diumenge, 22 de setembre de 2013

Olor de multituds


Hi ha coses que no s'entenen per molt que te les expliquin. Mentre Bruce Springsteen omple estadis arreu on va, el seu bon amic Elliott Murphy no ha passat de (venerable) figura de culte, allunyada dels focus mediàtics però responsable d'una trajectòria que a nivell artístic poca cosa ha d'envejar a la del Boss -repeteixo, abans que comencin vostès a disparar: he dit a nivell artístic, en cap moment he parlat de transcendència, i molt menys de xifres-. El cas és que, mentre Springsteen rebenta dues nits seguides el Camp Nou o l'Estadi Olímpic quan passa per Barcelona -oferint concerts memorables, tot sigui dit-, Murphy toca a la mateixa ciutat en sales de capacitat mitjana que, generalment, no acaben d'omplir-se. A no ser que vingui per la Mercè i ofereixi un concert amb accés gratuït a la plaça de la Catedral. Aleshores sí que es dóna tot un bany de masses. I servidor, que ja perdut el compte de les vegades que l'ha vist en directe, se'n fa creus. On eren totes aquestes marees humanes quan Murphy tocava en sales? Probablement, mirant la caixa tonta o gastant-se en cervesa aquells diners que tant greu els sap gastar-se en l'entrada d'un concert. I sí, ja sé que no es pot generalitzar, però és que em sembla escandalós que la melomania d'alguns només es manifesti als concerts gratuïts i s'esvaeixi quan toca passar per caixa -i no em parlin de crisi ni d'IVA, perquè en aquest país això és així des de fa molts anys-. En qualsevol cas, jo només vaig poder aguantar cinc minuts del concert d'ahir. Transcorregut aquest temps, vaig decidir marxar. Havent-lo escoltat tantes vegades i sempre en condicions molt millors, vaig preferir esperar que torni a tocar en una sala -a Barcelona o a qualsevol dels pobles catalans que tant li agrada visitar-. Sense olor de multituds, però amb uns aires molt més respirables.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada