dilluns, 26 d’agost de 2013

Imaginin-s'ho

Philippe Petit passejant-se pel sostre del món.
Quina sort que existeixin a l'univers catòdic racons com el Canal 33. El germà petit de l'emissora autonòmica catalana. I un oasi on l'art de fer televisió pot manifestar-se al marge del futbol, la Fórmula 1 o la teleescombraria de torn. La nit passada, sense anar més lluny, el 33 emetia el documental "Man on Wire" (2008). Va ser un gustàs revisar-lo i, sobretot, quedar-me amb un detall en el qual mai abans havia reparat. S'ha parlat molt del dia en què Philippe Petit va caminar per una corda fluixa entre les Torres Bessones de Nova York. Però no s'ha parlat tant de tota la gent que aquell dia va veure en directe quelcom irrepetible. Imaginin-se vostès que surten del metro o baixen del bus per anar a treballar, un dilluns a primera hora del matí, i es troben una escena com aquella davant dels nassos. I imaginin-se poder-la recordar durant la resta de les seves vides, conscients d'haver estat testimonis de quelcom únic. El segle XX tenia aquestes coses. Espontaneïtat i imaginació. Gent amb voluntat de fer coses perquè sí, sense cap motivació lògica. I masses disposades a deixar-se sorprendre. Conceptes que s'han perdut en una era digital marcada per la immediatesa i el pragmatisme, on l'espontaneïtat ha estat substituïda per xarxes socials on guanya punts qui la diu més grossa, i la imaginació per pantalles d'ordinador o telèfon mòbil.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada