dimecres, 17 de juliol de 2013

T-Model Ford (192?-2013)

T-MODEL FORD
(192?-2013)

Sempre m'han fascinat els músics de blues de la vella escola. Quan la música ha esdevingut un negoci corporatiu farcit d'aspirants a estrella que guanyen carreres senceres a través de concursos on l'únic que compta és tenir una cara bonica, penso en gent com Robert Johnson, Muddy Waters o Leadbelly. Autèntics artistes amb moltes coses a dir, tenint en compte l'entorn d'on venien. El Sud més profund dels Estats Units, en un moment en què el color de la pell decidia el destí de qualsevol que tingués la fortuna o la desgràcia d'anar-hi a petar. La música com a única sortida, no només professional -en uns moments en què la indústria musical tal i com la coneixem actualment era impensable- sinó també vital. Malgrat haver trigat a posar-s'hi, T-Model Ford era un d'ells, només cal buscar-ne les proves a la seva biografia. A dia d'avui es desconeix el seu any de naixement -de fet, només se sap que va ser entre 1920 i 1925-. Les seves infància i joventut van estar marcades per un context d'extrema pobresa i violència tant a casa com a fora -va arribar a ser condemnat per assassinat, tot i que l'acte havia estat en defensa pròpia-. Va ser a finals de segle quan va començar a viure de la música. Jo el vaig arribar a veure en directe en la que -m'atreviria a dir- seria l'única visita del de Mississippi a Catalunya, al festival Blues i Ritmes de 2005, a Badalona. El recordo a l'escenari del teatre Zorrilla, tocant com si encara li anés la vida i acompanyat d'un bateria que era incapaç de seguir un sol ritme -i aquesta era la gràcia de tot plegat: en un negoci on molts supleixen amb tècnica la manca d'idees, Ford i el seu acompanyant deixaven clar que la substància sempre ha d'anar per davant de la tècnica-. Entre cançó i cançó, devorava un got ple de Jack Daniel's -ell ho pronunciava d'una manera semblant a jackhdenieaah- que un roadie li reomplia cada cop que ho requeria -i ho va requerir unes quantes vegades durant l'hora llarga de concert-. Sempre sol i sense gel, que l'home era un bluesman de Mississippi i no estava per òsties. No, T-Model Ford no estava fet per a la indústria musical. Ni tan sols estava fet per aquesta societat. Acabo de llegir que va morir ahir a causa d'una aturada respiratòria. Se n'ha anat un dels pocs testimonis d'aquells dies en què la música consistia en omplir cors i ments, en comptes d'estadis i parcs. I jo me l'imagino, sigui on sigui, amb el seu somriure plàcid, la seva guitarra de batalla i el seu got de jackhdenieaah.


2 comentaris:

  1. En este documental aparece T-Model junto con otros desconocidos del blues:
    http://www.youtube.com/watch?v=yV54VdzugMI

    ResponElimina