divendres, 19 d’octubre de 2012

Revival

Woody Guthrie i la seva màquina de matar feixistes.
Ja no sé quants anys fa que no parem de parlar de revivals. Que si primer van tornar els 80 i ara els 90. Que si no sé quin gènere no és sinó un reciclatge de quelcom fet tres dècades enrere o que si el revival soul és una farsa. El fons de la qüestió sol ser gairebé sempre que ja no es fa res de nou i que qualsevol novetat sona a quelcom ja fet amb anterioritat. Quan sorgeixen aquesta mena de debats, jo recordo als meus interlocutors que amb major o menor mesura, això ha estat així des de la suposada tabula rasa del punk i la new wave, quan una sèrie de grups van desenvolupar el seu propi so a partir de principis establerts anys abans. Fins i tot podem parlar del boom del rhytm & blues que van protagonitzar grups com els Rolling Stones o els Yardbirds a la Gran Bretanya dels anys 60, que no era sinó una posada al dia del que Muddy Waters i companyia havien estat fent a Chicago quinze anys abans. Curiosament, també entre finals dels 50 i principis dels 60, ja apareix a l'altre costat de l'Atlàntic una expressió semblant a les que emprem actualment. El revival folk de Greenwich Village. Una escena que no era sinó una reivindicació d'allò que un quart de segle abans ja feia Woody Guthrie -del naixement del qual es commemora enguany el centenari-, però que acabaria impulsant figures tan singulars com les de Fred Neil, Phil Ochs, Karen Dalton o un dels grans revolucionaris de la música contemporània, Bob Dylan. Són dolents els revivals? Com tot, depèn d'allò que aportin. I en aquest sentit, poca cosa té a veure aquell revival folk amb l'actual revival soul.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada