dimecres, 31 de juliol de 2013

Una dona sola contra tot un aparell policial

A la pel·lícula "El intercambio" ("Changeling", 2008), Clint Eastwood explicava la història real de Christine Collins. El seu fill Walter va desaparèixer el 1928 a Los Angeles, víctima dels terribles assassinats de Wineville. Però aquests fets encara no havien sortit a la llum, i la policia es va pensar que havia resolt el cas quan va trobar un nen d'aspecte gairebé idèntic al del desaparegut. La LAPD, un dels cossos més corruptes dels Estats Units, no va trigar a penjar-se la medalla de torn, però Collins es va adonar de seguida que aquell no era el seu fill. A partir d'aquell moment, la desesperada mare va viure tota l'odissea que suposa enfrontar-se en solitari a la poderosa LAPD. Una dona sola contra tot un aparell policial. 75 anys després, les coses no han canviat pas massa. I no parlo de Los Angeles, sinó de Catalunya, on recentment hem vist com una altra dona s'enfrontava tota sola a un altre aparell policial, el dels Mossos d'Esquadra i el Departament d'Interior de la Generalitat. Sí, parlo d'Ester Quintana, la manifestant que va perdre un ull a causa de l'impacte d'una bola de goma disparada pels antiavalots. A la Califòrnia dels anys 20, la LAPD negava l'evidència que el nen lliurat a Collins no era el seu fill. A la Catalunya actual, el Departament d'Interior encara nega l'evidència que la greu lesió patida per Quintana és conseqüència de l'ús d'una arma que no hauria de ser reglamentària.


Bubble 2.0


No hi busquin cap mena de sentit. Només és una cançó.

dimarts, 30 de juliol de 2013

Ja no queda underground...

"Ja no queda underground. La cultura s'ha tornat conformista, en totes les formes d'art i en el conjunt de la societat. Vivim uns temps extremadament conservadors, irracionals i intolerants, i ens governa l'extrema dreta. (...) JG Ballard va dir que ja no cal escriure novel·les de ciència-ficció perquè vivim en una d'elles. La realitat supera la ficció, hi estic d'acord". Bobby Gillespie en declaracions a NME. Una sucosa entrevista -publicada el passat 13 de juliol- on el líder de Primal Scream carrega amb totes les seves forces contra un sistema injust, immoral i obsolet, a la vegada que reivindica la música com a instrument social. Altament recomanable llegir tot el que diu aquest home, en uns temps en què l'alienació es troba a l'ordre del dia.

diumenge, 28 de juliol de 2013

De la bodegueta al pati

LA COLÒNIA
Festival Fresc @ Casa Corbella, Cardedeu
28 de juliol de 2013

La Colònia -un jove quintet format per músics de llarg recorregut en bandes com Gertrudis, Garbuix o Espaldamaceta- és un grup de bodega. De bodegueta, per exactes, i de les de tota la vida. Per això eren la millor opció per a amenitzar un vermut com el que acollia aquest migdia el pati de Can Corbella. La seva música evoca gèneres mestissos de la primera meitat del segle passat, com el jazz manouche francòfon, l'skiffle de les jug bands nord-americanes o el klezmer de l'est d'Europa. Hi afegeixen accents balcànics i alguna pinzellada de rumba. I ho passen tot pel mateix filtre que transforma el rhythm & blues i el hillbilly en rock'n'roll. El millor final per a la primera edició d'un Festival Fresc que ha vingut per a quedar-se.




Boleros a la fresca

DE BOLEROS CANTA BOLA DE NIEVE
Festival Fresc @ Casa Corbella, Cardedeu
27 de juliol de 2013

El cardedeuenc Àlex Martínez presenta a casa l'homenatge al gran Bola de Nieve per al qual ell mateix va servir els arranjaments. Des del piano i amb l'acompanyament dels sempre solvents Gerson Gelabert (contrabaix), Gilmarí Gerena (veu), Joan Gerard Torredeflot (violí) i Coqui Castells (bateria). Un viatge per la vida i la trajectòria d'una de les veus definitives del bolero -i de la música cubana-, al pati d'una masia del segle XVIII i en el marc del primer Festival Fresc que organitza Brubaker. Un festival que finalitza avui, i del qual poden consultar la programació pendent aquí.





dissabte, 27 de juliol de 2013

J.J. Cale (1938-2013)


J.J. CALE
(1938-2013)

R.I.P.



Cumpleanys

Fa trenta-dos anys que m'estic morint
educadament, acuradament i amb empentes.
Fa trenta-dos anys que m'estic florint
avorrint i buscant i esperant-te a tu.
Fa trenta-dos anys que em moro de por
de por i de desig, m'amago a tots els llits.


(Le Petit Ramon  - "Cumpleanys", 2005)

Costello de prop

ELVIS COSTELLO AND THE IMPOSTERS
Razzmatazz, Barcelona
26 de juliol de 2013

D'acord, que tot un Elvis Costello -acompanyat d'uns Imposters on destaca la presència d'Steve Nieve a les tecles- hagi de tocar a la sala Razzmatazz quan tenia previst fer-ho al Poble Espanyol, a causa de la fluixa demanda d'entrades, deixa clar que alguna cosa va molt malament a Barcelona -i no em parlin de crisi: The Who ja van haver de suspendre un concert pel mateix motiu quan tothom semblava encara lligar els gossos amb llonganisses-. I que a sobre ompli amb prou feina la meitat de l'aforament final, deixa clar que aquells que van als concerts a escoltar música -i no pas moguts per documentals, el fenomen festivals o l'anunci de torn- som una minoria en aquesta ciutat, digui el que digui l'alcalde quan toca presumir de Sónar o Primavera. Ara bé, no em negarà ningú que ahir s'acostés al Razz que és un luxe poder degustar un concert com aquest en un context de relativa proximitat -sí, malgrat les elevades temperatures que la sala pot arribar a registrar a finals de juliol-. Perquè el que ens va brindar el britànic va ser un regal. Una lliçó d'història i una reivindicació d'un present gloriós -ha promès per a la tardor un disc amb The Roots, algú en dóna més?-. Una bateria de clàssics incontestables i dues hores de crescendo -de "Watching the Detectives" a "Oliver's Army" i d'"A Slow Drag with Josephine" al "(What's so Funny 'Bout) Peace, Love and Understanding?" del seu bon amic Nick Lowe- que culminarien amb l'èxtasi stonià d'"Out of Time". Amb classe. Amb savoir faire. I sense que gairebé se li notés aquella afonia que de tant en tant l'obligava a recórrer a una tassa de te i a pastilles per a la gola. Que gran.

divendres, 26 de juliol de 2013

La noia que toca el banjo


DUPOND DUPONT
The Loch Inn, Barcelona
25 de juliol de 2013

Quina passada, els Estats Units que no surten a les pel·lícules de temporada. Els poblets perduts, les carreteres que no van enlloc però porten a tot arreu i les noies que toquen el banjo. Sí, les noies que toquen el banjo. Com Marilu Wiesner, més coneguda artísticament com Dupond Dupont. Originària de Virginia però establerta actualment al sud de Wisconsin, amb tan sols 20 anys s'ha autoeditat tres discos i es troba immersa en una primera gira europea que ha organitzat pel seu compte -aquests dies volta per Catalunya per cortesia de Fressa Ent-. Potser per tot això ja defensa amb tota la seguretat del món -i, com a únics arguments, el seu banjo i una veu que fa miracles- unes cançons riques tant en contingut líric com melòdic, que beuen naturalment de la tradició nord-americana però també del punk i de diferents vessants del pop independent. Tanta és la seva seguretat, de fet, que no dubta a insistir gentilment que ha vingut a presentar material propi quan un mal educat espontani li demana que toqui versions. És més, quan finalment toca una versió -no pas perquè ningú li demani, sinó perquè és coherent amb el seu repertori-, no es despenja amb cap trencapistes per a posar-se a la butxaca el sector més fàcil del respectable. Al contrari, es deixa anar amb una cita a Neutral Milk Hotel. Revelant una part del seu adn musical. I deixant en evidència a tots aquells que han corregut per adquirir l'abonament del Primavera Sound 2014 a l'espera d'escoltar la banda de Jeff Magnum en un descomunal macroescenari, però en canvi són incapaços de baixar al soterrani i descobrir en petit comitè perles com la senyoreta Wiesner -com mola en aquesta ciutat de plàstic fer-se el melòman en plena temporada de festivals, però que monòton resulta ser-ho fins a les últimes conseqüències durant la resta de l'any-. Com a mostra, els únics autòctons que figuraven entre el públic del concert eren un servidor i una amiga -la resta eren turistes-. Dupond Dupont actuarà aquest cap de setmana en localitats com Vic, Manlleu o Girona. Si volen un consell, no se la perdin.






dijous, 25 de juliol de 2013

Brutícia

Cave i MacGowan, poesia bruta.
El 1992, Shane MacGowan cantava "What a Wonderful World" amb Nick Cave -possiblement la millor versió mai registrada del tema de Louis Armstrong- i explicava a NME per què l'havien expulsat dels Pogues mesos abans. "Moltes de les cançons que jo escrivia eren descartades, però no pas per culpa del grup. El management i el segell discogràfic els pressionaven molt fort perquè es domestiquessin i fessin discos comercials. I jo no volia fer res de tot allò. A mi m'agrada el carrer. M'agrada la brutícia que ells volien netejar". La brutícia, sovint sinònim de vida, contra el corporativisme i la higiene en el seu concepte més cínic. La veritat, es troben a faltar més Shane MacGowans i més Nick Caves. I ara no parlo de música.

dimecres, 24 de juliol de 2013

Política

La política no es fa als parlaments ni als senats. Tampoc a les diputacions ni als ajuntaments. No es fa a porta tancada, sinó als carrers i a les places. La política no és el que fan aquests professionals del marketing anomenats polítics, amb les seves majories, els seus pactes de conveniència, els seus posats de cara a la galeria i els seus draps bruts. La política la fa la gent, dia a dia i no només cada quatre anys. A la imatge, una assemblea local del Procés Constituent, ahir al vespre en una plaça de Granollers. Gent que es mulla, parlant i debatent sobre el seu dia a dia, buscant solucions per a problemes que poc o molt afecten a tothom. A tothom, menys als funcionaris encorbatats que només responen a unes sigles o a un partit en comptes de servir a l'interès comú.


dimarts, 23 de juliol de 2013

Recomanació: Dupond Dupont

Folk-punk amb banjo i pinzellades d'antifolk. DUPOND DUPONT és l'alter ego de Marilu Wiesner, una artesana de la cançó provinent de Beloit, Wisconsin, i autora de tres discos de textura lo-fi i esperit DIY. Presentarà el tercer, "Stop Cursing, Just Dance!" (2013), aquest dijous, 25 de juliol (22,30h.), al pub escocès The Loch Inn de Barcelona (Passeig de Sant Joan, 74 - metro: Tetuan/Girona/Verdaguer). Entrada gratuïta amb donació voluntària. Organitza: Fressa Ent.






dilluns, 22 de juliol de 2013

Super Parkers

L'amic Dani Parker torna a la càrrega després d'un llarg silenci i ho fa amb banda. SUPER PARKERS és el nom d'un projecte que completen Kristian Cacho al baix i Robert Cat a la bateria. Parker, com no podia ser de cap altra manera, es fa càrrec de la veu i de les guitarres. Prometen mantenir el segell personal d'aquest singer/songwriter sevillà -establert a Barcelona- que beu a parts iguals de Ray Davies i John Fogerty. Ben aviat presentaran el primer disc, del qual ja han avançat un single. "Rock'n'Roll Has No Name". Tota una declaració de principis sobre un ritme de carretera, un riff à la AC/DC i la frescor dels millors Kiss -els dels 70, òbviament-. Escoltin-lo aquí i gaudeixin. Ara sí que ha arribat l'estiu.

Festival Fresc a Cardedeu

Un festival de música de proximitat al jardí d'una masia del segle XVIII i amb el segell de qualitat de Brubaker. Del jazz al bolero i de l'etnoelectrònica a la música balcànica. La Casa Corbella de Cardedeu acollirà els propers dies 26, 27 i 28 de juliol el primer FESTIVAL FRESC, on destaca la presència de gent com La Colònia o Lluís Fortuny (Companyia Elèctrica Dharma) amb les seves Rel Sessions. Trobaran tota la informació sota aquestes línies o mitjançant aquest enllaç.



diumenge, 21 de juliol de 2013

L'home que volava


Quan era petit anava d'excursió a la platja amb el meu avi. Travessàvem selves poblades per goril·les, bruixots i plantes carnívores. M'explicava històries d'un tren tirat per una mula. I un bon dia em va regalar una tira de vinyetes per on volava un home vestit de blau. M'acabava de presentar a Superman, un dels primers referents pop que entrarien a la meva vida. Aquesta actualització és per a tu. Gràcies, moltíssimes gràcies.

dissabte, 20 de juliol de 2013

Nick Cave i el Sud profund

"Si mitifico el Sud profund (dels EUA)? Entenc què vols dir, però no em refereixo exactament a això. Simplement em fascina aquella zona, aquella manera de pensar i tot allò on Faulkner hauria submergit els seus personatges. La seva manera de parlar és estúpida, però a la vegada molt descriptiva. M'interessen moltes coses del Sud profund. El fanatisme, la creença cega en tota mena de coses totalment ridícules, la seva curiosa i mística manera de justificar les creences a les quals dediquen les seves vides, aquella gent supersticiosa del Sud. Viuen cada dia de la manera més dura possible, amb les seves mans i no amb les seves ments. Les seves vides es desenvolupen en termes de càstig i recompensa. I tot això es troba present de la mateixa manera a la nostra societat 'sofisticada'. (...) La gent que nega els seus instints més bàsics perquè té por del que pot passar si expressa allò que realment vol. Podríem establir molts paral·lelismes entre ambdues societats. Els linxaments públics, les masses de gent sense personalitat, que perd la seva personalitat en nom de qualsevol bogeria, és el mateix que anar a un concert, per exemple d'Adam and The Ants, on l'atenció es troba tan focalitzada sobre un figura concreta que les personalitats deixen pas a un monstre de múltiples caps". Nick Cave -aleshores component de The Birthday Party- en declaracions recollides per NME el març de 1983.


divendres, 19 de juliol de 2013

És possible



PRESENTACIÓ DEL PROCÉS CONSTITUENT
Plaça de la Porxada, Granollers
18 de juliol de 2013

El lliure mercat no és més que un pervers eufemisme quan el propi sistema neoliberal s'organitza a través d'eines com l'Organització Mundial del Comerç. Cap llibertat pot ser garantida quan aquest sistema s'estructura per a beneficiar interessos polítics, econòmics i empresarials en detriment de la justícia social i el benestar de les persones. Josep Bel i Teresa Forcades no van oferir a Granollers cap míting polític. Simplement van recordar-nos quelcom tan evident com que aquest sistema -amb crisi o sense, amb creixement o sense- no funciona, que està obsolet i que cal canviar-lo. I el més important: que fer-ho és possible. Diguin el que diguin els profetes de l'austeritat i la manca d'alternatives. Diguin el que diguin els suposats experts financers que amb la seva infinita saviesa han provocat aquest cataclisme.





dijous, 18 de juliol de 2013

Control


"Només dic les coses quan és absolutament necessari dir-les. Al Mick li encanta pensar-se que ho controla absolutament tot. Per què desil·lusionar-lo?". Keith Richards explica com es reparteix el comandament dels Rolling Stones amb Mick Jagger. Les declaracions corresponen a una entrevista que Mark Paytress signa a l'edició de juliol de Mojo. Impagable, com no podia ser menys.

dimecres, 17 de juliol de 2013

T-Model Ford (192?-2013)

T-MODEL FORD
(192?-2013)

Sempre m'han fascinat els músics de blues de la vella escola. Quan la música ha esdevingut un negoci corporatiu farcit d'aspirants a estrella que guanyen carreres senceres a través de concursos on l'únic que compta és tenir una cara bonica, penso en gent com Robert Johnson, Muddy Waters o Leadbelly. Autèntics artistes amb moltes coses a dir, tenint en compte l'entorn d'on venien. El Sud més profund dels Estats Units, en un moment en què el color de la pell decidia el destí de qualsevol que tingués la fortuna o la desgràcia d'anar-hi a petar. La música com a única sortida, no només professional -en uns moments en què la indústria musical tal i com la coneixem actualment era impensable- sinó també vital. Malgrat haver trigat a posar-s'hi, T-Model Ford era un d'ells, només cal buscar-ne les proves a la seva biografia. A dia d'avui es desconeix el seu any de naixement -de fet, només se sap que va ser entre 1920 i 1925-. Les seves infància i joventut van estar marcades per un context d'extrema pobresa i violència tant a casa com a fora -va arribar a ser condemnat per assassinat, tot i que l'acte havia estat en defensa pròpia-. Va ser a finals de segle quan va començar a viure de la música. Jo el vaig arribar a veure en directe en la que -m'atreviria a dir- seria l'única visita del de Mississippi a Catalunya, al festival Blues i Ritmes de 2005, a Badalona. El recordo a l'escenari del teatre Zorrilla, tocant com si encara li anés la vida i acompanyat d'un bateria que era incapaç de seguir un sol ritme -i aquesta era la gràcia de tot plegat: en un negoci on molts supleixen amb tècnica la manca d'idees, Ford i el seu acompanyant deixaven clar que la substància sempre ha d'anar per davant de la tècnica-. Entre cançó i cançó, devorava un got ple de Jack Daniel's -ell ho pronunciava d'una manera semblant a jackhdenieaah- que un roadie li reomplia cada cop que ho requeria -i ho va requerir unes quantes vegades durant l'hora llarga de concert-. Sempre sol i sense gel, que l'home era un bluesman de Mississippi i no estava per òsties. No, T-Model Ford no estava fet per a la indústria musical. Ni tan sols estava fet per aquesta societat. Acabo de llegir que va morir ahir a causa d'una aturada respiratòria. Se n'ha anat un dels pocs testimonis d'aquells dies en què la música consistia en omplir cors i ments, en comptes d'estadis i parcs. I jo me l'imagino, sigui on sigui, amb el seu somriure plàcid, la seva guitarra de batalla i el seu got de jackhdenieaah.


This year's model...

Elvis Costello.
Dies enrere em referia, tot parlant del concert de Rodriguez a Barcelona, a la gran massa de públic que hi va assistir moguda pel documental de torn. Gent que va als concerts perquè toca, com les masses que omplen cada estadi barceloní on toca Bruce Springsteen mentre figures de dimensions similars com Tom Petty o Neil Young són ignorades pel gran públic a la mateixa ciutat. I que consti, ho sabrà qui em conegui, que sóc un gran admirador tant de Rodriguez com d'Springsteen. Però és que hi ha coses que s'escapen a tota lògica possible. I una d'elles és que Rodriguez pengi el cartell de sold out al Poble Espanyol, mentre tot un Elvis Costello no aconsegueix omplir ni tan sols dues cinquenes parts del mateix aforament -avui s'ha confirmat que, per l'escassa venda d'entrades, el concert del britànic passa del Poble Espanyol, amb capacitat per a 5.000 persones, a la sala Razzmatazz, amb un aforament de 2.000 que encara no s'ha omplert-.

Repeteixo: sóc fan de Rodriguez. Però no em sembla lògic que convoqui a aquestes alçades més del doble de públic que Costello. Realment les masses tenen tan poc criteri com per moure's únicament a partir d'un documental amb final feliç i premiat amb un Oscar? No importa que Costello tingui una gran reputació en directe, a més d'una trajectòria musical molt més intensa, rica i sòlida que la de Rodriguez? I sí, això últim es deu a injustícies històriques i circumstàncies adverses que no han fet sinó perjudicar a Rodriguez. Però és el que hi ha: Costello porta més de tres dècades parint discos en molts casos canònics, Rodriguez -injustament i molt al seu pesar- no. I això vol dir, precisament, que si Rodriguez aconsegueix reunir 5.000 persones a Barcelona, no és gràcies als seus mèrits musicals -que també hi són, faltaria més-, sinó al hype. I això, si m'ho permeten, em sembla una falta de respecte més gran fins i tot que la ignorància i l'oblit que Rodriguez ha patit durant gairebé quatre dècades.

Al citat article, l'amic Maurici Ribera (The Missing Leech) explicava que havia conegut al concert del de Detroit una parella segons la qual Rodriguez es mereixia aquest èxit perquè era, textualment, massa bo per ser ignorat. No seré jo qui ho posi en dubte, ni molt menys. Però em pregunto si aquesta mateixa parella sap que Elvis Costello actuarà el proper 26 de juliol a Barcelona, i si també els semblaria prou bo com per no ignorar-lo si el descobríssin en qualsevol documental oscaritzat. Com no podia ser de cap altra manera, Costello tocarà per als quatre gats de sempre, el reduït públic que tenen aquesta mena de concerts en una ciutat on fins i tot The Who van haver de suspendre per la poca demanda d'entrades. I no, no el podrem escoltar al Poble Espanyol. Ens tocarà patir la calor asfixiant del Razz a mitjans d'estiu. I l'endemà no hi haurà cap mitjà de comunicació generalista parlant de l'esdeveniment de l'any. Però, els ho ben asseguro, es viurà una nit de rock'n'roll de les que no s'obliden.


dimarts, 16 de juliol de 2013

Recomanacions: Presentació del Procés Constituent i Pilé on 45

Els Beastie Boys ens convidaven a lluitar pel nostre dret a celebrar, i Public Enemy a celebrar el nostre dret a lluitar. Per això els animo a exercir ambdós drets aquesta setmana a Granollers, on aquest dijous, 18 de juliol (19,30h.), tindrà lloc un dels actes de presentació del PROCÉS CONSTITUENT impulsat per Arcadi Oliveres i Teresa Forcades. Serà aquesta última qui encapçalarà l'acte a la plaça de la Porxada, juntament amb el sindicalista i membre del grup promotor, Josep Bel. Perquè l'austeritat no porta enlloc i existeixen alternatives a la dictadura dels mercats, les troikes i els polítics corruptes. Perquè el que cal no és cap recuperació econòmica, sinó un canvi que posi fi a un model econòmic i social tan injust com obsolet. I per a celebrar que sí, que es pot, tots a ballar. El club mensual PILÉ ON 45 tanca aquest divendres, 19 de juliol (21h.), una nova temporada dedicada a fomentar les cultures mod i sixties a través de sucoses seleccions musicals en format vinil, sempre a càrrec dels disc jockeys del Colectivo Tiempos Modernos. Tot això, amb el compromís social i la cuina de proximitat del restaurant-llibreria Anònims (c/. Ricomà, 57).





Recomanació: Liannallull i Pytra Oyster


LIANNALLULL i PYTRA OYSTER. Els primers són del Baix Montseny i disparen bales de folk-punk tan elèctric com compromès. Els segons són de Barcelona i practiquen un rock, de vegades amb el prefix post, sempre farcit d'acidesa i apunts tan sorollistes com onírics. Compartiran escenari aquest dijous, 18 de juliol (21,30h.), a la sala Slow Club de Barcelona (c/. Paris, 186 - metro: Diagonal). Doble cartell d'allò més llaminer, i també doble motiu per a assistir-hi. En primer lloc, per gaudir de dos potentíssims directes. En segon lloc, per dignificar la feina dels músics que mantenen viva la nostra escena independent -la de veritat, no la que surt als suplements de tendències- malgrat unes circumstàncies cada dia més adverses. Ambdues formacions han decidit aplicar una entrada inversa: no es pagarà per accedir a la sala, sinó que cadascú aportarà al sortir aquell import que consideri just després d'haver presenciat el concert. Perquè l'art -com tot- té un preu, però també hi ha qui es fa càrrec de com es troben les butxaques del públic.

Ho expliquen ells mateixos en un comunicat que val la pena llegir: "Hem decidit no posar preu d'entrada, però sí demanem que poseu els diners que pugueu o considereu justos després del concert. Esperem que amb això s'animi a venir la gent encara que no tingui diners (no prendrem nota de qui en posa i qui no), però sí convidem al fet que qui pugui posar alguna cosa, reflexioni sobre l'esforç que significa per a les bandes avui dia poder fer concerts, la despesa de temps i diners que suposa i l'important que és que segueixin fent-ho. Malauradament, cada vegada és més difícil trobar llocs on tocar perquè als garitos no els surt a compte programar a grups poc coneguts. És el deure i el dret de tots protegir la música en directe. Per favor, vine, col·labora i gaudeix. I si no tens ni un duro, vine i gaudeix, la teva presència és igual d'important". Es pot dir més alt, però no més clar. Ens veiem a l'Slow.






dilluns, 15 de juliol de 2013

La pobresa i el punk rock

Thurston Moore.
"Eren els dies gloriosos de la pobresa i el punk rock". D'aquesta manera recorda Thurston Moore, vocalista de Sonic Youth i Chelsea Light Moving, la seva arribada a Nova York a finals dels 70, en una entrevista signada per Keith Cameron i publicada per Mojo a la seva edició de juliol. "Nova York era post-apocalíptica i vivíem entre les ruïnes", afegeix, "mirant enrere allò era bonic, però en aquell moment feia por". La Nova York dels 70, on es podia viure sense haver de ser gairebé milionari. Una ciutat perillosa però a la vegada ideal per a acollir ments inquietes i generar corrents culturals com el punk del Max's Kansas City i el CBGB. Res a veure amb l'actual Big Apple, una ciutat gentrificada i totalment segura on els yuppies han pres el lloc a uns artistes que no es poden permetre pagar els seus preus prohibitius. També ho recorden, a la mateixa edició de Mojo, dos components d'un altre símbol musical de la ciutat com és Blondie. Debbie Harry i Chris Stein parlen amb Will Hodgkinson a la terrassa del cèntric Gramercy Park Hotel. Actualment és un altre dels molts hotels pensats per a un turisme d'elevat poder adquisitiu. Tres dècades i mitja enrere, era un racó bohemi i llar d'artistes com els propis Blondie. "Nova York era com un altre país", recorda Harry, "no era com la resta dels Estats Units. No personificava l'esperit nord-americà i això la feia única i meravellosa. La gent prou valenta com per venir-hi, se la feia seva".

Blondie.
Molt il·lustrativa, aquesta darrera frase de la vocalista. La gent valenta es feia seva la ciutat. Una ciutat que amb el pas dels anys s'han fet seva les classes més acomodades i conformistes. Les que volen una vida segura i sense cap mena de risc. Les que han fet d'una ciutat viva i vibrant una mena de gueto per a grans fortunes i estudiants ben subvencionats. Un procés que, si m'ho permeten, també ha seguit la societat occidental en general. Ja no som valents. Ja no ens atrevim a fer nostres els carrers i ens limitem a deixar-los a mans d'uns dirigents -entenent per dirigents els polítics, però també la banca i les grans empreses- que fan el que volen mentre nosaltres seiem còmodament davant dels nostres ordinadors i televisors amb pantalla de plasma. I fins i tot consentim que ens violin drets fonamentals com el de la privacitat en nom d'aquesta seguretat que tot sembla justificar-ho. Ens hem corporativitzat cedint la nostra intimitat a les xarxes socials i les multinacionals que les gestionen. Hem hipotecat el nostre dia a dia en nom del luxe i d'aquesta falsa sensació de seguretat. I potser per això, en comptes de sortir al carrer i cridar en moments d'emergència com els que corren, preferim esperar en silenci que arribi la recuperació econòmica promesa a tort i a dret pel mateix sistema que ens ha arrossegat fins aquí. Perquè, en comptes de ser valents, hem deixat que aquest sistema es faci seves unes ciutats que haurien de ser nostres.


diumenge, 14 de juliol de 2013

Desfilada de veus

MICROS OBERTS
Ada Arts, Barcelona
13 de juliol de 2013

Atenció a Xoana, cantautora gallega establerta a Barcelona que ahir va obrir amb un breu concert l'última sessió de la temporada de Micros Oberts. Un torrent d'emocions canalitzades a través d'una guitarra i una veu que remeten a noms com el de Tracy Chapman. La va succeir a l'escenari tota una desfilada de veus subterrànies com les de Bob O'Keeffe, Jonathan & Alejandra -el primer també oferiria dos temes en solitari-, Alba Tor Trio, Rike Döring, Andrés o el sempre genial Rubén H, que davant la impossibilitat de tocar la guitarra a causa d'una lesió, va optar per posar-se el personal a la butxaca tirant de bases pregravades i el seu infinit sentit de l'humor.

Xoana. Revelació.

Bob O'Keeffe. Intensitat i elevació.

Jonathan & Alejandra. Una altra visió del repertori dels Beatles.

Alba Tor Trio. Noves cançons que confirmen la promesa.

Rike Döring. Versionant a Smashing Pumpkins.

Andrés. Muntanya russa folk.

Rubén H. Sense guitarra però amb molts recursos.









dissabte, 13 de juliol de 2013

Revisionisme

Musicalment, associem els anys 50 a gèneres com el rockabilly o el blues elèctric, els 60 al soul o la psicodèlia, els 70 al punk o el rock progressiu, els 80 al techno-pop o diferents variants de la família Metal, i els 90 al grunge o el Britpop. Amb l'arribada del segle XXI, la cosa canvia. Amb l'etiqueta indie -apareguda originalment als 80, no ens n'oblidem- com a cul de sac on emmarcar qualsevol grup de pop o rock sigui quin sigui el seu registre, no crec que la història acabi vinculant la dècada passada i el que portem de la present amb cap gènere musical concret. Ho podem atribuir a la fragmentació. O a una tendència revisionista que, ara sí, podria ser el que defineixi aquest període històric de la música moderna. Revisionisme, perquè fins i tot grups amb discurs propi com Arcade Fire tenen connexions amb gèneres o moviments pretèrits -en el cas dels canadencs, la pròpia etiqueta indie que els defineix a falta d'un moviment com el grunge on es van poder encasellar uns Nirvana-, i perquè mai abans s'havien registrat tants revivals com en els darrers deu anys: del soul al shoegaze i del post-punk al grunge.

Purson, en ple 2013 sonen a 1971 (en el millor dels sentits).
D'acord, acceptem-ho. El 1955 tocava rockabilly, el 1977 tocava punk i ara toca revisionisme -una tendència que, de fet, ja es trobava inherent en el propi punk i el seu gust per les formes més primitives del rock'n'roll-. Sempre he dit que no m'importa que un grup no s'inventi res, si allò que fa té un segell propi -com el tenien, per exemple, totes les veus del soul dels 60- i el resultat final té substància. El problema del revisionisme, per tant, és tota aquella muntanya de propostes que pretenen inventar-se la sopa d'all sense dir res que no s'hagués dit ja dècades enrere. Penso, per exemple, en el revival soul i les seves hordes d'imitadors de qualsevol cosa sorgida als anys 60 de les factories Stax o Motown. Propostes molt apreciades, sembla ser, per una escena mod en hores baixes, però totalment innecessàries si tenim en compte que els discos de les Supremes, James Brown i Wilson Pickett encara es troben a l'abast de qualsevol -i que així sigui durant molts anys-.

Potser el que cal, per tant, és un canvi de xip. Passar de buscar la invenció de la sopa d'all, a acceptar sense complexes el revisionisme, però exigint-li el mateix que sempre hem exigit a qualsevol discurs cultural: una veu pròpia. Cal, per tant, que els músics tinguin una perspectiva històrica que els permeti saber d'on vénen abans de decidir cap on volen anar. M'hi ha fet pensar Rosalie Cunningham, vocalista dels britànics Purson. En declaracions a la revista Mojo, deixa clara la seva devoció per la música progressiva, el folk i el hard rock de principis dels 70. "1971 va ser l'any perfecte", declara quan el periodista Ben Myers apunta que el debut de la banda sembla editat aquell any. En efecte, Purson parteixen de gèneres com els anteriorment citats perquè prèviament els han estudiat i els coneixen bé. Per tant, poden revisar-los i fins i tot alternar-los per a oferir en ple 2013 un discurs tan fresc com el que els seus referents -de King Crimson a Pentangle- tenien el 1971.


divendres, 12 de juliol de 2013

Recomanació: Micros Oberts

Perquè el talent no entén de subvencions ni oficialismes, de vegades la millor manera de descobrir-lo és baixant al soterrani. L'open mic és encara una proposta poc habitual a casa nostra, i per això cal aplaudir a la gent de MICROS OBERTS, que mes a mes reuneixen en un escenari a creadors inquiets i amb moltes coses a dir. Cançons i poemes cuinats a foc lent, en dormitoris i sales d'estar, i que en alguns casos sonen per primera vegada des d'un escenari. La propera cita tindrà lloc aquest dissabte, 13 de juliol (21h.), a la galeria Ada Arts de Barcelona (c/. dels Salvador, 8 - metro: Sant Antoni). Obrirà la nit la més que recomanable Xoana. A continuació, estan previstes les actuacions de delícies underground com Rubén H o Alba Tor.






Rat Race


You're working at your leisure to learn the things you'll need 
The promises you make tomorrow will carry no guarantee 
I've seen your qualifications, you've got a Ph.D. 
I've got one art O level, it did nothing for me 
Working for the rat race 
You know you're wasting your time 
Working for the rat race 
You're no friend of mine 
You plan your conversation to impress the college bar 
Just talking about your Mother and Daddy's Jaguar 
Wear your political T-shirt and sacred college scarf 
Discussing the worlds situation but just for a laugh 
You'll be working for the rat race 
You know you're wasting your time 
Working for the rat race 
You're no friend of mine 
Working for the rat race 
You know you're wasting your time 
Working for the rat race 
You're no friend of mine 
Just working at your leisure to learn the things you don't need 
The promises you make tomorrow will carry no guarantee 
I've seen your qualifications, you've got a Ph.D. 
I've got one art O level, it did nothing for me 
Working for the rat race 
You know you're wasting your time 
You're working for the rat race 
You're no friend of mine

(The Specials)


La cançó és de 1980, però la lletra és més actual que mai.






dijous, 11 de juliol de 2013

Més enllà dels titulars

"Vaig aprendre a tocar la guitarra, però no em vaig ni plantejar anar al conservatori. Ja saps com funciona la mentalitat adolescent: et penses que tots poden ser músics menys tu. Em passava molt de temps tota sola, escrivint els meus pensaments. Al final, per motius pràctics, vaig decidir estudiar Periodisme, que és una opció laboral més realista. Als 17 anys vaig acabar en un grup de rap, vam sortir per televisió i van començar a dir que tenia una veu bonica. La meva mare em va animar a convertir en lletres tots els quaderns que tenia a l'habitació". Podrien ser els inicis de qualsevol músic de pop occidental, però no ho són. Són els de Rokia Traoré, una de les cares més visibles de la música que es fa actualment a Mali -dies enrere la vam poder escoltar al festival Cruïlla Barcelona-. I un testimoni de la gran riquesa i tradició cultural d'un país del qual solen arribar-nos només titulars en clau bèl·lica. De tot això, i dels prejudicis amb què el continent sencer encara és observat des de fora, en parla en una entrevista conduïda per Víctor Lenore i publicada a l'edició de juliol-agost de Rockdelux.


Rokia Traoré.

"De vegades, a Europa em pregunten si la professió de periodista i la de músic no es troben molt pròximes a l'Àfrica. Ho diuen per les lletres que adverteixen sobre la sida, acusen als polítics o expliquen la tradició", apunta Traoré. No deixa de sorprendre que la premsa europea circumscrigui a l'Àfrica la transmissió de l'actualitat a través de la música, quan a Occident n'hem tingut exemples en la tradició folk anglosaxona -de Woody Guthrie a Steve Earle- i en moviments com el punk o el hip-hop. Ara bé, és cert que en països com Mali la música i la indústria que l'envolta han avançat a un ritme diferent de com ho han fet a Europa o als Estats Units. La qual cosa vol dir que encara no s'han corporativitzat en un grau tan elevat. Per tant, podem trobar en l'obra de gent com Traoré referències explícites a la realitat que els envolta sense que ningú se'n sorprengui. L'art com a reflex del context on es produeix. Res a veure amb la concepció cada dia més estesa a Occident de l'art com a bé de consum. Una concepció on el discurs i els missatges incòmodes no poden tenir-hi lloc.

dimecres, 10 de juliol de 2013

D.E.P., Uri


Quan la gent bona marxa abans d'hora, ni tan sols la música omple el buit. Gràcies per tot, Uri. Et trobarem a faltar.

L'escapada del Cigala

Diego el Cigala se'n va a la República Dominicana perquè està fins als nassos de com van les coses a l'Espanya de pandereta. Ho confirma en declaracions publicades avui per El Periódico de Catalunya -l'article el signa Núria Martorell-, amb motiu de l'actuació que el cantaor oferirà aquesta nit al Teatre Grec de Barcelona. "Me'n vaig fastiguejat pel fet que a Espanya no hi hagi futur, que la joventut no tingui feina. Fastiguejat de senyors com Bárcenas, Rajoy i Aznar, que des dels anys 90 vinga a robar", lamenta. I jo no dubto del seu fastigueig, perquè no n'hi ha per menys tal i com estan les coses. Però, entre vostès i jo, la gent a qui realment afecta la crisi econòmica no se'n va precisament a la República Dominicana -un país on la corrupció, l'atur i les desigualtats socials es troben a l'ordre del dia, cosa que no sembla fastiguejar a qui es pot permetre mirar-s'ho des d'una platja ben assolellada-. Contràriament, la joventut a la qual es refereix el cantaor marxa a Alemanya, el Regne Unit, Brasil o qualsevol altre país on trobar les oportunitats laborals que Espanya no li ofereix. I sí, la cosa és per estar molt més que fastiguejat. Per això, el que jo lamento és la passivitat i el conformisme amb què l'escena musical d'aquest país segueix mirant cap a un altre costat en comptes de reflectir el moment amb el seu art. És clar que potser resulta fins i tot més digne quedar-se de braços creuats, que marxar al Carib a esperar que passi la tempesta.

dimarts, 9 de juliol de 2013

El miracle de Rodriguez


RODRIGUEZ
Poble Espanyol, Barcelona
8 de juliol de 2013

Durant els darrers mesos he hagut d'aguantar que més d'un m'acusés d'haver-me apuntat al carro de Rodriguez a partir del documental de torn. Fins i tot em vaig reprimir a l'hora d'incloure "Cold Fact" (1970) en una llista dels meus deu discos preferits per no haver de justificar-me eternament. I és clar, entendran tots vostès que si poso el debut de Rodriguez entre els meus àlbums de capçalera, és pel significat que té per a mi. Un significat que un àlbum només pot adquirir quan l'has interioritzat durant força més temps del que ha transcorregut des de l'estrena de "Searching for Sugar Man" (2012). Vull dir-los amb això que vaig descobrir al de Detroit quan es van reeditar els seus dos discos ara fa cinc anys. I no vull que això sembli cap mèrit, perquè no ho és. Simplement m'agrada la música i em considero inquiet -en altres paraules, prefereixo consultar la premsa musical a devorar xafarderies de veïns en qualsevol xarxa social-, per això vaig descobrir Rodriguez de la mateixa manera que he descobert tants solistes i grups obscurs sobre els quals ningú ha rodat ni rodarà mai cap documental oscaritzat -i dels quals no hi ha, per tant, carro on apuntar-se-.

He explicat tot això -i perdonin l'excés de vanitat, però en aquest cas m'ha semblat necessari- perquè s'entenguin els motius pels quals no puc escriure objectivament sobre el concert de Rodriguez a Barcelona. Perquè sóc fan -encara que quedi malament dir-ho en una societat tan esnob que crucifica un artista quan la seva popularitat va més enllà dels quatre de sempre-. I perquè el d'ahir va ser per a un servidor l'esdeveniment musical de l'any. No parlo d'esdeveniment en el mateix sentit que ho fa a totes hores la premsa generalista -encara avui més fixada en el documental que en el propi concert-, sinó d'una nit que recordaré durant la resta de la meva vida. Perquè un no pot escoltar cada dia i de la mà del seu autor cançons que formaven part del seu adn des de molt abans que el cinema els fes justícia. I perquè, per molt que ara tots tinguem un blog on opinar i demostrar com en sabem d'allò que toca a cada moment, la música és una via d'expressió artística. I com a tal, la seva funció no és passar l'examen de la crítica -ni de cap blogger-, sinó transmetre emocions -per molt devaluada que estigui aquesta paraula en uns temps tan fastigosament pragmàtics com els que vivim-.

I sí, Rodriguez va desafinar quan cantava un tema de Frank Sinatra, i la seva veu no arribava als tons més elevats quan versionava a Little Richard. I se'l veia feble damunt l'escenari, a punt de fer 71 anys i amb la salut tocada per un glaucoma en estat avançat. I la peça mexicana amb què va obrir el set va sonar a espectacle de fireta. Però tot això són detalls menors. Perquè, tan bon punt va enfilar "Climb Up on My Music" i "Only Good for Conversation", la seva veu va exhibir la mateixa vitalitat amb què les va enregistrar fa més de quatre dècades. I sobretot perquè, amb documental o sense, un concert com el d'ahir era gairebé un miracle. I, creguin-me, tant de bo els miracles com aquest es realitzessin més sovint.

L'APUNT

Tot recordant la cancel·lació del concert de Rodriguez al passat Primavera Sound i el discutible mètode amb què l'organització va distribuir les localitats per l'ajornat esdeveniment, un podia imaginar-se que el públic assistent al Poble Espanyol seria del mateix color que el del festival. Però no va ser ben bé així. El fet que a fora s'arribessin a oferir 200 euros a canvi d'una entrada, fa pensar que més d'un habitual del Primavera devia adquirir la seva pensant en un posterior negoci especulatiu. O potser sí que bona part d'un públic aliè no només a aquest festival, sinó al circuit general de música en directe, havia adquirit al seu moment una entrada de dia amb la intenció de veure -que no escoltar, com deixava clar la xerrameca d'alguns- exclusivament a Rodriguez.

I no, això d'aliè no ho he dit gratuïtament: només així s'entén que el respectable en massa aplaudís amb entussiasme els tres o quatre temes més repetits al documental, però en canvi es mostrés fred davant perles tan precioses com "Forget It" o, fins i tot, una peça canònica de la música popular del segle passat com és "Love Me or Leave Me" -popularitzada entre d'altres per tota una Nina Simone-. Ja se sap, una cosa és anar a veure un documental perquè toca o a un concert per a poder-ho explicar l'endemà a la feina -o a Twitter, com tota la gent de les primeres files que estava més pendent del mòbil que del propi escenari-, i una altra és gastar-se els diners amb un article tan poc glamurós de cara a la galeria com és un disc. La pregunta és per què un públic a priori aliè al consum musical acut en massa a veure un documental sobre un músic injustament ignorat -i el venera com a un messies quan ve de gira-. La resposta, suposo, és una història com a mínim curiosa. I aquella sensació de justícia poètica i final feliç que tan bé llueix a la gran pantalla.

El que tota aquesta gent no té en compte, és que de casos com el de Rodriguez en va plena la història de la música popular, i no tots tenen la sort de protagonitzar un documental dècades després d'haver abandonat qualsevol esperança de prosperar en un negoci fet a mida dels depredadors sense escrúpols. La qual cosa vol dir que allà fora hi ha ara mateix música boníssima que malauradament es troba tan ignorada com la de Rodriguez al seu dia. I no cal anar-se'n a Detroit. Penso en gent com Dino Ratso o Sam Destral, dos dels personatges més peculiars que actualment piquen pedra als nostres escenaris. O en Maurici Ribera, que sota el nom artístic de The Missing Leech no aconsegueix sortir a la superfície a la seva pròpia terra, però és rebut amb els braços oberts per l'escena independent autòctona quan va de gira a Nova Zelanda -un país on, per cert, Rodriguez va ser tan popular al seu dia com a Sud-àfrica-. I no, cap d'ells ha parit una obra de l'alçada de "Cold Fact" o "Coming from Reality" (1971), però probablement mai sabrem de què haurien estat capaços si algú els hagués brindat l'oportunitat de provar-ho. Potser també els cal esperar quatre dècades -si encara es manté aquesta obsessió pel passat que actualment ens fa perdre el nord a tots-. Però, com en el cas de Rodriguez, aleshores ja serà massa tard i només podrem parlar d'allò que hauria pogut ser i mai va ser.

dilluns, 8 de juliol de 2013

Art i moral

"Alguns discos m'arrosseguen cap a un moment concret i això m'inspira. És com si tinguessis la vida als dits". Declaracions de Xarim Aresté (Very Pomelo) a Ruta 66. L'entrevista, signada per Eduardo Izquierdo i publicada a l'edició de juliol-agost de la revista, és breu però prou intensa per a incloure reflexions com aquesta: "Les lleis de l'art són les lleis de la moral, i a la inversa. Tota la resta és vanitat. Ego malferit". Doncs sí, per molt que l'art -i en especial la música- sigui cada dia més un mercat, i la moral imperant la de les xifres.

diumenge, 7 de juliol de 2013

Un altre vespre al Cruïlla

CRUÏLLA BARCELONA 2013
Parc del Fòrum, Barcelona
6 de juliol de 2013

TIKEN JAH FAKOLY. Panafricanisme.

GORAN BREGOVIC. Revetlla balcànica.

MAÏA VIDAL. Cançons de seda.

ROKIA TRAORÉ. El Mali que no surt a les notícies.

SNOOP DOGG. De gangsta a rasta, havent perdut el nord a mig camí.

ESPERIT!. Un altre concertàs de l'home orquestra Mau Boada (amb Snoop Dogg de fons).

TROMBONE SHORTY. N'awlins funk-jazz-blues-soul powah. Brutal.


Contra l'adversitat, savoir faire

LATE
FNAC Diagonal Mar, Barcelona
6 de juliol de 2013

Feia molt de temps que no presenciava un directe de Late. Massa temps. Durant tots aquests mesos, la banda barcelonina ha ampliat el seu repertori amb temes cada vegada més rodons i ha enriquit el seu discurs amb matisos que evidencien la seva vocació inquieta. Ahir a la tarda van oferir a l'FNAC de Diagonal Mar l'últim concert abans d'un merescut parèntesi estiuenc. Un concert marcat per la baixa per enfermetat de la seva darrera incorporació, una vocalista i percussionista que ha estat clau en el citat enriquiment del discurs sonor de Late i que es va trobar a faltar en determinats moments -un bon motiu per esperar amb ànsia que tornin als escenaris amb tota la formació-. Els quatre components restants van fer el que van poder, que no va ser poc, i van tirar endavant gairebé una hora de concert enfrontant-se a l'adversitat amb el seu habitual savoir faire i, com de costum, intercanviant-se els instruments entre ells. A escassos metres d'aquell petit escenari i en ple Parc del Fòrum, el gran públic dels macrofestivals ignorava el diamant en brut que s'estava perdent.




dissabte, 6 de juliol de 2013

Un vespre al Cruïlla


CRUÏLLA BARCELONA 2013
Parc del Fòrum, Barcelona
5 de juliol de 2013

Cada vegada sento valorar més els grups en funció dels seus coneixements tècnics que no pas d'allò que diuen o tenen a dir. No paro de parlar amb gent del negoci musical -programadors, tècnics de so...- que valoren més que un grup sàpiga seguir un guió i un protocol sovint mecànics, que no pas el fet que tingui o no idees i un discurs fresc o novedós. En altres paraules, volen professionals en comptes d'artistes. I jo vull el contrari. Potser per això cada dia m'agrada més Chan Marshall, alter ego de Cat Power. Tota una icona de la música popular del que portem de segle, ahir va trencar al Cruïlla totes les normes d'un hipotètic manual de bones pràctiques en un escenari: no s'entenia amb els peus de micro, saludava un conegut que acabava d'arribar al lateral de l'escenari quan la banda ja havia començat a tocar un tema i, diuen les males llengües, es trobava sota els efectes d'alguna substància. Poc professional? Probablement, però artísticament segueix essent única. Una ànima sensible, inquieta i torturada que vomita passió, por, dolor, sexe i el que faci falta. Això és el que necessita, i no saber manipular un peu de micro. I per això segueix trobant-se a dècades llum de tants productes de laboratori que tapen amb tècnica la manca de substància.

Rufus Wainwright la va seguir a l'altre escenari principal, amb el seu etern bon humor i sol davant del perill. Sol, perquè aquesta vegada venia sense banda. En solitari, alternant-se al piano i a la guitarra i despullant cançons com "Jericho", "Art Teacher", "Going to a Town", "Cigarettes and Chocolate Milk" o la seva relectura d'"Hallelujah" (Leonard Cohen). La qual cosa equivaldria a luxe. I ho escric en condicional perquè tot això ho va fer, sí, davant del perill. Entès aquest perill com el públic habitual dels festivals i la seva tendència a no callar ni a la de tres. Ho va fer durant cinc segons quan el nord-americà va demanar silenci. La resta del concert, no obstant, va suposar per a Wainwright tocar exclusivament per a les primeres files -malgrat estar-se donant tot un bany de masses-. Potser per això va alterar les lletres d'algunes cançons amb apunts irònics que ningú va semblar captar. Si vosaltres passeu de mi, jo passo de vosaltres, devia pensar. És clar que sí. La ciutat està plena de bars on fer petar la xerrada. I, que en prenguin nota els promotors, encara queden teatres on concerts com aquest adquiririen aquella dimensió sublim que mai podran adquirir en un macrofestival.

"A Anglaterra sabem dues coses d'Espanya: que no guanyareu el pròxim mundial de futbol i que més de la meitat dels joves d'aquest país no tenen feina". Així va introduir Billy Bragg "To Have and to Have Not" -la seva lletra, escrita fa 30 anys, és ara més actual que mai a l'Estat Espanyol-. És irònic que hagi de venir un músic britànic a dir aquella mena de coses que la nostra suposada escena independent -tan preocupats tots ells a lluir els millors estilismes quan toquen en un festival o surten per la tele- no s'atreveix a dir, però s'agraeix -parlo del comentari social, òbviament, i és que l'altre problema d'aquest país és que amb tant futbol, no ens adonem de la resta de coses que passen al nostre voltant-. El de Barking venia ahir acompanyat d'una banda fidel al so Americana adoptat al seu darrer llançament, "Tooth & Nail" (2013), i amb el seu compromís més intacte que mai. Va repassar part del nou disc, va citar a Woody Guthrie, va reinventar clàssics com l'eterna "A New England" i fins i tot va fer un breu set en solitari. I va tancar amb "Waiting for the Great Leap Forwards" el que sense cap mena de dubte va ser el concert de la nit.

Després d'una experiència com la que ens havia brindat Bragg, gairebé qualsevol concert es quedaria curt. Però Suede van estar a l'alçada de la seva condició de caps de cartell. El seu repertori justifica un pes històric que ahir van defensar amb solvència i nervi -"Trash" i "Animal Nitrate" encara sonen tan fresques com el primer dia-. Però poca cosa podien fer quan aquella màquina de matar anomenada Toundra tocava al mateix temps en un escenari petit. Els de Madrid van desplegar tot un arsenal de post-rock megalític, impenetrables muralles sòniques i construccions instrumentals tan pesants com expansives. Un altre momentàs per a recordar.

Cat Power.

Rufus Wainwright.

Billy Bragg.

Suede.

Toundra.