dijous, 1 de novembre de 2012

De música i política

Mai m'ha agradat la vinculació entre música -o qualsevol altra expressió artística- i política. Una altra cosa és que un músic posi el seu art al servei d'una causa justa, ja siguin les protestes contra una guerra, o moviments com el 15-M o Occupy Wall Street. Fins i tot crec que una d'aquestes causes pot ser el suport a un polític concret en moments molt determinats, com les eleccions nord-americanes de fa quatre anys en què figures compromeses com REM o Bruce Springsteen van fer campanya per Obama després que Bush posés el país -i el món- de potes enlaire. Avui, amb la imminència d'unes noves eleccions als Estats Units, em mirava la llista de músics que han donat suport a un i altre candidat. Obama torna a comptar amb Springsteen, al qual cal afegir gent com Al Green o Alicia Keys. Noms que, agradin o no, segueixen tenint tanta rellevància a nivell artístic com vocació col·lectiva i integradora. Romney, de la seva banda, compta amb el suport, entre d'altres, d'un rapper blanc reaccionari com Kid Rock -a qui agrada ostentar constantment una vida de luxes que òbviament mai es podrà permetre el ciutadà nord-americà mitjà- o un Meat Loaf a qui ja fa molts anys que se li va passar l'arròs. Si s'hi fixen, els suports musicals d'un i altre candidat reflecteixen el que representa cadascú. Obama és un home que toca de peus a terra i amb una visió oberta de les coses, mentre Romney és un reaccionari amb una mentalitat obsoleta que encara es pregunta per què no es poden obrir les finestretes dels avions, i s'atreveix a desqualificar públicament una bona part de l'electorat. A mi no m'agrada el bipartidisme i, com Rickie Lee Jones, no em caso amb cap dels dos, però sincerament crec que algú com Romney és un perill. Per al món en general i per als Estats Units en particular. Per això, si jo hagués de triar dimarts que ve entre l'un o l'altre, tinc claríssim a qui votaria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada