diumenge, 17 de febrer de 2013

Una escena de metro II


Barcelona Clot-Aragó. El passadís que connecta l'andana de Rodalies amb la parada de metro de la línia 1. Una noia de veu tímida però molt potent canta blues. S'acompanya d'una guitarra espanyola que fa sonar també amb timidesa i potència a la vegada. De tant en tant, algú deixa caure unes monedes a la funda de la guitarra, però són quatre gats. No és que ho faci malament, al contrari. De vegades els grans artistes es troben als llocs més insospitats, com per exemple aquest passadís fred i guarnit amb fluorescents de blanc quirúrgic. Un lloc que no convida precisament a aturar-s'hi. I menys a qui té els minuts comptats per pujar a un tren. I menys en una ciutat on arts com la música són cada vegada -i mai millor dit- més subterrànies. Però la noia no para de tocar. I ho fa cada cop amb més ganes. I quan s'acaba la cançó, l'aplaudeixo. Les cares aspres i neutres que fins ara l'han ignorat sistemàticament, em miren. I ho fan amb una barreja de sorpresa, curiositat i la sobèrbia de qui veu un freak en qualsevol individu que vagi més enllà de la norma. Que aplaudeixi on se suposa que ha d'imperar un silenci tens. Que s'aturi a contemplar on se suposa que cal caminar en ramat. Que s'emocioni. Que visqui més enllà de la crisi i la caixa tonta. M'és igual. Segueixo aplaudint perquè crec que s'ho mereix. Perquè si hi ha qui aplaudeix a milionaris que claven puntades de peu a una pilota, també es pot aplaudir a qui pica pedra al metro amb cap més argument que un talent incontestable. Aleshores comença a versionar un tema de Neil Diamond i, ara sí, li tiro les monedes de rigor i segueixo el meu camí. Amb la seguretat que he invertit correctament el temps i les monedes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada