dimarts, 30 d’abril de 2013

Hàbits de lectura

El president bolivià, Evo Morales, ha declarat públicament que no li agrada llegir. Que, malgrat voler-se aficionar a la lectura, encara és incapaç d'acabar un sol llibre dels que comença. Ara bé, aquestes declaracions les ha fet en el moment de firmar una nova llei que vol, precisament, fomentar la lectura entre la població. Una llei que elimina l'IVA i l'impost de transaccions que fins ara s'aplicaven a la compra de llibres, i que sumats permetran rebaixar-ne els preus un 16% -una rebaixa que, a més de fomentar el consum de llibres, serà més efectiva que qualsevol prohibició a l'hora de combatre la pirateria-. Tot el contrari del que va fer l'any passat el govern espanyol, en una nova mostra de menyspreu envers tota manifestació cultural que vagi més enllà de la barbàrie de la tauromàquia. I és que, mentre Morales reconeix que la seva manca d'hàbit de lectura és literalment un "problema", l'il·luminat de Mariano Rajoy proclama orgullós que llegeix abans la premsa esportiva que la generalista. Qüestió d'hàbits, suposo.

dilluns, 29 d’abril de 2013

Els Nens Eutròfics i Bläue a la NAUB1

ELS NENS EUTRÒFICS és un dels grups que millor il·lustren a casa nostra la unió dels versos més aguts i el rock'n'roll més desacomplexat. Encapçalats pel poeta Josep Pedrals, la seva lírica galàctica desfila sobre un discurs sonor que beu d'Umpah-pah i la Dharma de "L'Atlàntida". Presentaran el seu segon disc, "En helicòpter", aquest divendres, 3 de maig, a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Compartiran escenari amb BLÄUE, una jove formació barcelonina amb cançons rodones i ganes de menjar-se el món. Obertura de portes a les 22h. Inici de les actuacions a les 23h. Abans i després dels concerts punxarà un servidor.




Lliçó d'educació

Per motius horaris, bona part del públic d'un concert-vermut acostuma a ser infantil. Un detall que va semblar agradar-li molt a Paul Fuster. Fins al punt de donar un bon consell als més menuts. Després d'ironitzar dedicant-los una cançó titulada "La Santa Collons" ("Us la podeu aprendre i cantar-la aquesta nit als vostres pares") i d'il·lustrar de diverses maneres com pot esdevenir d'absurd el món dels adults, Fuster es va posar seriós i els va recordar que "heu de fer cas als grans, perquè d'ells n'aprendreu molt". Això sí, "apreneu només de qui faci allò que us diu que feu, perquè si ell mateix no us dóna exemple del que us ensenya... aleshores no us està ensenyant res". Tota una lliçó d'educació de la qual hauríem de prendre més nota els adults que els propis infants, especialment en un món on molts pares encara inculquen als seus fills màximes i valors tan distorsionats com que als grans se'ls fa cas perquè són grans, i punt. "Quan un adult us exigeix respecte però no us ofereix a vosaltres el mateix, no li feu cas", va aconsellar-los Fuster. I ho va fer molt bé. Perquè, de la mateixa manera que els infants han de fer cas als grans perquè són grans, els adults també hem de fer cas a uns grans que no solen predicar amb l'exemple. Parlo dels polítics que ens insten a apretar-nos el cinturó -el nostre, no pas el seu-, o dels experts financers que ens diuen que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, després d'haver-se enriquit ells a base d'especulació i pràctiques com a mínim qüestionables.

Paul Fuster en concert-vermut, ahir al Tarambana de Cardedeu.




Audio: "La Santa Collons" - Paul Fuster

diumenge, 28 d’abril de 2013

Vermut en bicicleta

PAUL FUSTER
Tarambana, Cardedeu
28 d'abril de 2013

"Té més mèrit fer una gira de seixanta concerts en bicicleta que vendre 100.000 discos a Madrid". Paul Fuster ironitzava, amb el seu impagable sentit de l'humor, sobre la repercussió de Manel més enllà dels territoris de parla catalana. Bromes a banda, crec que Fuster tenia tota la raó del món. No em malinterpretin: personalment, situo Manel entre el millor que li ha passat en dècades a la música en català. Ara bé, per mi els seus mèrits es troben en els seus discos i les seves cançons, no pas en la quantitat de plàstics despatxats, ni molt menys en el fet d'haver assolit la primera posició en vendes a nivell estatal -fita igualment assolida per productes de dubtosa reputació-. Per tant, sí, em sembla un mèrit superior el fet de realitzar una gira com la que el nord-americà d'origen català està duent a terme aquests dies. I m'és igual si són seixanta, cent, mil o mitja dotzena de concerts -perquè en termes artístics les xifres em semblen tan fredes i buides com les llistes que la premsa musical publica quan s'acaba l'any-. El que valoro és que un músic amb trajectòria i reconeixement utilitzi la seva vocació artística com a vehicle per a promocionar la bicicleta com a mitjà de transport sostenible, al mateix temps que porti el seu art a bars, escenaris petits, sales d'estar i altres espais que rarament figuren als circuits de música en directe.

Aquest migdia ha passat pel Tarambana. Ha arribat tard, perquè les condicions climàtiques no eren les més òptimes per a desplaçar-se a Cardedeu des de La Garriga -on havia tocat la nit passada- pedalant sobre dues rodes i carregat amb una guitarra i un amplificador. Però ho ha fet amb les piles ben carregades. Una hora i mitja de concert-vermut que s'ha basat principalment en els temes de "Repte" (2011), el seu darrer disc, i el primer on canta en català. "Preuat i preuada", "Ja no sap greu", "Com li agrada" o "La Santa Collons" han marcat la tònica a seguir per un Fuster que de seguida ha exhibit el to cordial i distès que el caracteritza. Però també hi ha hagut temps de mirar al passat. I el més important, de reivindicar-lo en un moment en què tants grups anglòfils de casa nostra es passen al català de la nit al dia amb l'únic objectiu de figurar als canals oficialistes. "Abans de fer aquest disc en vaig fer tres més, i encara que fossin en anglès, sóc tan independent com tots vosaltres", ha deixat anar abans de despenjar-se amb una emotiva "Montserrat", rescat d'aquell imprescindible "36 Weeks" (1998). Ha seguit amb "Heart of Glass", corrosiva traslació del clàssic de Blondie al terreny particular del de Minnesota, i ha tornat a "Repte" abans de posar punt i final a un vermut dels que no s'obliden.





Audio: "Montserrat" - Paul Fuster

Jersey Girl

NICOLE ATKINS
BARTS Arteria Paral·lel, Barcelona
27 d'abril de 2013

La vaig descobrir la nit passada, telonejant a Eels a Barcelona. Va sortir a l'escenari tota sola, amb la veu afectada pels excessos de la nit anterior -segons va reconèixer ella mateixa, havia estat de festa per Barcelona- i l'únic acompanyament d'una guitarra de mitja caixa que treia espurnes a cada rascada. La ràbia d'una jove PJ Harvey s'impregna del misteri de Cat Power a la mateixa costa de New Jersey on Bruce Springsteen va picar pedra abans d'omplir estadis a Barcelona. En directe -i sense banda- molt millor que en disc, però escoltin-la si poden, que val la pena.



Audio: "The Tower" - Nicole Atkins

It's Only Rock'n'Roll...

EELS
BARTS Arteria Paral·lel, Barcelona
27 d'abril de 2013

Mr. E i companyia tan en forma com de costum. Hora i mitja de rock'n'roll directe, blues d'elevat voltatge i agradables sorpreses. Reinvencions de clàssics de collita pròpia -"Dirty Girl", "Souljacker Part 1"-, inesperades mirades als cançoners de Fleetwood Mac -"Oh Well"- i Small Faces -"Itchycoo Park"- i dos bisos gairebé inesperats, quan els llums ja s'havien encès, la música de fons havia començat a sonar i bona part del respectable havia abandonat la sala. Obrir-se camí entre l'allau humana que caminava en sentit contrari va valer la pena, sens dubte.

Mr. E i els seus ofereixen dos bisos en temps de descompte.



Audio: "Dog Faced Boy" - Eels

dissabte, 27 d’abril de 2013

Madrid: 25A


Fa dos anys, el Govern espanyol -com a membre de l'OTAN- va participar en una operació militar a Líbia. L'objectiu era donar suport a la rebel·lió popular que desafiava el règim dictatorial de Gadafi. Oficialment no ho feia per a obtenir un tros del pastís que suposen els recursos naturals del país nord-africà -petroli i gas-, sinó en nom de la democràcia i la llibertat que reclamava el poble libi. Aquesta setmana, el mateix Govern espanyol -ara és d'un altre color, però tant li fa- ha mobilitzat les seves forces de seguretat per a evitar que el poble -que demana el mateix que els rebels libis: llibertat i democràcia reals- arribés al Congrés dels Diputats. En altres paraules, s'ha impedit per la força que el poble accedeixi a l'òrgan que teòricament el representa. I el més greu de tot: s'ha intentat comparar el clam popular amb un cop d'estat -mentre els responsables d'un cop d'estat real com va ser el 23-F, es troben tots en llibertat-. Sí, senyors, aquí la tenen. Amb tots vostès, la democràcia del PP. I del PSOE, per molta demagògia que faci des de l'oposició.


dijous, 25 d’abril de 2013

Daniel Romano - "Come Cry with Me" (2012)

Ve del Canadà, i fins fa un parell d'anys descarregava adrenalina al capdavant d'Attack In Black. Actualment és un country singer de la vella escola. Entenent per vella escola els dies previs a la invenció d'etiquetes com country-rock, Americana o alt.country. Els dies en què Nashville encara es trobava a anys llum de tot el plàstic manufacturat que ha produït durant les darreres dècades. Aquest és el seu quart disc, i és totalment apte per a paladars avesats a George Jones i Willie Nelson. No, no s'ha inventat la sopa d'all, però cap necessitat en té si pot parir cançons com aquestes.




Audio: "Two Pillow Sleeper" - Daniel Romano

dimecres, 24 d’abril de 2013

Recomanació: Concert-vermut amb Paul Fuster

Setmanes enrere, l'artesà sònic PAUL FUSTER va començar una gira en bicicleta per Catalunya, amb un doble objectiu: potenciar un mitjà de transport sostenible i arribar a poblacions que normalment no figuren en cap circuit de música en directe. Aquest diumenge, 28 d'abril (11,30h.), estarà a Cardedeu, oferint un concert-vermut a l'espai cultural i gastronòmic Tarambana (c/. Bellsolar, cantonada c/. Barcelona. Entrada gratuïta i gastronomia de proximitat.


Madeleine Peyroux - Careless Love (2004)


La cantant descalça en un carreró. Mirada penetrant des de la cara oculta d'una gran ciutat. El test, la flor caiguda, les totxanes, el paviment mal acabat i la humitat. I jazz vocal que evoca la frescor d'un vespre d'estiu. Saben que aquesta dona cantarà a Barcelona aquesta mateixa setmana?





Audio: "Don't Wait too Long" - Madeleine Peyroux

dimarts, 23 d’abril de 2013

Richie Havens (1941-2013)


RICHIE HAVENS
(1941-2013)

R.I.P.





Audio: "Eleanor Rigby" - Richie Havens

Sant Jordi

Sant Jordi és el dia de l'any en què les llibreries d'aquest país fan la major part del seu negoci. I també és el dia en què tothom qui no acostuma a llegir, compra llibres com si s'acabés al món -i, de passada, col·lapsa els centres de les ciutats-. Si analitzem el resultat d'aquesta equació, no ens hauria de sorprendre que cada cop tanquin més llibreries a casa nostra.

David Safier - Una familia feliz (2011)

Imaginin-se que van cap a casa. Tornen d'una festa que no podia haver anat pitjor i, a sobre, porten posada una disfressa de monstre clàssic del cinema de terror. Imaginin-se que just en aquell moment, es troben una bruixa que els transforma en allò de què van disfressats i tot seguit desapareix sense deixar ni rastre. Això és exactament el que els passa als Van Kieren, un matrimoni mal avingut de classe mitjana i els seus dos fills -ambdós en edat de tocar tant com sigui possible els nassos dels seus pobres progenitors-. Aquest és el punt de partida de "Happy Family" (2011, editat l'any passat en castellà per Seix Barral sota el títol d'"Una familia feliz"), de l'alemany David Safier. El que ve a continuació és un llarg viatge a la recerca de la bruixa de torn, amb secundaris com l'adolescent inadaptada que es dedica a torturar el petit dels Van Kieren, una hippie en edat de prejubilació a qui no li importa recórrer mitja Europa amb la seva Volkswagen farcida de freaks, una banda de motoristes amb cara de pocs amics o el mateix Comte Dràcula. Me l'estic llegint ara mateix, i és la meva recomanació literària per aquest dia de Sant Jordi. O per quan a vostès els roti, que l'any té 365 dies i tots són igual de bons per llegir.





Audio: "We're a Happy Family" - Ramones

dilluns, 22 d’abril de 2013

Chrissy Amphlett (1959-2013)


CHRISSY AMPHLETT
(1959-2013)

R.I.P.





Audio: "I Touch Myself" - Divinyls

Punxes


Punxes
Tentacles
Arrels
Pol·len
Llavors
Vida
Mort
Supervivència





Imatge: Jardí Botànic de Barcelona, 21 d'abril de 2013.

diumenge, 21 d’abril de 2013

Wig Hat - This Came Out of Me (1993)

Una d'aquelles troballes que poc t'esperes. Vaig localitzar aquest compacte la setmana passada en un mercat de segona mà. Valia un euro, es trobava en perfecte estat i la caràtula -tot un monument al mal gust, però no obstant entranyable- em va cridar l'atenció. El fet que portés el logotip de Rough Trade al darrere em va fer acabar de decidir a comprar-lo. I va ser un encert, perquè és tota una joia. He buscat informació del grup, però tot el que n'he pogut esbrinar és que eren nord-americans -no sabria concretar d'on exactament, però l'àlbum en qüestió es va enregistrar a Nova York-, que probablement només van arribar a editar aquest treball i que el seu segell original -Rough Trade tan sols s'encarregava de distribuir-lo a Europa- era Futurist Music -del qual tampoc tinc més referències-. Ignoro si es troba actualment en catàleg -m'atreviria a dir que no-, però si per casualitat en localitzen una còpia, no dubtin a adquirir-la. El que hi descobriran són catorze talls que combinen la frescor del rock alternatiu nord-americà dels 90 amb la urgència del hardcore i una densitat que, d'haver-se gestat al planeta Seattle en aquell mateix moment, els hagués situat en plena galàxia grunge. Sí, senyors, els mercats de segona mà tenen aquestes coses. Les descàrregues digitals, no.




Audio: "Sister" - Wig Hat

dissabte, 20 d’abril de 2013

Nous temes de Late


Ja els he parlat en alguna ocasió de Late. Un grup del Vallès Occidental que practica indie pop sense bateria, influït per gent com Low, Iron & Wine, Sigur Ros, Calexico, Wilco o Arcade Fire. Després d'un període allunyats dels focus -que no pas d'inactivitat-, presenten temes nous al seu compte de Soundcloud. I val realment la pena que hi parin atenció perquè, si encara no ho han fet, descobriran una de les propostes més fresques i reivindicables de la perifèria barcelonina.






Audio: "The Way Back Home" - Late

divendres, 19 d’abril de 2013

Quin país


S'ha llevat ben d'hora aquest matí
per aixecar el país
O això és el que feia ara fa uns anys,
just quan es va comprar el pis

Té a la venda els seus dos cotxes,
no en té prou amb produir
La ressaca dels noranta
s'ha fet llarga al seu país

I ara i fins i tot s'escolta
als polítics clandestins
que, a la barra del bar,
parlen de la nova prima de risc

S'ha enllustrat bé les sabates,
paga el bus, baixa a l'INEM
Rep una trucada al mòbil nou
d'una noia que li ven

Un paquet d'esports per cable,
el Sant Greal i un nou destí
Per un mòdic preu la vida
adquireix un nou sentit

I ara fins i tot respecta
els discursos sindicals
que els vells, als bancs de la plaça,
criden enfront del capital

I ara fins i tot gemega
de plaer quan va sentint
que per salvar les finances
han d'ensorrar un altre país

I així anem enterrant
tot l'estat del benestar
Concepte decadent,
com "Imperi" o "Occident"


"Quin país" - La Brigada (2012)

dijous, 18 d’abril de 2013

Entussiasme i vísceres

Fermin Muguruza.
No és la primera vegada que ho dic. Oriol Rodríguez és ara mateix una de les meves firmes preferides del periodisme musical que es fa a casa nostra. Els seus articles a Rockdelux defugen el to que impera massa sovint en aquest ofici, el d'una pretesa superioritat moral o acadèmica per part de qui firma articles sobre música. Les seves crítiques contenen entussiasme i vísceres on d'altres només aporten acumulacions de dades que parlen més del seu hipotètic coneixement que de l'objecte de la crítica. Les seves entrevistes gairebé trenquen la barrera entre el lector i la conversa que ell manté amb els entrevistats. I, quan cal, no dubta a treure aquella vena de fan que la resta tan s'escarrassa a dissimular. Com a mostra, el dia que va passar amb Fermin Muguruza i que relata a l'edició d'abril de Rockdelux. L'exlíder de Kortatu i Negu Gorriak visitava Barcelona amb finalitats promocionals i per a realitzar un concert-debat, i Rodríguez va esdevenir-ne l'ombra. Ho explica amb la passió de qui ha mamat durant tota la vida la música del d'Irún, reconeixent els nervis inicials i deixant anar emocions en comptes de seguir un manual d'estil i voler semblar de pedra. Un dels moments definitius? El darrer paràgraf de l'article: "Hores més tard, quan finalitza el concert, haig de marxar escopetejat si no vull perdre l'últim tren que em porti a casa, cosa que m'impedeix acomiadar-me d'ell. Potser sigui millor així: sóc extremadament tímid i no m'he preparat cap frase per aquest moment". L'últim tren i les presses per agafar-lo. Una sensació que coneixem prou bé tots els usuaris d'una xarxa de transport públic que -irònicament i en contra del que passa a la resta d'Europa- no s'adapta als horaris de la ciutat i les seves rodalies, sinó que ens obliga a nosaltres a adaptar-nos als seus.

dimecres, 17 d’abril de 2013

Recomanació: Planta't

Permetin-me avui que els faci una recomanació no musical. El Jardí Botànic de Barcelona serà escenari, aquest diumenge, 21 d'abril (de 10 a 19h.), del PLANTA'T. Una jornada festiva de portes obertes que celebrarà l'arribada de la primavera amb una mostra de productes ecològics i de proximitat, exposicions, projeccions audiovisuals, diàlegs i diverses propostes lúdiques. Perquè si volem que les coses comencin a canviar, més ens val substituir la competitivitat i la productivitat per la proximitat i la sostenibilitat. I perquè, afortunadament, les ciutats són molt més que asfalt i ciment.




Joves, feliços i radiants


Com som patidors de mena sentim devoció
per tots els nous cantautors
Tant hi fa que siguin country, que tirin pel folk
o per la Nova Cançó

Ara bé, Wilco no ens molen perquè s'han forrat
Ens van més Iron & Wine
Es veu que el Sam dóna classes,
quan no està girant, de cine experimental

Ens hem deixat créixer les barbes, era de rigor
Hem plagiat el 'Blonde on Blonde'
Admirem Bonnie 'Prince' Billy
Els seus passos són salvació dins la foscor

Amb lo bé que estàvem
quan anàvem junts de farra
Tot el dia escoltant pop i electro
Tan joves, feliços i radiants

Vam trobar refugi en una cabana, al Penedès
No hi vam passar un bon hivern
Tot i que no ens moli gaire ens aniria bé
conèixer a la Russian Red

Hem tret una nova demo, aquesta ha de petar
Dos amics l'han elogiat
Ara esperem torn, pacients, a l'Hèlio, per tocar
Allà ens hem de consagrar

Amb lo bé que estàvem
quan anàvem junts de farra
Tot el dia escoltant pop i electro
Tan joves, feliços i radiants


Ho canten La Brigada a "Joves, feliços i radiants" -tema inclòs al seu darrer disc, "Incerta Glòria" (2012)-. I sí, per desgràcia és cert, tot plegat. Qualsevol dia tocarà una altra cosa, però ara mateix toca folk. Toca ser patidors de mena perquè sí. Toca reivindicar "Blonde on Blonde" i Bonnie Prince Billy com qui ha descobert la sopa d'all. Toca deixar-se barba i enregistrar demos amb cap més objectiu que petar. I, cada vegada més, toca renegar de grups com Wilco -i qui diu Wilco, diu Manel-. No perquè s'hagin forrat, que en això ni tan sols hi hem arribat a pensar, sinó perquè toquen en teatres i el seu volum de públic va més enllà de la nostra secta particular. Un pecat imperdonable quan l'esnobisme i la frustració esdevenen criteri.

dimarts, 16 d’abril de 2013

Recomanació: El Dia de les Botigues de Discos

No cal haver llegit -o visionat- "Alta Fidelitat" per a adonar-se de la importància de les botigues de discos. Establiments amb un valor que va molt més enllà del simple intercanvi comercial. Un valor social que mai tindrà cap portal de venda online ni de descàrregues digitals. El d'un espai on descobrir tresors enterrats i intercanviar experiències, coneixements i impressions amb la sempre reivindicable figura del botiguer-amic. Aquell venedor pròxim que et coneix perfectament, a tu i als teus gustos, que sap aconsellar-te i descobrir-te discos que t'acabaran acompanyant tota la vida. I que a sobre gaudeix fent-ho. El valor de tenir a les mans un objecte tangible i de proporcions màgiques. D'endur-te'n una joia i recórrer el camí cap a casa amb impaciència, tot inspeccionant-ne l''artwork, fins que finalment el punxes i esclates de plaer.

Per a reivindicar tot això, les botigues de discos de Barcelona celebraran aquest dissabte, 20 d'abril el RECORD STORE DAY i el DÍA DE LAS TIENDAS DE DISCOS. Durant tot el dia, establiments com Luchador Records, Discos Juandó, Disco 100, Discos Paradiso o Discos Revólver vendran llançaments editats expressament per a commemorar aquesta jornada, i acolliran actuacions en directe de formacions com Els Surfing Sirles, Aliment, The Missing Leech, Sexy Bicycle, Albufera, Tori Sparks, Wild Honey o Naturalesa Salvatge, entre molts d'altres. Més informació:




Cançons sense mastegar

"De jove escoltava NOFX, Bad Religion i coses així. Després Refused i bandes de hardcore; milions d'aquestes, i les de Barcelona dels noranta. Cassetes de mil bandes d'aquí". Joan Pons (El Petit de Cal Eril) explica com va entrar a la música a través del punk, i de passada ens recorda el pes que el hardcore va tenir en la formació de l'escena indie catalana tal i com la coneixem avui. Ho fa en una entrevista que condueix Jordi Bianciotto i que Rockdelux publica aquest mes d'abril, i on també explica per què no li agrada parlar de les seves cançons amb la premsa. "Crec que faig una putada a l'oient. Jo prefereixo descobrir quelcom i que ningú em digui què haig de pensar. Quan vull que s'entengui, ja s'entén. I si no, és perquè no vull que s'entengui, i que la gent pensi el que vulgui. Mastegar massa les coses els resta màgia i profunditat". Bob Dylan va dir fa molts anys quelcom semblant. I hi estic totalment d'acord. Demanar-li a un músic que expliqui de bones a primeres el significat d'una cançó en una entrevista, és com demanar-li a un director de cinema que expliqui el final d'una pel·lícula. I implica que el periodista de torn no ha entès que la música -com qualsevol expressió artística- requereix un procés d'anàlisi i reflexió que va més enllà del fet de gaudir d'una melodia. "Al llegir una entrevista d'algú, el que menys m'interessa és quan parla de la seva obra. Aquell llibre de Tom Waits, per exemple, està molt bé: parla del que vol, del bar, de la cambrera, dels cotxes que li agraden, i d'aquesta manera em faig una idea del seu disc", afegeix Pons. El Petit de Cal Eril acaba d'editar "La figura del buit", amb Mau Boada (Les Aus, Esperit!) a la producció.

dilluns, 15 d’abril de 2013

Mans plenes de merda

Que irònic que la dreta espanyola titlli de nazis i terroristes tots aquells que s'oposen a la seva visió particular del món (ja siguin catalanistes, abertzeles, militants d'organitzacions d'esquerra o membres de la PAH), mentre permet que qualsevol es pugui passejar pel carrer (o per determinats camps de futbol) amb banderes preconstitucionals i fent apologia del franquisme. Que irònic que en un país de merda com aquest (l'expressió país de pandereta ja porta temps obsoleta), l'únic condemnat per un cas de corrupció sigui el jutge que l'instrueix. Tan irònic com que el sindicat de l'ultradreta espanyola denunciï els portaveus de la PAH com a incitadors de suposats actes violents, però en canvi mai hagi denunciat els abusos de poder d'una banca que expulsa famílies senceres de casa seva, amb violència i males maneres. I sí, que irònic que el sindicat de torn es digui Manos Limpias. Perquè si alguna cosa hi ha a les mans de tota aquesta dreta retrògrada i cañí, no és res més que merda. Molta, moltíssima merda. De la que fa pudor. 





Juliane Heinemann, Maarten Swaan i Pilé on 45 a la NAUB1

* JULIANE HEINEMANN és una cantant i compositora berlinesa establerta a Barcelona. Durant els darrers anys, s'ha fet un nom a  l'escena autòctona amb un discurs propi que ha evolucionat del folk amb pinzellades jazzístiques a un rock alternatiu que mira de reüll a Neko Case i PJ Harvey. Les seves armes són una veu rica en registres i cançons tan majúscules com "Crazy Eyes", inclosa al seu darrer disc, "True Gods" (2012). També amb base d'operacions a Barcelona, l'holandès MAARTEN SWAAN té una innata vocació de rodamón que l'ha empès a girar per tota Europa i part dels Estats Units i l'Amèrica Llatina, col·laborant amb tota mena de músics i projectes -a destacar la seva tasca al capdavant del combo Melou-. En solitari ha editat dos discos -el darrer dels quals, una delícia titulada "Broken Bike" (2011)- on explora la vessant més reflexiva i detallista del folk i el pop a càmera lenta. Compartiran escenari aquest divendres, 19 d'abril, a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Obertura de portes a les 22h. Inici de les actuacions a les 23h. Abans i després dels concerts punxarà un servidor.

* PILÉ ON 45 és un club mensual dedicat a les cultures mod i sixties, així com a reivindicar el format vinil. Organitzat pel Colectivo Tiempos Modernos i després de dos anys celebrant-se a l'Anònims, aquesta primavera augmenta la seva programació passant un dijous al mes per la pròpia NAUB1. I a sobre, ho fa programant pel·lícules de culte per a complementar les seleccions musicals. Aquest dijous, 18 d'abril (20h.), serà el torn de "Gli Specialisti" (1969), un spaghetti western dirigit per Sergio Corbucci i protagonitzat per tot un Johnny Hallyday. D'altra banda, els selectors del Pilé tornaran l'endemà a l'Anònims, durant la festa de celebració del vuitè aniversari del restaurant-llibreria i després del concert de Carles Belda i Jaume Arnella (20h.). Activitat compatible amb els concerts de Juliane Heinemann i Maarten Swaan a la B1.






Meredith Haaf - Dejad de lloriquear (2011)

He parlat en diverses ocasions de la passivitat generalitzada que caracteritza la meva generació -la dels que vam néixer entre principis i mitjans dels 80, any més, any menys-. M'hi referia dies enrere, parlant de com la música independent -abans focus de rebelions artístiques contra l'establishment- ha esdevingut -sobretot en països com el nostre- una simple mercaderia totalment aliena a allò que passa al carrer. I ho feia també mesos enrere, referint-me a un text d'Espido Freire on, a més de passius, se'ns titllava de conformistes, ganduls i immadurs. Sí que hi ha excepcions. Conec gent que s'està deixant la pell amb diverses iniciatives -PAH, Indignats...- que pretenen construir una societat millor. Però per norma general impera el pragmatisme i, sí, una passivitat i un cinisme forçat que no amaguen sinó egoisme. L'egoisme de qui és incapaç de moure un dit en nom de la sanitat pública, l'educació o el dret universal a la vivenda, però posarà el crit al cel i es cagarà en tot quan li faltin aquells diners que necessita per sortir a sopar, anar de festa o passar un cap de setmana a l'estranger. Qui només surt al carrer quan guanya el seu equip de futbol i només es queixa quan un jugador li trepitja la mà a un altre jugador. Qui, malgrat no parar de queixar-se, no assisteix a cap manifestació perquè fa mandra moure el cul del sofà.

Meredith Haaf.
Meredith Haaf (Múnich, 1983) pertany a aquesta generació, i en va signar fa dos anys l'assaig definitiu. "Heult doch" (publicat en castellà per Alpha Decay, sota el títol de "Dejad de lloriquear" i traduït per Patricio Pron) analitza el per què d'aquesta passivitat i posa el dit a la llaga en aspectes com l'acumulació de feines escombraria, beques encadenades fins a l'infinit i una escala de valors on imperen l'exhibicionisme digital, el consumisme banal, la competència, l'autopromoció a qualsevol preu i l'ambició entesa en el pitjor dels sentits. I, de passada, desfà aquell fals mite segons el qual a Alemanya lliguen els gossos amb llonganisses. Llegeixin-lo i reflexionin, sobretot si són dels que ronden la trentena. Els deixo amb un seguit de cites del llibre que a mi m'han semblat interessants:



La ira no es lo nuestro. Esto se debe en parte a que muchos de nosotros creemos que todo el mundo recibe ya lo que le corresponde. No en vano, a los nacidos después de 1980 se les considera “pragmáticos”: han aprendido que el pensamiento que aspire a ser valioso siempre debe ser constructivo, orientado a objetivos y productivo; es decir, lo opuesto a la ira. Lo que para los católicos es la Santísima Trinidad, para los miembros de mi generación vendría a ser el poder del mercado, la comunicación y la optimización de uno mismo. La mayor parte de los integrantes de mi generación ha interiorizado de tal forma el dogma según el cual no hay alternativa –ni a la economía de libre mercado, ni al sistema político, ni a un currículo socialmente reconocido y asegurado económicamente- que no podría rebatirlo, ni aunque quisiera.

Creemos que la competencia es buena y la comunicación, sagrada, y que siempre hay que trabajar en uno mismo. ¿”Destruid lo que os destruye”? Preferimos intentar mejorarnos a nosotros mismos. En mi generación impera la creencia de que los privilegios existen para ser utilizados, no para ser distribuidos equitativamente. Sin duda, esta máxima puede expresarse mediante actividades altruistas –un voluntariado social de un año, la participación en las actividades de una organización no gubernamental-, siempre que uno pueda permitírselo y que contribuya también al currículo y a la “acumulación de experiencia”.

2010 fue elegido de forma unánime por los medios de comunicación como el año de la protesta, y es posible que dentro de dos decenios tenga la misma importancia icónica que el año 1968 en la actualidad. Pero en honor a la verdad, la gran mayoría de mis coetáneos deberá decir que no estuvo allí. Estaba en Facebook. O de fiesta. O estudiando para un examen. O trabajando como becario.

En líneas generales, la nuestra es una generación de personas ambiciosas, debido tanto a la cantidad de expectativas que se depositan en nosotros como a que somos los últimos en querer defraudarlas. Que somos flexibles y nos interesa rendir adecuadamente, se dice a modo de elogio. Pero ¿qué sugiere una descripción como ésa, más allá de que, aparentemente, muchos sentimos pánico a fracasar si no nos atenemos a las reglas sociales en materia de currículo y de empleo del tiempo? Bajo nuestra flexibilidad no subyace ningún valor, ningún objetivo, ninguna idea, de forma que estos atributos están completamente vacíos.

El pragmatismo de mi generación, del que tanto se habla, en realidad sólo es un eufemismo para referirse a su falta de solidaridad.

La palabra “oportunismo” no ocupa ningún sitio en el vocabulario de mi generación. Nosotros nos referimos a ello como “adaptarse a la situación”, ser flexible, cooperar. Uno ya no puede permitirse tanto hoy en día. Los tiempos se han vuelto más duros, los competidores son más numerosos; las posibilidades, peores. A pesar de ser contrarios a la energía nuclear, nos postulamos para ocupar un puesto como becarios en algún gigante energético, aunque sepamos que éste extrae su energía de centrales nucleares: algo podremos aprender allí de todas formas, y el salario inicial es mejor que en una organización no gubernamental. Nos reímos de los chistes homofóbicos que cuentan los compañeros de trabajo de mayor edad aunque varios de nuestros amigos son homosexuales: tampoco hay que tomarse las cosas tan a la tremenda, y además, iniciar una discusión nos llevaría demasiado tiempo. Mantengamos la calma. Aunque hacemos cientos de horas extraordinarias no remuneradas en la oficina, no nos quejamos a pesar de que, por esa razón, ya casi no tenemos vida privada: hay que adaptarse a los hábitos de trabajo de una industria determinada si se quiere hacer carrera en ella.

Se puede decir que mi generación está interesada en el statu quo y es una cohorte conservadora antes que revolucionaria. No quiere necesariamente que las cosas sean mejores, pero le gustaría que no empeoraran. Ésta es sin lugar a dudas la más cómoda de las formas de proceder y se debe a que mi generación no quiere tener que luchar, ya que concibe la lucha y el conflicto como cuestiones negativas y carentes de sentido, por lo que prefiere aguantar. Entre nosotros, y a modo de imagen global, no dominan los alborotadores que se enfrentan a los poderosos, sino aquellos que persiguen sus intereses pragmáticamente y la forma óptima de comercializarse a sí mismos de acuerdo con las condiciones preexistentes.

Mi generación ha adoptado completamente el mandato de ser flexibles que preside nuestros tiempos: no sólo estamos dispuestos a convertir nuestros afectos en relaciones a distancia si el mercado laboral así lo exige; no sólo estamos para el mil veces repetido “ya nadie trabaja toda la vida en la misma empresa”: también estamos dispuestos a adecuar nuestras posturas y nuestra situación a él. Nuestra época pertenece a los pragmáticos preparados para rendir en su trabajo y no a los alborotadores, a los testarudos y a los doctrinarios, eso es lo que nos han enseñado. Por ello, uno debe tener tan pocos principios como le sea posible.

Mi generación se encuentra en una situación paradójica, ya que, por un lado, durante la infancia ha disfrutado de un bienestar económico muy superior al de cualquier generación que la haya precedido –y esto independientemente de su franja de ingresos- pero, por otro, tiene, en comparación con las generaciones precedentes, unas peores oportunidades de conservar siquiera ese bienestar. (...) Apenas unos pocos de nosotros conseguiremos vivir por encima del nivel de vida de nuestros padres; sin embargo, muchos hemos crecido con una seguridad económica que nos ha hecho personas extremadamente exigentes desde el punto de vista material, aún cuando, sin ayuda externa, no seríamos capaces de satisfacer tales exigencias. A menudo, y en las condiciones actuales, nunca llegamos a serlo.

Esta cultura de lo hipster es, en última instancia, la expresión de una concepción de uno mismo que dice que sí enfáticamente al papel de simples consumidores que se nos ha destinado. Su hedonismo no es más que una parte lógica del beneficio que impera en la sociedad en general, y su ironía no es fría ni distante, sino helada y alienante. Esto puede observarse incluso en las drogas que tomamos: sustancias cuya finalidad es mejorar el rendimiento como el Ritalin, el éxtasis y la cocaína, en lugar de drogas escapistas como el cannabis, el LSD o la heroína.

En mi generación, simplemente no existe nada parecido a un deseo ampliamente extendido o por lo menos articulado enérgicamente de contribuir a una sociedad distinta o mejor. Es cierto que una pequeña minoría a la que pertenezco desea tener menos, vivir de otra manera, organizarnos de otro modo, pero esto requeriría un pensamiento que va más allá de los intereses privados e individuales, y nosotros no podemos pensar de esa manera. Por el contrario, a la mayoría le parecería bien que las cosas siguieran como están si a cambio no empeoran.



I el més fotut de tot plegat és que té raó...


diumenge, 14 d’abril de 2013

La noia que llegeix

Quan el color dóna vida a una ciutat. Un graffiti en una paret de Sabadell.






Audio: "The Dream of Evan and Chan" - Lali Puna

Escrache de trabajo, casa y cena

L'article que reprodueixo a continuació el va firmar la periodista Cristina Fallarás, setmanes enrere a la pàgina web de El Diario. Una contundent resposta a tots aquells que han titllat les PAH de terroristes (i fins i tot de nazis) però mai s'han queixat quan la banca -amb el beneplàcit dels nostres governants- desnonava famílies senceres. Es titula "Escrache de trabajo, casa y cena", i els en recomano la lectura.


Cuando uno llega a casa del trabajo y hace la cena le molestan las interrupciones, qué impertinencia tan poco democrática, esas interrupciones. Casa, trabajo y cena son las palabras clave. Cuando a uno le han arrebatado trabajo, casa y cena, sólo le queda interrumpir para no echar a arder la rabia. Interrumpir para recordarle al responsable que la miseria ajena la ha construido él, recordárselo a sus seres cercanos, a sus vecinos, a sus amigos, que no se les olvide como a tantos no se les puede olvidar que ni trabajo, ni casa, ni cena tienen ya.

Así son las cosas, queridos ministros, diputados, periodistas y biempensantes en general. Cena. Trabajo. Y casa.

Primero te quedas sin trabajo. Seis millones de personas ya viven al pairo, sin manera de ganarse la vida. Si no te ganas la vida, la pierdes, no me cansaré de repetirlo. De ellos, cientos de miles son conscientes de que nunca más volverán a trabajar. Como son personas entre 50 y 65 años, suelen tener hijos, y seguramente lloran acuclillados en la ducha, como yo tantas mañanas aciagas en las que inventar ocupaciones para el día que llegaba a dentelladas ha sido la única forma de mantener la cordura.

Después de perder el trabajo, pierdes la cena, qué barbaridad, la cena, pensarán los biempensantes. El subsidio de paro tiene caducidad y cargamos ya en el lomo cinco años de crisis. De los seis millones sin curro, alrededor de dos millones de personas en España cobran cero euros al mes. ¿Usted se imagina lo que son cero euros al mes? ¿Usted se imagina lo que es ir a buscar la leche del desayuno a la nevera de los abuelos, a la cola de la Cruz Roja, a casa de una amiga que aún conserva dos tristes colaboraciones? Párese aquí y piénselo, póngase en el lugar, no le dé asco, se trata de un ejercicio muy aleccionador: Suena el despertador por la mañana, levantas a los críos y escurres la última botella de leche, ya mezclada con agua. Pero no llega, no alcanza para los dos. Aprietas la mandíbula hasta la náusea, la última botella, la última patata, el último huevo son piezas imprescindibles de un puzle cotidiano que termina en cualquier momento, no a final de mes, no al principio. Quienes cuentan la última taza de arroz en la despensa ya no tienen principio ni final de mes, porque no hay cobros, cero euros, cero curro, cero ingresos, el tiempo como un continuo infernal de desespero y perplejidad, de paseos urbanos a patadas, de pequeñas ilusiones de delincuencia básica.

¿Qué haría usted si peligrara el alimento de sus hijos?

Ah, pero no lo han perdido todo aún. Después del trabajo, la patata, la leche y el arroz, después del agua y la luz, del teléfono y el gas, pierdes la casa. Párese aquí de nuevo: Sí, sí, la casa, techo, refugio, guarida, hogar, la casa en la que ya no queda equipo de música, ni objetos de valor, ni televisión, ni vídeo, ni bicicletas, todos a precio de saldo en el Cash Converters más cercano. No se echen las manos a la cabeza, sé lo que digo, no exclamen Qué exageración, atrévanse a mirarlo. Fuera casa, y empieza una búsqueda desesperada entre familiares, amigos, asociaciones y pancartas, noches insomnes de planes disparatados, viajemos a Buenos Aires, limpiemos bares en Berlín, ¿por qué no ocupar un pueblo abandonado?, podemos dejar a los críos con los abuelos. Planes que a la luz del día hacen polvo la mandíbula, destrozan los dientes en un rechinar furioso, papás, volvemos a casa, sí, con nuestros críos, sí, vuestros nietos, sí, con nuestro desolador fracaso a cuestas.

¿Qué haría usted si los zapatos que calzan en casa dependieran de la caridad cristiana?

Ah, qué fácil resulta cuando uno llega a casa del trabajo a preparar la cena –trabajo, cena, casa— escribir un artículo defendiendo el derecho de los responsables a preservar su vida, su tranquila existencia cotidiana de agua caliente, jabones, cremas hidratantes, yogures enriquecidos, jerséis de primera mano y ropa interior de primer culo. ¿Qué esperaban? ¿Qué coño esperaban? ¿Que los miles de desposeídos, de desasistidos de esta crisis que algunos han construido forrando de monedas sus viajes al paraíso, y que muchos han callado y permitido, que esos ya millones de desamparados se quedaran cruzados de brazos lavándose con agua de la fuente?

¿Qué haría usted, que aún trabaja, cena y vuelve a una casa que es suya?


Éramos tan monos, tan simpáticos cuando recibíamos los palos de la policía levantando las manos, sentados en las plazas. Éramos tan comprensibles cuando todo lo que oponíamos a su violencia, su puñetera violencia económica, cotidiana y bestial, era nuestra presencia en silencio, que ahora que sencillamente nos acercamos a decirles No permitiremos que usted siga condenándonos, ahora ese gesto básico les parece un acto poco menos que terrorista. Kale borroka, dicen; acoso fascista, dicen; hay que ver los pobres hijos del ministro, dicen los que no dijeron nada con los miles y miles de pobres hijos que empezaron hace meses su deambular por casas de abuelos, de amigos, de prestado, casas ocupadas, patadas a las puertas, viajes inciertos. Esos miles, quizás cientos de miles de hijos no han merecido palabra de los que ahora denuncian acoso, violencia, qué horror.

Nosotros nos equivocamos, sí señor, delegamos el ejercicio del poder y las decisiones que afectaban a nuestro vivir en una panda de mangantes que nos han dejado en pelotas. Lo admitimos, y ahora apechugamos con eso. Cada uno que apechugue con lo suyo. Ellos se negaron a tomar las medidas necesarias contra nuestra miseria, contra nuestras muertes pequeñas, contra el desamparo de nuestras criaturas, contra nuestros desahucios. Ellos podían haberlo parado, haberlo evitado, haberlo resuelto, haber tomado medidas como las tomaron con la supuesta ruina de los bancos. Bien, no las tomaron. Apechuguen también ellos con sus decisiones, ¿no?

¿De verdad pensaron que una sociedad puede permitirse el lujo de seis millones de parados más otro puñado de millones de empobrecidos hasta la caridad a cambio de entonar un brote verde? ¿Creyeron en serio que vallando el Congreso y rodeándolo de armas iban a evitar oler la protesta de los ciudadanos? Hay que ver, hay que ver cómo atonta llegar a casa del trabajo y hacer la cena.








dissabte, 13 d’abril de 2013

Matinee Blues

TIM HOLEHOUSE
Tarambana, Cardedeu
13 d'abril de 2013

"Fighter" és el nou disc de Tim Holehouse. Però ningú ho diria a primera vista. Tant a l'artwork com al propi compacte es pot llegir el títol de l'àlbum, però no el nom del seu autor. Un altre detall: les seves onze cançons es van enregistrar i masteritzar en tan sols tres hores en un estudi de Londres. Misteri i immediatesa. Dos valors -entre molts d'altres- que sempre han definit la música americana d'arrels. I és que quan Holehouse canta que és del sud com si l'hagués posseït el mateix diable, es refereix al sud d'Anglaterra -i concretament a Portsmouth-, però sona com si vingués de les profunditats del Delta del Mississipí. Aquest migdia ha portat el seu blues de batalla al Tarambana de Cardedeu. Un concert-vermut d'elevadíssim voltatge on ha sonat material nou ("Old Brand No. 7", dedicada en paraules del propi Holehouse al seu amic Jack Daniel's), però també retalls d'una discografia a reivindicar, com la sempre potent "Long Road to Nowhere" o una emocionant "Broken Bones" que ha cantat a capella. Aquesta nit el podran escoltar al cafè El Cercle de Girona, compartint escenari amb The Missing Leech.





Audio: "Old Brand No. 7" - Tim Holehouse

Les cançons que vindran


BREMEN
NAUB1, Granollers
12 d'abril de 2013

Bremen es troben en aquell nínxol tan habitual de l'indie català contemporani, el registre que navega entre el folk-pop à la Manel i un rock de guitarres èpiques amb ecos d'uns Mishima. No s'han inventat per tant la sopa d'all, però les seves cançons tenen prou entitat com per a situar-los més a prop dels noms anteriorment citats, que d'aquells projectes de denominació pretenciosa i discurs totalment buit que s'han aprofitat de la fórmula de torn simplement perquè tocava. Els barcelonins iniciaven ahir a la NAUB1 la gira de presentació del seu nou disc, "Les cançons que vindran" (2013). Ho van fer amb un directe sòlid i segur per a un repertori que creix per moments.

divendres, 12 d’abril de 2013

L'Amèrica de Nick Cave

"Quan era un nen em vaig alimentar de cultura americana abans fins i tot que de la pròpia cultura australiana. No teníem canal australià, la televisió que vèiem era l'americana. No era conscient que tot allò em faria americà, simplement era l'únic a què es podia accedir. (...) A un nivell superior crec que hi ha quelcom sobre Amèrica, Amèrica com a escenari, on tot el que hi passa té una gravetat i un drama hiperrealista. Tot sembla estar al límit, tot és molt violent i molt trist, i per tant és un escenari perfecte per a les cançons"Nick Cave reflexiona sobre la influència dels Estats Units en la seva obra i la seva persona en una conversa amb Henry Rollins que l'edició espanyola de Rolling Stone publica aquest mes d'abril.

Rollins i Cave, en altres temps.



dijous, 11 d’abril de 2013

Sí, es pot

Forcades i Oliveres, a Singulars.
Dies enrere, Marina Martori lamentava com el món sembla parar-se cada vegada que hi ha futbol. Com un partit del Barça -o de qui sigui- eclipsa la resta d'esdeveniments que estan passant al món i a casa nostra, i que sovint incideixen molt més sobre les nostres vides que el resultat d'un partit de futbol. El vespre passat, mentre més de mig país estava pendent del que passava o havia passat al Camp Nou, alguns ens vam enganxar al canal petit de la nostra televisió pública. Aquell on el circ del futbol deixa lloc a espais per a la cultura i la reflexió com el Singulars de Jaume Barberà -com sempre, il·lustrant el que mai hauria d'haver deixat de ser el periodisme-. Arcadi Oliveres i Teresa Forcades presentaven a l'edició d'ahir un manifest que porta el dret a decidir molt més enllà de l'oportunisme de CiU per a desplegar-ne el concepte fins a l'última coma. A la vegada que apuntaven acuradament les causes de la insostenibilitat d'aquest sistema que ja no s'aguanta per enlloc i, el més important de tot, presentaven alternatives a la doctrina dels mercats i l'austeritat. Alternatives a un sistema a les últimes on els que menys tenen han de pagar els excessos i l'avarícia dels més opulents. Alternatives als desnonaments, a la corrupció, a la manca de transparència, a la misèria d'un terç de la població i al neoliberalisme que tot s'ho ha carregat. Perquè, malgrat el que diguin Merkel, Rajoy i el Banc Central Europeu, d'alternatives n'hi ha. I són tan lògiques com factibles. Sí, es pot. I si hi posem la mateixa empenta que traiem quan el Barça necessita remuntar una eliminatòria, el que remuntarà serà el país sencer i la gent que hi viu. Nosaltres, en definitiva, que també som (molt) més que un club.




dimecres, 10 d’abril de 2013

La privatització del benestar


Asumiendo que el sector financiero desempeñaba un papel demasiado preeminente y era “too big to fail”, los Estados no vieron otra salida que endeudarse en su beneficio. Así es como los políticos justificaron en todas partes las nuevas cargas a sus ciudadanos. No era la primera vez que se nos presentaba ese argumento. “No hay alternativa” a “racionalizar” la universidad, a reducir las prestaciones sociales, a realizar recortes en la política de lucha contra el racismo, a poner un límite a la inmigración, a reducir la protección contra el despido, a aumentar las contribuciones al seguro de salud y los precios de la energía: esta frase resuena en los oídos de los miembros de mi generación desde los años ochenta y es la constante verbal de los últimos treinta años, cuya constante política ha sido precisamente el retroceso en la igualdad de oportunidades y la privatización del bienestar. En nombre del futuro se ahorra en el presente para pagar el pasado.

********************************

El progreso siempre corre por cuenta del bolsillo del ciudadano, ya sea la ampliación de una red eléctrica europea, como decidió la Comisión Europea a comienzos de 2011, o la reforma de la red ferroviaria de la compañía de trenes Deutsche Bahn. Los riesgos también van a cargo de la comunidad, como aprendimos de manera ejemplar durante la crisis financiera de 2009. Por el contrario, los beneficios económicos que resultan de los avances tecnológicos y los riesgos asumidos por toda la sociedad fluyen, principalmente, hacia el sector privado.



MEREDITH HAAF. "Dejad de lloriquear" ("Heult doch", 2011)
Trad.: Patricio Pron

dimarts, 9 d’abril de 2013

Lach i l'Anònims a Rockdelux

Nando Cruz firma a l'edició digital de la revista Rockdelux un extens article sobre el concert que Lach va oferir el mes passat a l'Anònims de Granollers (organitzat per Retrovan Records en col·laboració amb Fressa Ent, Trilogy Rock i el propi Anònims). El poden llegir a l'enllaç següent, i els el recomano molt sincerament:



"Ya hacía rato que el cantautor había cumplido su misión: conquistar un espacio ajeno. A diferencia de los grupos que salen a escena y lanzan un “bienvenidos” que altera la realidad (en todo caso, los bienvenidos, a la ciudad y a la sala, son ellos), el estadounidense era consciente de su condición de intruso e hizo lo posible por ganarse a la gente. En cierto modo, revirtió ese ritual en que se ha instalado la música en directo y que consiste en que el público de cada ciudad acuda a esas zonas francas llamadas salas de conciertos a admirar al artista en gira. Esa noche nadie descorrió las cortinas del escaparate de narcisismo ambulante. Por no haber, no había ni escenario. El trovador de mirada curiosa y guión flexible se infiltró humildemente en nuestra cena para cantarnos y contarnos unas cuantas historias. Sin más".

dilluns, 8 d’abril de 2013

Ja era hora

"El primer que he fet per a celebrar-ho ha estat punxar 'Anarchy in the Uk" dels Sex Pistols. I tot seguit he fet el mateix amb 'London Calling' dels Clash". M'ho deia fa poca estona una persona a qui acabava de conèixer i amb qui compartia l'alegria per la mort de Margaret Thatcher. Sí, ja sé que és de molt mal gust alegrar-se d'una mort. Però és que Thatcher em sembla un dels éssers més detestables de la història contemporània, i crec que el món hauria estat un lloc molt millor sense ella. Per entendre'ns, va ser ella -juntament amb el seu amic Reagan- qui va posar les bases del neoliberalisme incontrolat i salvatge que ens ha portat fins on ens trobem actualment. Va ser ella qui, al capdavant d'una democràcia històrica com és la britànica, va fer que l'Estat modern -entès en termes democràtics- deixés de ser una eina al servei de la societat a la qual representava, per a transformar-lo definitivament en una perversa maquinària on l'individu no és res més que un simple peó al servei d'interessos que ni tan sols coneix. I va ser ella qui va tenir els sants pebrots de declarar que Pinochet havia portat la democràcia a Xile (!!!). Per tot això. Per les víctimes de la dictadura xilena a qui ella va faltar al respecte. Pels miners britànics que defensaven els seus drets enfrontant-se a un govern que els va esclafar sense pietat. Per tota la gent, al Regne Unit i a la resta del món, que ha patit les conseqüències d'aquell capitalisme passat de voltes -i això inclou els aturats i desnonats de l'Estat Espanyol-. Per tots ells, m'alegro que la Thatcher hagi desaparegut del mapa.

Concert-vermut amb Tim Holehouse


Concert-vermut amb
TIM HOLEHOUSE 
Dissabte, 13 d’ABRIL – 12 del migdia 
TARAMBANA – Espai Cultural i Gastronòmic 
c/. Bellsolar (cantonada c/. Barcelona) - CARDEDEU

"Grit", títol del darrer disc de Tim Holehouse, significa en anglès sorra, i també valor. Paraules que defineixen a la perfecció el so d'aquest britànic que combina el blues corrosiu i decadent de Tom Waits amb el folk-punk etílic dels Pogues i la mala llet de Motörhead. Les seves cançons evoquen carreteres perdudes, bars de mala mort i llargues nits amb regust de bourbon. Després de tocar literalment per tot el planeta, torna als nostres escenaris en el marc d’una extensa gira europea. Sens dubte, la millor companyia per a un vermut d’altíssim voltatge.




Pa i circ

El text que reprodueixo a continuació va sortir publicat divendres passat, 5 d'abril, a Revista del Vallès. Es titula "Pa i circ" i el firma l'escriptora Marina Martori, autora d'obres com la irreverent i frenètica "M'ha posat a cent que no portis calces" (2011) -de la qual s'edita aquesta mateixa setmana la segona part, "M'ha posat a cent el teu consolador vermell"-. El text el va escriure el dimecres al matí, l'endemà del partit del Barça al qual em referia dies enrere en aquest mateix blog. I si el reprodueixo, no cal dir-ho, és perquè hi coincideixo plenament.


Que no afecti aquest article que ahir a la nit el món es va parar (o quasi) pel Paris San Germain - FC Barcelona.
Que no afecti aquest article que estic saturadíssima de Barça i miracles messiànics (de Messi, no del Messies) i que, per tant, cada endemà d’un partit, el meu facebook, twitter i món mundial està ple, ple, ple i ple de Barça, Barça i Barça.
Nois... noies... que el món va més enllà. Em direu que ja ho sabeu, sí, però no m’ho crec. Pa i circ deien els romans. Deixa’t estar. Encara que no hi hagi pa, que no falti el circ. La resta fum.
I que consti, també, que jo per anar a Paris, faig el que calgui, fins i tot anar a veure el Barça, que ahir l’hagués vist en directe sabent que avui, així, al matí, hagués pogut passejar pels Camps de Mart, la mar de feliç, tot comentant l’emocionant final que es va viure ahir.
Mireu... tal dia com ahir, una entrevista a Oriol Junqueras interesantíssima i molt oportuna, va passar gairebé desapercebuda perquè hi havia Barça. I una compareixença en diferit del Sr. Rajoy davant la premsa (que és una falta de respecte total cap a la ciutadania) no va provocar cap comentari massa punyent.
I us diré més: ahir l'ONU va aprovar un tractat d’armes a nivell mundial, el primer d’aquesta idiosincràcia, per regular aquest extens i mortal comerç i amb prou feines ho vaig llegir als diaris.
I ahir, senyores i senyors, Artur Mas complia 100 dies com a President. I aquí no ha passat res.
Passen moltes coses en un dia normal i corrent. Moltíssimes. Però cap importa si hi ha circ.
Jo ja ho entenc que el Barça entreté i ens fa feliços. I sincerament, l’altre dia, en una àrea de servei de l’AP7 em vaig fer molt del Barça perquè de souvenirs del nostre país només n’hi havia de dos tipus: toros i sevillanes i coses del Barça i entre una imatge de país i l’altra, trio fàcil, no ens enganyem. Perquè a mi personalment el Barça no em representa, però entre les sevillanes i els toros (un ball regional bonic i festiu d’una comunitat a l’altra punta de l’Estat espanyol, que respecto molt i m’agrada molt però no és la meva, i una salvatjada cruel) i el Barça trio el Barça, que guanya, és internacional i deu molta pasta en impostos però no passa res.
Per això no ens enfadem. El Barça sí que és sagrat. Sagrat i bo.
Mentre el Barça jugui, mentre tinguem circ... tot anirà bé.
Oblidem-nos del pa, la crisi, les armes, la independència i tot plegat. Mentre hi hagi Barça, mentre hi hagi circ, el món és un lloc segur i bonic.
Apa, bon dia.

diumenge, 7 d’abril de 2013

Bremen i Istanbul a la NAUB1

ISTANBUL. La capital cultural de l'est de la Mediterrània. I l'epicentre d'una tradició musical, la del territori que actualment anomenem Turquia, que el Colectivo Cautivo explorarà aquest dijous, 11 d'abril (19h.), a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Una Vesprada Cautiva a càrrec de Jordi Delclòs, mestre de música turca -i coneixedor per tant de les seves formes i instruments-, i Alexandre Guitart, estudiós dels gèneres musicals tradicionals i populars de Turquia. Tot això, amanit amb una selecció musical a càrrec dels disc jockeys cautius, que en aquesta ocasió se centraran en el folklore otomà.

A BREMEN potser els coneixen perquè un dels seus temes ("Ja ho veus") sonava com a sintonia d'un programa televisiu. Un fet que no hauria d'eclipsar un repertori farcit de tonades folk-pop que evoquen la vessant més simpàtica del so Americana. Després de passejar-se per festivals com Primavera Club i compartir escenari amb formacions com Mishima, comencen a la NAUB1 la gira de presentació del seu nou disc, "Les cançons que vindran" (2013), produït per Arnau Vallvé (Manel). Serà aquest divendres, 12 d'abril. Obertura de portes a les 22h. Inici de l'actuació a les 23h. Abans i després del concert, sessió de música enllaunada per a degustar amb un bon gintònic.




Toby Goodshank - Minus Días (2013)


El gran Toby Goodshank, figura clau de l'antifolk novaiorquès -va estar a les files dels Moldy Peaches- ha afegit aquesta setmana una nova peça a la seva extensíssima discografia en solitari. "Minus Días", enregistrat a Berlín -on Goodshank es va establir l'estiu passat-, suposa un descens de revolucions respecte als seus predecessors. Cançons com "Camel Ride" -des de ja mateix, un dels temes definitius del nord-americà-, "Day In / Day Out""Foul Stars Are Drawing In Around You" o la peça titular són exercicis reflexius i fins i tot melancònics. Tot un contrast amb la força de treballs anteriors, però en absolut un trencament amb una trajectòria tan heterogènia com reivindicable. Sens dubte, els aires berlinesos li han anat prou bé.




dissabte, 6 d’abril de 2013

Nit d'estrena

LA BRIGADA + COPA LOTUS
NAUB1, Granollers
5 d'abril de 2013

No m'agradaria ni em semblaria ètic transformar aquest blog en una plataforma per a l'autopromoció, però el que em va passar la nit passada em va fer molta il·lusió. Pere Agramunt, vocalista de La Brigada, va dedicar-me unes paraules des de l'escenari de la NAUB1. Resulta que servidor hi punxava abans i després del concert, al Pere li va agradar la sessió i així ho va fer saber públicament. Cosa que per mi significa molt, tenint en compte que La Brigada em sembla un dels grups més íntegres i sòlids que hi ha actualment a casa nostra -de fet, els punxo sovint-. O sigui que agraeixo moltíssim el detall.

Els de Vilanova i la Geltrú havien vingut a Granollers a presentar el seu tercer disc, "Incerta glòria" (2012). Una passa endavant que introdueix matisos de pop spectorià i bacharachià a una base folk on encara ressonen amb força els ecos de Byrds i Beatles. Peces com "El port d'Hamburg", "Joves, feliços i radiants" o "Els amants" van adquirir en directe tant de pes com clàssics de l'alçada de "Com fulles mortes". De fet, es podria dir que el moment àlgid del concert va ser precisament un tema del darrer disc, un apoteòsic "Nit d'estrena" que resumia perfectament l'esperit d'una nit per a emmarcar.

Abans, els també vilanovins Copa Lotus havien sorprès al respectable amb una acurada aproximació als sons que brollaven dècades enrere de la costa oest dels Estats Units. Ressons de Poco, Flying Burrito Brothers, Grateful Dead Jayhawks inundaven un repertori farcit de temes majúsculs com "Els títols de crèdit" -peça titular del seu darrer treball (2013)- i un bon arsenal de versions, a destacar una adaptació de "Parklife" (Blur) ambientada a Vilanova. Diuen que van aixecar passions al passat Faraday. Ahir a Granollers, també. I les que aixecaran...

La Brigada.

La Brigada.

La Brigada.

Copa Lotus.

Copa Lotus.




Audio: "Nit d'estrena" - La Brigada

divendres, 5 d’abril de 2013

Repertori de luxe

ABDOMINABLE GALLINA NAUSEABUNDA
NAUB1, Granollers
4 d'abril de 2013

Fer versions ja no està de moda. Ens hem obsessionat amb el concepte de novetat fins a tal punt que, en certs àmbits, fins i tot es veu malament que un grup reinterpreti l'obra dels seus ídols -reinterpretacions que poden resultar, a l'hora d'analitzar i entendre el seu discurs, tan cabdals com el seu propi repertori-. Ho va explicar perfectament Pep Rius, la nit passada a la NAUB1 de Granollers. Veterà músic de l'escena barcelonina -la darrera vegada que havia trepitjat la B1, ho havia fet amb el seu grup de tota la vida, Raydibaum-, es presentava ahir amb el seu projecte personal, Abdominable Gallina Nauseabunda. I sí, va fer versions que ajuden a entendre l'eclecticisme del seu repertori. Ni més ni menys que "Crazy Love" (Van Morrison), "Anys i panys" (Mine!), "Jesus, etc." (Wilco), "All My Loving" (The Beatles, si bé ell la va tocar com si fos de Cat Stevens) i "The Night They Drove All Dixie Down" (The Band). Cinc declaracions d'intencions que, no obstant, no permeten obviar el material de collita pròpia. El que integra el seu disc de debut, "Esperant la fi del món" (2012). Les misèries de la societat contemporània (el tema titular), el costumisme melancònic ("Nadala malalta"), marcianades gairebé impossibles ("Avorrit") o el retrat de la Barcelona que podria haver estat però mai va ser ("La ballena alegre"). Tot això, amb el savoir faire de qui ha trepitjat mil escenaris i no dubta a fer de la comunicació amb el públic un canal de doble sentit. Un dels millors concerts que he presenciat aquest any.






Audio: "Avorrit" - Abdominable Gallina Nauseabunda

dijous, 4 d’abril de 2013

Born to Die in Berlin



Actualmente, los jóvenes de todo el mundo sólo quieren una cosa: venir a Berlín. Precisamente esta ciudad, cuyo abismo entre riqueza privada y pobreza pública ya recuerda al de un país en desarrollo y en la que nada mejora a excepción de la oferta gastronómica y las rentas de los propietarios de inmuebles, se ha convertido en el principal punto de atracción para los jóvenes. (...) La razón: es el único lugar interesante en el hemisferio occidental en el que se puede llegar bastante bien a fin de mes sin mucho dinero. Aquí, los años de las vacas gordas en realidad nunca comenzaron, aquí uno se mantiene a flote en tiempos difíciles haciendo chapuzas y se distrae con la ocasional depresión propia de la gran ciudad hasta que vuelve a Múnich, Stuttgart o Sídney. La promesa que esta ciudad hace a quienes atrae no es, precisamente, si lo logras aquí, puedes lograrlo en todas partes. La promesa es: si te las arreglas para sobrevivir al invierno, el verano es genial.


MEREDITH HAAF. "Dejad de lloriquear" ("Heult doch", 2011)
Trad.: Patricio Pron

dimecres, 3 d’abril de 2013

Em sembla molt fort

Em sembla molt fort que gairebé tot el país es tornés a parar ahir per un partit de futbol -del Barça en aquest cas, però tant se val: poden substituir aquest equip pel Real Madrid o la Selecció Espanyola, si ho prefereixen-. Em sembla molt fort que, quan Artur Mas ha de passar comptes dels primers cent dies d'un Govern que sembla no anar enlloc, i quan un ex alt càrrec polític entra a l'equip directiu d'un antic hospital públic que ell mateix va privatitzar, les portades dels principals diaris es dediquin al partit de torn. Em sembla molt fort que, el vespre passat, el futbol monopolitzés la programació dels canals principals de les televisions públiques estatal i autonòmica -pagades amb els diners de tots, també d'aquells a qui no ens agrada o no ens interessa aquest esport-. I encara em sembla més fort que, acabat el partit i a través del mateix canal principal, la televisió pública catalana oferís un programa especial sobre el mateix esdeveniment: en total, més de quatre hores seguides dedicades al partit de torn -la qual cosa és encara més greu si tenim en compte que la televisió pública catalana ja disposa d'un canal dedicat exclusivament a la temàtica esportiva-. Em sembla molt fort que una concentració contra les retallades a la sanitat pública, convocada davant d'un ambulatori, s'acabi abans d'hora perquè els manifestants puguin anar a veure el Barça -i sí, això és verídic: va passar prop d'on viu un servidor-. Em sembla molt fort que, en un clima social marcat per una onada de desnonaments i retallades socials, la remuntada del Barça contra el Milan esdevingués setmanes enrere gairebé una qüestió d'estat en l'imaginari col·lectiu català. Sí, m'agradi o no m'agradi el futbol, celebro els èxits del Barça perquè sé que fan feliç a moltíssima gent i perquè, gustos al marge, m'identifico amb alguns dels seus valors. Però, arribats a tal extrem, no puc evitar-ho. Tot plegat em sembla molt fort. Massa fort.

dimarts, 2 d’abril de 2013

Jesús Franco (1930-2013)


JESÚS FRANCO
(1930-2012)


"Que se metan las alfombras rojas por donde les quepan".



La Brigada, Copa Lotus i l'Abdominable Gallina Nauseabunda a la NAUB1

Si Catalunya fos Anglaterra, Vilanova i la Geltrú seria Liverpool. I no pas per les vistes al mar, sinó per la gran quantitat de bandes memorables que ha exportat. LA BRIGADA en són un bon exemple. Ja ha plogut molt des dels seus inicis com The Light Brigade. Després de passar-se al català, han editat tres discos -"L'obligació de ser algú" (2008), "Les paraules justes" (2010) i "Incerta glòria" (2012)- on el folk i el pop es donen la mà, tot evocant els Byrds, el Dylan de "Blonde on Blonde" i els Beatles de "Rubber Soul". Cartes de presentació que els han permès passejar-se per festivals de renom i compartir escenari amb tot un Cass McCombs. També a mig camí entre el folk i el pop es troben COPA LOTUS, l'última gran revelació de l'univers musical vilanoví. Ecos de The Band, Neil Young, Gram Parsons, Poco i Steve Earle inunden un repertori en català i en anglès que mira sense reserves a les arrels de la música nord-americana. Compartiran cartell aquest divendres, 5 d'abril, a la NAUB1 de Granollers (avda Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Obertura de portes a les 22h. Inici de les actuacions a les 23h. Abans i després dels concerts punxarà un servidor.

D'altra banda, aquest dijous, 4 d'abril (22h.), torna l'espai Dràstik B1. Ho fa novament de la mà d'Arcada Koncerts i apostant per la música independent feta a casa nostra. En aquesta ocasió passarà per l'escenari de la B1 L'ABDOMINABLE GALLINA NAUSEABUNDA, projecte personal de Pep Rius (component dels imprescindibles Raydibaum). Cançons directes i immediates, sense trampa ni cartró. A mig camí, assegura el propi artista, entre l'esquizofrènia musical i la megalomania personal.