dimecres, 20 de març de 2013

Una dècada de barbàrie


I avui també es commemora un altre aniversari que no convida precisament a cap celebració. Fa deu anys que ens vam llevar en guerra. De matinada, les bombes havien començat a caure sobre l'Iraq i nosaltres formàvem part de tot allò. En contra de la nostra voluntat, però en formàvem part. Havíem sortit al carrer, havíem cridat No a la guerra, havíem dit per activa i per passiva que no ens crèiem aquella mentida de les armes de destrucció massiva. Però com de costum, el govern del PP no va escoltar la gent i va anar a la seva. Va aliar-se amb els Estats Units de Bush i el Regne Unit de Blair, distanciant-se d'aquella Europa racional que tant havia ferit l'orgull quixotesc d'Aznar en donar-li l'esquena durant l'absurda croada de l'illot de Perejil. I va posar-nos a nosaltres, els ciutadans, en guerra contra uns altres ciutadans, els de l'Iraq, que mai ens havien ni ens han fet res de dolent. I en nom nostre va implicar el país en una acció il·legal, injusta i desproporcionada. La tarda d'aquell 20 de març vam tornar a sortir al carrer, per dir-los que no hi estàvem d'acord, que no volíem formar part de tot allò, que no volíem que es vessés sang innocent en nom nostre. Que la seguretat i la pau no s'assoleixen amb guerra i morts. Però la barbàrie va seguir. Morts, morts i més morts en nom d'uns interessos tan foscos que encara no hem arribat a conèixer del tot. I de les armes de destrucció massiva mai més se n'ha sabut res. Perquè no existien. Perquè tot plegat era mentida. Perquè nosaltres, la gent, teníem raó. Per això avui, deu anys després, el crit de No a la guerra segueix tan vigent com aleshores. Perquè el cost humà d'aquella mentida és incalculable. Perquè allò és un crim contra la humanitat en tota regla. Perquè cap dels seus responsables s'ha assegut encara al banc dels acusats. I perquè el mateix partit que va mentir sobre les armes de destrucció massiva, el mateix que va mentir sobre l'autoria dels atemptats de l'11-M amb finalitats electorals, és el que ara torna a governar-nos. I segueix mentint. Dient que farà coses que no acaba fent, i prometent que no aplicarà mesures que acaba aplicant. I tot, novament, en nom de foscos interessos. Per això cal seguir cridant. No a la guerra. No a les mentides. No a la corrupció. No als desnonaments. No a les retallades. No a un sistema podrit que ja no s'aguanta per enlloc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada