dilluns, 10 de desembre de 2012

Ressaca, segona part

Obres els ulls i notes com el món gira al teu voltant. De fet, no és el món el que gira, sinó el teu llit, que dóna voltes sobre sí mateix com si es tractés d'una psicòtica atracció de fira. Trigues mil·lèssimes de segon en adonar-te que, en realitat, no hi ha res que s'estigui movent. Ni el món, ni el llit. Ni tan sols tu mateix, que no saps com collons has arribat fins al teu dormitori ni per què encara portes posada la mateixa roba amb què havies sortit de casa. Proves sense èxit de recordar què dimonis vas fer la nit passada i t'adones que aquest cop t'has passat de debò. Perquè el d'avui no és una ressaca: són quarts de tres de la tarda, t'acabes de despertar i encara vas borratxo. Felicitats.

La primera temptació és acabar de dormir la mona tot ignorant la realitat que s'estén més enllà d'aquests llençols perfumats amb litres i litres de suor etíl·lica. Però aleshores el teu cervell es posa en marxa i, com si algú jugués una partida de dards amb el teu cap com a diana, et comencen a assetjar records de la nit passada. No, no és que de cop i volta recordis amb pèls i senyals tot el que no hauries d'haver fet però vas acabar fent de tota manera, sinó que cada dard et proporciona una instantània de significat imprecís però certament incòmoda. Una cambrera que somriu des del darrere d'una barra com si es fotés de tu, un conductor d'autobús amb cara de pocs amics que t'assenyala la porta de sortida amb el dit índex ben allargat, i un taxista amb cara de menys amics que també sembla impacient perquè abandonis el seu vehicle.

Tants records no poden ser bons, o sigui que decideixes abandonar el pla inicial de dormir la mona i t'incorpores. Bé, és un dir, perquè en realitat et fots una trompada que una mica més i et menges la tauleta de nit. Menjar, bona idea. T'arrossegues fins a la cuina, obres la nevera i tot el que hi ha és un sobre de formatge caducat i un flam d'ou que, francament, no és el que més li convé ara mateix al teu estómac. Surts de la cuina i saltes a la dutxa. L'aigua et refresca les idees, i és aleshores quan t'adones del valor d'un dia de festa. Diuen que Déu va fer el món en sis dies i el setè va descansar. I una merda. El molt espavilat va fer el món en quatre dies -i vistos els resultats encara li va sobrar temps-, es va passar el divendres i el dissabte fotent-se fins al cul de gintònics i el diumenge es va dedicar a dormir la mona perquè tenia una ressaca de tres parells de collons. Després vindrien l'Antic Testament, el Nou Testament i una pel·li de zombis el títol de la qual has oblidat.

I parlant de zombis, surts de la dutxa, et vesteixes i et mires al mirall. Ok, has aconseguit assemblar-te a un ésser humà. Un afeitat i unes ulleres de sol faran la resta. Però no tens nassos de sortir al carrer. No, encara no. Tornes a la cuina, obres la nevera, endrapes el formatge caducat i per postres et fots el flam i una aspirina. T'asseus al sofà i poses el 324. Notícies, notícies i més notícies. Un conseller que és un mentider, un ministre que també és un mentider i un jugador de futbol que guanya més calers en un dia dels que tu t'has gastat en alcohol al llarg de tota la teva vida, que no són pocs. Canvies de canal, proves d'entendre una pel·lícula per a adolescents amb les hormones més inflamades que el teu fetge i apagues el televisor. Et remous al sofà i topes amb la bandolera. Aquella infatigable companya de borratxeres i altres aventures nocturnes que per sort ets incapaç de recordar.

Estranyament impulsat per una espurna de responsabilitat, decideixes portar-la al seu lloc. Però alguna cosa no acaba de rutllar: la bandolera pesa més del que és habitual. De fet, pesa MOLT més del que és habitual. Què collons hi portes, pedres? Obres la cremallera, introdueixes curosament la mà i topes amb un objecte cristal·lí de tamany considerable. Superat l'ensurt inicial, l'agafes, l'extreus i et trobes davant dels nassos una ampolla de Jim Beam. Buida. I la pluja de dards torna a començar. La cambrera que somriu, el conductor d'autobús i el taxista amb cara de mala llet. I, com sempre, una ampolla de bourbon buida com a resposta a qualsevol dubte existencial que puguis tenir. Saps què? Torna al llit i dorm la mona una estona més. Al capdavall, si Déu va descansar el setè dia, tu també et pots prendre la tarda lliure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada