dijous, 28 de febrer de 2013

Palma Violets


Els nous aspirants a la corona de l'indie britànic -i a la vegada, a esdevenir l'enèssim hype de temporada, tot sigui dit-. Vénen del sud de Londres i la premsa del seu país ja s'ha afanyat a comparar-los amb els Strokes i els Libertines. Jo no apuntaria tan amunt, però no es pot negar que tenen quelcom d'irresistible. Un túrmix de guitarres sense guarnir, orgues penetrants, veus corrosives i, sí, un cert posat de deixadesa à la Doherty. Rough Trade n'editarà aquest mes de març el disc de debut, "180". Les cançons en justifiquen l'adquisició -corones i hypes al marge-. I la caràtula és total.




Audio: "Step Up for the Cool Cats" - Palma Violets

Telèfons mòbils i ciutats de plàstic

Perquè les coses no són sempre el que semblen. Mentre la Barcelona de plàstic i els seus dirigents s'omplen la boca amb el Mobile World Congress, les seves xifres i els seus beneficis per a la ciutat -que no per als ciutadans-, hi ha qui es mou per a mostrar l'altra cara de la telefonia mòbil en aquest país. La dels acomiadaments de treballadors titllats de "no rentables" per un sistema pervers. La de les empreses que obtenen beneficis però retallen plantilles en nom d'aquest eufemisme anomenat crisi que tot ho justifica. La dels directius de dubtosa reputació -com Rodrigo Rato, considerat pitjor directiu espanyol de l'any per Business Week i fitxat per Telefónica al mateix temps que aquesta acomiadava treballadors "no rentables"- que il·lustren la manera de ser i de fer de qui té la paella pel mànec en aquest país caciquista. I la d'uns polítics que tenen la barra de promocionar la marca Barcelona donant l'esquena als ciutadans als quals es deuen. Doncs no, jo no vull marques on hauria d'haver-hi ciutats. I no vull xifres i estudis de rentabilitat on hauria d'haver-hi persones. I no vull un model social que aixeca façanes en comptes de promoure l'ètica.



dimecres, 27 de febrer de 2013

Stéphane Hessel (1917-2013)


STÉPHANE HESSEL
(1917-2013)

R.I.P.





Perquè seguim INDIGNATS.

A Bronx Tale (1993)


Tradicions. Tots tenim les nostres. I una de les meves preferides és tancar-me en un cinema cada vegada que el Barça juga contra el Madrid. És simplement una manera d'aïllar-me totalment d'un esdeveniment que no m'interessa en absolut -i de passada donar-me el gustàs de veure una pel·lícula en pantalla gran i amb la sala gairebé per a mi sol-. Perquè sí, podria tancar-me a casa amb clau i pany i abaixar totes les persianes. Fins i tot podria posar un disc d'Slayer al volum onze, com els d'Spinal Tap. Però ni això m'alliberaria d'haver de sentir petards, cridòries i altres escàndols que, en dies de derbi, desafien sense pietat totes aquelles normatives de civisme que els melòmans sempre hem de seguir al peu de la lletra i sense excepcions -és més, encara em tocaria a mi el rebre per estar escoltant Slayer a tota castanya-. Però ahir tenia un vespre complicat i no m'era possible arribar a cap sessió de cinema. Descartada aquesta opció i tan bon punt vaig començar a sopar, vaig posar un d'aquells canals televisius que tenen el bon gust d'emetre només pel·lícules. I va ser així com em vaig topar una vegada més amb Mr. De Niro i la seva història del Bronx. Un dels meus títols de capçalera en cinema de gàngsters. I una història que, francament, m'apassiona molt més que cap esdeveniment esportiu.


L'APUNT

Aquest matí he fet un cop d'ull als diaris i no he pogut evitar assabentar-me del resultat del partit d'ahir. No és que l'hagi buscat, sinó que apareixia destacat a totes les portades. D'acord, entenc que a la majoria de gent d'aquest país li interessa. Però a mi m'interessa més saber quins llibres s'han publicat aquesta setmana, on puc fer una copa escoltant bona música o, sobretot, què dimonis estan fent els nostres polítics per arreglar aquest intent de país on vivim. I sí, de la mateixa manera que hi ha qui viu al marge de la música, el cinema o la política, a mi m'agradaria poder viure al marge del futbol. Algú s'ha plantejat editar un diari sense secció esportiva? Suposo que no: ja se sap que la pela és la pela.







Audio: "I Wonder Why" - Dion and The Belmonts

dimarts, 26 de febrer de 2013

Dana Spiotta - Stone Arabia (2012)

Mai he cregut en una societat que tot ho divideix i classifica en triomfs i fracassos. Potser per això em sento tan identificat amb personatges com Nik Worth, el protagonista indirecte d'"Stone Arabia". Indirecte perquè, malgrat ser ell l'eix central de la novel·la, l'autèntica protagonista és la seva germana Denise. És a través de les seves impressions com Dana Spiotta reconstrueix la fascinant trajectòria vital de Worth. Un habitant qualsevol dels suburbis de Los Angeles que, a punt de fer cinquanta anys, viu la fantasia de ser estrella del rock amb tanta o més intensitat i convicció que quan en tenia quinze. Durant tot aquest temps, i havent entès de ben jovenet que mai assoliria aquell somni impossible, s'ha dedicat a enregistrar discos casolans amb diverses bandes i fins i tot en solitari, per a regalar-los als seus éssers més pròxims. I el més important, a documentar aquesta trajectòria a través de pàgines i més pàgines de ressenyes, crítiques i altres retalls de premsa inventats. Una carrera musical fictícia que, no obstant, té molt més sentit que la vida real de Worth, barman a mitja jornada i a canvi d'un sou que ni tan sols li permet arribar a final de mes. "Stone Arabia" és molt més que una novel·la rock. És una declaració de principis. Una reflexió sobre el pas del temps i sobre la distància entre els somnis i la realitat, però sobretot sobre la perversa cultura de l'èxit, la celebritat i l'autopromoció -tal i com apunten les notes de la coberta posterior-. I un homenatge a qui, per molts anys que passin, segueix somiant i renunciant a renunciar. Oscar Wilde deia que la vida real d'una persona no és la que porta, sinó la que desitjaria portar. Worth n´és un bon exemple. Una estrella del rock amb una discografia monumental. Encara que només l'escoltin la seva germana, la seva neboda, les seves exparelles i algun amic íntim. Perquè la música -indústria al marge- té més a veure amb els somnis i les inquietuds que amb conceptes tan buits com èxit, celebritat o autopromoció. Molt més.


"Con el tiempo me ha acabado gustando eso de no tener público. Imagina poder liberarte del mensaje y concentrarte en el sonido puro, ahorrarte las explicaciones, las interpretaciones erróneas y todo lo relacionado con el negocio y la recepción de la obra. Imagina no tener que renunciar nunca a Artaud, a Chuck Berry, a Aleister Crowley, a los Beats, al I Ching y a Lewis Carroll. Imagina una libertad total" (Nik Worth).


dilluns, 25 de febrer de 2013

Recordatori: Gira de Peter Piek


"I sing it in a song, I paint it on a wall" ("Ho canto en una cançó, ho pinto en un mur"). Tota una declaració de principis per a un artista multidisciplinar com l'alemany PETER PIEK. I és que tant les seves pintures com els seus discos han estat objecte d'elogis allà per on han passat. Sense anar més lluny, el seu darrer treball discogràfic, "I Paint It on a Wall" (2010, Noisedeluxe Records), li ha permès realitzar extenses gires per Europa, Àsia i Amèrica del Nord, a més de tocar en festivals de renom com el South By Southwest d'Austin, Texas. Una col·lecció de cançons amb influències tan variades com la seva paleta de colors i on sobresurt sempre la seva càlida veu de seda. Aquest mes de febrer es troba de gira per casa nostra de la mà de Fressa Ent i vostès encara són a temps d'escoltar-lo en directe. Aquestes són les darreres dates:


Dilluns 25 de febrer @ La Goleta, Sant Feliu de Guíxols (Girona)
Dimecres 27 de febrer @ Girona * house show
Dijous 28 de febrer @ La Bàscula, Barcelona

Seven Psychopaths



La cara fosca de Hollywood. Viatges lisèrgics al desert. Un escriptor alcohòlic a les últimes, devorant ampolles de bourbon mentre imagina l'obra de la seva vida. Segrestadors de gossos, assassins de mafiosos, la venjança d'un quàquer i amics que no són el que semblen. Un impossible tiroteig final, una declaració d'amor al setè art i una banda sonora d'infart. I Tom Waits perseguint psicòpates per tota la geografia nord-americana. Brutal.






Audio: "The First Cut Is the Deepest" - P.P. Arnold

diumenge, 24 de febrer de 2013

Al pot petit hi ha la bona confitura

18è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT
Espai Jove Les Basses, Barcelona
23 de febrer de 2013

Havia d'haver estat la nit dels Primitives, però no ho va ser. Els de Coventry arribaven per primera vegada a la Ciutat Comtal, fidels a aquell punk fresc i vitamínic que un bon dia els va situar al mapa de l'indie britànic dels 80, amb una bateria de hits infal·libles -"Crash" tenia molt més sentit en el marc del Minifestival que en qualsevol radiofórmula on ni tan sols se citen els noms dels artistes que sonen- i amb un boníssim estat de forma. Van dignificar un passat massa vegades ignorat però, en canvi, es van oblidar de defensar un present artístic molt més que reivindicable. Potser per això, i malgrat la innegable solvència del seu directe, la d'ahir no va ser la seva nit.

O potser perquè, poca estona abans, aquell mateix escenari havia estat testimoni de l'adéu de Les Atxes. Quintet barceloní de rock'n'roll tan visceral com esmolat, en la més pura tradició de la Velvet Underground, Television i els Modern Lovers. Amb lletres en català que esquivaven el costumisme de postal i s'alineaven amb la poesia urbana d'uns Surfing Sirles o uns Liannallull. I un directe a prova de bales, solidificat a base de descàrregues memorables en qualsevol escenari que se'ls posés al davant. Finalment, motius logístics n'han forçat la dissolució. El d'ahir era el seu concert de comiat. N'eren conscients i van sortir a donar-ho tot i molt més. Un Últim Vals en tota regla. Un huracà de decibels que explotava en el seu moment de màxima intensitat. Davant d'això, qualsevol hauria perdut la partida sense ni tan sols jugar-la.

Abans, el folk en múltiples vessants havia començat a escalfar la nit més freda d'aquest hivern. Els barcelonins Trees ho van fer des dels racons més sutils d'un so Americana que es va accelerar a la recta final. Els madrilenys coffee&wine van sonar tan fràgils com segurs, reduïts a duet i encapçalats per una Ana Franco amb un discurs més sòlid que el de tots aquells que encara s'obstinen a comparar-la amb ja saben qui. Els castellonencs Pleasant Dreams van combinar ecos mediterranis amb envolvents capes de distorsió i overdrive. I el duet londinenc Amor de Días sumava un currículum amb noms com els de The Clientele o Pipas. Més enllà d'això, al seu folk sedós encara li falten matisos per a deslligar-se de tal herència i brillar amb més força en un cartell com el d'ahir.

Dit tot això, m'agradaria felicitar un any més als organitzadors del Minifestival. Pel seu compromís amb la música, amb qui la fa i amb qui l'escolta. Per la seva empenta, la seva dedicació i la seva constància a l'hora de picar pedra on calgui perquè una iniciativa com aquesta es mantingui viva durant 18 anys -i tant de bo en siguin molts més-. Per acostar a casa nostra propostes que difícilment podríem degustar enlloc més, però a la vegada apostar per un talent local que massa sovint ens passa desapercebut malgrat tenir-lo davant mateix dels nostres nassos. Per la seva vocació de proximitat i d'oferir excel·lència a preus populars. I per seguir demostrant, en temps de macrofestivals i xifres mastodòntiques, que al pot petit hi ha la bona confitura.


Les Atxes.

The Primitives.

The Trees.

coffee&wine.

Pleasant Dreams.

Amor de Días.


dissabte, 23 de febrer de 2013

Electricitat

BRIGHTON 64
Music Hall, Barcelona
22 de febrer de 2013

"Esta vez va en serio". És el títol del nou disc de Brighton 64. El de retorn. El que els torna a situar al centre d'una escena barcelonina que mai s'ha pogut entendre sense formacions com la que encapçalen els germans Gil. I sí, va molt, però molt en serio. El concert d'ahir va ser el més potent que han ofert a la seva ciutat en molts anys -va superar fins i tot el de fa dos mesos a l'Heliogàbal-. Per intensitat -allò sí que era high energy-, per repertori -de "Barcelona Blues" a "Solo hasta el final", passant per "Ponte en marcha para mi" i "Igual, nos da igual"- i per actitud -quan saltaven i corrien per l'escenari semblava que no haguessin passat els anys-. I un final totalment improvisat en què "La Casa de la Bomba" va desembocar en "Haz el amor", mentre Albert Gil tocava entre el públic, li passava la guitarra a Ferran Feroza (Chest) i aquest acompanyava el grup des de les primeres files. Amb la Gibson escopint espurnes. Electricitat. Rock'n'roll. I rebutgin imitacions.







divendres, 22 de febrer de 2013

Fotos del ayer

Me marché del apartamento de mi madre sorbiéndome la nariz, congestionada por mis pequeñas piruetas de cumpleaños en torno a la condición mortal. Se trataba de un estado de ánimo muy apropiado para un cumpleaños, pero entonces empecé a obsesionarme con cómo se me podía haber olvidado aquel pastel de cumpleaños. Me di cuenta de que no conseguía ubicarlo entre mis recuerdos. Lo único que recordaba era la foto que le habíamos hecho al pastel; ni la sensación del glaseado rosa y blanco en la boca, ni el trago de leche fría que sin duda di luego. Y sí, claro, podía rememorar el sabor de un pastel dulce, pero eso constituía apenas un sucedáneo genérico, un engaño. Lo único que queda de ese pastel es una foto en algún álbum perdido. Y no, tener una foto no sirve de nada. De hecho, creo (sé) que las fotos han acabado con nuestros recuerdos. Cada vez que hacemos una foto, nos olvidamos de grabar ese momento en la memoria, en nuestras neuronas. Cuando hacemos una foto nos libramos en cierto modo de tener que recordar. "Voy a sacar una foto para recordar este momento." Pero lo que haces en realidad es dejar ese momento fuera de la jurisdicción del cerebro y relegarlo a una Polaroid, o a un papel Kodak, pequeños recuerdos medio desintegrados, pegados en álbumes. Tan fáciles de perder, olvidados en cajas amontonadas en un garaje húmedo. O sepultarlo en alguna carpeta de un dispositivo digital enorme, a la espera de que alguien lo abra. Lo que has hecho es posponer el acto de mirar y, con ello, la conexión real con el momento; lo único que te queda es un recuerdo de segunda generación, el recuerdo de un hecho que en realidad no es más que el recuerdo de una fotografía de ese hecho. No se trata de un recuerdo auténtico y profundo, sino de uno falso y fugaz, y tu cerebro ni siquiera nota la diferencia.


DANA SPIOTTA. "Stone Arabia" (2012)
Trad.: Carles Andreu



Sí, jo també vaig tenir un fotolog.

Per cert, el pastís al qual es refereix el personatge era una reproducció sobre massapà de la caràtula d'"Aladdin Sane" de Bowie. El que una mare pot arribar a fer per una filla.

dijous, 21 de febrer de 2013

La Estrella de David - ARCO Rock (2013)

Perquè aquesta suposada democràcia nostra és en realitat una broma de mal gust. Perquè els dos partits que s'alternen al poder són al capdavall dues cares de la mateixa moneda -o més ben dit dues creus-. Perquè tot plegat fa més fàstic que vergonya. I perquè em sembla coherent que els músics es mullin. M'agradaria aplaudir la iniciativa de La Estrella de David -el projecte personal de David Rodríguez (Beef, La Bien Querida)-, que ha transformat la moneda en single i l'ha penjat al seu compte de Bandcamp. Dos temes, "El PSOE" i "El PP", per a dir les coses pel seu nom. I un pallasso a la caràtula, perquè tot plegat quedi encara més clar. Tampoc té desperdici el text firmat pel propi Rodríguez i penjat a Bandcamp juntament amb el single:

Estas dos canciones iban a formar parte de un single para la colección 'Dedicatessen', del sello discográfico Jabalina. Finalmente no se editarán ahí. Tanis, el responsable del sello, me dijo que prefería no editarlo. No sabía a quién pedirle los permisos para que aparecieran los discursos que se oyen en la canción 'El PSOE'. Ese argumento, que a mí de una candidez asombrosa tal y como está el patio, lo respeto porque, joder, la edición corría de su parte. Son sus dineros. Es su Capital. Él sabrá. También lo respeto porque siempre que coincidí con Tanis me trató con mucha amabilidad y dulzura. Y yo soy una persona muy necesitada de afectos. Eso sí, hubiera entendido mucho mejor que me dijera que las canciones le parecen un rollo. Eso no se lo hubiera podido discutir. El argumento de los derechos sí que se lo discutí. Por lo de la candidez.
Reírse del PP y del PSOE está tirao. Me daba mucha rabia reírme sólo de estos dos. No resulta nada difícil tomarse a broma las puestas en escena de nuestra democracia. Me parece muy barato echarme unas risas exclusivamente a costa de estos dos grandes partidos que tan difícil es tomarse en serio. Pero ahí va. La lista de cosas risibles es larguísima. Yo doy risa. Todo lo que me rodea da risa! No sé por qué cojones ando siempre deprimido. Eso de la risoterapia también va a dar risa. Últimamente, todo me parece una mierda menos el 'Zeit' de 'Tangerine Dream'. A ver si se me pasa.
Al principio quise llamar al single 'Vocación y transparencia' (ese nombre se le ocurrió a Sergio Pérez) pero, a última hora, y después de escuchar al grupo Reserva Espiritual de Occidente (vengo de comprarme el disco), se me ocurrió que se podía llamar 'ARCO Rock'. Las cuelgo en internet especialmente porque creo que Marina Gómez está maravillosa en 'El PP' y quería compartirla. La del PSOE es la monserga de siempre. Os puede gustar mucho si no conocéis a los Fall. No sé, quizá mola también. Y ya está. Escribí un manifiesto de cuatro páginas explicando la movida pero era un coñazo. Este texto que acabo de escribir sobre la marcha también me lo parece. Y no pienso ni volverlo a leer para su corrección.





Los Huéspedes Felices - Tipos Normales con Guitarras Eléctricas (2012)


M'agrada que un grup es digui Los Huéspedes Felices. M'agrada que titulin el seu recopilatori definitiu "Tipos Normales con Guitarras Eléctricas" (2012, Clifford Records). I que la caràtula tingui ecos del "Piknik Caleidoscópico" de Los Negativos, i que les coordenades sonores també naveguin pels oceans del folk-rock, la psicodèlia i el pop d'arrels sixties. M'agrada que el recopilatori inclogui gravacions de tota la història del grup, incloent aquelles demos mai editades oficialment. Aquells documents sonors que la banda repartia als concerts, o bé entre amics i coneguts, i que tenen aquí el mateix valor que les que un dia van comptar amb la difusió d'un segell discogràfic. I m'agrada que l'editin en vinil, amb extenses notes a la cara posterior de la carpeta, tal i com es feia abans. I ja posats, que incloguin l'edició en cd a la mateixa funda del vinil. Però sobretot m'agrada descobrir cançons com "Cada día", "Doctor Esquerdo", "Pennyroyal Park" o aquella delícia instrumental que és "Frecuencia intermedia". Cançons facturades, evidentment, per tipus normals amb guitarres elèctriques. I els seus corresponents pedals. I bateries. I harmonies vocals. I teclats. I un gust innat per la innocència pop més eterna. M'agraden.









Audio: "Cada día" - Los Huéspedes Felices

dimecres, 20 de febrer de 2013

Kevin Ayers (1944-2013)


KEVIN AYERS
(1944-2013)

R.I.P.




Audio: "Stranger in Blue Suede Shoes" - Kevin Ayers

Red Headed Stranger

Vi la foto de una mujer pálida y pelirroja en la portada de una página web de noticias que visito con frecuencia. Parecía confusa y mayor, tendría unos cuarenta años, pero mal llevados. El titular decía: MADRE ARRESTADA POR ENTRAR EN UN BAR CON UN BEBÉ DURANTE UNA TORMENTA DE NIEVE. Abrí el link: la mujer tenía una expresión tan vulnerable que no me quedó más remedio. Tampoco es que se tratara de una noticia insólita, era la típica historia banal que publican los periódicos sensacionalistas. La noche de Año Nuevo, una mujer había entrado en un bar con su bebé de dos semanas. Había pillado una buena borrachera, alguien había llamado a la policía y le habían quitado el bebé. Sin embargo, por lo que fuese aquella historia desató algo en mí. Me la imaginé caminando un kilómetro hasta llegar al bar, entre la nieve, con el bebé colgando sobre el pecho, debajo del anorak. Quiere echar un trago, es Año Nuevo y apenas ha empezado a sentirse como una persona después del parto. Por eso sale con su bebé a pesar de la nieve y el frío glacial; por eso recorre un kilómetro con un recién nacido a cuestas. Qué inconcebible. Pero a lo mejor la mujer es consciente de que es alcohólica y piensa que ir hacia el bar caminando es más prudente que hacerlo en coche. A lo mejor incluso imagina que está siendo responsable. O a lo mejor simplemente no tenía a nadie que la llevara, ni coche, ni alcohol. Simplemente se convenció a sí misma de que necesitaba que le diera un poco el aire. Se dijo que al bebé lo tranquilizaría salir a dar un paseo, que a los dos les convenía airearse un poco. Y a lo mejor de pronto "se encontró" delante de su bar favorito y entró para enseñar el bebé, y ni siquiera llegó a plantearse directa o claramente que pudiera emborracharse. A lo mejor.
La imaginaba en el bar, sujetando al bebé contra su pecho con una mano, mientras con la otra levantaba la copa. (El breve artículo decía que "la mujer bebía con el bebé en brazos, lo que alarmó a algunos clientes"). Eso es lo que me mata: no hay duda de que al principio, mientras se emborrachaba, estaba alegre y entusiasmada. El barman y algunos de los clientes le hacen gorgoritos al bebé, es posible incluso que alguien la invite a un trago para felicitarla. Ella se siente bien y disfruta de las atenciones. Abraza al bebé, que sigue durmiendo, y se toma otra copa. Y entonces va un paso más allá. La veo perfectamente, el pelo rojo le cae sobre la cara mientras empieza a hablar demasiado deprisa, demasiado alto. Arrastra ligeramente las palabras, no advierte la incomodidad en el rostro de los demás. Se tambalea levemente, esboza una sonrisa borrosa, tiene la cara encendida y aliento a ginebra. Eso es lo que me fastidia: que no se da cuenta de que poco a poco el bar va volviéndose contra ella. Se ha convertido en un espectáculo espantoso, atroz, pero aún cree que lo que pasa es otra cosa. El malentendido por su parte y luego el momento exacto en el que percibe la desconexión. Ha empezado a tropezar, el bebé se ha despertado y ella dice que tiene que volver a casa y darle de mamar a su hijo. Un cliente preocupado llama al 911. El artículo decía también que al llegar la policía la mujer le estaba dando el pecho al bebé. No puedo imaginar la escena, el bebé que llora, la mujer borracha que intenta amamantarlo para aplacar su hambre, el bebé que rechaza el pezón y la leche que se derrama, la perspectiva del largo y frío camino a casa, y el resto del bar que presencia su fiasco. Y entonces llegan los polis y rescatan al niño. La madre casi no se tiene en pie, reducida a un vergonzoso despojo humano.
Una historia tonta como ésa puede volverme loca, acabar conmigo. Aunque nunca he hecho nada tan bestia como lo de esa mujer, puedo imaginarme perfectamente que soy ella. Creo que tiene que ver con la necesidad de compañía, con la ineptitud como madre, con el derrumbe absoluto de la protección y la dignidad propias. Cliqué sobre la foto y la amplié para fijarme en la cara. Noté que me sonrojaba y se me empezaba a hacer un nudo en la garganta. Busqué el nombre de la mujer y encontré otro artículo en otra página de un medio sensacionalista. La noticia iba acompañaba de la misma foto, la única foto que quedaría de aquella mujer, para siempre. Pero no era solo ella: era también el pobre poli que había tenido que llevarse al bebé, el barman que le había servido las copas y luego había presenciado todo lo demás cada vez más incómodo, la gente que había sentada junto a ella en la barra... Aunque sobre todo era la mujer, con su cara pálida y huesuda, y aquel pelo largo y rojizo. Y sí, naturalmente me daba pena el bebé, pero es que a todo el mundo le da pena el bebé. No, a mí también me dan pena el resto de los adultos involucrados, sofocados y culpables, que más tarde relataron la historia a sus amigos, aunque sin ser completamente sinceros sobre el papel que cada uno de ellos había desempeñado en el desenlace.


DANA SPIOTTA. "Stone Arabia" (2012)
Trad.: Carles Andreu


dimarts, 19 de febrer de 2013

Gira catalana de LACH!


Massa punk per ser folk i massa folk per ser punk. Parlar de l’antifolk és parlar de LACH. Tota una institució de la música independent nord-americana que a principis dels 80 va donar el tret de sortida d’aquest moviment des d’un soterrani de Nova York. Ho va fer a través de l’Antifolk Fest i de The Fort, un club clandestí que amb els anys s’establiria al cèlebre Sidewalk Cafe. Va ser allà on l’antifolk va esdevenir bressol de figures com Beck, Regina Spektor, Jeffrey Lewis o els Moldy Peaches. Paral·lelament, va editar una sèrie de discos que amb el temps han esdevingut obres de culte i on han participat membres de grups com Television. Instal·lat des de fa un parell d’anys al Regne Unit, va enregistrar el seu darrer àlbum en un hangar abandonat de la Royal Air Force sota la producció de tot un Neil Halstead (Slowdive, Mojave 3). El resultat, “Ramshackle Heart” (2011), és possiblement el seu millor disc a dia d’avui. I tot un tractat de folk-punk fresc, directe i amb un dolç regust analògic. Aquest mes de març visita Catalunya per primera vegada en una minigira que promet ser històrica. Aquestes són les dates:

 Dijous 7 de març @ Espai Mediterrània Fòrum, Palafrugell (Girona)
Divendres 8 de març @ Cafè El Cercle, Girona + The Missing Leech
Dissabte 9 de març (12,30h.) @ Luchador Records + Sam Destral + Oddz 'n'Ends DJs, Barcelona
Dissabte 9 de març (23,30h.) @ Restaurant-Llibreria Anònims, Granollers (Barcelona)
Diumenge 10 de març @ Ca La Samsona + Sickbrain, Manresa (Barcelona) 
Dilluns 11 de març @ Figueres (Girona) * secret show 



“Les arrels de la cançó moderna: Dylan, Barrett, Nick Drake i Lach!” (Time Out London). 

“Lach és l’arquitecte de l’antifolk. Un concepte poc definit on conflueixen guitarres acústiques i actitud punk, com si Bob Dylan i Patti Smith tinguessin una cita al Lower East Side. Una institució de Manhattan” (New York Times). 

“El millor guitarrista punk des de Johnny Ramone” (Billy Ficca de Television). 

“El millor compositor de cançons” (Adam Green). 






Laurelin Kruse - Winter in Mind (2013)

Laurelin Kruse, tota una jove promesa originària de Colorado i establerta actualment a Brooklyn. Fa dos anys es va autoeditar un disc de debut, "No Town", que apuntava molt amunt. El va presentar l'estiu de 2011, autogestionant-se en solitari i amb tan sols 21 anys dues extenses gires, una per Europa i una altra pel sud-oest dels Estats Units. La primera la va portar al desaparegut Macondo Bar de Barcelona, amb el gran Dani Parker com a teloner i un concert que a aquestes alçades m'atreviria a qualificar de clàssic. Un any més tard penjava al seu compte de Soundcloud dos temes del que seria el seu segon àlbum, "Jupiter" i "Nervous Human", dues passes de gegant respecte a les fites assolides a "No Town". I enguany, després d'una espera que s'ha fet eterna i d'una exitosa campanya de crowdfunding, ens lliura per fi l'àlbum en qüestio. "Winter in Mind". Sis temes on la nord-americana destapa definitivament una potència creativa que va a l'alça. Es mantenen les arrels folk i els ecos d'Alela Diane i Neko Case ("Forest Fire" o la citada "Nervous Human"), però el ventall sonor s'amplia amb registres pròxims a la PJ Harvey més pantanosa ("Yarblar", el millor inici de disc que he escoltat en molt de temps) o una nocturnitat on els fantasmes de Chris Isaak i David Lynch volen al seu aire ("Jupiter" i "Down", dos dels plats forts de l'àlbum). No ho dubtin, "Winter in Mind" és la primera petita gran sorpresa musical de 2013. I l'argument definitiu a favor d'una Laurelin Kruse que, ara sí, es perfila com una entitat única i un valor molt més que segur.

Laurelin Kruse al Macondo, 18 de juliol de 2011.




Audio: "Yarblar" - Laurelin Kruse

dilluns, 18 de febrer de 2013

Recomanació: 18è Minifestival de Música Independent

The Primitives.
Molts vam conèixer els Primitives a través de "Crash", un d'aquells hits radiofònics que tothom ha cantat alguna vegada sense conèixer-ne l'autor. Una llàstima, perquè la formació de Coventry té una història realment apassionant, èxits i reconeixements al marge. De pilars de l'indie britànic com a exponents del que es va anomenar C-86, a una reunió que -contràriament al que sol passar en aquests casos- va començar gairebé des de zero. Amb concerts en locals petits, amb un disc -"Echoes and Rhymes" (2012)- on reivindiquen temes obscurs de grups que els agraden, i treballant amb discogràfiques independents com Elephant. Probablement per això siguin els més adequats per a encapçalar el MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT. Un festival de proximitat, amb vocació ciutadana i més adreçat al melòman que als consumidors compulsius de cervesa. Un festival organitzat des de fa 18 anys per i per a gent que estima la música sense condicionants. I una programació que enguany aposta fort pels valors autòctons: Les Atxes -en el que podria ser el seu darrer concert-, The Trees i Xiu Xiu Plàstic representaran l'escena barcelonina i compartiran escenari amb els castellonencs Pleasant Dreams i els madrilenys coffee&wine, a més dels londinencs Amor de Días -amb components de Pipas i The Clientele-. Aquest dissabte, 23 de febrer (20,30h.), a l'Espai Jove Les Basses de Barcelona (c/. Teide, 20 - metro: Vilapicina). Sense macroescenaris. Sense patrocinadors més que qüestionables. Sense zones VIP. Sense elitismes. Sense preus impossibles. I amb música, molta música.





Recomanació: Brighton 64 en directe


L'escena barcelonina no es pot entendre sense BRIGHTON 64. La banda dels germans Albert i Ricky Gil és molt més que el màxim referent de la música mod a nivell estatal, és un grupàs de power pop, rock'n'roll i rhythm & blues que ha marcat diverses generacions amb himnes com "La Casa de la Bomba" o "Ponte en marcha para mi". Després de celebrar el seu 30è aniversari, presenten "Esta vez va en serio" (BCore, 2012), un disc de retorn que ha produït tot un Santi Garcia i on el quartet barceloní sona més fresc i vital que mai. El presentaran aquest divendres, 22 de febrer (20,30h.), al Music Hall de Barcelona (Rambla Catalunya, 2-4 - metro: Catalunya/Passeig de Gràcia).






Tony Sheridan (1940-2013)


TONY SHERIDAN
(1940-2013)

R.I.P.





Audio: "My Bonnie" - Tony Sheridan with The Beatles

Blancanieves


No m'agrada parlar de premis i guardons, perquè em semblen tan buits com la indústria que els atorga. No m'agrada parlar de xifres, perquè crec que l'art ha de trobar-se per sobre d'un concepte tan fred com aquest. Però sí que m'agrada parlar de cinema. De qui el fa i de les històries que explica. D'allò que diu i d'allò que transmet. De la Blancaneus de Berger i la seva expressivitat en blanc i negre. De la serenitat amb què una noia humil acaba derrotant l'avarícia d'una tirànica madrastra. Carmen contra Encarna. Blancaneus contra la Madrastra. Ada Colau contra Beatriz Talegón. La serenitat de qui no té res a perdre contra la vanitat de qui ofereix pomes enverinades.

diumenge, 17 de febrer de 2013

Una escena de metro II


Barcelona Clot-Aragó. El passadís que connecta l'andana de Rodalies amb la parada de metro de la línia 1. Una noia de veu tímida però molt potent canta blues. S'acompanya d'una guitarra espanyola que fa sonar també amb timidesa i potència a la vegada. De tant en tant, algú deixa caure unes monedes a la funda de la guitarra, però són quatre gats. No és que ho faci malament, al contrari. De vegades els grans artistes es troben als llocs més insospitats, com per exemple aquest passadís fred i guarnit amb fluorescents de blanc quirúrgic. Un lloc que no convida precisament a aturar-s'hi. I menys a qui té els minuts comptats per pujar a un tren. I menys en una ciutat on arts com la música són cada vegada -i mai millor dit- més subterrànies. Però la noia no para de tocar. I ho fa cada cop amb més ganes. I quan s'acaba la cançó, l'aplaudeixo. Les cares aspres i neutres que fins ara l'han ignorat sistemàticament, em miren. I ho fan amb una barreja de sorpresa, curiositat i la sobèrbia de qui veu un freak en qualsevol individu que vagi més enllà de la norma. Que aplaudeixi on se suposa que ha d'imperar un silenci tens. Que s'aturi a contemplar on se suposa que cal caminar en ramat. Que s'emocioni. Que visqui més enllà de la crisi i la caixa tonta. M'és igual. Segueixo aplaudint perquè crec que s'ho mereix. Perquè si hi ha qui aplaudeix a milionaris que claven puntades de peu a una pilota, també es pot aplaudir a qui pica pedra al metro amb cap més argument que un talent incontestable. Aleshores comença a versionar un tema de Neil Diamond i, ara sí, li tiro les monedes de rigor i segueixo el meu camí. Amb la seguretat que he invertit correctament el temps i les monedes.

Sí se puede




Barcelona, 16 de febrer de 2013

No es tractava només de reivindicar el dret a l'habitatge -recollit en aquella mateixa constitució que tantes palles mentals inspira a tants polítics espanyols, només quan a ells els interessa-. Es tractava de dir-los que n'estem farts. D'ells. De la seva política de pa sucat amb oli. De la seva corrupció. De les seves mentides. Dels seus eufemismes. De la seva demagògia. I d'un model econòmic que no s'aguanta per enlloc. Quan estudiava, se'm van explicar moltes vegades les raons de la caiguda del comunisme, i les vaig entendre. Suposo i espero que, en un futur no gaire llunyà, també s'explicaran a les aules les raons de la caiguda d'aquest model de capitalisme salvatge, injust i insostenible. Mentrestant, seguirem sortint al carrer. Perquè si no ens escolten, no podem fer altra cosa que seguir cridant.

dissabte, 16 de febrer de 2013

Del 'coño' de Tejero al 'coño' de Posada

"¡Procedan a la expulsión, coño!". El president del Congrés dels Diputats, Jesús Posada, perdia el nervis dimarts passat al demanar el desallotjament de diversos membres de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). "¡Procedan a la expulsión, coño!". Quedin-se amb l'última paraula. "¡Coño!". Terme emprat per a referir-se col·loquialment a una part de l'anatomia femenina o bé, en casos com el que ens ocupa, per a expressar frustració, desesperació, nerviosisme, sorpresa, impaciència o tot a la vegada. Posada no és el primer en pronunciar aquesta paraula al Congrés. El 23 de febrer de 1981 ho va fer un homenet verd amb bigoti, tricorni i una visió d'Espanya molt semblant a la que defensa el PP des de ministeris com el d'Educació. "¡Se sienten, coño!", va cridar pistola en mà Antonio Tejero. En el fons i més enllà del seus respectius i sentits "¡coño!", Tejero i Posada fan exactament el mateix: prendre el poder a la ciutadania. Amb males maneres. Un pretenia fer-ho amb el terror de les armes. Els altres, mitjançant una majoria absoluta que algun dia els passarà factura. Per això penso sortir al carrer aquesta tarda. Perquè la PAH ha demostrat aquesta setmana que moure's dóna els seus fruits. Perquè poden expulsar-nos del seu Congrés, però els carrers encara són nostres. Perquè crec que un altre model de societat és possible. I m'agradaria fer-lo realitat.

divendres, 15 de febrer de 2013

Gira de Peter Piek


"I sing it in a song, I paint it on a wall" ("Ho canto en una cançó, ho pinto en un mur"). Tota una declaració de principis per a un artista multidisciplinar com l'alemany PETER PIEK. I és que tant les seves pintures com els seus discos han estat objecte d'elogis allà per on han passat. Sense anar més lluny, el seu darrer treball discogràfic, "I Paint It on a Wall" (2010, Noisedeluxe Records), li ha permès realitzar extenses gires per Europa, Àsia i Amèrica del Nord, a més de tocar en festivals de renom com el South By Southwest d'Austin, Texas. Una col·lecció de cançons amb influències tan variades com la seva paleta de colors i on sobresurt sempre la seva càlida veu de seda. Aquest mes de febrer estarà de gira per casa nostra de la mà de Fressa Ent. Aquestes són les dates:

Divendres 15 de febrer @ Up & Down, Montpellier (França)
Dissabte 16 de febrer @ UBU, Perpinyà (França)
Diumenge 17 de febrer @ La Gramola, Manresa (Barcelona)
Dilluns 18 de febrer @ * secret show, Figueres (Girona)
Dimarts 19 de febrer @ Cafè El Cercle, Girona
Dimecres 20 de febrer @ Mutuo, Barcelona
Divendres 22 de febrer @ Rincón Pío Sound, Don Benito (Badajoz)
Dissabte 23 de febrer @ ArteBar La Latina, Madrid
Diumenge 24 de febrer @ Jazz Cava, Vic (Barcelona)
Dilluns 25 de febrer @ La Goleta, Sant Feliu de Guíxols (Girona)
Dimecres 27 de febrer @ Girona * house show
Dijous 28 de febrer @ La Bàscula, Barcelona

No a la guerra

Foto: El Periódico de Catalunya.
Avui fa deu anys d'allò. Barcelona -i moltes més ciutats de tot al món- al carrer contra una guerra que es preveia tan imminent com injusta, il·legal, absurda i, sobretot, terrible. La de l'Iraq i el suposat arsenal de destrucció massiva. Els ciutadans movilitzant-nos perquè la maquinària militar de Bush, Blair i Aznar no vessés sang en el nostre nom. Perquè no ens crèiem allò de les armes de destrucció massiva -i el temps ens ha donat la raó-. Perquè intuíem que darrere l'èpica de la guerra contra el terror global no hi havia res més que foscos interessos geopolítics de governs i multinacionals -i el temps en ha tornat a donar la raó-. Bush pare va dir que una manifestació a Barcelona no podia condicionar la política exterior dels Estats Units. I no ho va fer, però ens van sentir. I van saber que no ens crèiem les seves mentides, que no volíem jugar al seu joc. Que ens negàvem a sacrificar vides humanes en nom de la nostra pròpia seguretat. Perquè no ens sentíem ni ens sentim més segurs en un món on la força de les armes s'imposa sistemàticament a la raó. I la guerra va esclatar. I molts innocents van morir i segueixen morint. Però allò no va ser un fracàs. Perquè, insisteixo, ens van sentir. I ara, deu anys després i amb tot el que ha passat, podem dir que vam ser-hi. Que vam sortir el carrer. Que vam provar d'evitar-ho. Que vam actuar en comptes de quedar-nos a casa mirant la tele. I que, per malament que quedi dir-ho, teníem raó. Perquè sí, perquè la teníem, òstia. No a la guerra. I no als desnonaments. I no a la corrupció. I no a un sistema que esclavitza les persones en nom de mercats, primes de risc i altres eufemismes. Per això, perquè aquesta crisi també és una mentida -i una autèntica arma de destrucció massiva-, demà hem de sortir al carrer. Perquè els de dalt s'adonin que hi som. Que no ens els creiem. I que no creiem en el model que ens volen imposar. I que no callarem. Recordin: demà dissabte, a les cinc de la tarda, a la plaça Universitat.





Audio: "Fem nostre el carrer" - Dino Ratso

dijous, 14 de febrer de 2013

Capitalisme pornogràfic

Fermin Muguruza.
"Reivindico la desaparició del sistema capitalista. S'han de buscar alternatives: un comunisme autogestionat o, si la paraula comunisme fa por, en busquem una altra. Però la desigualtat actual és pornogràfica". Ho deia Fermin Muguruza en una entrevista firmada per Jordi Bianciotto i publicada ahir per El Periódico de Catalunya. I crec que té raó. Jo no em considero anticapitalista, però sí que estic fart d'aquesta manera d'entendre el capitalisme. D'un sistema on l'economia es troba per sobre de les persones i no al seu servei, i on competitivitat i productivitat són conceptes més importants que solidaritat i cooperativisme. Del neoliberalisme salvatge que ens ha abocat a aquesta situació límit. N'estic fart. I no, jo tampoc sé si comunisme és la paraula adequada, però alguna cosa ha de canviar. Perquè sí, totalment, aquest sistema i les desigualtats que genera són pornogràfics.

Un any

Resulta que aquest blog celebra avui el seu primer aniversari. No sé si hauria de començar a fer salts d'alegria o m'hauria de plantejar vendre'l a un grup mediàtic, agafar la pasta i fugir corrents cap a l'illa deserta on es va amagar Jim Morrison després de simular la seva mort. És broma. Cap grup mediàtic voldria un blog com aquest -per sort-. I Jim Morrison no es va amagar en cap illa deserta, perquè una vegada me'l vaig trobar en un bar de París amb una identitat falsa i uns quants quilos de més. Per tant em limitaré a això, a celebrar-ho. Que tal i com està la cosa, no és poc. O sigui que posem-nos còmodes, bebem i cremem el món perquè és nostre i no dels que manen. I el dissabte sortim tots al carrer i fem-los saber que no els tenim cap por.

Aquest brindis és per la PAH.

dimecres, 13 de febrer de 2013

El bon camí

El president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, diu que les reformes -bon eufemisme per a les retallades socials- aplicades pel Govern espanyol van pel bon camí i que condueixen a la recuperació. El mateix dia, un matrimoni de 68 i 67 anys se suïcida a Mallorca davant la impossibilitat d'afrontar el seu deute amb una entitat bancària. La cancellera alemanya i sheriff accidental de la Unió Europea, Angela Merkel, també valora positivament les reformes de l'executiu del PP i diu que situen Espanya en la direcció correcta. Mentrestant, l'atur assoleix xifres dramàtiques, diverses generacions contemplen un futur inexistent i les execucions hipotecàries estan a l'ordre del dia. No sé què entenen Merkel i Draghi per bon camí, recuperació o direcció correcta. Però aquesta idea d'Europa dista molt de la que se m'ha explicat tota la vida.

Guns, Gangs and Drugs

Jimmie Lee Robinson.
És el problema de devorar música i col·leccionar discos com a necessitat vital. No tens present tot el que hi ha a la teva col·lecció. Dies enrere estava remenant un calaix i vaig topar amb "Guns, Gangs and Drugs", de Jimmie Lee Robinson (1931-2002). Un disc de 1996 a càrrec d'un il·lustre secundari dels dies daurats del blues de Chicago. Feia anys que no havia fet sonar aquest plàstic, i si els haig de ser franc ni tan sols sóc capaç de recordar d'on el vaig treure -probablement me'l comprés a Chicago mateix, farà cosa de deu anys, però no n'estic segur-. El cas és que vaig decidir punxar-lo, copa a la mà -Jack Daniel's, evidentment-, i vaig quedar-me enganxat a detalls que probablement m'havien passat desapercebuts a l'escoltar-lo per primera vegada massa anys enrere. El primer, la producció del tema titular. Pistoles, bandes i drogues. El títol ho diu tot. Un shaker imitant els trets d'una metralleta i Robinson oferint un retrat de la vida al gueto tan acurat com un tema de NWA. El segueix "Parchman Farm" (no confondre amb el tema del mateix títol compost per Mose Allison i versionat per Georgie Fame i John Mayall, entre d'altres). Un cant al temut centre penitenciari de Mississippi sobre un repetitiu ritme pesat, udols à la Howlin' Wolf i unes percussions pseudoindustrials evocant els espetecs del fuet de torn. La cosa es suavitza amb "So Long", una balada amb aires de pop nocturn, evocadora de "Blue Moon" i tantes altres, i es torna a posar a to amb "Houdley Voo Doo Man" i uns ecos gens dissimulats de "Hoochie Coochie Man". I així fins a un total de dotze temes que culminen amb la immensitat de "The Great Lakes". Ignoro si l'àlbum en qüestió es pot localitzar amb facilitat actualment, però haver-lo redescobert va suposar tota una sorpresa. I unes quantes copes de JD a la salut de Robinson, sigui on sigui.






Audio: "Guns, Gangs and Drugs" - Jimmie Lee Robinson

dimarts, 12 de febrer de 2013

La bellesa del sadisme

Per si no en teníem prou amb un monarca que es dedica a caçar elefants a l'Àfrica per a després fotografiar-se orgullós amb els seus 'trofeus', ara resulta que també tenim un govern de sàdics morbosos que gaudeixen contemplant la mort d'un animal innocent. El portaveu del PP al Congrés, Juan Manuel Albendea, es refereia avui a la "bellesa artística" de la tauromàquia per justificar la intenció del seu partit de declarar aquesta barbaritat Bé d'Interès Cultural. En definitiva, llegir un llibre, anar al teatre, escoltar música, visitar un museu o veure una pel·lícula és -segons aquest govern d'il·luminats- un luxe -i com a tal se li aplica l'IVA corresponent-. En canvi, veure com es tortura un pobre animal fins a la mort és cultura. Hi ha coses que només passen en països tan curts de gambals com aquest. També s'ha referit Albendea a obres literàries i pictòriques que gegants com García Lorca, Picasso o Dalí van dedicar a la tauromàquia. Potser ha oblidat el portaveu popular que Picasso també va pintar el Guernica. I que això no converteix un bombardeig sobre població civil en Bé d'Interès Cultural.


Help!

Els Beatles al Shea Stadium, 15 d'agost de 1965.
Els Beatles aïllats en un hotel del Midtown. Corria l'agost de 1965 i els de Liverpool acabaven de començar una gira nord-americana que inauguraria l'era del rock d'estadis amb episodis tan èpics com la seva històrica actuació al Shea Stadium de Nova York. L'hotel era el Warwick, un gratacels sencer a disposició del quartet britànic. Mentre ells hi van ser, ningú més s'hi va allotjar. No és que ells ho haguessin demanat, eren mesures de seguretat imposades per la policia de Nova York. De la mateixa manera que ho era el cordó policial que envoltava l'illa de cases on es trobava el Warwick. Ningú podia entrar-hi ni sortir-ne sense un document que acredités que hi vivia o hi treballava. L'objectiu, evitar que les marees de fans incontrolables transformessin la zona en un camp de batalla. De fet, ni tan sols els propis Beatles podien sortir-ne. Frank Sinatra els havia convidat a sopar, però van haver de declinar la invitació per ordre policial. Els venia de gust assistir a un concert de les Supremes al Copacabana, però la policia ho va impedir perquè l'excursió hauria alterat l'ordre públic de tot Manhattan. La mateixa policia que havia destacat agents a l'entrada de l'hotel i al pis on s'allotjaven els músics per a evitar imprevistos. Un cordó que només van poder trencar -amb acreditacions, és clar- Bob Dylan, Del Shannon i les pròpies Supremes. Fins i tot a Paul Anka se li va denegar l'accés a la planta on es trobaven els Fab Four. Arrest domiciliari en un hotel de luxe. La Beatlemania com a màxim exponent de la irracionalitat humana. I els Beatles, símbols de les llibertats assolides durant els anys 60, presoners de la seva pròpia dimensió a la capital d'un món que els havia divinitzat.







Audio: "Help!" - The Beatles

dilluns, 11 de febrer de 2013

Pel dret a l'habitatge

Perquè TU pots ser el SEGÜENT
Perquè ja n'estem FARTS
Perquè si TOLERES això, els teus FILLS seran els PRÒXIMS
Dissabte, SURT AL CARRER




Escandalós

Diu el senyor Xavier Trias, il·lustre alcalde d'un parc temàtic anomenat Barcelona, que el sou del president del Govern és escandalós. Ni més ni menys que 78.000 euros anuals s'embutxaca l'ànima en pena que ocupa aquest càrrec, una quantitat que a mi també em sembla escandalosa, perquè fent un càlcul aproximat he deduït que jo podria viure -mantenint el meu actual ritme de vida- més d'una dècada amb aquests honoraris. Això tenint en compte que a mi ningú em paga cap dieta com les que els polítics sí que perceben. I també em sembla escandalós el sou del senyor Trias, 140.000 euros anuals que gairebé doblen la quantitat que cobra Mariano "Mire usted" Rajoy. Però si a Trias li sembla escandalós tot plegat, és perquè segons ell els polítics cobren poc. En un país on molts ciutadans s'han de considerar afortunats si arriben als 1.000 euros mensuals. I és clar, com que els polítics cobren poc, al senyor Trias li sembla lògic que gairebé cada setmana es destapi un nou cas de corrupció. Perquè si les pobres senyories cobressin més, no els caldria posar la mà a la caixa. I el tio ho diu seriosament. Per tant, suposo que també entendrà que un grup de ciutadans emprenyats saquegin un supermercat. Perquè si aquests ciutadans tinguessin uns ingressos dignes -i per digne entenem molt menys del que cobra qualsevol polític-, tampoc els caldria robar productes de primera necessitat.

diumenge, 10 de febrer de 2013

Tot és merda


Tot és merda. Todo es mierda. En català i en castellà. Era el nom d'una de les comparses que participaven aquest vespre al Carnestoltes de Granollers. El seu principal motiu, una merda gegant decorada amb banderes de tots els partits polítics de l'arc parlamentari -amb excepcions notables que jo també hi hagués inclòs per minoritàries que siguin, cas de Ciutadans-. El missatge no podia ser més clar. I per a acabar-ho d'il·lustrar, la megatifa desprenia desagradables aromes amb forma de vapor -prefereixo no saber la fórmula química emprada pels ideòlegs de tot plegat, però la cosa resultava tan efectista com efectiva-. Al seu pas, la gent es tapava el nas amb cara de fàstic, molts d'ells preguntant-se d'on venia la ferum en qüestió. La metàfora perfecta d'aquest país. Gent fastiguejada que sent la pudor però no és capaç de veure la merda tot i tenir-la al davant mateix dels seus nassos.

dissabte, 9 de febrer de 2013

Sexe, surrealisme i cogombres electrònics

JANSKI + TIM & PUMA MIMI
NAUB1, Granollers
8 de febrer de 2013

Dues propostes tan oposades com complementàries. Poesia expansiva i joguines electròniques passades de voltes. Kiza02 havien caigut del cartell a l'últim moment, deixant a Jansky i Tim & Puma Mimi jugant a dues bandes en el que esdevindria una orgia electrònica amb totes les de la llei. Van obrir Jansky, en la seva primera actuació a Catalunya des de l'edició d'"Un big bang a la gibrella" (2013, Primeros Pasitos), un disc de debut on l'avantguarda digital es dóna la mà amb els ritmes ballables i la poesia carnal i galàctica de Laia Martínez. Versos que aborden el sexe molt més enllà de l'espectre físic ("Fer l'amor sentint Chopin / rescabalar-li tot el sexe al seu piano / ésser la pell que s'escarrufa sota el nacre / i comprendre la fluïdesa dels seus dits", a veure qui supera això) per, tot seguit, traçar impossibles vinyetes de surrealisme còsmic ("La masovera se'n va a l'espai", un hit subterrani a la vegada que una immillorable carta de presentació). El duet suïsso-japonès Tim & Puma Mimi va oferir l'altra cara de la moneda. El mateix format, però una posada en escena molt més desenfadada on hi tenien cabuda traços de trip hop, rap i fins i tot Eurodance. I el més significatiu, aparells de fabricació casolana que transformaven en instruments electrònics les mans d'ambdós components del grup, les Doc Martens de la vocalista o fins i tot un cogombre com els que vostès poden comprar en qualsevol fruiteria. Va ser amb aquest darrer acompanyament com van deconstruir tot un "I Got You (I Feel Good)", de James Brown. Irrepetible.

Jansky.

Tim & Puma Mimi.

Tim i el cogombre electrònic.


divendres, 8 de febrer de 2013

Més gent que es mulla


JOAN COLOMO
NAUB1, Granollers
7 de febrer de 2013

Joan Colomo repassa els seus tres discos en solitari, presenta temes nous, versiona als Surfing Sirles i organitza un caòtic però contagiós concurs on el públic ha de citar el màxim nombre possible de cançons que comencin per la paraula 'Yo'. Tot això, amb la seva guitarra, els seus loops, la seva caixa sònica i el seu despreocupat sentit de l'humor. I improvisant un tema sobre el Cas Bárcenas i l'onada de corrupció que taca aquest país. Perquè el de Sant Celoni parla d'allò que l'envolta. Perquè en uns moments com aquests, certes coses s'han de dir des dels escenaris. Perquè Colomo és dels que es mullen, i això és d'agrair.





Audio: "En re" - Joan Colomo

dijous, 7 de febrer de 2013

L'únic en tot el planeta


"En el passat vaig treure discos i vaig tenir la desesperant sensació que jo era l'únic en tot el planeta que creia en ells. Afortunadament no em vaig deixar acovardir per aquesta sensació i ara sóc aquí". Mark Oliver Everett (Eels), en declaracions a Ruta 66. És clar que sí, Mr. E, és clar que sí.






Audio: "Dog Faced Boy" - Eels

The Machinist (2004)



"El maquinista" és una pel·lícula fosca, inquietant, desconcertant, corrosiva i amb un elevat component de paranoia i desolació. L'individu com a presoner i esclau de les seves pròpies pors. L'ésser humà com a peça insignificant a l'engranatge d'una colossal fàbrica de tons grisos i negres. I més enllà, el buit més infinit. Com el món actual.






Audio: "The Man-Machine" - Kraftwerk