dimarts, 25 de juny de 2013

L'home d'Acer

Christopher Reeve: Quan Superman s'enlairava de debò.
Sempre m'han agradat els superherois, ja sigui en vinyetes de còmic o a la gran pantalla si l'ocasió s'ho mereix. S'ho mereixia, per exemple, el Superman de Christopher Reeve, que traslladava al setè art la màgia d'un dels emblemes per excel·lència de la cultura popular dels darrers cent anys. Corrien finals dels 70 i la tecnologia no permetia generar efectes especials com els d'avui. Un handicap salvat amb imaginació, guions sòlids i personatges elaborats. Res a veure amb "The Man of Steel", l'spin-off amb què la indústria de Hollywood torna a exprémer la franquícia de l'heroi de Kriptó. Una desfilada d'efectes especials impossibles i una inversió milionària per a tapar uns personatges que no van més enllà de l'esbós i, el que és pitjor, un guió sense cap ni peus que s'allarga innecessàriament durant més de dues hores. Calia fer volar pels aires tota una ciutat per no explicar absolutament res? Calia distorsionar tot el context original per a encaixar-lo en una indústria amb una preocupant crisi d'identitat estètica? Calia posar tot aquest arsenal de mitjans al servei d'una història tan pobra? Potser sí, a ulls de determinats productors. Però qualsevol que gaudís del Superman de Reeve, sense musculatura artificial però amb més ànima que el repartiment sencer d'"A Man of Steel", entendrà que tot excés és perjudicial sense una base sòlida on agafar-se. I la d'aquest experiment, si és que existeix, té tanta solidesa com la ciutat que s'ensorra en aquell suposat clímax que, mai més ben dit, no s'aguanta per enlloc. Diu la crítica que aquesta pel·lícula ha de salvar la indústria de Hollywood de la mala ratxa econòmica. Amb la missió aparentment acomplerta, la pregunta és ara qui la salvarà d'una crisi molt més preocupant, la creativa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada