dimarts, 9 de juliol de 2013

El miracle de Rodriguez


RODRIGUEZ
Poble Espanyol, Barcelona
8 de juliol de 2013

Durant els darrers mesos he hagut d'aguantar que més d'un m'acusés d'haver-me apuntat al carro de Rodriguez a partir del documental de torn. Fins i tot em vaig reprimir a l'hora d'incloure "Cold Fact" (1970) en una llista dels meus deu discos preferits per no haver de justificar-me eternament. I és clar, entendran tots vostès que si poso el debut de Rodriguez entre els meus àlbums de capçalera, és pel significat que té per a mi. Un significat que un àlbum només pot adquirir quan l'has interioritzat durant força més temps del que ha transcorregut des de l'estrena de "Searching for Sugar Man" (2012). Vull dir-los amb això que vaig descobrir al de Detroit quan es van reeditar els seus dos discos ara fa cinc anys. I no vull que això sembli cap mèrit, perquè no ho és. Simplement m'agrada la música i em considero inquiet -en altres paraules, prefereixo consultar la premsa musical a devorar xafarderies de veïns en qualsevol xarxa social-, per això vaig descobrir Rodriguez de la mateixa manera que he descobert tants solistes i grups obscurs sobre els quals ningú ha rodat ni rodarà mai cap documental oscaritzat -i dels quals no hi ha, per tant, carro on apuntar-se-.

He explicat tot això -i perdonin l'excés de vanitat, però en aquest cas m'ha semblat necessari- perquè s'entenguin els motius pels quals no puc escriure objectivament sobre el concert de Rodriguez a Barcelona. Perquè sóc fan -encara que quedi malament dir-ho en una societat tan esnob que crucifica un artista quan la seva popularitat va més enllà dels quatre de sempre-. I perquè el d'ahir va ser per a un servidor l'esdeveniment musical de l'any. No parlo d'esdeveniment en el mateix sentit que ho fa a totes hores la premsa generalista -encara avui més fixada en el documental que en el propi concert-, sinó d'una nit que recordaré durant la resta de la meva vida. Perquè un no pot escoltar cada dia i de la mà del seu autor cançons que formaven part del seu adn des de molt abans que el cinema els fes justícia. I perquè, per molt que ara tots tinguem un blog on opinar i demostrar com en sabem d'allò que toca a cada moment, la música és una via d'expressió artística. I com a tal, la seva funció no és passar l'examen de la crítica -ni de cap blogger-, sinó transmetre emocions -per molt devaluada que estigui aquesta paraula en uns temps tan fastigosament pragmàtics com els que vivim-.

I sí, Rodriguez va desafinar quan cantava un tema de Frank Sinatra, i la seva veu no arribava als tons més elevats quan versionava a Little Richard. I se'l veia feble damunt l'escenari, a punt de fer 71 anys i amb la salut tocada per un glaucoma en estat avançat. I la peça mexicana amb què va obrir el set va sonar a espectacle de fireta. Però tot això són detalls menors. Perquè, tan bon punt va enfilar "Climb Up on My Music" i "Only Good for Conversation", la seva veu va exhibir la mateixa vitalitat amb què les va enregistrar fa més de quatre dècades. I sobretot perquè, amb documental o sense, un concert com el d'ahir era gairebé un miracle. I, creguin-me, tant de bo els miracles com aquest es realitzessin més sovint.

L'APUNT

Tot recordant la cancel·lació del concert de Rodriguez al passat Primavera Sound i el discutible mètode amb què l'organització va distribuir les localitats per l'ajornat esdeveniment, un podia imaginar-se que el públic assistent al Poble Espanyol seria del mateix color que el del festival. Però no va ser ben bé així. El fet que a fora s'arribessin a oferir 200 euros a canvi d'una entrada, fa pensar que més d'un habitual del Primavera devia adquirir la seva pensant en un posterior negoci especulatiu. O potser sí que bona part d'un públic aliè no només a aquest festival, sinó al circuit general de música en directe, havia adquirit al seu moment una entrada de dia amb la intenció de veure -que no escoltar, com deixava clar la xerrameca d'alguns- exclusivament a Rodriguez.

I no, això d'aliè no ho he dit gratuïtament: només així s'entén que el respectable en massa aplaudís amb entussiasme els tres o quatre temes més repetits al documental, però en canvi es mostrés fred davant perles tan precioses com "Forget It" o, fins i tot, una peça canònica de la música popular del segle passat com és "Love Me or Leave Me" -popularitzada entre d'altres per tota una Nina Simone-. Ja se sap, una cosa és anar a veure un documental perquè toca o a un concert per a poder-ho explicar l'endemà a la feina -o a Twitter, com tota la gent de les primeres files que estava més pendent del mòbil que del propi escenari-, i una altra és gastar-se els diners amb un article tan poc glamurós de cara a la galeria com és un disc. La pregunta és per què un públic a priori aliè al consum musical acut en massa a veure un documental sobre un músic injustament ignorat -i el venera com a un messies quan ve de gira-. La resposta, suposo, és una història com a mínim curiosa. I aquella sensació de justícia poètica i final feliç que tan bé llueix a la gran pantalla.

El que tota aquesta gent no té en compte, és que de casos com el de Rodriguez en va plena la història de la música popular, i no tots tenen la sort de protagonitzar un documental dècades després d'haver abandonat qualsevol esperança de prosperar en un negoci fet a mida dels depredadors sense escrúpols. La qual cosa vol dir que allà fora hi ha ara mateix música boníssima que malauradament es troba tan ignorada com la de Rodriguez al seu dia. I no cal anar-se'n a Detroit. Penso en gent com Dino Ratso o Sam Destral, dos dels personatges més peculiars que actualment piquen pedra als nostres escenaris. O en Maurici Ribera, que sota el nom artístic de The Missing Leech no aconsegueix sortir a la superfície a la seva pròpia terra, però és rebut amb els braços oberts per l'escena independent autòctona quan va de gira a Nova Zelanda -un país on, per cert, Rodriguez va ser tan popular al seu dia com a Sud-àfrica-. I no, cap d'ells ha parit una obra de l'alçada de "Cold Fact" o "Coming from Reality" (1971), però probablement mai sabrem de què haurien estat capaços si algú els hagués brindat l'oportunitat de provar-ho. Potser també els cal esperar quatre dècades -si encara es manté aquesta obsessió pel passat que actualment ens fa perdre el nord a tots-. Però, com en el cas de Rodriguez, aleshores ja serà massa tard i només podrem parlar d'allò que hauria pogut ser i mai va ser.

8 comentaris:

  1. Quan he vist el mail sobre el tema he entrat a llegir pq aquest matí m'ha semblat curiós com de cop un munt de "fans" de Rodríguez deien que el concert havia estat un bluff i que se'ls desmontava el mite. Vaja mite tenien creat, doncs. No he arribat a veure el.docuntal ni escoltat a Rodríguez, justament per com tothom ho descobria meravellat. A mi m'agrada arribar a la música al meu ritme i perquè en aquell moment m'interessa escoltar allò. Per exemple llegir-te a tu parlar de la seva discografia em desperta molt més la curiositat.

    En fi, un món curiós. Bon text, em quedo amb el que comentes sobre que no s'ha de passar cap examen de la crítica. I és que semblava que aquest home hagués de demostrar alguna cosa ara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, el gran públic que ignora els actuals "Rodriguez" que piquen pedra en bars de Gràcia i el Raval, és el mateix que esperava que aquell home de gairebé 71 anys (els fa demà) corrés per l'escenari com si encara en tingués 20 i la seva salut fos de ferro...

      I sí, si fets com aquest desmonten mites, potser que ens ho fem mirar tots plegats. Precisament, setmanes enrere parlava de les decepcions que m'he endut les dues vegades que he vist Lucinda Williams en directe. No, no m'agrada el seu directe perquè el trobo fred i mecànic. Però no m'ha caigut cap mite: segueixo escoltant els seus discos com el primer dia, i el seu repertori em segueix semblant monumental. Només faltaria.

      El que també cal observar, és que entre el públic suposadament melòman impera cada vegada més la mateixa actitud generalista d'anar als concerts perquè toca, i anar tatxant noms pendents com si es tractés d'un àlbum de cromos. I ara que ja hem tatxat el de Rodriguez, bon vent i barca nova, que la temporada que ve tocarà una altra cosa i això ja ho podem arxivar al sac d'anècdotes per a explicar als néts. Patètic.

      Elimina
  2. Això sempre es igual. Una cosa és posa de moda i tothom aprofita el rebuf que deixa per perfumar-se amb aquell no se què... és com estrenar uns pantalons o una camisa llampant, la gent et mira com dient aquest sí que sap el que toca ara.
    Rodríguez. Ja deu fer uns anys el vaig escoltar i em vaig apuntar un parell o 3 de temes per si em feien falta poder-los cridar. Ni més, ni menys que molts altres cantants o grups que han tingut un breu, però gran dia de gloria, o no.
    Ara me'l he tornat a escoltar aprofitant que els focus els il·luminen com si fos allò que se'ns va escapar en el seu moment. I el tornaré a escoltar mentre de mica en mica la gent que busca el "último grito" ja ni se'n recordi del tal Rodríguez... com de molts altres artistes que brillen fugisserament, ara no cansaré amb un llistat. En fí tranquils d'el directe ni en parlo, però imaginat tenir 71 anys, haver estat desaparegut desde no se quantes decades i tenir que embarcar-te en una gira mundial perqué t'han possat de moda. Es clar; money is money.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, aquest senyor no ho fa per diners (se sap que els guanys de les gires els reparteix entre amics i familiars, a més de donar-los a organitzacions benèfiques, segueix vivint a la mateixa casa on ha viscut durant 40 anys, i fins no fa pas massa encara treballava a la construcció). Però sí, embarcar-se en gires multitudinàries després d'anys en l'anonimat no és com haver-ho fet tota la vida. Per això, no pots demanar-li el mateix que demanes a contemporanis que han viscut de la música durant tots aquests anys. Tenint en compte això, el que va fer ahir em va semblar molt digne.

      Elimina
  3. Molt bon article.
    Això va passar a mode diferent amb el documental de la BBC d'en Nick Drake. De cop tothom era fan d'ell i mira com havia acabat molts anys abans. Per desgràcia la gent només es queda amb una punta de l'iceberg.
    Al concert vam conéixer una parella que deien es que s'ho mereixia i que era massa bo per a ser ignorat. Jo li vaig dir sens dubte ja que té excel·lent música, però que sense pensar massa ens sortien infinitat de noms magnífics que injustament no han rebut igual sort de la mateixa època i ens va contestar com contradient-se, però no deuen ser massa bons si els han ignoart.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No deuen ser massa bons si els han ignorat, dit en un concert de Rodriguez... Quins nassos que té alguna gent. En fi, és el que té anar a veure un documental perquè toca i quedar-te amb el final feliç al qual em referia. Està clar que qui et va dir això no va entendre absolutament res del documental.

      Elimina
  4. Yo, de momento, tampoco he visto el documental ni he escuchado sus discos. Creo que haré como Tom Waits. Los enterraré en el jardín y los escucharé dentro de cinco años, lejos ya de todo este "ruido". Algo similar sucedió hace unos años con Joe Meek. De repente parecía más grande que Phil Spector.
    De todas formas...supongo que lo que le está ocurriendo a Rodríguez es como un regalo, ¿no? Es genial que la gente reconozca tu trabajo ni que sea después de 40 años y eso te permita tocar en diferentes partes del mundo...Por otro lado, Rodríguez no tendrá que pasar ninguna reválida. No creo que la gente espere un nuevo disco por tanto, es como un "hype" que ya no tiene que demostrar nada.
    Respecto al comportamiento de las masas...hace años que dejé de intentar escudriñarlo.
    Gracias por citarme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡De nada! :-)

      Bueno, yo no esperaría cinco años a descubrir la música de Rodriguez. Te estás perdiendo dos discazos. Y teniendo en cuenta que pasas tanto como yo de las masas, seguro que este hype no te impedirá disfrutarlos al margen del contexto.

      ¿Un regalo lo que le está ocurriendo a Rodriguez? Bueno, el reconocimiento sin duda lo es para cualquiera. Pero las giras mundiales -tocando en algunas ciudades para 19.000 personas- y tanto ruido no creo que le sienten muy bien. Piensa que ya descartó todo eso en su momento, y que optó por vivir una vida sencilla -y la sigue viviendo a pesar de la cantidad dinero que generan ahora su música y su figura-.

      Sobre lo del nuevo disco, confirmaba en la pasada edición de Uncut que ya lo está grabándolo. Y me parece lógico que lo haga -independientemente del resultado final-, porque es músico y tiene cosas que decir. Lo que probablemente pasará -de nuevo, independientemente del resultado final- es que toda esta gente que ahora acude en masa a ver el documental ignorará el nuevo disco porque se quedará con las cuatro mismas canciones de la banda sonora.

      Elimina