dimarts, 10 de setembre de 2013

Estrella del rock d'ofici

Arctic Monkeys (Alex Turner, amb ulleres de sol).
Inquietant, la presència d'Alex Turner a l'entrevista que condueix José Fajardo aquest mes de setembre a l'edició espanyola de Rolling Stone. Tres pàgines on els comentaris descriptius del periodista esdevenen aquell contingut que el líder d'Arctic Monkeys és incapaç d'aportar amb les seves respostes. Resultaria irònica aquesta manca de discurs, venint d'algú que tant ha dit a través de les seves cançons, de no ser perquè temps enrere una entrevista amb Turner podia resultar tan apassionant com els seus discos. Eren els dies en què el de Sheffield encara semblava tocar de peus a terra. Els dies en què, malgrat créixer a marxes forçades, encara no s'havia desprès de l'adolescent amb posat tímid que el 2006 va sorprendre'ns amb "Whatever People Say I Am, That's What I'm Not". I si per alguna cosa serveixen les citades descripcions de Fajardo, és precisament per comprovar que ja no queda res d'aquell adolescent. Ara Turner és una estrella del rock d'ofici, amb la lliçó ben apresa i expert en interpretar el paper d'ídol de masses que li pertoca, li agradi o no. L'adolescent espontani i amb posat tímid ha deixat lloc a un professional de l'entreteniment fred i calculador. La pròpia indústria contra la qual ell mateix carregava anys enrere a "A Certain Romance" l'ha acabat purgant. Quina llàstima. En un altre ordre de coses -el que realment hauria d'importar-, Arctic Monkeys publiquen aquesta setmana el seu cinquè àlbum, "AM". I, sense ser ni de bon tros el seu millor lliurament, no desentona en absolut en una de les discografies de referència dels darrers deu anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada