 60 i 70, els nexes d’unió que justifiquen el recopilatori negroide em semblen tan forçats com el mal anomenat rock català de principis dels 90. Amb una altra diferència: aquest cop no hi ha diners públics pel mig -o això m’agradaria pensar-.

Un recopilatori, doncs, a la pràctica tan estèril com la seva caràtula. Una figura femenina digna de la millor època de la blaxpoitation, però tan representativa de Barcelona com els barrets mexicans que venen a les Rambles. I en segon terme, un skyline on apareixen elements del paisatge barceloní que van de la Sagrada Família a la Torre Agbar, passant per l’Arc de Triomf o aquell atemptat contra el bon gust que és l’hotel vela. En altres paraules, aquesta Barcelona de postal que tan agrada als que manen i que només serveix per a tapar les misèries d’una ciutat en decadència. La dels bars i sales de concerts que tanquen mes a mes per imperatiu municipal. La dels músics de carrer que no tenen on tocar. La del parc temàtic on un turista de cap de setmana hi pinta més que qui hi ha viscut tota la vida. La dels desnonaments massius. I podria seguir. Però només els diré que, si volen música amb arrels negres però sense complexes i amb denominació d’origen 100% barcelonina, facin un cop d’ull a la discografia de Kamenbert -en especial, la seva segona etapa-. No pretenien sonar com si vinguessin de Memphis o Detroit, però resultaven molt més frescos i creïbles que qualsevol experiment soul de laboratori.

1 comentari: