Tarambana, Cardedeu
28 d'abril de 2013
"Té més mèrit fer una gira de seixanta concerts en bicicleta que vendre 100.000 discos a Madrid". Paul Fuster ironitzava, amb el seu impagable sentit de l'humor, sobre la repercussió de Manel més enllà dels territoris de parla catalana. Bromes a banda, crec que Fuster tenia tota la raó del món. No em malinterpretin: personalment, situo Manel entre el millor que li ha passat en dècades a la música en català. Ara bé, per mi els seus mèrits es troben en els seus discos i les seves cançons, no pas en la quantitat de plàstics despatxats, ni molt menys en el fet d'haver assolit la primera posició en vendes a nivell estatal -fita igualment assolida per productes de dubtosa reputació-. Per tant, sí, em sembla un mèrit superior el fet de realitzar una gira com la que el nord-americà d'origen català està duent a terme aquests dies. I m'és igual si són seixanta, cent, mil o mitja dotzena de concerts -perquè en termes artístics les xifres em semblen tan fredes i buides com les llistes que la premsa musical publica quan s'acaba l'any-. El que valoro és que un músic amb trajectòria i reconeixement utilitzi la seva vocació artística com a vehicle per a promocionar la bicicleta com a mitjà de transport sostenible, al mateix temps que porti el seu art a bars, escenaris petits, sales d'estar i altres espais que rarament figuren als circuits de música en directe.
Aquest migdia ha passat pel Tarambana. Ha arribat tard, perquè les condicions climàtiques no eren les més òptimes per a desplaçar-se a Cardedeu des de La Garriga -on havia tocat la nit passada- pedalant sobre dues rodes i carregat amb una guitarra i un amplificador. Però ho ha fet amb les piles ben carregades. Una hora i mitja de concert-vermut que s'ha basat principalment en els temes de "Repte" (2011), el seu darrer disc, i el primer on canta en català. "Preuat i preuada", "Ja no sap greu", "Com li agrada" o "La Santa Collons" han marcat la tònica a seguir per un Fuster que de seguida ha exhibit el to cordial i distès que el caracteritza. Però també hi ha hagut temps de mirar al passat. I el més important, de reivindicar-lo en un moment en què tants grups anglòfils de casa nostra es passen al català de la nit al dia amb l'únic objectiu de figurar als canals oficialistes. "Abans de fer aquest disc en vaig fer tres més, i encara que fossin en anglès, sóc tan independent com tots vosaltres", ha deixat anar abans de despenjar-se amb una emotiva "Montserrat", rescat d'aquell imprescindible "36 Weeks" (1998). Ha seguit amb "Heart of Glass", corrosiva traslació del clàssic de Blondie al terreny particular del de Minnesota, i ha tornat a "Repte" abans de posar punt i final a un vermut dels que no s'obliden.
Audio: "Montserrat" - Paul Fuster
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada