De 'Bon dia' a 'L'àrea petita'

ELS PETS

Teatre Auditori, Granollers

26 d'octubre de 2013

Van citar a Los Bravos (els patrons rítmics de "Black Is Black" al final de "Sembla estrany"), a The Who (l'inici d'"A preu fet", un dels seus temes recents, recorda al de "Baba O'Riley"), a Yes (una broma melòmana de Lluís Gavaldà), als Kinks (el riff de "You Really Got Me" al final de "Bon dia") i, més directament, a T. Rex (un cop finalitzada l'actuació, la banda sencera es va acomiadar del públic ballant mentre sonava "Get It On" pels altaveus). Sens dubte, Els Pets volen deixar clar que saben què fan, musicalment parlant, i que tot el seu discurs és fruit d'un procés d'aprenentatge amb la música com a columna vertebral. En realitat, res de tot això caldria. La seva etapa de maduresa -pràcticament, tot el que han gravat posteriorment a "Bon dia" (1997)- suposa un trencament amb tots els tics del Rock Català dels 90. Com també ho suposa el fet d'haver tocat a Londres i interpretat una versió de Billy Bragg a la tanda de bisos. O el de comptar amb un disc d'homenatge amb participació de bona part de l'escena independent catalana contemporània. Per si encara no n'hi hagués prou, el seu nou disc, "L'àrea petita" (2013, amb producció de Raül Fernández de Refree), els situa definitivament més a prop de Mishima que de Sopa de Cabra.

Però si hi ha una llosa que pesi és la d'aquell mal anomenat Rock Català. I de la mateixa manera que part del públic dels de Constantí no apreciarà cites com les d'ahir a la nit, una part també important del públic melòman d'aquest país encara és incapaç d'acostar-se sense prejudicis a la banda tarragonina. Tant els uns com els altres s'ho perden, i és el seu problema. Perquè a aquestes alçades Gavaldà i companyia tenen coses més importants en què pensar. Començant per un repertori que reivindica el present sense necessitat de mirar al passat. Com a mostra la vintena llarga de cançons que van interpretar la nit passada, gairebé la meitat de les quals eren del nou disc. La resta va centrar-se a reivindicar la citada etapa de maduresa -amb una atenció especial al lliurament immediatament anterior, "Fràgil" (2010)-, rescatant tan sols tres cançons del segle passat: "Bon dia", "La vida és bonica (però complicada)" i "S'ha acabat". I va ser aquesta última la que ens va recordar que ja a principis dels 90, mentre uns Lax'n'Busto pixaven fora de test a "Miami Beach", Els Pets tenien ben apreses lliçons com les de la New Wave o el pop de guitarres de l'altre costat de l'Atlàntic. I qui encara no se n'hagi adonat, que s'ho faci mirar.