dissabte, 6 de juliol de 2013

Un vespre al Cruïlla


CRUÏLLA BARCELONA 2013
Parc del Fòrum, Barcelona
5 de juliol de 2013

Cada vegada sento valorar més els grups en funció dels seus coneixements tècnics que no pas d'allò que diuen o tenen a dir. No paro de parlar amb gent del negoci musical -programadors, tècnics de so...- que valoren més que un grup sàpiga seguir un guió i un protocol sovint mecànics, que no pas el fet que tingui o no idees i un discurs fresc o novedós. En altres paraules, volen professionals en comptes d'artistes. I jo vull el contrari. Potser per això cada dia m'agrada més Chan Marshall, alter ego de Cat Power. Tota una icona de la música popular del que portem de segle, ahir va trencar al Cruïlla totes les normes d'un hipotètic manual de bones pràctiques en un escenari: no s'entenia amb els peus de micro, saludava un conegut que acabava d'arribar al lateral de l'escenari quan la banda ja havia començat a tocar un tema i, diuen les males llengües, es trobava sota els efectes d'alguna substància. Poc professional? Probablement, però artísticament segueix essent única. Una ànima sensible, inquieta i torturada que vomita passió, por, dolor, sexe i el que faci falta. Això és el que necessita, i no saber manipular un peu de micro. I per això segueix trobant-se a dècades llum de tants productes de laboratori que tapen amb tècnica la manca de substància.

Rufus Wainwright la va seguir a l'altre escenari principal, amb el seu etern bon humor i sol davant del perill. Sol, perquè aquesta vegada venia sense banda. En solitari, alternant-se al piano i a la guitarra i despullant cançons com "Jericho", "Art Teacher", "Going to a Town", "Cigarettes and Chocolate Milk" o la seva relectura d'"Hallelujah" (Leonard Cohen). La qual cosa equivaldria a luxe. I ho escric en condicional perquè tot això ho va fer, sí, davant del perill. Entès aquest perill com el públic habitual dels festivals i la seva tendència a no callar ni a la de tres. Ho va fer durant cinc segons quan el nord-americà va demanar silenci. La resta del concert, no obstant, va suposar per a Wainwright tocar exclusivament per a les primeres files -malgrat estar-se donant tot un bany de masses-. Potser per això va alterar les lletres d'algunes cançons amb apunts irònics que ningú va semblar captar. Si vosaltres passeu de mi, jo passo de vosaltres, devia pensar. És clar que sí. La ciutat està plena de bars on fer petar la xerrada. I, que en prenguin nota els promotors, encara queden teatres on concerts com aquest adquiririen aquella dimensió sublim que mai podran adquirir en un macrofestival.

"A Anglaterra sabem dues coses d'Espanya: que no guanyareu el pròxim mundial de futbol i que més de la meitat dels joves d'aquest país no tenen feina". Així va introduir Billy Bragg "To Have and to Have Not" -la seva lletra, escrita fa 30 anys, és ara més actual que mai a l'Estat Espanyol-. És irònic que hagi de venir un músic britànic a dir aquella mena de coses que la nostra suposada escena independent -tan preocupats tots ells a lluir els millors estilismes quan toquen en un festival o surten per la tele- no s'atreveix a dir, però s'agraeix -parlo del comentari social, òbviament, i és que l'altre problema d'aquest país és que amb tant futbol, no ens adonem de la resta de coses que passen al nostre voltant-. El de Barking venia ahir acompanyat d'una banda fidel al so Americana adoptat al seu darrer llançament, "Tooth & Nail" (2013), i amb el seu compromís més intacte que mai. Va repassar part del nou disc, va citar a Woody Guthrie, va reinventar clàssics com l'eterna "A New England" i fins i tot va fer un breu set en solitari. I va tancar amb "Waiting for the Great Leap Forwards" el que sense cap mena de dubte va ser el concert de la nit.

Després d'una experiència com la que ens havia brindat Bragg, gairebé qualsevol concert es quedaria curt. Però Suede van estar a l'alçada de la seva condició de caps de cartell. El seu repertori justifica un pes històric que ahir van defensar amb solvència i nervi -"Trash" i "Animal Nitrate" encara sonen tan fresques com el primer dia-. Però poca cosa podien fer quan aquella màquina de matar anomenada Toundra tocava al mateix temps en un escenari petit. Els de Madrid van desplegar tot un arsenal de post-rock megalític, impenetrables muralles sòniques i construccions instrumentals tan pesants com expansives. Un altre momentàs per a recordar.

Cat Power.

Rufus Wainwright.

Billy Bragg.

Suede.

Toundra.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada