divendres, 15 de març de 2013

Sugar Man

Sixto Rodriguez.
I ahir vaig veure finalment el documental sobre Rodriguez, "Searching for Sugar Man" (2012). I vaig flipar amb l'ésser humà que hi ha al darrere dels dos discos més injustament oblidats de principis dels 70. Un home que, malgrat el maltractament rebut de part de la indústria del disc, ha seguit fent música durant tots aquests anys. A casa seva i amb la llibertat que atorga no fer les coses per diners, fama o autopromoció -una mica com Nick Worth a "Stone Arabia"-. Un pare de família que va transmetre a les seves filles el valor de l'esforç diari, i també el de l'art com a pilar vital de l'existència humana. I un músic que, quan la vida li atorga una segona oportunitat i es troba tocant per les masses gairebé a l'altra punta del món, decideix declinar qualsevol invitació al luxe, mantenir la seva vida humil i seguir llevant-se d'hora cada dia per treballar en la construcció. I donar a causes benèfiques tots els guanys econòmics obtinguts amb la gira en qüestió, sense necessitat de publicitar-ho als quatre vents com farien uns U2 -és una filla seva qui ho explica al documental, no pas ell-. Ho diu clarament una de les seves filles quan li pregunten si el seu pare és ric. No ho és en el sentit material de la paraula, però sí que ho és en molts altres sentits. Un comportament exemplar, el de Rodriguez. I no parlo de música.


L'APUNT
Em sobta la bona acollida que el documental en qüestió ha tingut per aquestes terres, i trobo que tot plegat fa olor de tendència. Sí, ara tothom va a veure "Searching for Sugar Man", i de ben segur que el concert de Rodriguez al Primavera Sound serà un èxit de públic -ara mateix, ho seria fins i tot si toqués en una sala-. Però em pregunto quantes d'aquestes persones s'han molestat a comprar-se com a mínim un dels seus dos discos. Em recorda tot plegat al dia que em vaig quedar sense entrada per veure el documental de La Banda Trapera del Río a l'In-Edit. Quan em van dir que les localitats s'havien exhaurit no m'ho creia. Perquè, no ho dubtin, si tota la gent que hi havia a la sala s'hagués comprat mai un disc de la Trapera, tot plegat aniria molt millor.





Audio: "Sugar Man" - Rodriguez

2 comentaris:

  1. el que fot , realment. és que aquest home va ser re-trobat el 1998.
    El PS s'enrecorda d'ell ara que ha sortit el documental... oportunisme? O... potser nosaltres ja tenim la nostra pròpia radioformula i només escoltem allò que hi ha als cartells dels festivals.
    Com era allò de ... la màgia d'internet ...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quanta raó tens. El Primavera el porta ara, quan el nom ha esdevingut mediàtic a través d'un documental, no pas cinc anys enrere, quan ja s'estaven reeditant discos seus i ell era igual de bo, però no estava en boca de tothom. I sí, el públic de per aquí es mou només pels festivals. Grups que toquen en macroescenaris del Primavera ho acaben fent davant quatre gats quan vénen a una sala. Cada vegada hi ha més gent que va al PS i no torna a presenciar un concert en mesos. I si va al PS és precisament per qualsevol cosa menys per la música (ja se sap: mola molt arribar el dilluns a la feina amb la polsereta encara al braç i uns ulls ressacosos que et permetin presumir de cap de setmana festivalenc).

      Elimina