dijous, 31 de gener de 2013

Cànons estètics



"Per a arribar a dalt de tot (en el negoci musical), se't sol demanar que siguis jove, maca i esvelta. Però antigament, per a les cantants de jazz i blues tot això no era necessari. És veritat que aleshores hi havia més tabús, més normes establertes, però també més autenticitat"
. Ho declara Dayna Kurtz en un article publicat aquesta setmana per Mondo Sonoro a la seva edició digital. I té raó. Penso en Bessie Smith, Ma Rainey, Memphis Minnie, Billie Holiday, Big Mama Thornton, Sister Rosetta Tharpe o fins i tot Janis Joplin. Cap d'elles gaudia d'un físic privilegiat ni es passava hores i més hores a l'estilista. Però totes tenien un segell que les feia úniques, moltes coses a dir i sovint res a perdre. Suposo que per això, les lamentacions de la Holiday, la ràbia de la Joplin o l'èxtasi de Patti Smith em posen molt més que els modelets de passarel·la que tapen amb maquillatge i estilismes impossibles la seva manca de discurs artístic.







Audio: "Do I Love You" - Dayna Kurtz

dimecres, 30 de gener de 2013

Memòries d'un Smith


"Els Smiths van acabar per a mi amb judicis contra gent a la qual havia estimat. Això ens va passar per voler ser els Beatles". Johnny Marr en reveladores declaracions a Mojo, que li dedica la portada, el cd i una sucosa entrevista a la seva edició de febrer.






Audio: "The Right Thing Right" - Johnny Marr

dimarts, 29 de gener de 2013

Recomanació: Hardcore barceloní de la vella escola

Se'n recorden de quan el hardcore no sortia als blogs de temporada ni tenia presència als grans festivals patrocinats per marques de líquids que pretenen ser cervesa però en realitat tenen gust de pixats de cabra? Se'n recorden de quan el hardcore era el secret més ben guardat d'aquells quatre que a l'hora del pati es quedaven en un racó on els primers de cada classe ni s'atrevien a acostar-se? Se'n recorden de quan les samarretes de Black Flag es compraven en botigues gairebé clandestines i no a les franquícies de Passeig de Gràcia? Si se'n recorden, o si algú els ho ha explicat i s'han mort d'enveja, probablement els diguin alguna cosa noms com els de 24 IDEAS, BUDELLAM o PLASTIDECORE. Tres pilars d'aquell hardcore primitiu que durant els 90 va sacsejar Barcelona i el seu extrarradi a base de mala llet, guitarres enceses, bateries a tota òstia i temes tan immediats que no duraven ni un segon més del que fos necessari. Aquest dissabte, 2 de febrer (22h.), tocaran tots tres a l'Estraperlo Club del Ritme de Badalona (c/. Isidre Nonell, 9 - metro: Pompeu Fabra). Completaran el cartell uns dignes hereus d'aquella moguda, MIND CRASH. I tot plegat per cinc euros -molt menys del que costa una copa en qualsevol bar de disseny del centre de Barcelona-. Modernu de postal qui no hi vagi.




Matthew E. White


Atenció a aquest home. Matthew E. White. Músic de sessió i productor de Virginia que s'ha decidit a firmar un primer disc sota el seu nom i amb temes propis. "Big Inner" (2012) és una col·lecció de cançons que beuen a parts iguals del Southern Soul i allò que coneixem com a Americana. Amb regust de clàssic i ressons de The Band i Van Morrison. I quina veu, senyors, quina veu...




Audio: "One of These Days" - Mattew E. White

dilluns, 28 de gener de 2013

Punks de la Catalunya Interior a la NAUB1

Preparin-se per saltar, cridar i tornar a casa fets un nyap, però contents, molt contents. MATES MATES són joves, devoren música i són de la Plana de Vic. Probablement per tot això són capaços de citar com a influències a Ia Clua i el rock laietà, i a la vegada a Pavement, Yo La Tengo i The Jesus and Mary Chain. I el més important de tot, facturar a partir d´aquestes influències un refrescant disc de debut, "Vida animal" (Famèlic, 2012), on la lisèrgia més nostrada es dóna la mà amb el rock independent de tota la vida. El produeix Joan Pons (El Petit de Cal Eril). VÀLIUS es van formar gairebé per casualitat durant un concert de Les Aus. I, com ells, també són dos. Un guitarrista i un bateria que se serveixen d´acords bàsics, ritmes primitius i xiscles vitals per a fer soroll tot proclamant que volen viure de subvencions al mateix temps que fan bandera de la inconstància, la incoherència i la impuntualitat. I han enregistrat "Això és com tot", probablement la primera sardana punk i psicodèlica. Compartiran escenari aquest divendres, 1 de febrer, a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert - RENFE i Bus Nit: Granollers Centre). Obertura de portes a les 22h. i inici de les actuacions a les 23h. Abans i després dels concerts punxarà un servidor.




Flight (2012)

Una pel·lícula que compti amb “Gimme Shelter” dels Rolling Stones a la banda sonora acostuma a ser digna de veure. Com també acostuma a ser-ho qualsevol film on figuri John Goodman com a secundari. “El vuelo” (“Flight”, 2012), darrera referència de Robert Zemeckis, suma ambdós factors. I sí, és molt més que digna de veure. I no només per la petjada stoniana i l’entranyable pocavergonya a qui encarna Goodman, sinó per uns personatges i una sinopsi que, més enllà d’explicar-nos una història, posen el dit a la llaga de l’equació justícia + opinió pública en una societat de la informació on cada mort requereix un culpable que la pagui. La qual cosa vol dir que, si aquest no existeix, algú se l’haurà d’inventar. I que algú altre haurà de pagar els plats trencats.

En aquesta ocasió, el cap de turc és el capità Whip Whitaker (Denzel Washington). Veterà aviador que realitza amb èxit un aterratge a priori impossible i aconsegueix salvar gairebé la totalitat dels més de cent tripulants de l’aeronau. Al principi esdeve un heroi nacional, però quan comença la investigació dels fets totes les mirades apunten al seu alcoholisme, malgrat tenir clar que la causa de l’accident havia estat el deficient manteniment de l’avió. Ascens a l’Olimp i posterior descens a un infern on Whitaker es trobarà més i més desorientat al mateix temps que les seves addiccions esdevindran més i més incontrolables.

Tot això, enmig d’un huracà de cervesa, whiskey, ginebra, vodka, farlopa, més cervesa, més vodka, una ampolla de bourbon, una altra ratlla de farlopa i escenes tan memorables com la de les escales de l’hospital -l’únic punt de trobada possible per a tres personatges com són el protagonista, una ionqui a les últimes i un malalt terminal de càncer amb un afinat sentit del cinisme-. I una trepidant banda sonora per on desfilen Joe Cocker, Traffic, Cowboy Junkies, John Lee Hooker, Jeff Beck i, sí, els Stones. Els de “Gimme Shelter” i “Sympathy for the Devil”. Els que desprenien la mateixa olor que el bourbon i la pols blanca on el capità Whitaker troba refugi.


diumenge, 27 de gener de 2013

Arrenca el Minifestival


CONCERT DE PRESENTACIÓ DEL MINIFESTIVAL
Espai Jove La Fontana, Barcelona
26 de gener de 2013

El Minifestival de Música Independent és una iniciativa necessària en una ciutat com Barcelona. No només perquè ens acosti delícies com els madrilenys Coffee & Wine o uns pilars del pop independent britànic com The Primitives -ambdós confirmats a l'edició d'enguany, el 23 de febrer a l'Espai Jove Les Basses-, sinó per la seva decidida aposta per la vessant més inquieta i heterogènia de l'escena local. Com a exemple, el triplet que va desfilar la nit passada per l'escenari de l'Espai Jove La Fontana, durant el concert de presentació del Minifestival. Un concert que a punt havia estat de no celebrar-se a causa de les baixes a l'últim moment de dos dels grups participants. Les gestions a corre-cuita, la militància i la passió per la música van donar lloc a un nou cartell i, el que és més important, una nit rodona com poques.

El primer a trepitjar l'escenari va ser The Missing Leech, alter ego del manresà Maurici Ribera. Darrerament l'hem pogut veure acompanyat de diferents bandes, però al Minifestival es va presentar tal i com ho ha fet gairebé sempre: amb l'únic suport de la seva guitarra, la seva veu -no va faltar un tema a capella- i unes cançons que beuen de l'antifolk i el folk-punk més desenfadat. Ahir en va avançar un parell que formaran part del seu proper disc -segons va explicar, tornarà a comptar amb l'acompanyament de tots uns Anímic-, va versionar als Deviants i va recuperar perles com "Unicorns psicodèlics de colors", "Snow" o "1998".

ZELIG, l'altra incorporació d'última hora al cartell, és un trio barceloní de rock cantat en castellà, de melodies memorables escampades sobre atmòsferes intenses, i amb la mirada posada en l'indie dels 90. Comparar-los amb Planetas seria el més fàcil, però la veritat és que hi ha molt més. Hi ha aquella versió de "Where Is My Mind?" (Pixies) amb què van tancar el concert i van deixar clar per on va la cosa. I sobretot hi ha material propi tan potent com "Un día de estos", tema inicial del seu ep de debut i un dels moments àlgids del concert d'ahir. Era el segon que oferien en l'any que porten tocant junts. Ningú ho hagués dit, per la seguretat amb què van defensar el seu repertori.

Finalment, els també barcelonins Gerard Civat i els Civets van posar la sala de potes enlaire amb un format atípic. Rock sense guitarres. Un baix i una bateria acompanyant el teclat i la veu descarada de Civat. Melodies inoblidables, arranjaments amb regust de Brill Building i la West Coast dels setanta però també de Jens Lekman i Josh Rouse, i una lírica tan irònica i aguda com personal i intransferible. I un tema que si res no falla acabarà esdevenint un himne d'aquells que es canten a cada casa, "Ella és tan puta". La van repetir com a bis improvisat a petició popular i amb l'acompanyament vocal de tot el respectable durant la tornada. Segueixin-los de ben a prop, que apunten molt amunt.

The Missing Leech.

The Missing Leech.

Zelig.

Zelig.

Gerard Civat i els Civets.

Gerard Civat i els Civets.





dissabte, 26 de gener de 2013

Àfrica

Poso les notícies. Egipte està en flames i un analista econòmic ens diu que no ens preocupem, que el conflicte armat de Mali o incidents com el segrest de la planta de gas d'Algèria per part d'un grup islamista no afectaran el subministrament de gas a l'Estat Espanyol. D'acord, ja podem estar tranquils, que aquest hivern no passarem fred. Perquè això és l'únic que ens importa, a nosaltres els totpoderosos europeus. Mirem l'Àfrica i només hi veiem gas, petroli, diamants i qualsevol recurs natural del qual ens poguem abastir. I extraoficialment, un immens supermercat on col·locar els nostres estocs armamentístics, que ja se sap que en geopolítica no s'hi valen les consideracions ètiques. Més enllà d'això, se'ns en refot que el mateix continent del qual nosaltres ens nodrim concentri gran part de la pobresa mundial. O que els mateixos recursos dels quals nosaltres gaudim còmodament provoquin guerres en territoris delimitats pels nostres avantpassats durant el colonialisme. O que els estats que presumeixen de democràcia siguin en realitat règims més corruptes que un polític espanyol. O que grups armats conquereixin regions senceres i es dediquin a tallar mans i lapidar infidels. Sí, tot això se'ns en refot, i només enviem els nostres tancs i avions a l'Àfrica quan ens toquen el que és nostre. Quan els recursos dels quals tant depenem es veuen amenaçats. Com a molt, quan les víctimes tenen un dels nostres passaports. Aleshores sí que veiem el problema. Per desgràcia, no veiem que la solució passa per la cooperació i l'educació, i no únicament per una intervenció armada. Però és clar, quan nosaltres intervenim ho fem en nom de la pau i de la democràcia. I quan la cosa es posa més lletja del que havíem previst, la merda ens esquitxa per tot arreu i quedem com els porcs neocolonialistes que som i sempre hem estat, ens traiem de la màniga el millor eufemisme de tots, l'imperialisme yankee amb el qual ens autojustifiquem pel fet de pertànyer a la minoria de la població mundial que viu molt millor que la gran majoria. Li carreguem tota la culpa a l'Oncle Sam i ja podem gaudir de les nostres calefaccions de gas natural i dels nostres cotxes cremadors de gasolina com si res del que passa anés amb nosaltres. I és això el pitjor de tot. Aquesta puta sobèrbia que ens tapa els ulls i ens fa pensar que som algú per donar lliçons de moral als altres. I quins collons, l'analista econòmic de torn. Que se'n vagi a passar una temporada a Somàlia o al Sahel i em digui si encara està tan tranquil. Que vegi ell mateix quin és el preu del gas més enllà de les xifres econòmiques, i em digui aleshores que no em preocupi de res. I vostès perdonin-me el vòmit, però és que certes coses m'encenen molt més que un Barça-Madrid.

Holy Motors (2012)


Una identitat en constant procés de canvi, el món com a teatre i la vida com a acumulació de guions. Un elegant home de negocis, un rodamón perturbat, un assassí i el líder d'una banda d'acordeonistes punk, tots en un. Les restes d'uns grans magatzems, com a símbol del refredament d'un món cada dia més corporativista, i dues ànimes perdudes parlant del que podria haver estat però mai va ser. L'assassinat d'un banquer, també com a símbol dels temps que corren, i el retorn com si res a una limusina que recorre París a la recerca de cites. La bèstia mossegant dits i seduint la bella a les clavegueres. Una escena bíblica de compassió amb un penis erecte apuntant a la retina de les ments més benpensants. L'adolescent que menteix al seu pare després d'haver-se passat tota una festa tancada al lavabo mentre la seva amiga es tirava tot el que se li posava al davant. I Leos Carax explorant la frontera entre la realitat i el simulacre, entre la vida i la ficció, entre la pantalla i el món hipotèticament real que comença al pati de butaques. Metafísica audiovisual.










Audio: "Who Were We?" - Kylie Minogue

divendres, 25 de gener de 2013

Gats

Em desperto, obro la finestra i veig dos gats. Un gat i una gata, per ser exactes, que es dediquen a copular com si el món s'acabés en qüestió de cinc minuts. Em vaig a dutxar, i quan torno han canviat d'ubicació, però la passió es manté intacta. Això, si és que no ha anat a més. Em vesteixo i torno a mirar. I ells segueixen a la seva. I no semblen disposats a parar. Quines coses, els gats. Mengen, dormen, es passegen pels teulats i, de tant en tant, follen. No tenen feines que els esclavitzin durant un mínim de vuit hores diàries a canvi de sous miserables. Tampoc són esclaus d'un consumisme que els acabi fent presoners d'un sistema bancari podrit. I no han de suportar dirigents que s'omplen les butxaques il·lícitament mentre la major part de l'espècie s'enfonsa en la misèria. Quines coses, els gats. I després ens volen fer creure que l'ésser humà és un animal racional.

dijous, 24 de gener de 2013

Ray Davies, una persona real


"El que fa por és veure la quantitat de vestits que hi ha pel carrer. No són gent real. Són gent disfressada d'altra gent. El que és realment espantós, és com de dur resulta tot plegat per qui vol fer les coses d'una altra manera. Tota aquesta gent té dret a existir, amb els seus vestits i els seus iPhones, hi té tot el dret. Però el que fa por que és que ara mateix només s'accepta aquesta mena d'uniforme. El Primer Ministre el porta. I els joves aspirants a comptables de Sussex el porten. Suposo que sempre hi ha hagut una mentalitat d'uniforme. Però ara hi és d'una manera més preocupant encara. El més espantós de tocar a la cerimònia dels Jocs Olímpics no va ser pujar a l'escenari sense saber si el micròfon funcionaria. El pitjor va ser conduir per Londres per arribar-hi. La quantitat de pobresa que hi ha en aquest país, que va en augment. Tota la pompositat dels Jocs Olímpics va estar molt bé, però vaig acabar-ne marxant i vaig arribar al pub abans de l'hora de tancar". Ray Davies parla sobre la seva experiència tocant a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Londres, però també sobre la vanitat i el corporativisme que inunden el món actual. Ho fa en una entrevista que firma Nick Hasted a l'edició de febrer d'Uncut. Quan el periodista li pregunta si les noves cançons que està escrivint -Davies ha promès nou disc per aquest any- parlen de tot això, l'exlíder dels Kinks s'expressa sense pèls a la llengua. "El món modern erosiona els sentiments personals. Per això aquestes noves cançons tindran un to més personal. Per mostrar que encara queda gent real".





Audio: "Working Man's Cafe" - Ray Davies

Llistes

PJ Harvey
Ara que tothom sembla viure tan obsessionat amb les llistes del millor de l'any -alguns, fins al punt d'anar als concerts que s'estan fent ara mateix només per fer quinieles de cara als rankings que es publicaran d'aquí a gairebé dotze mesos-, la revista britànica Uncut ens demostra com d'absurdes poden ser. Mentre a casa nostra cada dia les prenem com una veritat més absoluta -greu error-, els redactors d'Uncut han refet la seva llista dels 50 millors discos de 2011 -sí, un any més tard de publicar l'original i amb la perspectiva que atorga el temps- i l'han presentat a l'edició de febrer. Perquè no hi ha cap veritat que sigui absoluta. Perquè tot és rectificable. Perquè és impossible tenir en compte tot el que s'ha fet al llarg d'un any. I què collons, perquè la música va molt més enllà de les fredes xifres. En comparació amb la llista original, la nova manté els tres primers llocs -PJ Harvey amb "Let England Shake", Gillian Welch amb "The Harrow & The Harvest" i Metronomy amb "The English Riviera"-, però a partir del quart hi ha canvis substancials. Pugen notablement noms com els de Tom Waits i Wilco, amb "Bad as Me" i "The Whole Love" respectivament. I entren discassos que s'havien quedat fora en un primer moment, cas del debut homònim d'Anna Calvi. Rectificar és de savis. No prendre's els rankings com un dogma, també.

dimecres, 23 de gener de 2013

Problemes

Quan una societat penalitza més a un fumador de marihuana que a un polític corrupte, té un problema. Quan una societat condemna l'emissió televisiva d'imatges de naturalesa sexualment explícita, però accepta sense més l'emissió de pornografia emocional i violència totalment gratuïta, té un problema. Quan una societat considera immoral masturbar-se amb revistes o pel·lícules eròtiques, però no la sobèrbia i la morbositat de qui es passa el dia devorant revistes del cor a la recerca de defectes físics per a criticar-los, té un problema. Quan una societat delega en l'escola tota l'educació d'uns fills que a casa no reben cap valor més enllà de la graella televisiva, té un problema. Quan una societat persegueix el diner fàcil i a la vegada vol que tot sigui gratis, té un problema. Quan una societat acumula tants problemes, potser en realitat el problema és ella en si mateixa.


¿Qué pasó?


¿Qué pasó?, repite Stan.
¿Con nosotros?
¿Con el país?
¿Qué pasó cuando la infancia terminó en Dealey Plaza, en Memphis, en la cocina del Ambassador, con tus creencias tus esperanzas tu confianza tiradas en un charco de sangre otra vez? Cincuenta y cinco mil de tus hermanos muertos en Vietnam, un millón de vietnamitas, fotos de niños desnudos abrasados con napalm corriendo por un camino de tierra, Ken State, tanques soviéticos en las calles de Praga, de modo que abandonas tu educación para buscar iluminación porque sabes que no puedes reinventar el país pero a lo mejor puedes reimaginarte a ti mismo y crees de verdad crees que puedes que puedes que puedes crear un mundo propio y después reduces las expectativas y te conformas con un pedazo de terreno sobre el que poder plantar cara pero después descubres que dicho pedazo de terreno cuesta un dinero del que careces.
¿Qué pasó?
Altamont, Charlie Manson, Sharon Tate, el Hijo de Sam, Mark Chapman, vimos un sueño convertido en pesadilla vimos paz y amor convertidos en guerra y violencia interminable nuestro idealismo convertido en realismo nuestro realismo en cinismo nuestro cinismo en apatía nuestra apatía en egoísmo nuestro egoísmo en avaricia y después la avaricia fue buena y tuvimos
Hijos, Ben, te tuvimos a ti y tuvimos esperanzas pero también temores, creamos nidos que se convirtieron en búnkeres hicimos nuestras casas seguras para bebés y compramos asientos de niño para el coche y zumo de manzana orgánico y contratamos canguros multilingües y pagamos matrículas en escuelas privadas por amor pero también por miedo.
¿Qué pasó?
Empiezas intentando crear un nuevo mundo y después te descubres deseando únicamente añadir una botella a tu bodega, un par de metros adicionales al solario, te ves envejecer y te preguntas si has ahorrado lo suficiente y de repente te percatas de que te atemorizan los años que te quedan por delante ¿qué
pasó?
Watergate, Irangate, Contragate, los escándalos y la corrupción te rodean y nunca piensas que puedas acabar corrompiéndote a tu vez pero el tiempo te corrompe, te corrompe con la misma certeza que la gravedad y la erosión, te desgasta te desgasta y creo, hijo, que al país le pasó lo mismo, sencillamente terminó agotado, desgastado por los asesinatos, las guerras, los escándalos, por
Ronald Reagan, Bush I vendiendo cocaína para financiar a terroristas, una guerra para proteger la gasolina barata, Bill Clinton y la realpolitik y lefa en los vestidos mientras unos fanáticos perturbados tramaban, Bush II y sus adiestradores, un juerguista universitario controlado por ancianos perversos, y entonces una mañana enciendes la tele y las torres se están viniendo abajo y la guerra ha llegado hasta nosotros ¿qué
pasó?
Afganistán e Irak la más completa locura los asesinatos las bombas los misiles la muerte volvemos a estar en Vietnam y podría echarle todas las culpas a eso pero en última instancia en última instancia
somos nosotros los responsables.
¿Qué pasó?
Nos cansamos, envejecimos, renunciamos a nuestros sueños nos acostumbramos a burlarnos de nosotros mismos a despreciar nuestro idealismo de juventud nos vendimos baratos no somos
Quienes queríamos ser.




DON WINSLOW. "Los Reyes de lo Cool" ("The Kings of Cool", 2012)
Trad.: Óscar Palmer





dimarts, 22 de gener de 2013

Cancel·lat el concert de La Brigada i Copa Lotus a la NAUB1

El concert de LA BRIGADA i COPA LOTUS, programat per aquest divendres, 25 de gener a la NAUB1 de Granollers, s'ha hagut de suspendre per motius familiars d'un dels components de la primera formació. Disculpin les molèsties i molts ànims a la gent de La Brigada!


País de merda III: Tenim el que ens mereixem


Un país curiós, aquest on vivim. Un futbolista li trepitja la mà a un altre futbolista i tothom s'enfila per les parets (d’acord, l’acció és molt lletja i hauria de tenir conseqüències), però en canvi ningú es queixa davant dels escandalosos casos de corrupció que surten a la llum gairebé cada setmana i que esquitxen pràcticament tota la classe política, independentment de partits i línies ideològiques. Sortim tots al carrer quan un equip de futbol guanya un títol del qual nosaltres no veurem ni cinc, però en canvi ens quedem a casa (o al bar) quan els mentiders que ens governen aproven un increment de l’IVA o una reforma laboral que ens fa a tots plegats més vulnerables en un moment que ja és prou delicat. Potser és que, en el fons, tenim el que ens mereixem. Per norma general ens queixem que els mitjans de comunicació manipulen, però quan en consultem un és exclusivament per mirar la informació esportiva -a excepció del 23 de desembre, que es publiquen els resultats de la loteria i ja se sap que a tots ens agrada el diner fàcil, potser per això som el país d’Europa amb més polítics per habitant-. I potser perquè no arribem a consultar cap més informació, no ens escandalitzem quan el Rei -no, Messi no, el cap d’Estat- cobra, fins i tot amb el sou retallat, més de 140.000 euros anuals mentre des de dalt no paren de dir-nos que ens hem d’estrènyer tots el cinturó (tant parlar d’ofenses a la Corona, i no es parla de les ofenses de la pròpia Corona contra el sentit comú dels seus súbdits). Potser, insisteixo, és que en el fons tenim el que ens mereixem. La millor lliga de futbol del món. I un país de merda que cada dia fa més pudor.

El sou del Rei és elevat, però no cobreix ser objecte de bromes televisives com qualsevol altre personatge públic. Sinó, que us ho expliquin els guionistes de 'Bestiari il·lustrat'.


dilluns, 21 de gener de 2013

Recomanació: Presentació del Minifestival

Perquè encara hi ha qui creu en el consum de proximitat. Perquè encara hi ha qui prefereix qualitat per sobre de quantitat. Perquè no tot han de ser macroescenaris, marees humanes i caçadors de tendències. I perquè encara hi ha gent per qui el terme independent significa alguna cosa. Per això, des de fa divuit anys i pràcticament per amor a l'art, uns activistes culturals organitzen el MINIFESTIVAL. No, aquí no hi ha grans promotors. Ni patrocinadors cool. Ni grans campanyes publicitàries. Ni polítics fent-se la foto. Només gent que estima la música i que a sobre té bon gust i sap mimar la seva programació i el seu públic. Per això, en aquesta divuitena edició han sabut combinar noms com els dels Primitives, Coffee & Wine o Les Atxes. Per això aquest festival té vocació ciutadana i no mediàtica. Per això opten per descobrir-nos petits tresors en comptes de buscar grans reclams que generen més titulars que emocions. I per això entre el seu públic abunden els melòmans en comptes dels turistes en estat etíl·lic. Aquest dissabte, 26 de gener, celebrarà la seva la festa de presentació a l'Espai Jove La Fontana de Barcelona (c/. Gran de Gràcia, 190 - metro: Fontana). Entrada gratuïta i tres formacions emergents de casa nostra com són GERARD CIVAT I ELS CIVETS, CYRENE i PLEASE WAIT.



La Brigada i Copa Lotus a la NAUB1

Si Catalunya fos Anglaterra, Vilanova i la Geltrú seria Liverpool. I no pas per les seves vistes al mar, sinó per la gran quantitat de bandes memorables que ha exportat. LA BRIGADA en són un bon exemple. Ja ha plogut molt des dels seus inicis com The Light Brigade. Després de passar-se al català, han editat dos discos -els celebrats "L ´obligació de ser algú" (2008) i "Les paraules justes" (2010)- on el folk i el pop es donen la mà, tot evocant els Byrds, el Dylan de "Blonde on Blonde" i els Beatles de "Rubber Soul". Cartes de presentació que els han permès passejar-se per festivals de renom i compartir escenari amb tot un Cass McCombs. Presentaran el tercer, "Incerta Glòria" (2012), a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). També a mig camí entre el folk i el pop es troben COPA LOTUS, l'última gran revelació de l'univers musical vilanoví. Ecos de The Band, Neil Young, Gram Parsons i Steve Earle inunden "The Misery of Our Days vol. 1", un primer disc autoeditat amb un fortíssim regust de clàssic en potència. Obriran ells la nit i, si volen un consell, no facin tard. Serà aquest divendres, 25 de gener. Obertura de portes a les 22h. Inici de les actuacions a les 23h. Abans i després dels concerts punxarà un servidor.




Timbuktu

Timbuktu.
Timbuktu. Un dels principals nuclis d’Azawad, el territori que ocupa la meitat nord de Mali i que l’any passat va declarar unilateralment la seva independència. I al mateix temps una de les regions culturalment més actives del continent africà, sobretot en l’àmbit musical. D’allà han sortit formacions com Tinariwen, un dels molts ponts entre la música de l’Àfrica occidental i el blues nord-americà. Com també ho va ser dècades enrere el gran Ali Farka Touré, figura clau en l’expansió de la música africana arreu del món. Touré va néixer a Timbuktu mateix. I és a prop d’aquesta ciutat on, fins fa poc, se celebrava el Festival au Désert, aparador de propostes autòctones -els propis Tinariwen hi van trobar una bona plataforma-, però també de formacions internacionals que han trobat en el folklore africà una font d’inspiració, cas de la catalana Companyia Elèctrica Dharma o de tot un Robert Plant.

Malauradament, de tot això gairebé només n’hem sentit parlar a través de mitjans especialitzats en música. I encara més malauradament, si darrerament s’ha parlat de Timbuktu, Azawad o Mali ha estat per un drama bèl·lic i humà que havia començat molt abans de centrar l’actualitat internacional i que, per desgràcia, tampoc s’acabarà quan els mitjans de comunicació deixin de parlar-ne. Per a resumir què nassos passa allà dins, hauríem de remontar-nos a 1960, quan es constitueix l’actual estat de Mali després de dècades d’ocupació francesa. Un estat amb unes fronteres tan artificials com les de qualsevol excolònia d’una metròpoli europea, traçades seguint interessos que poca cosa tenen a veure amb els de qui hi viu a dins.

Tinariwen: de guerrillers tuaregs a ambaixadors del blues desèrtic.
Un simple cop d’ull a un mapa de Mali, permet veure que allà hi ha dos països en un. La línia divisòria és tan clara com horitzontal. Només una petita franja connecta el sud amb un nord que sembla expressament desplaçat  cap a l'est. Sobre el terreny, les diferències són encara més evidents. Mentre el sud equival a una bona part de l'antic Imperi de Mali, el nord -a excepció de ciutats com Gao o la pròpia Timbuktu- forma part de l’immens territori desèrtic per on tradicionalment s’ha mogut un poble de naturalesa nòmada com són els tuaregs. Un territori que també s’extén per estats veïns com Mauritània, i un poble culturalment menyspreat en qualsevol dels estats on té presència.

No és d’estranyar, per tant, que els tuaregs hagin protagonitzat durant la darrera meitat de segle diverses revolucions arreu del Sahel -sempre esclafades pels governs de la regió-, i que no parin de reclamar Azawad com un estat propi. De fet, així el van declarar unilateralment l’any passat. Però aleshores van entrar a escena milícies islamistes com Ansar Dine, vinculades a Al-Qaeda. Al principi, el tuareg Moviment Nacional per a l’Alliberació d’Azawad (MNLA), es va aliar amb els jihadistes per a assolir els seus objectius sobiranistes. Però la jugada li va sortir malament: el tarannà tuareg no encaixa amb l’extremisme d’Al-Qaeda i els islamistes no volen la independència d'Azawad, sinó la imposició de la sharia a tot Mali, i ambdues parts van acabar enfrontades. La qual cosa va deixar el MNLA pràcticament fora de joc i tot Azawad a mans d’Al-Qaeda, que al mateix temps començava a avançar perillosament cap a la capital maliana, Bamako, fins que l'exèrcit francès va intervenir la setmana passada.

La cosa és per a prendre-se-la molt seriosament, amb o sense intervenció internacional. Com la resta d'estats del Sahel, Mali no és precisament cap potència a nivell econòmic o de qualitat de vida, però té un patrimoni històric i cultural enorme. I moltes vides que es troben en perill ara mateix. El control de tot Azawad per part de milicians jihadistes i la posterior imposició de la llei islàmica ha comportat, per exemple, la destrucció de part d'aquest patrimoni, així com la prohibició de practicar o escoltar música. En un epicentre musical com és Timbuktu, això implica per exemple que el Festival au Désert hagi hagut de fer les maletes i celebrar-se de forma itinerant -segons la seva pàgina web, fins que la situació es calmi i pugui tornar a la seva ubicació habitual-, o que a principis d'aquest mes Ansar Dine arrestés un dels components de Tinariwen -a qui van posar en llibertat poc després-. I també implica, no se n'oblidin, que les amputacions de mans i les execucions d'opositors estan a l'ordre del dia. L'eterna història de tants territoris asiàtics i africans -Afganistan, Somàlia...- que un dia van ser l'enveja de molts, i que de cop i volta ho van perdre tot en nom d'un déu mal interpretat.

diumenge, 20 de gener de 2013

De 'Vostè és aquí' a 'Batiscafo Katiuscas'

ANTÒNIA FONT
Teatre Auditori, Granollers
19 de gener de 2013

Dues hores sense fissures. La primera meitat del set la van dedicar a interpretar sencer el seu darrer treball, un "Vostè és aquí" (2012) farcit de petites sorpreses. La segona, a repassar una discografia imprescindible per a entendre el pop cantat en català del que portem de segle. L'injecció d'adrenalina de "Wa Yeah" va posar dreta tota la platea. El final amb "Batiscafo Katiuscas" va ser gairebé èpic. I la posada en escena, sublim.







Audio: "Wa Yeah" - Antònia Font

dissabte, 19 de gener de 2013

La trucada

Et despertes amb ressaca i sents com cau la pluja a l'exterior. Dos bons motius per amagar-te sota els llençols i no aixecar-te del llit. Però aleshores sona el telèfon. Saltes, l'agafes i aconsegueixes articular un "Sí?". Salutació inesperada i agradable sorpresa des de l'altre costat de la línia. Una persona amb qui no parlaves des de feia temps et fa una proposta que a aquestes alçades et sembla gairebé clandestina. El cas és que, ja sigui per la ressaca, pel dia gris que observes des de la finestra o perquè el teu cos encara no s'ha acabat de despertar, la teva resposta és un Sí rotund. Després parleu dels detalls i us poseu al dia. Quan penges, et preguntes si realment havies d'haver dit Sí. El cas és que, t'ho miris com t'ho miris, no li podies dir que no. I què collons, passi el que passi, en el fons te'n mors de ganes.

divendres, 18 de gener de 2013

Latcho Drom


El Colectivo Cautivo va projectar la nit passada "Latcho Drom" (1993) a la NAUB1 de Granollers. Un documental francès que repassa l'evolució geogràfica i històrica del poble gità a través de la seva música. De l'Índia a Andalusia, passant per Turquia, Romania, Egipte o Hongria. I del folklore del Rajasthan al gypsy jazz, passant pel flamenc i les músiques populars de l'est d'Europa. L'art com a reflex de l'entorn on neix i es desenvolupa. La música com a retrat de qui la practica i de la realitat que l'envolta, i no com una simple acumulació de xifres, rankings i patrocinis. Una desfilada de sonoritats orgàniques que s'improvisen en banquets, festes, oficis religiosos, caravanes, carrers, places o descampats. Música en moviment constant, produïda per éssers humans i no per una indústria cada dia més estèril. Una gent de tarannà humil, sense cap més ambició que viure i sense cap més possessió que allò que necessita per a viure. I unes vides que no s'entenen sense la seva música, perquè la seva música tampoc s'entén sense les seves vides.

A la imatge, un moment del documental. Visita als carrers d'un barri humil d'Istanbul. Carrers plens de nens que probablement no hagin vist mai una videoconsola -recordin que el documental és de 1993-, però en canvi són capaços de fer màgia quan piquen un tambor o una caixa de plàstic amb els palmells de les mans. Carrers grisos però a la vegada plens de color, bruts i caòtics però amb vida a cada racó. Una vida que es manifesta a través de les olors, els costums, els sons i les arts. Així havia estat i així hauria de ser aquesta Barcelona que, de tan guapa que s'ha posat, cada dia és més irreconeixible. Aquesta Barcelona oficialista que ja gairebé ha exterminat la música del carrer a base de multes, sancions i ordenances de civisme. Aquesta Barcelona que confón netedat i higiene amb façanes de postal i disseny de cartró-pedra. Aquesta Barcelona que encara no ha entès que multiculturalitat i Botiga més gran del món són conceptes incompatibles.

dijous, 17 de gener de 2013

Les confessions de Jimmy Page


"No teníem prosperitat, però no ens feia falta, més enllà de la necessitat de comprar una guitarra. Comprar una guitarra era com somiar amb un Cadillac. Era quelcom que podies veure als discos de Gene Vincent and The Blue Caps o als de Buddy Holly. Buddy Holly va venir a tocar el 1958. No tenia diners per a comprar-me l'entrada. Hauria après tant en una sola tarda... A qui sí que vaig veure va ser a Jerry Lee Lewis. Va ser quelcom molt tribal. No era un guitarrista, era pianista. Però l'essència es trobava en allò que representava". Jimmy Page explica com va entrar en contacte amb el rock'n'roll a l'Anglaterra de finals dels 50. Una Anglaterra de postguerra on començaven a formar-se genis com Jeff Beck, Keith Richards, Eric Clapton o el propi Page. Les declaracions corresponen a una entrevista que David Fricke va fer al guitarrista de Led Zeppelin per a Rolling Stone, i que l'edició espanyola de la revista publica aquest mes de gener. Una maratoniana conversa -vuit hores repartides en dos dies- en què Page parla de tot i més: dels seus dies com a músic de sessió, dels Yardbirds, dels inicis de la banda de la seva vida, dels excessos, dels escàndols, de la seva afició a l'ocultisme, del concert de reunió a l'O2 i d'un futur sense Led Zeppelin.






Audio: "Black Dog" - Led Zeppelin

dimecres, 16 de gener de 2013

Vesprades Cautives a la NAUB1

El centre de creació musical NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert) amplia la seva programació. A banda de l’agenda de concerts habituals, a partir d’aquesta setmana obre també els dijous. Ho fa de vuit del vespre a onze de la nit i amb propostes de petit format com concerts íntims o sessions de música enllaunada. La sessió inaugural, aquest mateix dijous, serà a càrrec del Colectivo Cautivo. Tres activistes culturals de llarga trajectòria que es repartiran els plats per a explorar cultures d'arreu del món a través de la seva música. No faltin a les Vesprades Cautives!

http://www.naub1.cat

dimarts, 15 de gener de 2013

Christopher Owens - Lysandre (2013)


Atenció al debut en solitari de Christopher Owens. Ha sortit avui mateix i podria ser un dels primers grans discos de 2013. L'exlíder de Girls s'allunya dels sons directes de la seva banda mare -alguna pinzellada en manté a "Here We Go Again"- per a créixer musicalment i endinsar-se en un pop d'autor on es combinen les tonalitats acústiques i els arranjaments sofisticats. Atenció als aires tropicals de "Riviera Rock" i al frenètic deliri de "New York City".





Audio: "New York City" - Christopher Owens

Educació

La situació és la següent. El ministre Wert es disposa a iniciar una conferència en un hotel de Sevilla, però l’ha de suspendre davant les insistents protestes d’un grup d’estudiants legítimament emprenyats amb el titular de Cultura i Educació. Els fets passaven ahir, i poc després el propi ministre es despenjava amb una barbaritat de les que només ell és capaç de dir. “Una situació com la d’avui crida l’atenció sobre la necessitat d’una reforma educativa important, perquè l’educació consisteix en una formació integral que inclou el valor de la tolerància, del respecte i el principi de l’argument per sobre del crit i la desqualificació”.

Per una vegada, i espero que no serveixi de precedent, estic totalment d’acord amb el senyor Wert. Per això, li demanaria que s’apliqui la seva pròpia recepta i s’eduqui a ell mateix i a la resta de membres del Govern central. Perquè sí, l’educació inclou valors com la tolerància, el respecte i el principi de l’argumentació. Però si per una cosa és caracteritza el PP és per no tolerar ni respectar res que vagi en contra dels seus principis o objectius polítics, reduint sempre el gruix de la seva argumentació a una Constitució més obsoleta a dia d’avui que una cinta Betamax.

Sinó, que ho preguntin als Indignats que es manifestaven mesos enrere al voltant del Congrés dels Diputats i van ser rebuts amb una càrrega policial. Tota una mostra de tolerància, respecte i saber escoltar. O que ho preguntin a la gent que, legítimament, se sent part d’una nació que no és l’espanyola. En comptes de tolerar-los, respectar-los i dialogar-hi per a buscar punts d’acord, el PP es limita a desqualificar-los, negar-los la seva realitat i fins i tot criminalitzar-los, i a sobre ho fa amb soroll -és a dir, amb crits en comptes d’argumentació-.

Potser si el Govern central apliqués principis com els que tant predica quan li convé, les coses funcionarien millor a tot l'Estat. La qual cosa faria que la gent visqués millor i tingués una qualitat òptima en serveis bàsics com la sanitat o l’educació. I possiblement, els polítics es dignarien a escoltar el malestar de la gent, quan aquesta sentís la necessitat d’expressar-lo. I per tant, aquest malestar es podria expressar en contextos més adequats que durant el decurs d’una conferència. I sense necessitat d’emprenyar-se ni d'arribar a situacions que en realitat ningú desitja. Però mentre això no sigui així, cada ministre es trobarà el que ell mateix hagi sembrat. I pel que sembla, la collita del senyor Wert és tan extensa com abundant.


dilluns, 14 de gener de 2013

Envàs, on vas?

Acabo de llegir a l'edició online d’un diari que ICV ha demanat la retirada de la campanya de reciclatge “Envàs, on vas?”. Una campanya, segons la formació ecosocialista, que genera confusió i és parcial al venir de fabricants d’envasos. Doncs molt bé. Que la retirin, si així ha de ser. Però a mi em sabrà greu. No perquè la consideri efectiva -no sé si ho és, ni m’ho he plantejat-, sinó per la pinzellada de justícia poètica que suposa la irrupció de The Mamzelles en plena graella publicitària. Sí, The Mamzelles. Tres estudiants de teatre que van formar un grup de música. Un cocktail de folk, cabaret de baixa fidelitat, humor naïf i una estètica retro mil·limetrada però sense posats de cara a la galeria. I com a mostra que les noies tenen substància, la gràcia i encert amb què han musicat un poema de Ginsberg. Per tot això em cauen simpàtiques. I per tot això m’alegren el dia cada cop que la seva cantarella irromp enmig d’uns blocs publicitaris on la imaginació es troba cada vegada més desplaçada en nom del tot s’hi val. O cada cop que, tot fullejant un diari, em topo de nassos amb aquell colorista anunci que contrasta amb la grisor de l’actualitat. Sí, que ICV i la resta de grups polítics facin el que creguin que han de fer, i que retirin l’anunci si realment així ho demana l’interès general -i posats a parlar d’interès general, jo crec que hi ha temes que haurien de preocupar els polítics molt més que un espot televisiu-. Però que consti que alguns les trobarem a faltar. Sí, a elles, a les Mamzelles. Per sort, sempre ens quedarà aquell refrescant disc de debut de l’any passat, “Que se desnude otra”. El va produir Miqui Puig. I si encara no l’han escoltat, no sé què esperen.

Profecies d'estanc

Un canal de televisió que té el bon gust d’omplir amb cinema la totalitat de la seva graella, emetia dies enrere ”Smoke”, de Wayne Wang i Paul Auster. La qual cosa és d’agrair en uns temps en què la programació televisiva d’aquest país suposa, en termes generals, una ofensa al sentit comú. L’acció d’”Smoke” transcorre en un acollidor microunivers anomenat Brooklyn. I els seus personatges tenen com a punt de trobada accidental un petit estanc de barri. Una de les escenes finals del film comença amb una conversa de fons entre dos clients de l’establiment. Un d’ells, desconfiat de mena, diu literalment “Ja veuràs com aviat entrem en una altra guerra, els del Pentàgon la necessiten per no quedar-se sense feina, segur que li acabaran trobant el que faci falta, al tal Saddam”. La pel·lícula és de 1995, quan la primera Guerra del Golf era encara un episodi recent però ningú podia imaginar-se res del que passaria a partir de l'11 de setembre de 2001. Vuit anys després de la seva estrena, i sense que ni tan sols calgués trobar-li res a Sadam Husein -algú ha vist mai aquelles famoses armes de destrucció massiva?-, l'Administració Bush i el Pentàgon s'inventaven la guerra més absurda i la mentida a gran escala més mal dissimulada del que portem de segle -i la població civil de l'Iraq encara paga les conseqüències de tot plegat-. Profundament profètic, per tant, el guió del senyor Auster. I gran, molt gran, que el cinema serveixi per a dir coses i explicar històries, en comptes d’esdevenir un insuls desplegament de mitjans tècnics al servei exclusiu dels venedors de refrescos i crispetes.

diumenge, 13 de gener de 2013

Folk de dretes

Pot semblar una broma de mal gust, però no ho és. El revival folk i la contracultura del Greenwich Village de principis dels 60 van tenir la seva contrapartida en una sèrie de singer/songwriters de dretes. Janet Greene, Tony Dolan i Vera Vanderlaan en són tres exemples, i firmen la totalitat dels 29 temes inclosos a l'antologia "Freedom Is a Hammer" (Omni Recording Corp., 2012). Peces enregistrades entre 1966 i 1968 i que, en comptes de protestar a favor dels drets civils o en contra de la Guerra de Vietnam, ho feien a favor d'aquesta última o en contra de l'amenaça comunista. Tot plegat, tan desagradable com un dinar de germanor del Tea Party o una d'aquelles manifestacions a favor de la vida i la família que organitzava l'Església espanyola quan el PP es trobava a l'oposició.

dissabte, 12 de gener de 2013

Triplet de luxe

Murnau B.

PacoSan.

The Missing Leech.

JACQUARD RECS SHOWCASE
NAUB1, Granollers
11 de gener de 2013

El primer gran concert de 2013. Un triplet de luxe amb el segell de qualitat de l'escuderia sabadellenca Jacquard Recs. Dos noms de la casa, Murnau B i PacoSan, i un convidat d'excepció com era The Missing Leech. Van obrir Murnau B, reduïts a duet de guitarra i baix, generant espirals sòniques que evocaven la No Wave i el Brian Eno de "Here Come the Warm Jets" i deixant clar de bon principi per on anirien els trets la nit passada. I és que si per una cosa es caracteritza Jacquard, és per donar sortida a propostes on el risc i l'esperit aventurer són el denominador comú. També The Missing Leech va sonar ahir més out there que mai. L'alter ego de Maurici Ribera venia acompanyat per una banda de tres músics -alguns d'ells, membres de Sickbrain- que van dibuixar una dimensió totalment nova del seu repertori antifolk. Les seves perles de punk acústic mantenien sota aquella capa de decibels i distorsió el seu esperit lo-fi, però sonaven més colpidores que mai. Com si els Pixies cobríssin les espatlles de Dan Treacy. Finalment, PacoSan van desplegar el seu arsenal de psicodèlia tan pesant com urgent. Amb rastres de krautrock, de primitivisme prog i de proto-punk, van ser els únics de la nit a fer bisos. Dos temes, un de ràpid i curt en la millor tradició hardcore, i un altre de dens i expansiu en honor de la seva vessant més lisèrgica, per a il·lustrar les dues cares del grup. I el final d'una nit memorable.




divendres, 11 de gener de 2013

Jansky

Els he descobert per casualitat fa una estona, a través d'un e-mail, i m'han alegrat la tarda. Jansky. Un duet mallorquí on conflueixen la poesia irreverent i aguda de Laia MaLo -delicioses les seves línies vocals de tonalitat neutra i gairebé a cau d'orella- i l'electrònica introspectiva de Jaume Reus.




dijous, 10 de gener de 2013

Quan la ràbia alimenta la màquina...

El que tenen els aniversaris rodons. Fins i tot aquells discos que van ser concebuts com a patades al cul del sistema acaben reeditant-se amb tota mena de reclams perquè tots tornem a passar per caixa. Un dels últims a fer-ho ha estat el debut homònim de Rage Against The Machine (1992). Amb motiu del seu vintè aniversari, aquella màquina -diguin-li indústria discogràfica, diguin-li sistema- contra la qual els de Los Angeles sentien tanta ràbia, el reedita amb una bona pila d'extres escurabutxaques. Jo no passaré per caixa per aquest disc, perquè ja ho vaig fer quan aquella caràtula encara removia consciències als Estats Units. Però sí que he tornat a escoltar-lo sencer, cosa que no havia fet en una bona temporada. Dues dècades després de la seva edició, no només l'àlbum conserva tota la força intacta, sinó que el seu discurs es manté totalment vigent.









Audio: "Killing in the Name" - Rage Against The Machine

Cinèfil Rich Robinson

"Les pel·lícules actuals no són res més que blockbusters, l'una darrere l'altra, molt pressupost i una pila de merda feta per ordinador. Cada vegada s'allunyen més de la realitat. (...) No hi ha històries. La majoria de pel·lícules d'avui en dia tenen un guió de merda". Rich Robinson deixa clara la seva opinió sobre les tendències imperants a l'actual cinema comercial. D'acord, hi ha excepcions a la regla, però en termes generals estic molt d'acord amb ell. Les declaracions corresponen a una entrevista que publica aquest mes Popular 1 i on el guitarrista dels Black Crowes també es deixa anar parlant de l'estat de les coses al negoci musical, de l'hipotètic futur de la seva banda mare i de política -amb una contundent dedicatòria a Mitt Romney-.

dimecres, 9 de gener de 2013

Wanda Jackson - Unfinished Business (2012)


A "The Party Ain't Over" (2011), Jack White va augmentar les revolucions per minut de Wanda Jackson fins a cotes aleshores inèdites. Per a la seva continuació, Justin Townes Earle agafa el timó i torna a fer baixar les revolucions. La tenyeix de blues urbà i soul pantanós, sense oblidar-se de les dosis necessàries de gospel i honky tonk. Li fa cantar temes de Sonny Thompson, Steve Earle, Townes Van Zandt i, fins i tot, un dels originals de Woody Guthrie musicats per Wilco. El resultat no és tan sorprenent ni farà córrer tanta tinta com l'experiment de White -un discàs, es miri per on es miri-, però és més fidel a la tradició discogràfica d'una Reina del Rockabilly que segueix sonant més fresca que mai als seus 75 anys. I la caràtula és total.






Audio: "Tore Down" - Wanda Jackson

dimarts, 8 de gener de 2013

Little Steven i Demolition 23

Steven Van Zandt, aka Little Steven. Qui no el coneix com a guitarrista de Bruce Springsteen & The E Street Band, el coneix pel seu paper a The Sopranos. Però el cert és que l'amic Van Zandt té cares més ocultes i probablement també més interessants, entre les quals destaquen les d'activista polític i musical. En aquest darrer àmbit, és d'aplaudir la seva tasca al capdavant del programa radiofònic Underground Garage i del segell discogràfic Wicked Cool. També en el marc del seu activisme musical, Little Steven va ser responsable a mitjans dels anys 90 de la formació de Demolition 23, el meu grup preferit del punk d'aquella dècada. L'encapçalaven els exHanoi Rocks Michael Monroe i Sami Yaffa, i el seu únic i homònim disc (1994) conté bales de precisió del calibre de "Nothin's Alright", "Hammersmith Palais" o "Same Shit Different Day". Van Zandt no va formar part del grup, però els va produir l'àlbum i és coautor de la majoria dels seus temes. "Vaig escriure la major part del disc amb la idea de recuperar el punk tradicional", declara ell mateix a l'edició de gener de Ruta 66. "Totes les companyies el van rebutjar, em deien que no els interessava perquè el punk havia passat de moda. I un any després, apareixien Green Day i Offspring". És el que té moure's al marge de dictats i tendències. Amb el disc de Demolition 23 actualment descatalogat i pràcticament il·localitzable, Van Zandt es planteja la possibilitat de reeditar-lo "perquè ningú el té". La qual cosa, en uns moments en què el terme punk es troba més adulterat que mai, seria una boníssima notícia. Tant per qui porta anys buscant-lo sense èxit, com pels que encara el punxem sovint.

Michael Monroe i Little Steven.








Audio: "Nothin's Alright" - Demolition 23

dilluns, 7 de gener de 2013

Jacquard Recs Showcase a la NAUB1

Perquè indie no és portar samarretes comprades en boutiques de moda. Perquè indie no és adoptar una fórmula tancada com a raó de ser. Perquè encara hi ha gent que entén la música alternativa com a sinònim de risc, independència i autogestió. Per això neixen a casa nostra discogràfiques com JACQUARD RECS, que es presentarà aquest divendres, 11 de gener a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert) amb un showcase a tres bandes. Dos dels seus grups bandera i un convidat molt especial.

MURNAU B és l’aventura paral·lela de Lluís Rueda (El Petit de Cal Eril). El seu nom ret homenatge a un dels grans directors del cinema expressionista alemany, i la seva música bé podria posar banda sonora a qualsevol dels seus films. Tempestes instrumentals a mig camí de la No Wave i el post-rock, amb noms com Sonic Youth o Glenn Branca al retrovisor. El seu debut homònim, produït per Joan Pons (també d’El Petit de Cal Eril), és un antídot contra la monotonia.

THE MISSING LEECH és l’alter ego del manresà Maurici Ribera, i el referent indiscutible de l’antifolk a casa nostra. Ha fet gires per Europa, els Estats Units, Canadà, Argentina, Groenlàndia i Nova Zelanda, a més de tocar en festivals com Primavera Sound, compartir escenari amb figures com The Wave Pictures o Daniel Johnston, i autoeditar-se una pila d’àlbums, singles i ep’s farcits de nuggets pop d’estètica lo-fi. Arriba a Granollers per primera vegada, i ho fa acompanyat d’una banda.

PACOSAN és un projecte de vocació inquieta i eclèctica, fruit de la comunió de tres ments creatives amb currículums que inclouen militàncies a Lions Constelation, Shorebreak i El Petit de Cal Eril, entre d’altres. Els quatre temes que integren el seu ep de debut, “Combustione”, són excursions siderals cap a les fronteres de la psicodèlia més densa, el progressiu crimsonià i el krautrock més primitiu.

Obertura de portes a les 22h. Abans i després dels concerts, punxarà un servidor.




McCelona


Barcelona és des d’avui una ciutat una mica més morta, que ja és dir. Tot un referent cultural com és la llibreria Catalònia de la Ronda Sant Pere ha tancat les seves portes. Ho ha fet gairebé nou dècades després de la seva obertura i havent sobreviscut a obstacles com la dictadura franquista -durant la qual els seus propietaris van haver-ne de canviar el nom- o fins i tot un incendi gairebé letal. Finalment, ha estat la inviabilitat econòmica la que n’ha precipitat el tancament. Inviabilitat atribuïda al context de crisi global però que, no ens enganyem, té unes arrels molt més profundes.

Tots sabem -o hauríem de saber- en quin país vivim. Un país governat per una colla de pocavergonyes que titllen de luxe la cultura, i de cultura -i Fiesta Nacional- la matança de braus en públic. El país amb l’índex de fracàs escolar més elevat de la Unió Europea. El país on per Sant Jordi es venen centenars de llibres que acaben acumulant pols a les estanteries -mentre la resta de l’any les llibreries es veuen buides-. I, per davant de tot, un país on sembla inassumible gastar-se diners en llibres, música o cinema, però en canvi no costa gens pagar set, vuit, nou o deu euros per una copa en una discoteca. Òbviament, cadascú té dret a fer el que vulgui amb els seus diners, però amb un escenari com aquest, no ens hauria de sorprendre que a casa nostra tanquin llibreries, botigues de discos, sales de concerts i galeries d’art, mentre en països veïns n’obren de noves. Parlant clar: als europeus els agrada llegir, a nosaltres no tant. Amb crisi o sense crisi.

I ara agafin-se fort, perquè el més il·lustratiu de tot plegat és el negoci que s’instal·larà properament a la seu de la llibreria Catalònia: un McDonald’s -m'ho arriben a dir el 28 de desembre i em penso que és una innocentada-. I no, no és que servidor tingui res d’especial en contra d’aquesta cadena, però no em negaran que suposa una perfecta metàfora. On abans hi havia un establiment singular i barceloní, una llibreria de prestigi i de tota la vida, ara hi haurà una altra dels mil·lers de franquícies que la marca de menjar ràpid té repartides per tot el planeta. I on abans hi havia una ciutat amb identitat, cultura i personalitat, ara hi ha un parc temàtic orientat al fast food i al turisme de borratxera. Benvinguts a McCelona.

Jake Bugg


La premsa britànica ja fa mesos que en va plena. Jake Bugg, un jove de Nottingham que ha desplaçat a Mumford & Sons del capdamunt de les llistes d'èxits (les del Regne Unit, que com poden comprovar poca cosa tenen a veure amb les nostres), ha rebut ovacions de gent com Noel Gallagher o els Stone Roses -amb qui ha compartit escenari- i ha estat comparat amb gegants com The La's, Johnny Cash o el propi Gallagher. El més curiós de tot és que no va tenir cap mena d'interès per la música fins als dotze anys, quan va escoltar un tema de Don McLean ("Vincent") en un episodi de The Simpsons. A partir d'aquell moment, va començar a investigar l'obra del novaiorquès, i a través d'ell va arribar a noms com els de Buddy Holly o els Beatles. El seu disc de debut homònim és una deliciosa col·lecció de cançons que fonen el pop de tota la vida amb l'skiffle, el rockabilly i el folk. Tant de bo algun promotor tingués en compte les seves credencials i el portés als nostres escenaris, ara que tot just acaba d'explotar.






Audio: "Lightning Bolt" - Jake Bugg

diumenge, 6 de gener de 2013

El Hammond és la clau

HAMMOND GROOVE SUMMIT
Jamboree, Barcelona
5 de gener de 2012

El mercat està ple d'artefactes japonesos que poden imitar-ne el timbre, però encara hi ha qui per sort prefereix el producte original. Suposo que és com apreciar un vinil en temps d'mp3 i descàrregues digitals. L'intangible i la fugacitat de l'era dels zeros i els uns, versus el valor d'un objecte amb ànima. I la freda tecnologia que no pot fer res on hi hagi un Hammond B3 i el seu corresponent amplificador Leslie. Orgue originalment pensat per a sonar en esglésies i a la llarga peça clau per a entendre la identitat d'incomptables combos de jazz, rock, americana i rhythm & blues, l'austríac Raphael Wressnig n'és tota una eminència. Un d'aquells músics amb tanta tècnica com ànima, que han estudiat l'instrument molt més enllà de les seves tecles. Tornava ahir a Barcelona al capdavant de Hammond Groove Summit. Un trio que completen el també austríac Marcus Horn, a la bateria, i el català Xavier Figuerola, al saxo. Un viatge pel bop, el boogaloo, el funk, el soul jazz i el blues, sempre de la mà envolvent i orgànica del Hammond -i amb les hipnòtiques oscil·lacions del Leslie gairebé en primer terme-. El soterrani del Jamborre hi va fer la resta. Aïllats del fred exterior, uns quants afortunats vam tenir la sensació de trobar-nos en qualsevol forat del Soho londinenc quan el modern jazz encara era un secret i els mods poc més que una llegenda urbana.


dissabte, 5 de gener de 2013

Fly Golden Eagle


Que lluny queden aquells temps en què un grup amb prou ressò mediàtic en citava un altre -ja fos en una entrevista, o simplement lluint-ne una samarreta- i de passada li feia un favor. Ho van fer Metallica amb els Misfits i Kurt Cobain amb Daniel Johnston o els Vaselines. Actualment, la saturació d'informació és tal que ni tan sols tenim temps de parar-nos a escoltar el que escolten els nostres herois -si és que aquesta paraula encara té algun sentit en un món cada vegada més pràctic i menys idealista-. Brittany Howard, l'atòmica vocalista dels potents Alabama Shakes, recomanava recentment en una revista britànica a uns companys d'escena ara per ara desconeguts, Fly Golden Eagle. No sé quanta gent s'haurà pres la molèstia de buscar el seu nom a Google i escoltar-los. Jo acabo de fer-ho i no estan gens malament. Rock pantanós i boirós, amb arrels al sud profund dels Estats Units. El complement perfecte per als Shakes.








Audio: "Psyche's Dagger" - Fly Golden Eagle

Katy Carr i Kazik Piechowski

El de l'esquerra és Kazik Piechowski, la de la dreta Katy Carr. Ell va esdevenir tot un heroi a Polònia durant la II Guerra Mundial, a l'escapar-se d'Auschwitz disfressat d'oficial de les SS i robant el cotxe del comandant del camp d'extermini. Després va viure tres anys clandestinament al bosc tot fent costat als partisans que combatien els nazis, només per a acabar passant deu anys en una presó soviètica un cop finalitzada la guerra. Ella, britànica amb arrels poloneses, ha editat durant els darrers anys una sèrie de discos d'indie pop d'autor en clau femenina -Tori Amos i Regina Spektor serien dues possibles referències- i amb un marcat gust pels anys 40. Un gust que no és impostat: Carr es va enamorar d'aquella dècada a través de les històries que li explicava la seva àvia, i a dia d'avui fins i tot té llicència per a pilotar avions d'època -a banda de músic, és aviadora-. El seu darrer disc, "Paszport" (2012, Deluce), és un homenatge als partisans que van enfrontar-se als alemanys a la Polònia ocupada. Per a enregistrar-lo, va perfeccionar el seu polonès -part de les lletres són en aquest idioma, la resta en anglès-, es va envoltar de músics de klezmer i va compondre cançons sobre la gesta de Piechowski -la brillant "Kommander's Car"-, la lluita dels partisans i les vivències dels voluntaris polonesos de la RAF. El que donaria per a poder-la escoltar en un teatre petit.





Audio: "Kommander's Car" - Katy Carr

divendres, 4 de gener de 2013

D'impostos i elefants

Brigitte Bardot.
Si jo fos francès, iniciaria una campanya de boicot a l'actor Gerard Depardieu i les seves pel·lícules. És més, encetaria una recollida de firmes per a declarar-lo persona no grata a totes les ciutats i pobles de la República. L'executiu de París ha estat dels pocs que en un context de crisi ha adoptat com a mesura d'emergència l'augment dels impostos a les principals fortunes del país. L'argument és senzill: en moments tan durs com els que estem vivint, cal que qui més pot -i no qui més pateix les conseqüències de tot plegat- tiri del carro. I quan les coses tornin a anar bé, en tornem a parlar. El senyor Depardieu no ho ha entès així, i fent-se l'ofès i la víctima ha decidit adoptar la nacionalitat russa, tot qualificant de gran democràcia el país que governa el senyor Putin -aquest home no deu haver sentit parlar de les Pussy Riot-. L'endemà, una altra cara visible del cinema francès -i icona de la cultura pop gal·la-, Brigitte Bardot, que a mi sempre m'ha caigut molt més simpàtica, amenaça de fer el mateix. Però els seus motius són més nobles: desistirà de la seva decisió si a canvi se salva la vida de dos elefants de Lyon als quals es pretén aplicar l'eutanàsia.

"He pres la decisió de demanar la nacionalitat russa per a fugir d'aquest país que ja no és res més que un cementiri d'animals", ha declarat la musa de gegants com Serge Gainsbourg. Exagerada o no, la seva decisió l'honra. I em sembla molt significatiu que els animals als quals vol salvar siguin elefants. La mateixa espècie que el monarca d'Espanya -país veí de França geogràficament, però encara a anys llum en molts altres aspectes- caça a l'Àfrica mentre el seu regne s'enfonsa en la misèria. I a sobre, el tio té la delicadesa de fotografiar-se posteriorment amb els seus trofeus per a deixar constància de les seves gestes. Com si fos la cosa més normal del món. Si el monarca és com diuen el primero de los españoles, queda clar en quin país de bàrbars i salvatges vivim. I en uns temps en què determinats ministres volen espanyolitzar els nens catalans, jo el que demano és que directament ens afrancesin a tots -començant pel cap d'Estat, el President del Govern i els seus ministres-. Potser així deixarem de mantenir entre tots monarques amb aficions com a mínim qüestionables, i esdevindrem d'una vegada per totes un país seriós.

D.A.R.A.L. - "Vol.1: The Turing Test" (2012)

D.A.R.A.L. és un projecte de música electrònica experimental amb base a Granollers. El seu primer disc, "Vol.1: The Turing Test", és la segona referència del segell discogràfic Music Or Nothing. Una plataforma per a donar a conèixer propostes arriscades que va presentar mesos enrere el grup Tiger Menja Zebra. És precisament un dels components d'aquesta formació -i excomponent de Camping-, Xavi Font, l'artífex de D.A.R.A.L. Aquest primer disc s'ha concebut com un homenatge al pioner de la computació Alan Turing, i convida l'oient a identificar quins sons han estat produïts per una màquina i quins per un ésser humà. L'àlbum es pot escoltar a través d'un compte de bandcamp, i se n'ha editat una tirada limitada de cent còpies, els beneficis de la qual es destinaran a la fundació benèfica Amics del Xiprer, també amb seu a Granollers i dedicada a donar suport a persones amb pocs recursos i col·lectius amb risc d'exclusió social.







Audio: "Analizing (part 1)" - D.A.R.A.L.

Neil Young - Psychedelic Pill (2012)

D'acord, no és estrictament el que entenem per psicodèlia. Tampoc és l'enèssima invenció de la sopa d'all. És simplement el millor que ha firmat Neil Young -aquest cop amb Crazy Horse- en una temporada. I només pels 27 minuts i mig de "Driftin' Back" i les seves marees de distorsió i overdrive en to menor, s'ha guanyat un lloc a casa meva. Que gran, en uns temps en què impera el consum ràpid i efímer, que Young -com sempre, anant a la seva- enregistri un tema de gairebé mitja hora.





Audio: "Driftin' Back"  Neil Young