dimecres, 30 d’octubre del 2013

(Sobre)valoracions

Tame Impala.
Llegia setmanes enrere en una publicació espanyola una crítica destructiva d'un concert de Tame Impala. Destructiva perquè, a banda de deixar clar el redactor que no li havia agradat l'actuació dels australians, deia amb males maneres quelcom que es pot expressar sense necessitat de faltar al respecte de ningú: que estan sobrevalorats. Recordo quan el nom de Tame Impala va començar a sonar per aquestes terres, encara com un secret a l'abast només d'uns quants. Aleshores semblaven els nens mimats de la mateixa crítica que ara, quan congreguen marees humanes als macrofestivals, els castiga amb totes les seves forces. I sí, probablement no n'hi ha per tant i el públic els ha sobrevalorat. Però abans que el públic, no ens n'oblidem, ho va fer la mateixa crítica que ara els crucifica -ja se sap com som, en aquest país: celebrem una cosa quan només la coneixem quatre, i ens pensem que som algú pel fet de destrossar-la quan el secret se'ns ha escapat de les mans-. Segurament, ni abans Tame Impala eren tan bons ni ara són tan dolents. Els seus discos sempre s'han deixat i segueixen deixant-se escoltar, però allà fora hi ha altres projectes psicodèlics que es mereixen com a mínim la mateixa atenció i no la reben.

Haim.
Haim són tres germanes de Los Angeles que s'han apropiat de tots els tòpics i fórmules del pop FM nord-americà dels 80 -el mateix que fa quatre dies estava proscrit en determinats entorns que ara el celebren-. Quan les vaig escoltar per primera vegada em van semblar molt poca cosa, però aquest estiu han conquerit la Gran Bretanya amb la mateixa facilitat amb què Fleetwood Mac van conquerir els Estats Units al seu dia. Com de costum, a casa nostra encara no ens n'hem acabat d'assabentar, però segurament no trigarem a fer-ho. I probablement el procés serà similar al de Tame Impala. Primer, aquell sector de la crítica que sempre sap passar la mà per la cara del seu públic ens descobrirà un presumpte candidat a grup de l'any. Més tard, quan ja es trobin en boca de qualsevol criatura amb posat de hipster de disseny, tocarà posar les coses al seu lloc i proclamar als quatre vents que no n'hi havia per tant. I que es veia venir, per si algú no se n'havia adonat. Doncs sí, ara per ara es veu a venir de lluny que no n'hi ha per tant. Però potser un servidor s'emportaria alguna sorpresa agradable si donés una segona oportunitat a les californianes. En aquestes em trobo.


2 comentaris:

  1. Vaya, Haim, ja, ja. Su tema "Forever" es una gran canción y "Don't save me", es potable, pero del resto de temas del EP (¿Te suena? Ja, ja)...no estoy tan seguro que tengan el mismo nivel. No he escuchado el disco todavía. De todas formas es curiosa la mención de Fleetwood Mac porque ellas participan en un reciente tributo a la banda británica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bueno, la influencia de Fleetwood Mac (la etapa americana, no la británica) es más que evidente en Haim (aunque no me atrevería a comparar ambas bandas, obviamente). Sobre su repertorio, insisto, deberé darle una segunda oportunidad...

      Elimina