diumenge, 30 de juny de 2013

Por en la música

"Hi ha por en la música de Robert Johnson. Por de què? Si mai t'has encarat amb la por, vols explicar als altres que és possible fer-ho. Que no serveix de res ignorar-la. Aquest element expressa el que nosaltres vam fer, per exemple, a 'Gimme Shelter'. La por és simplement un element viable, una emoció per a utilitzar en una cançó". Keith Richards en declaracions a Rolling Stone. L'edició nord-americana de la revista publicava el passat mes de maig un extens article en què Mikal Gilmore analitzava el present de la banda de més llarga durada de la música contemporània. Ho feia centrant-se en la tempestuosa relació que Richards ha mantingut amb Mick Jagger al llarg de les darreres tres dècades, i assistint als darrers assajos previs a una nova gira nord-americana. Assajos que, tal i com explica el periodista en un frenètic paràgraf introductori, deixen clar que aquesta gent segueix personificant l'essència del rock'n'roll. Per molt maquillatge i photoshop que hi hagi a la fotografia de portada.

dissabte, 29 de juny de 2013

Bitty McLean conquereix Granollers

BITTY McLEAN with THE FREEDOM STREET BAND
Festival Musik N Viu - Parc Firal, Granollers
28 de juny de 2013

Hi ha músics que guanyen amb el temps i Bitty McLean n'és un. De conquerir les llistes britàniques amb un reggae per a tots els públics -però ple de substància- a principis dels 90, ha evolucionat amb el pas dels anys cap a embaixador de les formes més clàssiques del ventall sonor jamaicà a Europa. El britànic encapçalava ahir la primera nit del festival Musik N Viu al Parc Firal de Granollers. Gairebé una hora i mitja de concert en què va passar sense problemes del reggae més primitiu al rocksteady i de l'ska al dub. Amb un impecable estat de forma físic i vocal i amb el sempre oportú acompanyament de la barcelonina Freedom Street Band. Un luxe. Abans, Mystic Souldiers havien ofert un passi de roots reggae sense fisures, amb una base instrumental sòlida i un cantant que exhibeix a l'escenari tots els tics -en el bon sentit de la paraula- del gènere. El problema és que no són de Jamaica, sinó de Calella, i un es pregunta fins a quin punt aquests tics -presentació inclosa de les cançons en anglès amb accent caribeny- són reals o fruit d'un exercici d'estil que, una cosa no treu l'altra, també tindria el seu mèrit.






Audio: "Baby Tonight" - Bitty McLean

divendres, 28 de juny de 2013

Sense informació plural no hi ha democràcia

Plaça de la Porxada, Granollers. Aquesta tarda.

Aquest ha estat el primer divendres en més de 70 anys que la històrica Revista del Vallès no ha arribat als quioscos. Per això ha estat també la data escollida per l'Associació de Professionals de la Comunicació Vallès Oriental per a sortir al carrer i llegir un manifest a favor de la dignitat de la professió periodística. Una dignitat imprescindible per a garantir el dret ciutadà a una informació plural i de qualitat com a pilar dels drets democràtics.





Kalifornia

L'Anticrist serà un dona amb cos d'home, amb set caps i set cues. La necessitat d'esmorzar cada dia és una invenció de les marques de cereals. I anar a Califòrnia per carreteres secundàries, bebent cervesa barata i visitant els escenaris de crims il·lustres, pot resultar molt enriquidor. O no. "Kalifòrnia" (1993), de Dominic Sena.


dijous, 27 de juny de 2013

Manifest de l'Associació de Professionals de la Comunicació Vallès Oriental (APCVO)


Sense informació plural no hi ha democràcia

L'Associació de Professionals de la Comunicació del Vallès Oriental (APC-VO) manifesta la seva extrema preocupació per la desaparició en els darrers mesos de diversos mitjans de comunicació de la comarca, alguns amb un nivell d'implantació inqüestionable, com és el cas de la històrica capçalera Revista del Vallès, mitjà degà de la ciutat de Granollers. Un final tràgic precedit per un degoteig agònic d'acomiadaments i rebaixes salarials.

A escala nacional i estatal, tant mitjans públics com privats estan aplicant severes retallades de plantilla però és a nivell local on el corró de la crisi passa amb efectes demolidors, ja que les estructures de les empreses periodístiques són més febles.

El periodisme es troba en un moment de transició cap a un nou model. Apareixen nous formats que de moment no asseguren la pervivència econòmica i professional del periodisme com a principal garantia d’una informació plural i de qualitat. Davant d’aquesta situació, apel·lem a l’autoestima dels periodistes i a la responsabilitat dels empresaris dels mitjans de comunicació.

Les conseqüències de les retallades són tan sagnants en àmbits sensibles com la sanitat i l'educació que a pocs els estranya que el sector de la comunicació, amb una afectació menys directa sobre la vida dels ciutadans, necessiti respiració assistida. Aquest raonament té efectes letals en tant que sembla legitimar la contundència de les retallades en els mitjans, i deixa en un segon pla del debat si són injustes o arbitràries.

Cada vegada que la nostra societat perd un mitjà de comunicació perd un espai de reflexió i llibertat.

Vine a la CONCENTRACIÓ I LECTURA PÚBLICA D'AQUEST MANIFEST. Demà, divendres 28 de juny, a les 6 de la tarda, a la plaça de la Porxada de Granollers (davant de l'Ajuntament). 





Discos per menjar

No diré el nom del grup ni el títol del disc, perquè no importen. Diré, això sí, que l'àlbum en qüestió és una joia que enriqueix qualsevol discoteca de la qual entri a formar part. Per això me'l vaig comprar. I perquè la persona que me'l venia -de segona mà- me'l deixava a molt bon preu. Va ser un cop el vaig haver adquirit quan algú em va dir literalment que, gràcies a la meva compra, l'home que m'havia venut el disc podria menjar aquell dia. Abans d'ahir i a la ciutat on visc. Sí, un melòman venent-se autèntiques joies discogràfiques per a poder amb prou feina sobreviure. Un home amb qui mai abans havia parlat, però de qui conec el compromís amb l'activisme social i cultural, obligat a vendre's discos -i vagin vostès a saber què més- per poder acabar el dia amb un plat a taula. I sí, sé que en uns temps tan cínics, banals i superficials com els que corren un disc no és res. Que la música circula sense restriccions per la xarxa i fins i tot hi ha qui es pensa que és gratis. Però per mi, per molta de la gent amb qui em relaciono, per molts de vostès que es molesten a llegir-me de tant en tant, per persones com l'home que em va vendre el compacte, els discos són tresors. I desfer-se'n fa mal. Molt de mal. Jo mateix sóc incapaç d'imaginar-me la vida sense alguns dels títols que tinc a casa, per molt que pugui escoltar aquelles cançons en qualsevol portal digital farcit de publicitat. I a la vegada em sap greu que persones com aquell home es vegin obligades a arrossegar-se d'aquesta manera per a poder sobreviure. Perquè malgrat arrossegar-se, la seva dignitat sempre serà infinitament superior a la de qui esdevé amb la seva passivitat part de la maquinària d'un sistema monstruós, injust i cruel. I no cal dir-ho, a la dels lladres encorbatats que el manegen i se'n beneficien pel sol fet de ser qui són.





(*) Per si algú es mor de curiositat, l'àlbum en qüestió és el recopilatori homònim de Pan & Regaliz editat per Wah-Wah el 2003.

dimecres, 26 de juny de 2013

Recomanació: Bitty McLean al Musik N Viu

Parlar de BITTY McLEAN és parlar d'una de les veus per excel·lència del reggae europeu. Britànic d'arrels jamaicanes, va destacar a principis dels 90 amb perles com aquella cèlebre adaptació d'"It Keeps Rainin' (Tears from My Eyes)", original de Fats Domino. Des d'aleshores s'ha anat acostant a les formes més primitives del gènere, treballant amb gegants com Sly & Robbie i consolidant-se com un dels pilars de la música d'arrels jamaicanes a escala global. McLean serà enguany cap de cartell del festival Musik N Viu, que tindrà lloc durant els propers dos caps de setmana al Parc Firal de Granollers. Actuarà acompanyat de la Freedom Street Band i com a part d'una nit dedicada als sons caribenys -també hi figuraran noms com els de Mystic Souldiers LUV Messenger-, aquest divendres, 28 de juny (a partir de les 23h.). Entrada gratuïta i sense IVA.





Sam Destral - Tot el que conec és mort (2013)

"Tot el que conec és mort" és el debut oficial de Sam Destral. Oficial perquè no és precisament la primera gravació que presenta el de Gandesa -sense anar més lluny, cada mes de l'any passat va penjar un ep amb temes nous al seu compte de bandcamp-, però sí la seva estrena en format físic. Set temes ja coneguts del seu repertori, regravats sota la supervisió d'Albert Palomar a l'estudi Aviram de Manresa. I si bé es nota la mà del productor en un so compacte i ric en detalls, també és cert que la frescor de les gravacions casolanes de Destral es manté més viva que mai. L'edita El Mamut Traçut, discogràfica impulsada per l'activista antifolk Maurici Ribera (The Missing Leech), i suposa sens dubte una de les obres més notables que aquest moviment ha generat a casa nostra. Folk, pop d'arrels sixties, punk i fins i tot pinzellades àcides i experimentals -els vuit minuts de "Lorelei" sonen a glòria, i el regust kraut d'"Ella està morta" no fa sinó elevar un tema rodó com pocs-. Més que un debut, una nova passa endavant en una trajectòria fins ara impecable.







Audio: "Ella està morta" - Sam Destral

dimarts, 25 de juny de 2013

L'home d'Acer

Christopher Reeve: Quan Superman s'enlairava de debò.
Sempre m'han agradat els superherois, ja sigui en vinyetes de còmic o a la gran pantalla si l'ocasió s'ho mereix. S'ho mereixia, per exemple, el Superman de Christopher Reeve, que traslladava al setè art la màgia d'un dels emblemes per excel·lència de la cultura popular dels darrers cent anys. Corrien finals dels 70 i la tecnologia no permetia generar efectes especials com els d'avui. Un handicap salvat amb imaginació, guions sòlids i personatges elaborats. Res a veure amb "The Man of Steel", l'spin-off amb què la indústria de Hollywood torna a exprémer la franquícia de l'heroi de Kriptó. Una desfilada d'efectes especials impossibles i una inversió milionària per a tapar uns personatges que no van més enllà de l'esbós i, el que és pitjor, un guió sense cap ni peus que s'allarga innecessàriament durant més de dues hores. Calia fer volar pels aires tota una ciutat per no explicar absolutament res? Calia distorsionar tot el context original per a encaixar-lo en una indústria amb una preocupant crisi d'identitat estètica? Calia posar tot aquest arsenal de mitjans al servei d'una història tan pobra? Potser sí, a ulls de determinats productors. Però qualsevol que gaudís del Superman de Reeve, sense musculatura artificial però amb més ànima que el repartiment sencer d'"A Man of Steel", entendrà que tot excés és perjudicial sense una base sòlida on agafar-se. I la d'aquest experiment, si és que existeix, té tanta solidesa com la ciutat que s'ensorra en aquell suposat clímax que, mai més ben dit, no s'aguanta per enlloc. Diu la crítica que aquesta pel·lícula ha de salvar la indústria de Hollywood de la mala ratxa econòmica. Amb la missió aparentment acomplerta, la pregunta és ara qui la salvarà d'una crisi molt més preocupant, la creativa.

dilluns, 24 de juny de 2013

Menys ambició i més passió

Kevin Parker (Tame Impala).
"Quan tenia 14 o 15 anys, estava plenament decidit a convertir-me en una estrella del rock, com qualsevol que agafi una guitarra a aquella edat. Mai em vaig pensar que passaria, perquè m'esforçava a escriure cançons i sempre pensava 'Quin sentit té tot això?'. Simplement no em semblaven bones. Però vaig seguir-ho intentant perquè m'agradava tant fer música que l'èxit va esdevenir menys important que el simple fet de tocar. Quan vaig fer els 18, havia acceptat que el meu destí es trobava en una banda qualsevol de Perth que acabaria desintegrant-se i caient en l'oblit. Curiosament, em sentia bé amb allò. Mica en mica, la passió per la música substituia l'ambició. L'ambició es va esvair perquè jo estava en contacte amb molta gent que feia música simplement pel plaer de tocar. Ens col·locàvem i fèiem concerts, ens ho passàvem bé. Però la idea de fer-ho per a assolir l'èxit havia esdevingut una broma. Tocàvem amb grups que òbviament ho feien per ser famosos. Tenien aquells equips tan cars i el seu cantant tindria el seu propi pentinat especial i tindrien totes les campanes i xiulets que et puguis imaginar mentre nosaltres estàvem totalment col·locats, preguntant-los si ens podien deixar el seu set de bateria. Observàvem aquells grups i ens preguntàvem si eren una broma, de què anaven, semblaven fotuts galls dindi. Aquella escena era tan lletja que vam acabar abandonant tota l'ambició d'esdevenir estrelles del rock. Jo estava content d'aquella manera, en pau amb el fet que mai arribaríem enlloc. Ni tan sols m'importava editar les cançons que feia perquè ja les escoltava qui jo volia que les escoltés, la gent del grup i la que ens venia a veure. Els meus amics i l'escena que hi havia al meu voltant van esdevenir molt més importants que l'èxit internacional o qualsevol altra cosa". Kevin Parker (Tame Impala) en declaracions a Uncut. L'article el signa Allan Jones i apareix publicat a l'edició de juliol de la revista britànica.






Audio: "Elephant" - Tame Impala

diumenge, 23 de juny de 2013

Nit de Sant Joan


No m'agrada la revetlla de Sant Joan. No és que em facin por els petards -el perill, en tot cas, depèn de l'animal que encengui la metxa-. Simplement no m'agrada una nit en què sortir de casa i passar-s'ho bé sembla una obligació -el mateix passa per Cap d'Any-. Una nit d'aglomeracions i multituds. La nit més curta, i la ressaca més llarga de l'any. En canvi, sí que m'agrada -i molt- la Nit de Sant Joan de Sisa. I avui la tornaré a punxar. No perquè toqui, sinó perquè em ve de gust.




Audio: "Marcianitos" - Sisa

dissabte, 22 de juny de 2013

Alguns encara tremolem

GRUSHENKA + LAS RUINAS + STEPMOTHER
NAUB1, Granollers
21 de juny de 2013

Triplet de luxe per a celebrar el Dia de la Música. I la sensació d'estar al lloc i al moment adequats. Perquè sí, ahir érem pocs com de costum en aquesta mena d'ocasions. Però tothom que hi va ser va marxar a casa amb la sensació d'haver presenciat quelcom únic. Tres visions diferents però complementàries del rock'n'roll més decibèlic. Van trencar el gel Stepmother, deixant enrere el folk a càmera lenta del seu bancamp per a confirmar-se com l'accelerada màquina de country-punk de garatge a què ens tenien acostumats des dels seus inicis. Dues guitarres, una bateria, moltíssima mala llet i un repertori letal -versió de Ty Segall inclosa-. Acte seguit va ser el torn de Las Ruinas. Qui els hagi vist mai damunt d'un escenari sabrà que el seu és ara mateix un dels directes més potents de Barcelona. Un títol que van defensar a Granollers malgrat els problemes tècnics inicials. Amb actitud, descàrregues elèctriques i dards de precisió punk com "Paranoide esquizoide" o l'himne subterrani "Cerveza Beer". A destacar també dos temes nous sense cap mena de desperdici, el primer amb un deliciós regust lisèrgic, el segon un reggae electrificat amb la xarxa de bus nocturn barcelonina com a marc de fons. I finalment, Grushenka van demostrar que el futur és seu. Perquè són joves, sí, però sobretot perquè són boníssims. La sensibilitat pop de The Jesus and Mary Chain contra les parets sòniques de My Bloody Valentine. Una versió de Planetas per a complementar un repertori propi que val el seu pes en or. I al final de tot, una orgia sorollista que va deixar les coses clares. Alguns encara tremolem.

Grushenka.

Las Ruinas.

Stepmother.



divendres, 21 de juny de 2013

Les Rambles buides

Aquest migdia he caminat per les Rambles i les he tornat a trobar buides. No pas buides de gent, que com sempre n'hi havia per parar dos trens. Buides d'una identitat que van perdre fa molt de temps, quan Barcelona va deixar de ser una ciutat per a esdevenir una marca. Un reclam per al turisme de sol, platja i barrets mexicans. I avui, especialment, buides de l'encant que tenien anys enrere cada 21 de juny. Perquè avui, 21 de juny, és el Dia Internacional de la Música. I en una data com aquesta, durant molts anys va ser un plaer acostar-se a les Rambles, remenar cubetes de discos -nous i de segona mà, però sempre a preus molt més que raonables- i tornar a casa amb les mans plenes (de música). Eren els dies en què l'Ajuntament no es dedicava a perseguir i arraconar les estàtues humanes, i encara hi havia les parades d'ocells de tota la vida on ara hi ha aquells estands de productes tan típicament de la terra, que només se'ls compren els turistes. D'allò ja fa molt de temps. La ciutat ha anat a menys en tots els sentits -bé, excepte en pernoctacions als hotels-. I del Dia de la Música poca cosa queda. Ni tan sols els músics de carrer que aportaven color a diversos racons de Ciutat Vella, i que han quedat en aquesta ciutat de cartró-pedra tan proscrits com qualsevol iniciativa aliena a l'oficialisme més ranci. Una pena. No obstant, jo penso celebrar el Dia de la Música. Aquesta nit toquen Las Ruinas, Grushenka i Stepmother a la NAUB1 de Granollers. Abans i després de cada concert punxarà un servidor. I farem soroll. I tant, que en farem.

Un darrer vals al Vallès

Llegia mesos enrere una columna on el periodista Ramón de España lamentava, textualment, que totes aquelles coses que l'han fet feliç van desapareixent poc a poc. Es referia a la crisi que pateixen dos sectors culturals anys enrere tan potents com el discogràfic o unes sales de cinema que van caient com mosques, víctimes d'una revolució digital que tots plegats hem entès malament. Com ell, jo també lamento la lenta agonia del disc com a format físic i del cinema en pantalla gran, perquè també a mi m'han fet molt feliç. I encara hi afegiria un tercer element: la premsa escrita -en paper, és clar, que a internet es troba a faltar l'olor de tinta-. Aquest matí ha arribat als quioscos l'últim número de Revista del Vallès, una de les capçaleres històriques de la premsa local i comarcal a Catalunya -havent sortit al carrer cada setmana durant 73 anys, era actualment el segon mitjà d'àmbit local més antic del país-. I quan dic últim vull dir això, últim: no n'hi haurà més. Una altra víctima d'un escenari que va molt més enllà d'un context puntual de crisi econòmica i que caldria analitzar de forma particular. Un altre periòdic que no ha pogut fer front a la caiguda de lectors i publicitat. Un altre, sí, un de tants. Però és que aquest cop la cosa em toca de molt a prop per una vinculació personal de més de deu anys. Amb aquest sobtat final, el Vallès Oriental perd un dels seus emblemes culturals i un testimoni directe de la seva història recent. I el periodisme, i amb ell tota una societat que té entre els seus drets fonamentals el de la informació, perd un altre mitjà de comunicació independent. Un conjunt heterogeni de veus i punts de vista. Una petita gota d'aigua en un desert cultural que guanya terreny poc a poc.

dijous, 20 de juny de 2013

Brasil, segona part

Tornem al Brasil. I parlem de futbol. Poso les notícies i veig el públic assistent a un partit de la selecció brasilera, exhibint a la grada cartells i pancartes contra la corrupció i les retallades socials. Aquí també tenim aquesta mena de problemes, però el públic de la Roja sembla més disposat a entonar cants a la sofisticació com el celebrat "Yo soy español, español" -tota una declaració nacionalista, per molt que l'ImPPerio ho vegi d'una altra manera-. I si ens fixem en els partits d'equips com el Barça o el Madrid, veurem que passa tres quarts del mateix. Dit això, i parlant del Barça, cal aplaudir l'actitud de Neymar. L'astre brasiler, fitxat recentment pel club blaugrana i jugador també de la Canarinha, s'ha solidaritzat per twitter amb els indignats del seu país. Un gest que l'honra, especialment quan els herois de la Roja -o del Barça, o del Madrid- no són capaços ni d'obrir la boca quan al país que diuen representar només hi ha una cosa que funcioni, el futbol. Suposo que per coses com aquestes, mentre en ciutats brasileres com Río de Janeiro o Sao Paulo els manifestants han aconseguit que es rebaixin les tarifes del transport públic, a casa nostra puja tot menys els sous.

To Have and To Have Not


Up in the morning and out to school
Mother says there'll be no work next year
Qualifications once the Golden Rule
Are now just pieces of paper

Just because you're better than me
Doesn't mean I'm lazy
Just because you're going forwards
Doesn't mean I'm going backwards

If you look the part you'll get the job
In last year's trousers and your old school shoes
The truth is son, it's a buyer's market
They can afford to pick and choose

Just because you're better than me
Doesn't mean I'm lazy
Just because I dress like this
Doesn't mean I'm a communist

The factories are closing and the army's full
I don't know what I'm going to do
But I've come to see in the Land of the Free
There's only a future for the Chosen Few

Just because you're better than me
Doesn't mean I'm lazy
Just because you're going forwards
Doesn't mean I'm going backwards

At twenty one you're on to of the scrapheap
At sixteen you were top of the class
All they taught you at school
Was how to be a good worker
The system has failed you, don't fail yourself

Just because you're better than me
Doesn't mean I'm lazy
Just because you're going forwards
Doesn't mean I'm going backwards


(Billy Bragg)

dimecres, 19 de juny de 2013

Brasil


Perquè, encara que de vegades no ho sembli, aquí també estem farts de tant circ i tan poc pa. De tanta despesa de cara a la galeria i tanta retallada social. De tanta corrupció i tants caradures. Avui, tots i totes som Brasil.

dimarts, 18 de juny de 2013

Las Ruinas, Grushenka i Stepmother a la NAUB1

"No es tracta d'inventar-se res, es tracta d'emocionar". Ho diuen GRUSHENKA al seu compte de bandcamp. I això és exactament el que fa aquesta jove formació de Parets del Vallès. Indie pop de traços onírics i textura sorollista. Diguin-li shoegaze, dream pop o com vostès vulguin. No s'inventen res, però emocionen. I molt. Com LAS RUINAS, un trio barceloní que ha editat tres discos i s'ha passejat per tota mena d'escenaris i festivals, sempre posant-se crítica i públic a la butxaca. El seu secret és un incontestable arsenal de dards de precisió. Comprimits de punk vitamínic que tant poden beure de l'esperit del 77 com dels primers Planetas. I lletres que retraten amb ironia i bon humor l'absurditat dels temps actuals. Si no s'ho creuen, escoltin "Cerveza beer", l'antihimne definitiu de la Barcelona de disseny -amb permís de "Barcelona no sona", dels seus amics Liannallull-. I perquè també emocionen sense necessitat d'inventar-se res, completen el cartell els mataronins STEPMOTHER. Indie folk sense maquillatge, cançons despullades i un inconfusible regust casolà. Versionen a Eels, The National i Bigott, tenen un repertori propi que no admet cap discussió i la gent de Radio 3 els ha requerit per diverses falques promocionals. Un triple cartell d'impacte per a celebrar com cal el Dia Internacional de la Música, aquest divendres, 21 de juny, a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Obertura de portes a les 22h. Inici de les actuacions a les 23h. Abans i després dels concerts punxarà un servidor.






Solé - "Jo volia tocar als Smiths"

Ramon Solé
Les expectatives vitals que mai acaben d'assolir-se. Els somnis i les il·lusions que anem projectant al llarg de la infància i l'adolescència, però que mai s'acaben realitzant. Deia Oscar Wilde que la vida real d'una persona no és la que porta, sinó la que desitjaria portar. Potser per això hi ha qui no deixa morir mai aquests somnis, per molt que semblin més i més impossibles a mida que passen els anys. El vallesà Ramon Solé (LoLa) volia ser anglès i tenir unes Nike Air, haver compost "Video Killed the Radio Star" i ser un zombi a "Thriller", tocar a la banda d'Springsteen i als Smiths, actuar a Wembley i sortir de marxa per Nova York, creuar Califòrnia en moto i anar de birres amb Dylan. I no, no va arribar a fer res de tot això, però ho ha acabat posant en una cançó. "Jo volia tocar als Smiths", segon single d'"Em perdono" (2013, Petit Indie), debut discogràfic del seu projecte personal, Solé. Una d'aquelles cançons pop tan rodones que gairebé freguen la perfecció. Ressons de Ron Sexsmith, The Divine Comedy i, sí, Smiths. I una ment inquieta i creativa que encara s'atreveix a somiar, malgrat un món fet a mida de qui només sap tocar de peus a terra. N'acaba de presentar un videoclip tan fresc com la pròpia cançó.


dilluns, 17 de juny de 2013

Mo' Pilé: 'Super Fly' a la NAUB1

S'imaginen la possibilitat de degustar cinema de culte i sucoses seleccions musicals en vinil, tot plegat en una única sessió? El col·lectiu Tiempos Modernos torna a la càrrega amb MO' PILÉ -extensió del celebrat club mensual Pilé on 45-. En aquesta ocasió, el títol escollit és ni més ni menys que "Super Fly" (1972), tot un clàssic de la Blaxploitation dirigit per Gordon Parks Jr. amb banda sonora de Curtis Mayfield. En acabar la projecció, els dj's del Pilé aixecaran passions a ritme de soul i funk del bo. Serà aquest dijous, 20 de juny (20h.), a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77). Entrada gratuïta perquè l'IVA no espanti els més valents.





Viva Acid House

"A Occident encara vivim sota la influència de l'acid house i les raves. La majoria de la gent no ho veu com quelcom polític o compromès, perquè per a qualificar un artista de 'polític' solem fixar-nos en què 'diuen' les seves lletres, però és igual d'important el que "fa" la música, les relacions socials que propicia. Organitzar una festa techno autogestionada suposa recuperar espais morts de la ciutat, injectar-hi vida i comunicació, encara que sigui de manera temporal". Ho diu el sociòleg Isidro López en declaracions que Rolling Stone recull a la seva darrera edició espanyola -en el marc d'un interessant article sobre l'acid house-. Doncs sí, ara mateix resulta molt més revolucionària una hedonista festa electrònica, que determinats grups de rock amb posat compromès oferint emotius discursos davant d'un públic que es pot permetre pagar 40 euros per l'entrada d'un concert - i que l'endemà es limitarà a explicar a les xarxes socials com va ser de bo l'esdeveniment de torn-. Potser per això, a determinats polítics els agrada tant sortir a la foto cada vegada que es duen a terme macrofestivals que acaben degenerant en raves controlades, domesticades i amb preus no aptes per a qualsevol butxaca.






Audio: "Viva Acid House" - Sencillos

diumenge, 16 de juny de 2013

Drive


Trobada de cotxes antics, aquest matí a Caldes de Montbui. Testimonis de quan els automòbils eren petites obres d'art en moviment, en comptes de productes de mercat amb l'obsolescència programada.








Éssers humans

"La ciutat tenia un aspecte brut, miserable; les carreteres i els edificis es trobaven en mal estat, els carrers, de nit, eren molt foscos, per por de les incursions aèries, la majoria de les botigues eren deixades i mig buides. La carn escassejava i la llet era gairebé impossible d'obtenir; també mancava carbó, sucre i petroli, i l'escassetat de pa era realment greu. Ja llavors les cues davant els forns sovint eren de centenars de metres. I, això no obstant, pel que es podia apreciar, la gent semblava satisfeta i esperançada. Hi havia feina per a tothom, i el cost de la vida era encara extremadament baix; es veia molt poca gent realment pobra, i cap captaire, a part dels gitanos. Sobretot, hi havia fe en la revolució i en el futur, el sentiment d'haver entrat bruscament en una era d'igualtat i de llibertat. Els éssers humans intentaven comportar-se com a éssers humans i no com a dents de l'engranatge de la màquina capitalista".




GEORGE ORWELL. "Homenatge a Catalunya" ("Homage to Catalonia", 1938)

dissabte, 15 de juny de 2013

Essence?

LUCINDA WILLIAMS
BARTS Artèria Paral·lel, Barcelona
14 de juny de 2013

Vagi per endavant que l'obra de Lucinda Williams m'ha acompanyat durant bona part de la meva vida, ho segueix fent en l'actualitat i espero que així sigui durant molts anys. Discos com "Car Wheels on a Gravel Road" o "Essence" formen part del meu adn, segueixo escoltant-los sovint i no m'atreviria a situar cap dels seus àlbums per sota del notable. Però en directe no m'agrada. No em va agradar quan la vaig veure fa quatre anys a l'Apolo, aleshores amb una banda sencera cobrint-li les espatlles. I tampoc em va agradar la nit passada a BARTS, aquest cop amb un format reduït a trio sense bateria i on destacava la presència del seu inseparable Doug Pettibone a la guitarra. El problema? L'actitud de la nord-americana damunt l'escenari. Una actitud mecànica. I no pel faristol on llegeix les lletres de les cançons. Ni tan sols perquè s'atreveixi a tocar temes nous que clarament necessita assajar més -això és tot un punt de frescor-, sinó perquè sembla sortir a l'escenari a fitxar i no a interpretar un repertori del qual ningú més pot presumir. Els seus concerts -com a mínim, els dos que ha ofert a Barcelona a dia d'avui- resulten per tant freds i mecànics. Sí, va brillar -i de quina manera- quan va disminuir les revolucions de "Lake Charles", amb la poesia d'"I Envy the Wind" i una sentida "Drunken Angel", versionant a Skip James amb "Hard Time Killin' Floor Blues" o deixant-se anar amb tot un atac de ràbia com és "Come On". Van ser les excepcions en un concert que semblava avançar a pinyó fix, i que fins i tot va patir entrebancs com una desafortunada reinterpretació d'"Essence" -sense rastre de la passió i la tensió sexual de la versió original, i amb una Williams que semblava en ocasions perduda-. Finalitzat el concert, un conegut a qui sí que li havia agradat, defensava a la de Lake Charles referint-se a una trajectòria que no té preu. I no, no el té. Perquè el seu nom ja es pot situar per mèrits propis al costat de qualsevol gegant de la música nord-americana que es puguin imaginar -els arguments els trobaran repartits al llarg d'una discografia sòlida com poques-. Però el directe és una altra cosa i cal alimentar-lo de quelcom més que llegenda. I, francament, el que Williams va oferir la nit passada no justificava el preu de les entrades.

divendres, 14 de juny de 2013

'Els més guais del món mundial'

Ricard Robles i Enric Palau, dos dels directors del Sónar, analitzen els vint anys d'història del festival en una entrevista conduïda per Juan Manuel Freire i publicada per Rockdelux a la seva edició de juny. És el propi Freire qui es formula en un moment donat la pregunta clau: si Barcelona esdevé durant tres dies la capital de la música electrònica, què passa durant la resta de l'any? "No està al ritme de Berlín, Londres o Nova York, per descomptat. És una ciutat molt més petita del sud d'Europa, encara que ens pensem que som els més guais del món mundial. Hi ha un moment de capitalitat que el pot donar el Sónar. Si véns el mes de desembre, trobaràs quelcom més que a Lyon, però no pas el que hi ha a Berlín", reconeix Palau. La reflexió és semblant a la que vaig fer setmanes enrere sobre el Primavera Sound: si una ciutat amb un clar dèficit de públic i infraestructures per a la música en directe -electrònica o no- esdevé capital d'aquesta activitat durant un cap de setmana (de primavera-estiu, evidentment), és per raons climàtiques. I és que, no ens n'oblidem, aquesta mena de festivals estan cada dia més orientats a un turisme massiu que ve a Barcelona a buscar sol i música a l'aire lliure com abans venia a buscar sol i braus.

A tot això, i tornant a la pregunta de Freire, Robles afegeix que "hi ha una indústria que no acaba d'enfortir-se. Diferents agents de la indústria que no acaben de definir sinergies conjuntes. Però potser és la naturalesa d'aquesta ciutat, i ja no s'hi pot fer res en contra. A l'hora de corporativitzar-nos, ens costa més que als anglesos". Vaja, doncs tenint en compte en què s'han convertit festivals com Primavera Sound o Sónar, ningú ho diria. I això és el que em preocupa. Que el director d'un festival de música de vocació arriscada utilitzi una terminologia tan empresarial o, mai més ben dit, corporativista. Perquè si una cosa no necessita Barcelona, és més corporativisme. El que necessita és deixar de ser una marca per tornar a ser una ciutat. Reorientar les seves política i oferta culturals perquè integrin al ciutadà -autòcton o no- i no únicament al turisme de cap de setmana, i perquè circuits com el de la música en directe siguin estables i viables tot l'any i no només durant la temporada de festivals. Tornar, en definitiva, a mans de la gent en comptes de romandre segrestada per buròcrates i corporacions.

dijous, 13 de juny de 2013

Iggy Pop i James Osterberg

Recordo la primera vegada que vaig veure Iggy Pop en persona. Va ser en un festival, l'estiu de 2004. Tenia acreditació de backstage, i vaig presenciar el concert de la Iguana i els Stooges des d'un lateral de l'escenari. D'aquell dia em van quedar gravades tres imatges. La primera, Iggy sortint del backstage -encara invisible des del públic- sense samarreta, amb uns texans a les últimes i corrent com qui està disposat a destrossar qualsevol cosa que se li posi al davant. La segona va tenir lloc quan es va acostar al lateral de l'escenari on es trobava un servidor i ens vam mirar cara a cara. Em va xocar la mà -i vaig flipar-, però la imatge que em va quedar gravada va ser la seva mirada de caos -en aquell instant, no sabies si et donaria la mà o et trencaria la cara allà mateix-. La tercera va ser, un cop acabat el concert i ja a la zona de backstage, la d'Iggy Pop tapat amb un barnús, assegut i parlant de manera relaxada amb uns fans. Iggy Pop i James Osterberg, tota una transformació. Com Superman i Clark Kent, com Spiderman i Peter Parker.

El propi Pop parla d'aquesta dualitat en una entrevista que publica aquest mes de juny l'edició espanyola de Rolling Stone. "Ara mateix sóc una mica de tots dos. Estàs parlant amb Iggy Pop i el seu mànager. Compartim un cos, d'acord? Ok, perquè si fos realment Iggy Pop et puc assegurar que, ara mateix, t'atacaria, me n'aniria d'aquí o qualsevol cosa", li etziba el de Detroit a un entrevistador que no les acaba de tenir totes. És un dels moments definitius d'una conversa en què el Padrí del Punk posa els punts sobre les is en temes com la seva relació amb David Bowie, la seva addicció a substàncies com l'heroïna, l'actitud extrema que segueix definint-lo als 66 anys o els falsos mites que l'envolten.

"Sóc un intèrpret que va al límit, ho vaig ser i ho segueixo essent", reconeix, "fa un parell d'anys vaig tocar a Barcelona, el concert era un conyàs i vaig saltar de l'escenari. Vaig xocar contra un paio, em vaig fer una fractura al cap i em van haver de donar deu punts". També recordo perfectament aquell moment. No va ser fa un parell d'anys, sinó el juliol de 2012, durant la darrera edició del festival Cruïlla Barcelona. I per descomptat que aquell concert no em va semblar precisament cap conyàs. Jo estava a primera fila, però prou allunyat del centre com per perdre la Iguana de vista quan va caure entre el públic. Durant uns quants segons que es van fer eterns, alguns vam arribar-nos a pensar que havíem assistit en directe a la mort d'Iggy Pop. I va ser aleshores quan va emergir amb la cara plena de sang i, com si res no hagués passat, va seguir a l'escenari durant una hora llarga. Rock'n'roll.



--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
"L'escena és la següent. La base instrumental dels Stooges ataca el clímax d'"I Wanna Be Your Dog" mentre Iggy Pop camina per l'escenari sense rumb. De cop i volta, la Iguana comença a córrer i es tira al públic. Desapareix. I reapareix segons després, suspès per la multitud, immòbil i amb un torrent de sang que brota d'algun punt pròxim a la seva boca. L'equip de seguretat l'estira i ell es reincopora, ja al passadís que separa el públic de l'escenari. Camina lentament mentre la sang no para de rajar, s'enfila a l'escenari i es gira per mirar el públic. Esbossa un dels seus somriures de complicitat desafiant i torna a cantar"I Wanna Be Your Dog" amb més força que mai. I això només ha estat el principi. Durant una hora més, Iggy Pop es passejarà per l'escenari corrent, saltant i deixant-se la pell en cada nota del repertori fundacional del punk. Amb 65 anys i sagnant com el primer dia. Sí, la Iguana s'assembla cada dia més a la Niña Medeiros, però segueix tenint el millor directe del món. El secret? La seva persona. Perquè si el rock'n'roll equival a sang, suor i sexe, Iggy Pop n'és l'essència més absoluta" (Dancing with the Clown, 7 de juliol de 2012).








Audio: "Raw Power" - Iggy and The Stooges

dimecres, 12 de juny de 2013

Eamonn Dowd - Things Aren't the Way They Used to Be (2013)

És possible que alguns de vostès ja coneguin a Eamonn Dowd. Fa cosa de quatre anys -com passa el temps- va oferir un parell de concerts a casa nostra -al desaparegut Macondo Bar de Barcelona i a l'antic Tarambana de Cardedeu, ambdues cites amb un servidor com a teloner-. Per qui no el conegui, és originari d'Irlanda -actualment viu a Suècia- i porta més d'una dècada i mitja editant discos i girant per tot el món. El seu darrer àlbum acaba de sortir del forn sota el títol de "Things Aren't the Way They Used to Be" (2013, Spellbound Records). Dotze temes -tots originals, a excepció de la tradicional "Tell Old Bill" i "Psycho", de Leon Payne) que es mantenen en les coordenades habituals de Dowd: country-punk amb regust de whiskey sol i un deliciós aire decadent. La gran novetat, però, és que els ha enregistrat sense la seva banda d'acompanyament habitual, The Racketeers. Ens trobem doncs davant d'un disc en solitari -tan sols a la citada "Tell Old Bill" li cobreix les espatlles un segon guitarrista-, sense cap element decoratiu que vagi més enllà de Dowd, la seva veu, les seves guitarres i els seus pedals de distorsió i overdrive -exceptuant detalls puntuals com alguna percussió-. Les cançons, per tant, sonen totalment despullades i estripades. Reduïdes a una mínima expressió que, com Bruce Springsteen a "Nebraska" i els primers discos de Billy Bragg, exemplifiquen com menys pot esdevenir moltíssim més. Atenció a la inicial "Iron City", a la corrosiva "You're on Your Own" i al protorockabilly de "Lilith". Mosseguen.










Audio: "You're on Your Own" - Eamonn Dowd

dimarts, 11 de juny de 2013

Michael Monroe - Ballad of the Lower East Side


"There were junkies, pimps and whores" ("Hi havia ionquis, xulos i putes"), canta Michael Monroe a "Ballad of the Lower East Side" -un tema que formarà part del seu proper disc però que ja circula per internet, amb un entranyable videoclip-. L'exlíder de Hanoi Rocks es refereix a Nova York, i més concretament al Lower East Side, tot rememorant els dies en què la ciutat era bruta, decadent i perillosa però estava més viva que mai. Quan el sud-est de Manhattan era territori de gent de carn i os, i no d'inversors i agents immobiliaris. Quan al Lower East Side hi havia més rock'n'roll que hotels de quatre estrelles. Un cant nostàlgic -però vital- a la Nova York que hi ha més enllà dels blockbusters i les sèries de temporada. La de Johnny Thunders i Joey Ramone. La de Lach i la revolta de Tompkins Square. La que mica en mica queda enterrada sota això que s'anomena gentrificació. I jo, que només he conegut de passada la transformació de Nova York, no puc evitar fer un paral·lelisme amb la Barcelona actual. La de la nostàlgia olímpica i la ressaca del Fòrum de les Cultures. La que no va entendre que posar-se guapa no significa ensenyar cuixa descaradament per atraure el turisme de sol i borratxera. La que confon regenerar un barri amb expulsar-ne els veïns de tota la vida, augmentar-hi els preus dels lloguers i omplir-lo de locals de disseny. La que acull festivals musicals de referència internacional però ha desterrat la música dels seus carrers a cop d'ordenances, sancions i instruments requisats. No, probablement Barcelona no sigui comparable a Nova York. Però la cançó de Monroe també li va com l'anell al dit.



dilluns, 10 de juny de 2013

Lacospe

Fa mesos que la senyora Cospedal es nega a disculpar-se per haver titllat de nazis els membres de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). La setmana passada, un militant d'una organització d'esquerres va morir a París, assassinat per un grup violent de signe neonazi. Em pregunto si la senyora Cospedal hi té res a dir, i sobretot si a partir d'ara s'ho pensarà dos cops abans de fer certes afirmacions. I em pregunto també si el conjunt de partits polítics -tant el seu com els de l'oposició- seguiran permetent que es deixin anar d'una forma tan gratuïta aquesta mena d'afirmacions -durament castigades, d'altra banda, en països com Alemanya-.




Ressons balcànics a la NAUB1

Sovint associem la música balcànica a gèneres com el klezmer, però la realitat és que la tradició musical dels Balcans és encara molt més rica. Per a analitzar-la, el Colectivo Cautivo oferirà una audició comentada, culminant amb una sessió de música enllaunada on aquests sons s'enllaçaran a l'electrònica, al jazz o els ritmes jamaicans. Una VESPRADA CAUTIVA que tindrà lloc aquest dijous, 13 de juny (19h.), a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Entrada lliure amb donació voluntària de dos euros.






diumenge, 9 de juny de 2013

Cultura en temps de crisi

JIM i Sisa, la nit passada a l'Anònims.
Nit Faraònica al restaurant-llibreria Anònims de Granollers amb els Amics del Faraó JIM. L'acte central va ser una tertúlia amb Jaume Sisa com a protagonista i responent a totes les preguntes que li vam formular els presents. El cantautor galàctic va parlar de tot i més. Del que queda de l'esperit del Maig del 68 i dels paral·lelismes amb moviments com el 15-M, de les seves primeres visites a la ciutat a principis dels 70 -un moment en què la capital vallesana era tot un polvorí d'activitat cultural, per molt que costi de creure veient el panorama actual-, del seu procés creatiu i dels efectes de la crisi econòmica en la cultura. "Quan jo vaig començar a cantar el 1968, la cosa estava molt fotuda", va recordar en aquest sentit, "per començar no hi havia subvencions". Unes subvencions que, va insistir, "no són en absolut imprescindibles perquè hi hagi creació artística: si vols fer una pel·lícula i ningú et dóna diners, fes-la sense diners, llença't a la piscina en lloc de queixar-te". En altres paraules, "si tens coses a dir les acabaràs dient, amb diners o sense, i si no tens res a dir no té sentit que se't concedeixi cap subvenció".

Va ser en aquest punt de la tertúlia quan un dels presents va apuntar que "quan es reuneixen tants artistes de primer nivell i només es limiten a parlar de l'augment de l'IVA cultural, és que alguna cosa va malament". Sisa li va donar la raó. I jo també. Estic en contra de l'augment de l'IVA en el consum cultural perquè em sembla molt indicatiu de la mena de país on vivim el fet que un govern consideri la cultura com un luxe. Però si deixo de consumir cultura no serà per aquest augment. Si abans m'ho podia permetre, ara també, i si abans no m'ho podia permetre, ara tampoc -el poder adquisitiu del ciutadà mitjà d'aquest país formaria part d'un altre debat-. De la mateixa manera que, amb IVA o sense, és freqüent que molta gent s'escandalitzi a l'hora de pagar vuit euros per una entrada de cinema, però en canvi se'ls gasti gustosament -i en repetides ocasions- en copes en qualsevol bar o discoteca. I és que, al final, tot és qüestió de prioritats i d'hàbits. Per això, i no per culpa de cap crisi, a casa nostra tanquen llibreries mentre a la resta d'Europa n'obren de noves. A ells els agrada llegir, a nosaltres ens tira més la festa. I així ens ha anat.


L'APUNT

Un dels assistents a la tertúlia, partícep al seu moment dels moviments inspirats en el Maig Francès i la contracultura anglosaxona de finals dels 60, va preguntar-li a Sisa què queda de tot allò. Després d'insistir una vegada i una altra en el mateix tema, amb un to de veu cada cop més elevat, Sisa li va respondre que "allò va morir quan els dirigents del Partit Comunista Francès van dir als estudiants que ells no volien canviar res, sinó augmentar-se els sous per a comprar-se cotxes més grans". "Això no explica res", va exclamar indignat l'assistent en qüestió. I tant que explica. Ho explica tot. I explica per què, deu anys després de l'Estiu de l'Amor, la revolució punk veia els vells hippies com una colla de burgesos acomodats -i també explica, de passada, per què una part del punk ha acabat derivant en bandes sonores d'anuncis de refrescos, i sinó recordin allò que deia Marx de la tesi i l'antítesi-.

El nostàlgic del 68 va seguir insistint que ja ningú fa  revolucions com "la nostra, que pretenia canviar-ho tot de cap a peus i tenia fins i tot implicacions còsmiques". En aquest punt, vaig decidir intervenir preguntant-li si havia participat mai en un escrache. Amb els ulls plens d'ira i menyspreu, em va deixar anar un contundent "Això no ho penso respondre". Finalitzada la tertúlia, el vaig sentir comentar que "a mi no em cal anar a cap escrache, perquè jo ja poso bombes: les poso amb el meu art". I segurament les seves bombes artístiques desencadenaran al seu taller alguna revolució còsmica. Però mentrestant, al planeta Terra -i més concretament a Barcelona i rodalies-, hi ha gent amb samarretes verdes que surt al carrer, se la juga i evita que famílies senceres siguin expulsades de casa seva, i d'altres reben impactes de pilota de goma als ulls mentre es manifesten contra una reforma laboral inhumana. Un hippie acomodat pot permetre's oferir lliçons sobre com fer la revolució. Ara bé, fer-la, com sempre, la faran els de baix -i no serà televisada-.


dissabte, 8 de juny de 2013

De València a Califòrnia... i tot el que hi hagi pel camí

SENIOR I EL COR BRUTAL
NAUB1, Granollers
7 de juny de 2013

Un títol com "València, Califòrnia", el del darrer treball de Senior i El Cor Brutal, defineix molt més que el contingut de l'àlbum en qüestió. Defineix els seus autors, i de quina manera. Miquel Àngel Landete (Senior) és natural de València, però la seva personalitat musical s'ha format a partir de retalls provinents de l'altre costat de l'Atlàntic. De la inabastable geografia nord-americana, farcida de carreteres secundàries que tard o d'hora porten a la terra promesa, el Golden State. Califòrnia. Aquella Califòrnia idealitzada que esperaven trobar Tom Joad i els seus al final de la Ruta 66. I com Joad -i tots els emigrants del Midwest que van inspirar a Steinbeck per escriure "The Grapes of Wrath"-, Senior i El Cor Brutal vénen d'una terra deprimida i tocada per una crisi tan artificial com inhumana. València, i l'Estat Espanyol en general. No és d'estranyar per tant que busquin refugi en una Califòrnia on "tots serem germans i no patirem més fam / I l'amor s'escamparà com el vi en un bon dinar", tal i com proclamen al tema titular. Com tampoc és d'estranyar que cridin a la mobilització general amb títols tan explícits com "La gran esperança roja" -"T'alces i surts al carrer i fas lo millor que saps fer / Col·lecciones corbates de tots els que agarres cridant que abans vivíem millor / I fas que sagnen i es traguen les paraules i així mos respecten a tots"-. La NAUB1 en ple es va rendir la nit passada a una banda que, malgrat venir reduïda a trio, va assolir sense problemes cada racó de la sala durant gairebé dues hores per a emmarcar. El material de "València, Califòrnia" va ser el fil conductor d'un repertori que també va mirar al fons de catàleg i es va amanir amb tot un arsenal de versions: dels seus veïns Arthur Caravan al sempre reivindicable Donovan, amb aturades a The Low Anthem i M. Ward -sempre adaptant-ne els temes al valencià-. Un concert en creixement constant que va culminar amb la banda sencera fent els bisos desendollada i passejant-se entre el públic. Per treure's el barret.

Un concert per a emmarcar.

Els bisos entre el públic.






Audio: "València, Califòrnia" - Senior i El Cor Brutal

divendres, 7 de juny de 2013

De personatges i peculiaritats

Tom Waits, fotografiat per Anton Corbijn.
Impagable conversa, la que reproduïa el suplement Dominical del diari El Periódico a la seva darrera edició -diumenge, 2 de juny-. Ni més ni menys que Tom Waits, entrevistat per tota una admiradora declarada com és la vocalista de Marlango, Leonor Watling -el propi Waits va inspirar el nom de la banda-. El mestre i l'alumna, cara a cara. Ella, analitzant el personatge amb precisió quirúrgica. Ell, deixant anar cites antològiques i mantenint intacte el misteri que l'ha envoltat durant quatre dècades. "S'ha de diferenciar entre la vida real i la família. Algunes coses són per a la teva família. I després hi ha la teva feina, que és aquest estrany xou de titelles. Hi ha d'haver diferència entre estar a dalt i a baix de l'escenari. Si mostres massa de tu en el teu treball és insostenible", respòn el de Pomona quan Watling li pregunta per la seva vida quotidiana. Per això sempre ha utilitzat els seus personatges per a projectar-se a l'exterior. Personatges que en ocasions han retratat des de la ficció com pot ser d'absurda la vida real: "A l'escola t'ensenyen a encaixar. Després t'adones que el teu únic valor en les arts és ser peculiar, tenir una veu única. O sigui, el contrari del que t'explicaven". La peculiaritat, la diferència, allò que ens defineix com a individus i que aquesta societat cada dia més orwelliana s'ha proposat erradicar en nom de la uniformitat més dòcil i domesticada. L'autor de "Swordfishtrombones" és el protagonista del llibre "Waits-Corbijn 77-11", un repàs a la seva trajectòria a través de l'objectiu de tot un Anton Corbijn.





Audio: "Lie to Me" - Tom Waits

El Baix Montseny envaeix Granollers

LIANNALLULL + ESPERIT!
NAUB1, Granollers
6 de juny de 2013

Liannallull és un d'aquells grups que cal veure i escoltar en directe per a poder-ne apreciar correctament les dimensions. Si el seu darrer disc, "Els Radicals" (2013), suposa tota una injecció d'electricitat i contundència a un discurs que beu a parts iguals del folk i el punk, el seu directe ho és encara molt més. Fins al punt que la vessant folk ha deixat pas definitivament a una explosió decibèlica i a tot un recital de rock'n'roll tan sorollós com corrosiu i, el més important de tot, perillós. Perquè sí, Liannallull són perillosos. I no només perquè els seus directes evoquin la mala llet d'uns MC5, uns Stooges o la Velvet de "White Light/White Heat", sinó per unes lletres que retraten el moment en què han estat concebudes -el tema titular del darrer disc podria ser perfectament la banda sonora del 15-M-. I, tenint en compte l'estat de les coses, aquesta sensació de perill s'agraeix més que mai.

La nit passada van actuar a la NAUB1, en el marc del club Drastik B1 i basant el repertori en material recent -poques van ser les excepcions, com la inicial "Homes de debò" o "Jo no vull el vostre paradís"-. A destacar la participació del sempre oportú Mau Boada -excomponent de la pròpia formació- a la guitarra i una segona bateria durant diversos temes. Precisament, el propi Boada va completar el doble cartell que havien encetat Liannallull i que aplegava a dos autèntics pilars de la fèrtil escena del Baix Montseny. Ho va fer sota el seu alter ego Esperit! i, com de costum, fent-se càrrec de tots els instruments -fins a l'improvisada i frenètica jam final amb Jordi Espinach, de Liannallull, al baix-. Servint-se únicament d'un arsenal de pedals i del seu etern savoir faire. Passant de l'electrònica a la psicodèlia, dels sons fronterers a l'afrobeat i del dub al protopunk. I deixant clar una vegada més que és capaç de fer el que li doni la gana amb qualsevol instrument musical que es posi al seu abast. Impressionant.

Liannallull.

Liannallull.

Esperit!.

Esperit!.



dijous, 6 de juny de 2013

Paciència

Llegeixo en un comunicat de la Generalitat que el President, Artur Mas, ens demana paciència. El molt honorable es trobava de visita, la setmana passada, a la seu d'una empresa del Vallès Oriental que té aquest vocable -paciència- al seu lema. I és clar, al President no se li va acudir res més que fer un joc de paraules. "No és un dels lemes més comuns", va reconèixer, "però està bé perquè paciència vol dir no atabalar-se però seguir el camí". Que fàcil que és no atabalar-te quan tens un (bon) sou assegurat a final de mes i marques tu mateix el suposat camí -o, en el pitjor dels casos, et queixes que te'l marquen des de Madrid o des de Brussel·les-. Sí, després de tot el que hem aguantat, el senyor Mas encara ens demana més paciència. I jo em pregunto què passaria si tots féssim el mateix. Per què no tenen els bancs una mica més de paciència en comptes de desnonar les famílies que no poden pagar una hipoteca? Per què el President no demana també paciència a les empreses distribuïdores d'aigua i electricitat que et tallen el servei quan els teus ingressos no et permeten pagar els rebuts a temps? S'ha plantejat el molt honorable si una família que no n'ingressa ni cinc pot demanar paciència als seus fills quan aquests passen gana? Em pregunto si el senyor Mas tindria el valor de mirar als ulls d'aquesta gent i demanar-los que tinguin paciència. Com si encara no n'haguéssim tingut prou tots plegats, de paciència. El que potser no ha tingut en compte el President, és que si el poble no tingués paciència -però mooooolta paciència-, probablement ell i els de la seva classe ja haurien acabat malament -però mooooolt malament-.

Espasa i escut

Bobby Gillespie.
"Suposo que d'això tracta l'art: és la teva espasa i el teu escut, una manera d'expressar-te. Aquest govern -en referència a l'executiu britànic- és extremista i les seves polítiques estan pensades per a victimitzar els pobres, saben perfectament a qui fan mal. És una fotuda guerra de classes, i els governs de tot el món són fotudament conservadors. Tot se'n va cap a la fotuda dreta, i això es pot escoltar en la música. No hi ha sedició, inconformisme, confrontació ni perill en la música que s'està fent actualment". Bobby Gillespie (Primal Scream) reivindica, en declaracions a Mojo, la funció social de la creació artística com a mirall dels seus temps. Cosa poc habitual ara mateix en un negoci musical més centrat -per norma general- en l'autopromoció que en la vessant pròpiament artística. Per sort, hi ha excepcions, i els propis Primal Scream en són una: "What happened to the voices of dissent? / Getting rich I guess", canta Gillespie a "2013". Un tema amb un títol prou explícit. I els nou minuts còsmics que enceten "More Light", el millor disc que els de Glasgow han parit en una bona temporada.







Audio: "2013" - Primal Scream

dimecres, 5 de juny de 2013

Recomanacions: Homenatge a Dylan i Nit Faraònica

Les comparacions amb Dylan acostumen a ser odioses. No em diguin que no els fa ràbia aquella gent que, en veure un individu cantant en anglès amb una guitarra acústica, de seguida i de manera gairebé automàtica deixa anar un "Em recorda a Bob Dylan" tan amable com gratuït. El cert, però, és que pràcticament tot fill de veí que durant els darrers 50 anys hagi agafat una guitarra acústica i s'hagi posat a tocar folk, rock o derivats, tenia entre les seves arrels al de Duluth -encara que fos de manera inconscient-. Per això és interessant que una colla d'incorruptibles activistes de la Barcelona subterrània s'uneixin sota el paraigües del mestre per a mostrar-li els seus respectes. Sí, senyors, la gent de Micros Oberts ha organitzat un HOMENATGE A BOB DYLAN amb la participació de sospitosos habituals com Rubén H o Alba Tor, a més de cares noves i alguna sorpresa. Serà aquest dissabte, 8 de juny (20,30h.), a la galeria Ada Arts de Barcelona (c/. dels Salvador, 8 - metro: Sant Antoni). No cal dir que la cosa promet.

I si hi ha quelcom més odiós que una comparació gratuïta amb Dylan, són les coincidències horàries. I és que per molt que alguns no se'n vulguin adonar, Barcelona no s'acaba a l'Eixample i Catalunya no s'acaba al final de cap línia de metro. Per això els faig saber que el mateix dissabte, 8 de juny (20,00h.), un dels pocs reductes de cultura independent i alternativa que queden a Granollers vibrarà amb un esclat de colors. Els colors de l'enyorat artista pop Rafael Bartolozzi, a qui una colla de ments inquietes retran també homenatge amb forma d'exposició col·lectiva -la presidirà una obra del propi Bartolozzi- al restaurant-llibreria Anònims (c/. Ricomà, 57). La inauguració de la mostra serà tan sols el punt de partida d'una NIT FARAÒNICA organitzada pels Amics del Faraó JIM. La culminació serà un sopar-tertúlia encapçalat ni més ni menys que per Jaume Sisa. I agafin-se fort, perquè segons diuen s'ha compromès a respondre qualsevol pregunta que li facin els assistents.


Aplaudeixo

Aplaudeixo als universitaris que ahir es van negar a donar la mà al ministre Wert. Els aplaudeixo perquè el gest els honra a ells, però també a la resta de ciutadans d'aquest intent d'estat que és ara mateix Espanya. I perquè gestos com aquest, malgrat ser necessaris, encara solen brillar per la seva absència en un país tan acostumat a mirar cap a un altre costat. Hi brillen cada cop que un dels nostres esportistes d'elit celebra qualsevol victòria en un mundial o olimpíada, tot obviant la realitat del país al qual representa -o quan algun d'ells fins i tot es manifesta orgullós d'abanderar als Jocs de Londres una Espanya definida ara mateix per la corrupció, un atur desmesurat i un govern que protegeix als bancs abans que als ciutadans-. Hi brillen cada cop que actors i músics mediàtics protesten contra l'increment de l'IVA en la cultura però són incapaços de clamar contra unes retallades socials que vénen d'allà mateix. I hi brillen cada vegada que la ciutadania s'indigna davant d'un cas de corrupció però es queda a casa mirant la caixa tonta en comptes de sortir al carrer. Aplaudeixo per tant als universitaris que van plantar a Wert. I aplaudeixo a la gent de la PAH, que aturant desnonaments amb suor i llàgrimes fa allò que farien els nostres governants si tinguessin vergonya. Aplaudeixo a Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, que han presentat un full de ruta viable com a mostra que la doctrina de l'austeritat té alternatives i que aquestes són tan necessàries com urgents. I aplaudeixo a la gent de Turquia que aquests dies ha sortit al carrer en massa tal i com nosaltres també hauríem de fer, perquè de la mateixa manera que el seu govern radicalitza dia a dia la seva vessant islamista, també el nostre s'acosta perillosament a l'ultracatolicisme més ranci. Sinó, que ho preguntin a les dones a qui es vol negar el dret a fer el que vulguin amb el seu propi cos, als homosexuals a qui alguns ja qüestionen el dret a formar una família, o als aturats a qui als il·luminats de sempre no se'ls acut res més que convidar-los a resar. Aplaudeixo, per tant, a tota aquella gent que es nega a formar part d'aquesta màquina, que creu que les coses es poden i s'han de fer d'una altra manera, i que actua en conseqüència.

dimarts, 4 de juny de 2013

Senior i El Cor Brutal a la NAUB1

SENIOR és el pseudònim de Miquel Àngel Landete, un valencià que les ha vist passar de tots colors al llarg d'una trajectòria musical tan intensa com apassionant. El fascinen noms com els de Wilco, Bon Iver o Will Oldham. De fet, va ser a partir d'un tema d'aquest últim com va batejar la banda que l'acompanya, EL COR BRUTAL. El seu darrer disc, "València, Califòrnia" (2013, Malatesta Records), conté dotze cançons que diuen coses. Dotze textures que van dels paisatges més boscosos del so Americana al folk amb glockenspiel. El presentaran aquest divendres, 7 de juny, a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Obertura de portes a les 22h. Inici de l'actuació a les 23h. Abans i després del concert, RaquelSónica i un servidor oferiran una selecció de música enllaunada perquè tots vostès beguin, ballin, s'enamorin i tornin a casa contents.



Quatre inadaptats d'extrarradi

Molt abans de perdre els sentits en orgies de groupies, alcohol i farlopa. Molt abans de creuar l'Atlàntic convertits en estrelles i tocar davant la màxima autoritat de l'Església Satànica. Molt abans de posar les bases del que avui anomenem metal -amb el prefix que més els agradi-. Molt abans d'un corporativista retorn en què cada component del grup té el seu propi representant -que, a la vegada, es troba en guerra amb els representants de la resta de components-. Molt abans, en definitiva, d'esdevenir una entitat intocable, Black Sabbath eren quatre inadaptats de l'extrarradi obrer de Birmingham amb cap més perspectiva de futur que tocar la música que els agradava allà on els ho deixessin fer. I com que al seu país ningú els volia veure ni en pintura, es dedicaven a girar per l'Europa continental en una furgoneta a les últimes, tocant en una Hamburg que encara no s'havia recuperat de la ressaca post-Beatles i dormint en edificis literalment en ruïnes. Uns inicis i una trajectòria fascinants que repassa l'editor en cap de Mojo, Phil Alexander, al llarg de dotze intenses pàgines publicades aquest mes de juny per la revista britànica. Ho fa sense referir-se a cap formació de Sabbath que no sigui l'original i entrevistant en exclusiva a Ozzy Osbourne, Tony Iommi i Geezer Butler quan és a punt d'editar-se "13", el primer disc que signen junts en tres dècades i mitja -i un digne retorn a l'estudi sota la supervisió de Rick Rubin, també present a l'article-. Tots tres parlen sense embuts d'un ascens tan meteòric com la posterior caiguda a l'infern, però també de l'estira-i-arronsa que va suposar treballar amb Rubin i de l'absència en aquesta nova etapa del quart component original, un Bill Ward per a qui Osbourne reserva tot un arsenal de dards enverinats. "13" sortirà oficialment a la venda el proper dia 10.






Audio: "God Is Dead?" - Black Sabbath

dilluns, 3 de juny de 2013

Liannallull + Esperit! a la NAUB1

"Qui són els radicals? Els que obliguen o els qui som obligats?", es pregunten LIANNALLULL al tema titular del seu tercer disc. Produït per Mau Boada, "Els radicals" és sens dubte el treball més cru i directe dels del Baix Montseny. Un arsenal d'himnes subterranis que naveguen pel punk més àcid, el folk dylanià i el rock urgent de la Velvet. El presentaran a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert), per cortesia de l'espai Dràstik B1 i sense oblidar-se de cartutxos d'elevat voltatge com el ja clàssic "Barcelona no sona". Compartiran cartell amb ESPERIT!, projecte personal del propi Boada (Les Aus, Zeidun, Pau Riba...). Una bateria, un teclat, dues guitarres i tot un arsenal de loops a les mans d'un home orquestra que salta sense complexes del folk de camp al proto-punk, del surf al hillbilly i de la psicodèlia als sons tropicals. Serà aquest dijous, 6 de juny (22:30h.). No hi faltin!





Banalitzar la guerra

L'última edició de la revista Vice explora -fins on li és possible- les interioritats del conflicte de Mali. Al llarg de deu pàgines, l'enviat especial Aris Roussinos relata en primera persona la seva visita a la ciutat de Gao, juntament amb altres periodistes de tot el món i sota la supervisió dels mateixos oficials malians que mesos abans l'havien alliberat -amb assistència francesa- dels grups islamistes que encara controlen bona part del desèrtic nord del país. Roussinos cerca tota mena de testimonis -militars i civils-, veient-se fins i tot atrapat pel foc creuat entre jihadistes i soldats francesos, per a traçar les claus d'un conflicte de proporcions que van molt més enllà de les fronteres de Mali. El reportatge es llegeix amb interès, però pel meu gust té una taca. Una pàgina que es reparteixen dues fotografies. La primera mostra el rostre del cadàver d'un jove milicià rebel, abatut per un soldat francès, en fase de descomposició i cobert de mosques. La segona, encara més gràfica, mostra la cama mutilada d'un terrorista suïcida, després que un gos l'arrossegués fins al bell mig d'un carrer.

Per moltes pel·lícules que hagis vist, les imatges impacten. I que consti que no sóc dels que creuen que aquestes coses no s'haurien de mostrar. Siguin islamistes, soldats malians i francesos o, sobretot, civils, parlem de víctimes d'una guerra que ens afecta molt més del que ens pensem. Perquè, quan un govern occidental envia tropes a un país africà en nom de la democràcia i la llibertat, ho fa en realitat mogut per interessos estratègics o per a assegurar l'explotació de recursos naturals -gas, minerals utilitzats per a la confecció dels nostres imprecindibles telèfons mòbils, etc.-. Per tant, em sembla correcte que un mitjà de comunicació ens recordi el preu que altres han de pagar pel nostre tren de vida. Ara bé, m'atreviria a dir que aquest no era l'objectiu dels senyors de Vice, que l'única cosa que volien era impactar-nos amb un recurs sensacionalista. Com a mostra, l'afegitó que tanca el reportatge: "Pronto te verás envuelto en el fuego cruzado entre yihadistas, malienses y franceses en el documental de VICE.com Ground Zero: Malí". En altres paraules, no només ens nodrim de la guerra. També la banalitzem per a transformar-la en espectacle de masses. Cosa que, personalment, trobo fastigosa.

diumenge, 2 de juny de 2013

Trencant tota pista de ball possible

LLIRI DE FOC
Zoo Bar, Barcelona
1 de juny de 2013

Cada vegada que els veig en un escenari m'agraden més i més. El seu directe és definitivament un dels més frescos de Barcelona. I el seu repertori -on gèneres com la psicodèlia, el post-punk o el reggae conviuen de forma natural- fa del seu discurs un dels més eclèctics de l'underground autòcton. La nit passada van tornar-ho a demostrar al Zoo Bar, tot un reducte d'autenticitat i rock'n'roll en una Vila de Gràcia cada dia més gentrificada -com a mostra més evident, la programació de concerts a partir de les 11 de la nit, horari en què qualsevol local de característiques similars obliga a acabar-los-. Amb una bateria de dards de precisió com "The Genius' Fall", "Ceylan""El bote" -tota una declaració de principis per als temps que corren- o un "Personal Breakdown" destinat a trencar tota pista de ball possible. I momentassos com l'àcida relectura de "Doctor's Orders" (Sonic Youth) o un tema nou que van presentar en temps de descompte i que va posar la sala de potes enlaire. Hi ha ganes, moltes, de més.




Bauhaus sense Bauhaus

PETER MURPHY
Sala Bikini, Barcelona
1 de juny de 2013

Casualitat. L'endemà que Lagartija Nick incendiessin la sala 2 d'Apolo repassant el seu històric debut, l'home que els va donar nom tornava a trepitjar Barcelona. Però la casualitat s'acabava aquí. Perquè mentre els de Granada havien sonat més frescos que mai tot reivindicant un present d'allò més sòlid -malgrat l'apunt històric-, Peter Murphy semblava ahir mirar enrere perquè a aquestes alçades no veu cap on més apuntar. Cosa que sap especialment greu havent comprovat el seu bon estat de forma, tant a nivell vocal com d'actitud escènica. Cal preguntar-se d'entrada si, pocs anys després de la dissolució definitiva d'uns reunits Bauhaus, té cap sentit que el britànic faci una gira interpretant únicament temes de la seva antiga banda. En la meva modesta opinió, no el té. Ara bé, el que ningú pot negar és que les cançons són seves i per tant té dret a fer-ne el que vulgui. Encara que això acabi desencadenant nits agredolces com la d'ahir. Dolça, perquè davant d'un repertori com aquest no hi ha discussió possible. Agra, perquè la posada en escena es va carregar tota -o gairebé tota- la màgia del repertori. El principal error de Murphy va ser elaborar un repertori exclusivament amb temes de Bauhaus sense comptar amb la resta de parts implicades. I el que és pitjor: substiuïnt-les per una colla de mercenaris tan professionals com freds i mecànics. La qual cosa va esdevenir per al de Northampton una mena de karaoke on explaiar-se amb una vintena de cançons que en alguns casos van emocionar -"Bela Lugosi's Dead" encara feia tremolar, i "A Strange Kind of Love", amb Murphy sol a la guitarra i a la veu i la banda de vacances forçades, es va situar entre el millor de la nit-, però que per norma general sonava a pilot automàtic. L'anècdota de la nit -i un claríssim signe dels temps que corren- la van protagonitzar una desena de veterans de la parròquia sinistra que es dedicaven a fotografiar-se al vestíbul de la sala, tot ignorant allò que passava a l'escenari. Tenint en compte que tots ells han viscut prou per haver vist a Murphy en circumstàncies millors, poca cosa s'estaven perdent.