dimarts, 8 d’octubre de 2013

La perfecta excusa

The Beatles.
L'edició espanyola de Rolling Stone selecciona aquest mes de setembre les que, segons la seva redacció, són les cinquanta millors cançons dels Beatles. L'article no ofereix sorpreses -potser tampoc calia-, però sí que dóna lloc a un interessant apèndix a càrrec de tot un Diego A. Manrique. El veterà periodista cita sis punts en contra dels Beatles -irònicament, tots ells podrien esdevenir punts a favor amb una bona argumentació-. L'últim diu així: "Són la perfecta excusa per als amos de l'univers. La generació que va viure la beatlemania porta bastants anys manant. Tenen el poder polític, econòmic i cultural. Són presidents, ministres, directors generals, emprenedors de Silicon Valley, redactors en cap, allò que se t'acudeixi. I solen utilitzar l'esplendor dels Beatles com a punta de llança per a mitificar la dècada dels seixanta (la "seva"). En realitat, molts no van escoltar els Beatles: estaven massa ocupats politiquejant, essent els primers de la classe, aprenent a escalar posicions. Però ara treuen el comodí dels Beatles quan toca discutir com tractar la música, la cultura juvenil contemporània. En contra de les primeres impressions, no estimen els Beatles ni el pop: tan sols són excuses per a mantenir la seva hegemonia". En efecte, no només són els Beatles, sinó tota la mitologia relativa a la cultura pop dels anys seixanta, allò que conforma la perfecta excusa per a hippies acomodats i altres penques que representen tot allò de què el pop va ser antítesi durant aquella dècada. I m'atreviria a dir que el fenomen no és exclusiu dels seixanta. Penso ara mateix en tots els peixos grossos de sales de concerts, promotores, discogràfiques i premsa musical del nostre país -i de fora- que van entrar en escena en algun moment de l'onada expansiva del punk, que encara avui invoquen aquells valors a l'hora de justificar-se però que representen, en el seu dia a dia, tot allò que el punk volia destruir.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada