dimecres, 17 d’abril de 2013

Joves, feliços i radiants


Com som patidors de mena sentim devoció
per tots els nous cantautors
Tant hi fa que siguin country, que tirin pel folk
o per la Nova Cançó

Ara bé, Wilco no ens molen perquè s'han forrat
Ens van més Iron & Wine
Es veu que el Sam dóna classes,
quan no està girant, de cine experimental

Ens hem deixat créixer les barbes, era de rigor
Hem plagiat el 'Blonde on Blonde'
Admirem Bonnie 'Prince' Billy
Els seus passos són salvació dins la foscor

Amb lo bé que estàvem
quan anàvem junts de farra
Tot el dia escoltant pop i electro
Tan joves, feliços i radiants

Vam trobar refugi en una cabana, al Penedès
No hi vam passar un bon hivern
Tot i que no ens moli gaire ens aniria bé
conèixer a la Russian Red

Hem tret una nova demo, aquesta ha de petar
Dos amics l'han elogiat
Ara esperem torn, pacients, a l'Hèlio, per tocar
Allà ens hem de consagrar

Amb lo bé que estàvem
quan anàvem junts de farra
Tot el dia escoltant pop i electro
Tan joves, feliços i radiants


Ho canten La Brigada a "Joves, feliços i radiants" -tema inclòs al seu darrer disc, "Incerta Glòria" (2012)-. I sí, per desgràcia és cert, tot plegat. Qualsevol dia tocarà una altra cosa, però ara mateix toca folk. Toca ser patidors de mena perquè sí. Toca reivindicar "Blonde on Blonde" i Bonnie Prince Billy com qui ha descobert la sopa d'all. Toca deixar-se barba i enregistrar demos amb cap més objectiu que petar. I, cada vegada més, toca renegar de grups com Wilco -i qui diu Wilco, diu Manel-. No perquè s'hagin forrat, que en això ni tan sols hi hem arribat a pensar, sinó perquè toquen en teatres i el seu volum de públic va més enllà de la nostra secta particular. Un pecat imperdonable quan l'esnobisme i la frustració esdevenen criteri.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada