dissabte, 30 de novembre de 2013

In_Cult: "Pauls Planet" (2013)


Paul Fuster és antisistema. No es passa el dia llançant proclames incendiàries ni es perd en discursos pamfletaris, però és antisistema. I ho és perquè viu fora del sistema, i de passada evidencia que fer-ho és possible. Es manté al marge de la societat de consum, construint-se ell mateix instruments musicals i mitjans de transport com bicicletes o furgonetes, no aspirant a res que no li sigui imprescindible per viure i entenent la seva música com una expressió vital i no com una mercaderia. Per això rebutja ofertes de festivals i és capaç de passar-se dos mesos girant per Catalunya en bicicleta, defugint els escenaris convencionals i arribant a racons sovint exclosos dels circuits de música en directe. El llargmetratge "Pauls Planet" (2013), d'Aleix Barba i Marc Sirisi, documenta aquesta gira amb testimonis del propi Fuster i de gent del seu entorn com Xarim Aresté o Joan Pons (El Petit de Cal Eril). És aquest últim qui augura que gires com aquesta són "el futur de la música". I no va mal encaminat. A falta de locals on expressar-se, caldrà buscar sales d'estar, garatges i espais recuperats. Davant d'un panorama tan massificat com estancat, la millor sortida és la proximitat i el contacte de tu a tu amb el públic. Amb una indústria en hores baixes i unes subvencions oficials que s'aprimen, no queda més remei que recórrer a l'autogestió i el Do It Yourself. Quan el sistema no funciona, viure'n al marge pot ser una bona manera de transformar-lo. Paul Fuster n'ha donat un bon exemple.

"Pauls Planet" es va projectar la nit passada a la NAUB1 de Granollers, en el marc de les jornades d'agitació cultural In_Cult que organitza el col·lectiu L'Esquerda. Poden consultar la resta de la programació aquí.


divendres, 29 de novembre de 2013

Queixar-se i no fer res

Aquest matí, Canal 9 ha fet la fosa a negres definitiva. El govern valencià, a mans del PP, se n'ha sortit amb la seva i ha tancat la ràdio televisió pública, retallant de manera contundent el dret ciutadà a la informació. Des d'aquest espai vull solidaritzar-me amb 1.800 companys de professió que han estat silenciats. I vull fer també un toc d'atenció a tota una societat que sembla adormida. Fa temps que sento dir demagògicament que els mitjans de comunicació manipulen. Però en canvi no veig ningú que surti al carrer en dies com avui per a reclamar el seu dret a una informació rigorosa i contrastada. Com tampoc veig ningú que surti al carrer a rebutjar una llei eufemísticament batejada com a Seguretat Ciutadana, que no fa sinó recular les llibertats d'expressió i manifestació fins a límits no coneguts des del franquisme. En aquest país som així. Ens queixem quan ho creiem oportú. Però preferim mirar el futbol, assistir a macrofestivals de música, sortir de festa, autopromocionar-nos o simplement seguir queixant-nos, abans que fer res per a canviar les coses. I així ens va. I no em malinterpretin. Acció no equival a violència. Equival a sortir al carrer quan és necessari -i no només per a celebrar victòries esportives- i, sobretot, a entendre que les coses han de canviar i obrar en conseqüència.


Humilitat escènica i cançons enormes

DAUGHTER
Sala Apolo, Barcelona
28 de novembre de 2013

Primera visita a Barcelona de Daughter com a caps de cartell i una sala Apolo que havia exhaurit totes les localitats. En menys d'un any i amb tan sols un parell d'ep's i un disc llarg sota el braç, la formació londinenca ha passat de nom més o menys camuflat a l'immens cartell del passat Primavera Sound, a la realitat que es va confirmar la nit passada amb un concert a l'alçada de l'expectació generada. Potser per això, perquè l'ambient era el de les grans ocasions, la imatge de la nit va ser qualsevol cosa menys grandiloqüent, i tan espontània com il·lustrativa. Mentre la banda es disposava a realitzar un únic bis, Elena Tonra s'acostà a un lateral de l'escenari, s'ajupí al davant d'un seguidor i li signà la funda d'un disc abans de tornar al seu lloc i seguir amb l'actuació. Un detall afí amb aquella barreja d'humilitat i timidesa que caracteritza el posat escènic de la vocalista. Un posat -en el bon sentit de la paraula- propi de qui no acaba d'adonar-se de la magnitud de la seva obra, de qui no acaba de creure's que ha penjat el cartell de 'sold out' tan lluny de casa. I un posat que em recorda, si m'ho permeten, al de Romy Madley Croft de The XX.

Un paral·lelisme més entre dues bandes londinenques de textura i discurs interconnectats. Cançons a càmera lenta, atmosferes oníriques, profunditat rítmica i puntejats menors. En el cas de Daughter, sobre fràgils esquelets folk com els de la inicial "Still""Amsterdam" o "Youth". Va suposar aquesta última un dels moments més aplaudits de la nit, juntament amb la deconstrucció de "Get Lucky" (Daft Punk) amb què es van acomiadar -eixamplant de passada el grau de transversalitat d'un tema que probablement encapçali més d'un rànquing quan toqui fer balanç d'aquest 2013-. Aplaudiments, no cal dir-ho, més que merescuts. Abans havia passat pel mateix escenari el duet danès Broken Twin, en condició de teloner i presentant un repertori de tonades tan fràgils i malencòniques com inquietes i atrevides. A mi em van recordar a una enyorada formació barcelonina de coordenades gairebé idèntiques, Little Dolls Tao. A tenir en compte.


dijous, 28 de novembre de 2013

Amorbrujo


Ells en donen la culpa a Danger Mouse, Mark Linkous (Sparklehorse) i el seu projecte conjunt "Dark Night of the Soul" (2009). També a David Lynch, que va participar en aquella aventura. Però la veritat és que Suicide, Nick CaveBlind Willie Johnson, The Jesus and Mary Chain, la Velvet UndergroundDepeche Mode, T-Model Ford i el Johnny Cash crepuscular també poden considerar-se culpables. Amorbrujo és un duet argentí de blues nocturn i corrosiu, fosc i decadent. Un combo nascut en un conventillo de La Boca, al cor de Buenos Aires, fruit de la unió musical entre Marcos Cerrudo -ànima dels ja desapareguts Lou Weed- i Ignacio Chort. Després d'haver-se presentat en directe a les profunditats de La Boca, acaben de tancar-se en un soterrani a gravar el que serà el seu primer disc. De moment n'avancen dos deliciosos tastets:






Underground patrocinat

No Age (Randy Randall a la dreta).
Fa cosa d'un any, la parròquia indie barcelonina s'esverava davant la notícia que els californians No Age actuarien a La 2 d'Apolo i que el cost de l'entrada seria de tan sols cinc euros. Òbviament, la citada parròquia tenia tanta pressa a fer-se amb una d'aquelles localitats -d'haver costat tan sols el doble, probablement no haurien volat tan ràpidament-, que no va tenir temps de plantejar-se com podia ser que un concert exclusiu -el duet volava expressament des de Los Angeles per a oferir aquell show- pogués cobrir despeses amb una entrada tan econòmica. La resposta és ben simple: com tants esdeveniments similars, aquell no estava pensat com a concert a seques, sinó com a acte de lluïment per a un patrocinador, en aquest cas una marca de calçat esportiu -la mateixa que servidor porta als peus ara mateix: qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra-. Pervertint com de costum el terme indie, i evidenciant que bona part d'aquesta autoproclamada parròquia alternativa té en realitat tanta inquietud i tanta curiositat com els fans de Michael Bolton -i ho dic amb tots els respectes cap a aquests darrers, que com a mínim no han d'amagar la sobèrbia sota estilismes vanitosos-.

Jo no hi vaig anar, perquè em temia que allò s'acabés convertint en un galliner farcit de moderns de temporada més interessats a fer petar la xerrada que a escoltar música -i així va ser, segons confirmarien testimonis que sí que hi van assistir-. Però resulta que em vaig perdre quelcom molt gran: un grup realment compromès, dignificant termes com indie, underground o alternatiu, i aixafant la festa del patrocinador de torn. Desencadenant a mitja actuació una orgia sorollista com a banda sonora d'una inesperada projecció: la que mostrava com la matriu de la marca en qüestió explota treballadors a les seves fàbriques del sud-est asiàtic. Sí senyor. Música entesa com a art i no com a mercaderia. I art entès com a actiu social, com a plataforma agitadora, subversiva i transformadora, al més pur estil de King Mob, els situacionistes i el punk abans d'esdevenir una etiqueta.

Aleshores, No Age van declinar fer cap comentari sobre la seva acció, però el seu vocalista i guitarrista, Randy Randall, va trencar el silenci en una entrevista signada per David Saavedra i publicada a l'edició de novembre de Rockdelux. "La promotora de la campanya es diu This Is Underground, i vam creure que era el moment oportú per a prendre l'escenari i assenyalar la contradicció de veure les paraules 'això és underground patrocinat per Converse'", explicava, "a alguna gent no li va agradar, ens va dir que no tocàvem allò que s'esperava de nosaltres o ens va titllar d'hipòcrites, però penso que aquesta és la realitat del món on vivim, i si no dius res ho estàs aprovant o finançant". De la mateixa manera que gran part de la nostra pretesa escena independent aprova tot el que passa al seu voltant amb el seu silenci i el seu hedonisme patrocinat.

A l'entrevista, Randall es refereix també a les males crítiques que ha rebut el nou disc de No Age, "An Object" (2013, Sub Pop). "Crec que l'àlbum necessita el seu temps. A mi em va passar amb 'Loveless' de My Bloody Valentine: la primera vegada no em va agradar gens, i a mida que l'anava escoltant li anava agafant el punt. Suposo que 'An Object' és d'aquesta mena d'àlbums". En efecte, en uns temps marcats per la immediatesa i l'acumulació, un disc pot entrar a la primera o caure al calaix de l'oblit. Se'ns acumulen els àlbums pendents d'escoltar, volem arribar a tot arreu encara que sigui impossible i ens oblidem que molts grans discos requereixen diverses escoltes per a assimilar-se. Em pregunto quants "Loveless", quants "In the Court of the Crimson King" i quants "White Light/White Heat" estem passant per alt actualment perquè no ens han entrat a la primera. Jo encara no he escoltat "An Object", ni tinc cap pressa per fer-ho. Això sí, quan l'escolti si arribo a fer-ho, ho faré tranquil·lament i sense auriculars.


dimecres, 27 de novembre de 2013

La fama segons Joni Mitchell

"La fama és una sèrie de malentesos que envolten un nom". Tota una declaració, la d'una Joni Mitchell que dècades enrere va haver d'aprendre a conviure amb aquesta sèrie de malentesos que ni tan sols havia demanat. "Em pensava que la fama seria una experiència horrible, i de fet ho és fins que t'hi acostumes", recorda en una entrevista amb Jian Ghomeshi que Uncut reprodueix a la seva edició de desembre. "Has d'aguantar moltíssimes estupideses perquè vivim en un món mentalment malalt de celebritat", afegeix, "per tant has de veure com bona part d'aquesta enfermetat mental ve cap a tu, i t'adones que la nostra cultura està molt malalta". Només cal fixar-se en els sidrals que tenen lloc davant determinats hotels i restaurants cada vegada que s'hi concentren estrelles del rock o equips esportius de primera fila, per a adonar-se de quanta raó té Mitchell. "Si escoltes la meva música i només aconsegueixes veure'm a mi, no has entès res", reflexiona la canadenca, "si en canvi escoltes la música i et veus a tu mateix, probablement et farà plorar i aprendràs quelcom sobre tu mateix". Doncs sí. Però penso en determinats concerts on l'emoció fa saltar llàgrimes, i em pregunto quantes d'aquestes llàgrimes són d'algú que ha après sobre ell mateix, i quantes són conseqüència d'una de les grans pandèmies dels nostres temps.

Els Beatles a la BBC

Sense saber-ho, uns joves Beatles posen els fonaments
de futures campanyes nadalenques d'EMI i Universal.
Corria l'estiu de 1995. L'hivern anterior, EMI havia irromput en plena campanya nadalenca amb "Live at the BBC" (1994), un doble volum amb gravacions realitzades pels Beatles als estudis de la ràdio televisió pública britànica -i el primer material inèdit dels Fab Four que veia la llum de manera oficial en gairebé dues dècades-. Aleshores no hi havia internet i l'única manera d'escoltar un disc, a banda de passar per caixa, era conèixer algú que el tingués i te'l pogués deixar. No era el meu cas, però aquell estiu la ràdio pública catalana em va brindar tot un regal -a mi i a molta més gent, suposo-: un espai diari dedicat a explorar el pas dels de Liverpool per la BBC. Crec recordar que es va allargar durant bona part del mes de juliol, cada programa durava una hora i s'explicaven els detalls tècnics i històrics de cada cançó.

"Els Beatles a la BBC" -així s'anomenava el programa, si no vaig errat- no només em va permetre escoltar aquell disc sobre el qual tant havia llegit. En plena adolescència, la meva cultura beatle amb prou feina havia arribat més enllà dels recopilatoris blau i vermell. Per tant, molts temes de la seva primera època els vaig escoltar per primera vegada tal i com els havien interpretat a la BBC. A la qual cosa cal afegir tot un arsenal de versions -àmpliament documentades al llarg del programa- que em van descobrir noms com els de Buddy Holly o Arthur Alexander. Hi penso ara i m'adono de com va ser d'important per a mi aquell espai radiofònic. I que si el podia escoltar, era perquè s'emetia de dilluns a divendres a una hora més que acceptable -les set o les vuit del vespre: tot just acabar-se, a casa em cridaven per sopar-.

Anys després, i havent ja explorat tota la discografia oficial que els Beatles havien editat en vida, va caure a les meves mans el doble compacte de la BBC. Es pot dir que aleshores ja coneixia de sobra el seu contingut -havia gravat bona part de la sèrie en cintes de cassette que encara conservo en alguna banda-, però tot i això em va sorprendre. I no pas positivament: hi faltava material. Recordava perfectament cançons i jingles que havien sonat a "Els Beatles a la BBC" i que no apareixien a "Live at the BBC". Amb el temps descobriria que abans d'editar-se aquell disc, un segell italià havia editat de manera no oficial una caixa amb nou compactes que recollien íntegrament el pas dels Fab Four pels estudis de la Beeb. Vaja, que EMI tenia material de sobra per a escurar cada Nadal les butxaques dels beatlemaniacs.

Uns Beatles passats per Photoshop tornen a la BBC.
I ho va fer, però no pas recorrent als arxius de la BBC, sinó a projectes com "Anthology", les mil i una reedicions de pel·lícules i discos clàssics de la banda de Liverpool i fins i tot bromes de mal gust com "Let It Be... Naked" (2003). I això ens porta a l'actualitat. Aparentment esgotada la resta de cartutxos, EMI -ara en mans d'Universal- ha tornat a tirar de les gravacions de la BBC per a editar un segon volum del que segurament esdevindrà una lucrativa sèrie. I no negaré que tinc ganes d'escoltar aquest segon volum, però no penso recórrer a Google, Youtube ni cap altra plataforma digital. Em fa mandra. I a aquestes alçades ja no confio que cap emissora radiofònica d'aquest país tingui el detall d'emetre un programa com "Els Beatles a la BBC". I si alguna ho fa, no ho dubtin, té més números d'emetre's a les quatre de la matinada que a les vuit del vespre. Vaja, que m'hauré d'esperar a tenir-lo a les mans. I sí, i tant que sí, aquest acabarà caient tard o d'hora.

dimarts, 26 de novembre de 2013

In_Cult: La cultura com a eix transformador


Durant dos dies, 29 i 30 de novembre, el recinte de Roca Umbert Fàbrica de les Arts, a Granollers, acollirà propostes artístiques, ponències i debats amb la voluntat de sacsejar consciències i presentar la cultura com un entorn creatiu, col·lectiu i transformador. A la programació hi participaran artistes com Xarim Aresté, Jaume Pla (Mazoni) o Berta Diumaró, a més d’activistes culturals com Jordi Oliveras o Marc Casanovas.


Manuel de Pedrolo va dir que la cultura només és viva en la mesura que és conflictiva. Segons aquesta equació, la cultura de masses contemporània és poca cosa més que un cadàver sustentat pel seu afany corporativista. No deixa de ser paradoxal que, en un context d’emergència social sense precedents, bona part de la creació artística hagi esdevingut un producte que només contempla l’espectador com a subjecte passiu. In_Cult vol ser un toc d’atenció, una crida a la reflexió i una plataforma per a reivindicar la cultura com a eix transformador de la societat.

Durant dues jornades, els dies 29 i 30 de novembre, les instal·lacions de Roca Umbert Fàbrica de les Arts acolliran propostes musicals, teatrals i audiovisuals, així com ponències i debats amb un nexe en comú: la voluntat de sacsejar consciències. Tot plegat, potenciant la vessant col·lectiva i creativa de la cultura en contraposició a la seva faceta estrictament mercantil. In_Cult és una iniciativa de L’Esquerda a la qual s’han sumat espais de Roca Umbert com el Centre de Creació i Difusió Musical NAUB1.


Divendres, 29 de novembre

Teatre-fòrum: “QUINA TELA”, amb Xucrut Teatre
20,30h. Arsènic Espai de Creació. Entrada gratuïta.
Som el que vestim o ens vestim com som? Una reflexió en clau d’humor sobre l’espiral consumista que defineix actualment el fet de vestir-se. Un viatge que explora les necessitats reals del consumidor i aquelles que genera la pròpia indústria de la moda, passant pel dia a dia d’un petit taller de costureres a Galícia i la realitat dels treballadors del mateix sector als països del sud-est asiàtic. Un cop finalitzada la representació, s’encetarà un espai de debat entre els espectadors i la pròpia companyia.

Projecció del documental “PAUL’S PLANET”
22,30h. NAUB1. Entrada lliure amb donació voluntària.
2.080 quilòmetres i 55 concerts en 60 dies. La passada primavera, Paul Fuster es va enfilar a una bicicleta que ell mateix s’havia construït i va recórrer bona part de la geografia catalana amb una guitarra feta també per ell mateix. Una gira que li va permetre portar les seves cançons a pobles i racons habitualment exclosos dels circuits regulars de música en directe. Una reivindicació d’un mitjà de transport sostenible i de valors com la proximitat, però també un procés de depuració interna durant el qual Fuster es va enfrontar als seus dimonis personals. El documental "Paul’s Planet", d’Aleix Barba i Marc Sirisi, repassa una experiència singular i a dia d´avui única a casa nostra. En acabat, un servidor es posarà als plats per a oferir una sessió de música indiegnada.


Dissabte, 30 de novembre

Projecció-taller: “Cinema documental, una aproximació per perdre la por a la no ficció”
18h. Arsènic Espai de Creació. Entrada gratuïta.
El cinema documental no mossega, però sovint ens hi acostem carregats de prejudicis. La documentalista granollerina Berta Diumaró ens convida a desfer aquests prejudicis i acostar-nos sense por a la no ficció. A través de fragments de documentals que ella mateixa ha seleccionat, descobrirem com aquest gènere pot reflectir moments o esdeveniments històrics. Una aproximació a un llenguatge audiovisual que, més enllà d’explicar coses, pot jugar també un paper transformador en el si d’una societat.

Xerrada-debat: “Quan la cultura és transformació. Moviments socials, política i cultura”
19,30h. No lloc de Roca Umbert Fàbrica de les Arts. Entrada gratuïta.
Encetem un espai on analitzar i debatre la vinculació entre cultura i política, entre art i moviments socials, entre creació i mobilització. Hi participaran com a ponents Jordi Oliveras, animador cultural i coordinador d’Indigestió i Nativa.cat; Marc Casanovas, militant de Revolta Global, programador a l’Ateneu Rebel i autor de l’assaig “Organizar el rechazo”; Albert Avilés, gestor cultural, biotecnòleg i músic del grup Ebri Knight; i Francesc Luchetti, actor i membre del grup Marea Roja.

Sopar In_Cult
21h. Bar de Roca Umbert.
Un sopar entès com a espai per a compartir opinions i reflexions sobre tot el que hem vist i escoltat al llarg de les jornades, amb sorpreses per a fomentar l’esperit crític i creatiu.

Concert: XARIM ARESTÉ + MAZONI DJ
23h. NAUB1. Entrada: 3 euros (amb consumició gratuïta pels socis de L’Esquerda).
Quan la retromania es troba més que mai a l´ordre del dia, pocs poden dir que la seva estètica vagi més enllà del posat. Xarim Aresté és un d’aquests pocs. El seu look setentero és tan autèntic com un repertori que beu de The Band, Hot Tuna i els Grateful Dead més reposats. Del blues, el folk, el hillbilly i el rock´n´roll sense conservants. Ho ha demostrat al capdavant dels aclamats Very Pomelo, i ho torna a demostrar amb la seva primera obra solista, "Lladregots" (2013). Cançons bullides a foc lent que presentarà en directe a la B1. Un cop acabat el concert, tot un Jaume Pla (Mazoni) s´apoderarà dels plats per a fer-nos vibrar amb totes aquelles cançons que l´han marcat.


Roca Umbert Fàbrica de les Arts
Avda. Prat de la Riba, 77 - Granollers
(RENFE / Bus Nit: Granollers Centre)

www.esquerda.org
www.naub1.cat
www.brubaker.cat
www.facebook.com/rocaumbertbar
www.arsenicespai.wordpress.com
www.rocaumbert.cat





Peter Piek - Leave Me Alone (2013)


El prolífic Peter Piek presenta un nou videoclip promocional del seu darrer disc, "Cut Out the Dying Stuff" (2013). En aquesta ocasió es tracta de "Leave Me Alone". L'ha dirigit Falk Schuster i té la peculiaritat de ser el primer vídeo elaborat íntegrament a partir de dibuixos realitzats pel músic i pintor de Leipzig. Poden visionar-lo aquí.

dilluns, 25 de novembre de 2013

Conformisme aterrador

The Black Angels.
"M'aterra el conformisme en què ens ha submergit el capitalisme, i més veient com ens està costant despertar-nos i reaccionar davant d'una de les èpoques política, social i econòmicament més devastadores de les darreres dècades". Alex Maas, vocalista dels psicodèlics Black Angels, en una entrevista amb Roger Estrada que Ruta 66 publica a la seva edició de novembre. Una conversa durant la qual el texà evidencia una actitud vital diametralment oposada a la de moltes bandes autoproclamades independents o alternatives. Mentre el significat d'aquests termes es perverteix en un oceà de xifres i macrofestivals patrocinats per grans corporacions, Maas es manté de peus a terra. Observa el món que l'envolta, l'analitza i dota el seu discurs artístic d'aquell esperit crític que tradicionalment ha definit el pop i el rock i que darrerament sembla haver-se diluït entre desfilades de protohypes i posats de cara a la galeria.

"T'encoratgem a repensar / les idees que tens preconcebudes / Qüestiona l'autoritat, i crea / altres mètodes de supervivència", cantava el líder dels Black Angels a "Snake in the Grass" ("Directions to See a Ghost", 2008). "És important generar debat, parlar d'allò que passa, ja sigui nosaltres dos ara mateix per telèfon o la banda quan entra a gravar un disc o ofereix un concert a qualsevol part del món", afegeix a l'entrevista. Que en prengui bona nota tota aquella escena musical tan nostrada. La mateixa que s'ha refugiat en costumismes evasius mentre els tentacles del neoliberalisme castigaven a bona part del seu públic. La mateixa que pretenia viure al marge de tot el que estava caient fins que li va tocar el rebre en forma de pujada de l'IVA. La mateixa que només aleshores va posar al cel aquell crit que havia estat incapaç d'emetre quan es retallaven la sanitat i l'educació públiques, o quan famílies senceres eren desnonades per la mateixa banca que patrocina festivals de temporada i gestiona portals digitals de venda d'entrades. La mateixa que, sota una manta d'escapisme de postal, s'ha passat per on ha volgut el principi de l'art com a reflex del seu entorn i el seu temps. Exponent inequívoc, per tant, d'aquell conformisme que a tots hauria d'aterrar-nos tant com al propi Maas.


diumenge, 24 de novembre de 2013

Luc Besson - "Malavita" (2013)

Imaginin-se que la seva família havia estat molt ben posicionada dins d'un dels principals clans mafiosos de Nova York. Imaginin-se que en un moment donat un de vostès va delatar a qui no havia de delatar i van haver d'entrar tots en un programa de protecció de testimonis. Que van haver de fugir dels Estats Units i amagar-se a les profunditats de França, amb noves identitats i canviant constantment de domicili. I que els preus que algú ha posat als seus caps són tan elevats que no acabaran d'estar segurs enlloc. Com seria viure d'aquesta manera? Doncs molt fàcil: una autèntica festa. Al menys, així és com ho mostra el realitzador francès Luc Besson a "Malavita" ("The Familiy", 2013), comèdia negra feta a mida d'un Robert De Niro tan brillant com autoparòdic -impagable la menció a "Goodfellas" (1990), de Martin Scorsese- i d'un Tommy Lee Jones que intervé com a il·lustre secundari. El dia a dia d'una família que prova d'encaixar en un món que no és el seu, però que no aconsegueix desacostumar-se de fer les coses a la seva manera -amb tot el que això implica-. I una refrescant sinopsi que no decau fins l'arribada d'un clímax que esdevé en realitat un final mal resolt. Llàstima, perquè fins aleshores la cosa no podia anar millor.

dissabte, 23 de novembre de 2013

Cop de volant

LA IAIA + NÚRIA GRAHAM
Apolo 2, Barcelona
22 de novembre de 2013

Tot just acabat el concert, un conegut em comentava que La Iaia van camí d'esdevenir una mena de Radiohead a escala catalana. Salvant distàncies, jo havia pensat el mateix en diversos moments del passi. Com Thom Yorke i companyia al seu dia, els d'Osona han conquerit un segment important de públic a base de cançons que, més enllà del seu grau d'elaboració i del rerefons que puguin tenir, enganxen a la primera. I com els britànics, un cop conquerit aquest segment de públic, han fet un cop de volant estilístic i discursiu que de ben segur haurà marejat a més d'un. Radiohead el van fer amb "OK Computer" (1997). La Iaia l'han fet amb "On és la màgia?", un segon àlbum oficial on trenquen definitivament amb els traços folk dels seus inicis i naveguen segurs pel rock contemporani de primera divisió -el d'uns Arcade Fire, uns Wilco o els propis Radiohead-, però també per aigües electròniques i fins i tot experimentals. I un treball que, de manera accidental però irònicament conseqüent amb tot plegat, ni tan sols s'ha editat quan la banda ja l'està presentant arreu de Catalunya -la seva sortida es preveu finalment per a principis de 2014-.

D'aquesta manera, els vigatans van tocar ahir en una sala plena -a la porta hi havia penjat el cartell de 'sold out'- de gent que encara no havia pogut escoltar el repertori que venien a defensar. Un escenari on molts haguessin optat per fer marxa enrere i lliurar al respectable allò que ja té mastegat, però on La Iaia van reivindicar un material nou que artísticament equival a continuïtat. Despertant aplaudiments després de cada cançó i recorrent al fons de catàleg només quan era estrictament necessari -"La platja""Explosió" o la final "Declaració de principis"-. I evidenciant que es troben a anys llum de qualsevol concurs de talents institucionalitzat. Abans havia trencat el gel la també vigatana Núria Graham amb un breu set de folk de textura sedosa. La noia posseeix un tresor de veu, mostra agilitat a la guitarra i li sobren els recursos escènics, però només té setze anys. La part negativa d'aquesta edat és que encara no ha pogut assolir el grau de maduresa que requereix el seu registre. La part positiva -i més important-, és que setze anys equivalen musicalment a tota una vida per davant per a cuinar cançons que requereixen el seu temps. Tot arribarà.


divendres, 22 de novembre de 2013

La lliçó de Ranaldo

Anys enrere, era habitual que determinades publicacions musicals enfocades a àmbits com el metal o el rock clàssic editessin dossiers o fins i tot volums especials dedicats a repassar els que la revista de torn considerava els millors guitarristes de la història. Dossiers i volums on monstres (en el millor dels sentits) com Pete Townshend o Jimi Hendrix convivien amb altres monstres (en un sentit no tan bo) com Yngwie Malmsteen. No entraré a discutir si les 10.000 notes per mil·lèsima de segon que és capaç de tocar aquest últim tenen res a veure amb un Townshend o un Hendrix descobrint noves possibilitats a les sis cordes. Però sí que constataré que, si aquelles publicacions haguessin estat una mica més obertes de mires, probablement haguessin inclòs a les seves respectives llistes noms com els de Lee Ranaldo.

Ranaldo, el 28 d'octubre a Other Music.
Pensava en tot això el passat dissabte al vespre, mentre al·lucinava amb l'actuació que l'exguitarrista de Sonic Youth oferia a la barcelonina sala BARTS en el marc del Primavera Sound Touring Party. Durant una hora, el novaiorquès va alternar melodia amb sorollismes diversos i el seu etern gust pel risc i l'experimentació, arribant a castigar el seu instrument -ja fos a cops de mà o d'arc de violí- per a extreure'n tota mena de sonoritats. Oferint un concert d'aquells que deixen empremta i recordant que, com Townshend i Hendrix al seu moment, ell també ha obert nous camins i descobert noves possibilitats amb la guitarra. I el més important de tot, que ho segueix fent.

Setmanes abans de sortir de gira, Ranaldo va oferir una lliçó gratuïta de guitarra a la botiga d'instruments Other Music, a Nova York. El passat 9 de novembre se'n feia ressò la revista britànica NME, que reproduïa cinc dels consells que el guitarrista havia ofert als assistents. Un d'ells era, precisament, maltractar l'instrument si fa falta, veure'l simplement com una eina. "No plores pas quan deixes caure un martell", explicava, "si no et preocupes per la possibilitat de fer-la malbé, la guitarra ofereix moltes possibilitats". Un altre consell era prioritzar la personalitat per damunt de la tècnica. "Jo no sé tocar els riffs de Clapton, per tant vaig establir-me les meves pròpies regles". "Un cop has aconseguit això", proclamava, "ets el millor en allò que fas, perquè ets l'únic". En efecte, Townshend, Hendrix i Ranaldo han torturat les seves guitarres sense pietat i han esdevingut únics. Els guitar heroes de manual que presumeixen d'instruments milionaris i tècniques impossibles, no.

dijous, 21 de novembre de 2013

(Gairebé) final de trajecte

MISHIMA
Sala Apolo, Barcelona
20 de novembre de 2013

La primera vegada que vaig veure Mishima en directe, a finals de 2007, tocaven en un teatre amb capacitat per a 200 persones i no eren ni tan sols caps de cartell. Sis anys més tard, es poden permetre tancar la mastodòntica gira de presentació de "L'amor feliç" (2012) omplint l'Apolo durant dues nits. I transmetre la sensació que la sala es queda petita, que la formació barcelonina podria tocar en un estadi i arribar a cada racó. La mostra més evident d'aquesta vocació massiva és un repertori en sintonia amb l'èpica crepuscular que durant la darrera dècada ha dominat els festivals de música independent arreu del planeta -èpica ben entesa, és clar, la que enllaça Echo & The Bunnymen amb The National, no pas la d'uns Killers o uns Coldplay-. Ahir van repassar bona part d'aquest repertori, aturant-se per igual en la collita recent i en clàssics que ja formen part de la memòria col·lectiva d'una generació -de la inicial "Tornaràs a tremolar" a "Un tros de fang", passant per "Miquel a l'accés 14" o "Guspira, estel o carícia"-. Amb moments de desacceleració -probablement es guardaven forces per al darrer concert, que tindrà lloc demà a la nit- que es compensaven amb d'altres de clímax, com l'augment de revolucions de "Qui n'ha begut", l'èxtasi spectorià de "Tot torna a començar" o l'explosió de "La tarda esclata". Un set list digne d'aquell disc en directe que Mishima podrien publicar ara mateix si les discogràfiques no s'ho haguessin de pensar dos cops abans d'editar res. Un disc en directe d'aquells que antigament servien a formacions per a cloure etapes. I és que, d'alguna manera, Mishima tanquen amb aquests dos concerts una etapa. La que va començar amb el tímid però segur canvi de l'anglès pel català i ha culminat amb la seva consolidació com a pilars indiscutibles de la música contemporània a casa nostra. Per molts anys.

dimecres, 20 de novembre de 2013

Solé - "La fi del món"


"23è Concurs Internacional de Cançons Molt Maques", anuncia el cartell visible a la primera seqüència del nou videoclip de Solé. "La fi del món", es titula el tema en qüestió. Un cant a les bondats de l'amor inclòs a "Em perdono" (2013, Petit Indie), debut del projecte solista del vallesà Ramon Solé. I sí, una cançó molt maca, ideal per a guanyar el concurs del cartell en el supòsit que aquest existís. En el supòsit que el negoci musical fos més musical que negoci, i que en comptes d'Eurovisions i MTV Awards hi hagués concursos de cançons maques, de melodies inesborrables o de versos reveladors -de tot això en trobaran a grapats a "Em perdono"-. Poden visionar el clip aquí.



dimarts, 19 de novembre de 2013

De la llibertat a la vergonya

"Ja ningú parla de llibertat. És un valor que ha desaparegut del nostre vocabulari polític. L'hem substituït per la igualtat d'oportunitats, que sona semblant però és exactament el contrari, un procediment de selecció de les elits. Com explica Owen Jones, una conseqüència d'això és que pertànyer a la classe treballadora ha deixat de ser quelcom de què sentir-se orgullós per a esdevenir quelcom de què avergonyir-se. Per això intentem desesperadament imitar la vida dels rics amb els nostres sous mileuristes i les nostres feines precàries. Jo crec que el que hauria de ser motiu de vergonya són la riquesa i els privilegis". César Rendueles, filòsof, sociòleg i autor de l'assaig "Sociofobia. El cambio político en la era de la utopía digital" (2013, Capitán Swing), en declaracions recollides per Rockdelux a la seva edició de novembre.

Personalment, i en un món on tot es barreja i es confón, jo no sé si pertanyo a la classe treballadora, a la classe mitjana-baixa, a la classe acomodada-però-no-gaire o simplement a la classe d'una generació sense perspectives clares de futur. En qualsevol cas, és molta la gent d'aquesta classe -cada vegada més abundant- que sembla avergonyir-se d'estar on està. Com si trobar-se a l'atur o en una feina precària fos culpa seva i no d'un sistema que uns quants s'escarrassen a mantenir malgrat haver-se demostrat totalment insostenible. Jo no me n'avergonyeixo. Potser perquè conceptes com creixement professional, competitivitat o recuperació econòmica no signifiquen tant per a mi com solidaritat, cooperativisme o canvi de xip. Potser perquè jo tampoc crec en aquest fals concepte de la igualtat d'oportunitats -fals en un sistema on les oportunitats de cada individu vénen condicionades per l'entorn on neix i es desenvolupa-. Potser perquè, en el fons, el que em faria vergonya seria quedar-me a casa mirant la tele en comptes de sortir al carrer a defensar el que és de tots.

Igualtat d'oportunitats?

dilluns, 18 de novembre de 2013

Cançons per a un vespre plujós


STEVEN MUNAR & THE MIRACLE BAND
Barbara Ann, Barcelona
17 de novembre de 2013

Les cançons d'Steven Munar són ideals per a vespres plujosos com el d'ahir. Cançons evocadores de les tonalitats tardorenques d'un Elliott Murphy, la sofisticació d'un jove Scott Walker o l'elegància reposada d'un Leonard Cohen, i sempre revestides amb pinzellades de pop atemporal marca de la casa. Ahir va presentar al Barbara Ann nou repertori i nova banda d'acompanyament. El repertori era el de "Time Traveller", un nou disc que sortirà del forn aquest mateix mes i que va centrar un set list amb escapades puntuals a obres anteriors com "Break the Rules" (2011) o fins i tot als seus dies al capdavant dels Tea Servants -una "Shiny Days" reinterpretada de cara al nou àlbum-. La banda, una reformada Miracle Band, també debutava ahir als escenaris amb incorporacions com les de Jonny Owens a la guitarra o Txell Bonet als cors. A destacar, en aquest sentit, els sutils però oportuns puntejos del primer i el diàleg vocal entre Munar i la corista al tema titular del proper disc. Tot un dard de precisió de melodia inoblidable i amb clara vocació de single. "Time Traveller", quedin-se amb el títol.


diumenge, 17 de novembre de 2013

Que comenci la festa

PRIMAVERA SOUND TOURING PARTY
Recintes BARTS i Apolo, Barcelona
16 de novembre de 2013


LEE RANALDO AND THE DUST. Dignificant el concepte guitar hero.

REFREE. Únics, irrepetibles, H-I-S-T-Ò-R-I-C-S.

STANDSTILL. Èpics.

PAUS. Post-metal, electrònica i ritmes tribals.

THE FREE FALL BAND. Fan cançons pop, i les defensen.

SVPER. Els exPegasvs brillen malgrat un so deficient.


dissabte, 16 de novembre de 2013

Ja no caldrà tenir por mai més...

INSPIRA
Tarambana, Cardedeu
15 de novembre de 2013

Un cop acabat el concert d'Inspira al Tarambana, un dels assistents parlava a l'exterior del recinte amb Jordi Lanuza, vocalista de la banda barcelonina. "M'has fet sentir bé", li deia. Aquest assistent havia tingut un mal dia en el pitjor dels sentits, però l'actuació que acabava de presenciar l'havia fet sentir bé. Darrerament exigim a la música aquella implicació social que ha de tenir l'art. Una implicació que, com evidencien anècdotes d'aquesta mena, pot passar per una vessant curativa i catàrtica. La d'il·luminar l'oient i fer-lo millor -no pas en el sentit competitiu de la paraula, sinó en l'humà-.

Inspira van actuar a Cardedeu reduïts al nucli bàsic de la formació, Lanuza a la veu principal i a la guitarra rítmica, i Fer Acosta a la segona veu, a la guitarra solista i a l'Omnichord. Presentaven el seu tercer disc, "Amunt!", espina dorsal del repertori juntament amb l'anterior "Escapistes" (2010). Lletres reflexives sobre acords menors, harmonies vocals que enllacen Simon and Garfunkel amb Fleet Foxes, les profunditats boscoses de Bon Iver i la intensitat de Neil Young. I la versió esquelètica de cançons tan enormes com "Onades de nit", "El refugi de les hores", "Nits d'hivern" o "Antigues maquinàries".

Al final d'aquest darrer tema, Lanuza va demanar al respectable que tanqués els ulls mentre cantava repetidament el vers "Ja no caldrà tenir por mai més". La funció de cantar, va explicar, inhabilita al cervell humà la de tenir por. Perdre la por cantant. Sens dubte, el moment defenitiu de la nit. El moment en què aquell assistent al concert s'havia sentit bé malgrat els motius que el podien impulsar a tenir por. La música com a revulsiu i catarsi. Si mesuréssim amb aquest baròmetre conceptes com l'èxit o el triomf, ens adonaríem que els grans triomfadors de l'àmbit musical no es troben a les mal anomenades llistes d'èxits, sinó tocant en espais de proximitat i parlant al seu públic de tu a tu.


divendres, 15 de novembre de 2013

Recomanació: Steven Munar presenta nova banda

Un cop finalitzada l'aplaudida reunió dels històrics Tea Servants, STEVEN MUNAR reprèn una trajectòria solista molt més que reivindicable. Aquest diumenge, 17 de novembre (20h.), el podran escoltar en directe al Barbara Ann de Barcelona (c/. Taquígraf Garriga, 163 - metro: Les Corts). Presentarà cançons del seu pròxim àlbum d'estudi, així com la renovada Miracle Band que li cobreix les espatlles. L'entrada val cinc euros, però perquè ningú es queixi es regalarà un disc amb cada localitat venuda. Ho han llegit bé: un concert i un disc per la meitat del que costa una copa en determinats epicentres de la Barcelona moderna. Perquè després diguin que la cultura és cara...




Els càstigs escolars de Lennon

Un jove Lennon a Hamburg.
Aquesta setmana han sortit a subhasta els expedients que documenten els càstigs escolars que es van aplicar a un jove John Lennon a l'institut de Quarry Bank, a Liverpool. Documents que acrediten que el futur Beatle podia arribar a ser castigat tres vegades en un mateix dia per mala conducta. Baralles, actituds que alteraven el correcte funcionament de les aules o la manca d'interès en determinades assignatures són algunes de les faltes que se li atribueixen. Realment em sembla absurd que documents com aquests es posin a subhasta -i encara més que hi hagi gent disposada a deixar-s'hi quantitats indecents de diners-, però m'agrada el fet que es parli d'aquesta vessant de la vida del músic britànic.

Lennon va esdevenir una figura de primer ordre sense la qual no s'entendria la cultura contemporània. Una dimensió que l'exBeatle aprofitaria per a deixar anar veritats incòmodes que el posarien en el punt de mira dels serveis d'espionatge nord-americans. Perquè era un rebel. I ho havia estat des de petit, com evidencia el seu comportament a les aules. S'ha parlat molt de la passivitat de la nostra escena musical en temps combulsos com els que corren, i si s'hi fixen tot encaixa. Espido Freire publicava anys enrere un article que posava de manifest la passivitat i el conformisme que per norma general defineixen la generació dels que ara rondem els 30. No abunden entre nosaltres els rebels descarriats com Lennon, sinó els estudiants aplicats que sempre feien els deures i que mai han trencat un plat, els que han fet sempre allò que se'ls ha dit sense qüestionar-se res ni buscar perquès a les coses. I en tot això, els músics no són cap excepció. Per això hem passat en tres dècades d'un Lennon que demanava la llibertat per a John Sinclair, a Miley Cyrus fent-se la dura en una cerimònia de l'MTV.


dijous, 14 de novembre de 2013

Cinc recomanacions culturals

Amb el seu permís els transmeto cinc recomanacions literàries i musicals per aquest divendres, 15 de novembre. Es tracta com de costum d'activitats gratuïtes -o amb preus populars-, de petit format i de vocació fresca, inquieta i pròxima. Gaudeixin.

-MUERTE POR FUNKY. "Muerte por funky o El Eutanasio" (2013), de Jordi Casals i Merchán, és la millor novel·la pop editada a casa nostra durant els darrers anys -juntament amb "El cas del Serrell" (2012) d'Albert Gil i "Rompepistas" (2009) de Kiko Amat-. Un passeig per la Barcelona que no surt a les guies turístiques, de la mà d'un peculiar assassí a sou, El Eutanasio -des d'ara mateix, una icona de la nostra literatura pop-. El propi autor el presentarà a la llibreria Alibri de Barcelona (c/. Balmes, 26 - metro: Universitat/Passeig de Gràcia). Hora: 19,30 (en cas de no poder-hi assistir, facin-se un favor i llegeixin el llibre).

-HANSELETT. Definitivament, un dels projectes més singulars i atrevits que han circulat darrerament per l'òrbita barcelonina. Folk boirós, electrònica onírica i post-punk fantasmagòric. El seu ep de debut, "Follow the White Stones" (2012), va suposar tota una revelació. Aquest mes de novembre l'ha seguit el disc de remescles "Hanselett's Lost RMXS", amb participacions com les d'Experimental Little Monkey o Daniel Van Lion. El presentaran en directe al Minusa Club de Barcelona (c/. València, 166 - metro: Urgell/Universitat/Hospital Clínic/Passeig de Gràcia). Hora: 22,00.

-PILÉ ON 45. Música per a gourmets i gastronomia per a melòmans. Seleccions viníliques de soul, jazz, rhythm & blues, garage, beat i sons jamaicans, aquesta vegada a càrrec dels dj's Carlos Cactus i Manolo Navarro (The Canary Sect). Estètica mod i sixties en un entorn compromès amb la cultura i dedicat a la gastronomia de qualitat i proximitat, el restaurant-llibreria Anònims de Granollers (c/. Ricomà, 57 - RENFE/Nit Bus: Granollers Centre). Hora: de 21,00 a 02,00.

-INSPIRA. Les seves connexions amb Maria Coma i Pau Vallvé -membre ocasional de la formació- no deixen de ser bons reclams. Però el que realment importa són les cançons. Exercicis tan detallistes com expansius de folk-pop de lírica íntima. El seu darrer disc, "Amunt!" (2013), els ha confirmat com a nom de referència del pop independent cantat en català i no n'hi ha per a menys. El presentaran al cafè cultural i gastronòmic Tarambana de Cardedeu (c/. Bellsolar, cantonada c/. Barcelona - RENFE/Nit Bus: Cardedeu). Hora: 22,45.

-INTERLUDE + TCN. Doble concert de rock sorollista amb el segell de qualitat d'Arcada Koncerts. Interlude és un sòlid combo de post-hardcore procedent de Zaragoza. Els avalen tres discos i un ep farcits de ritmes pesants, guitarres que exploten i lletres socialment compromeses, tant en castellà com en francès. Amb poc ressò mediàtic però amb una carrera prou important a l'esquena, TCN és una gamberrada sònica en el millor dels sentits i amb denominació d'origen de Sant Feliu de Codines. Compartiran escenari en el marc de l'espai Dràstik de l'Arcada i al Casino Popular de Cardedeu (c/. Pau Casals, 15 - RENFE/Nit Bus: Cardedeu). Hora: 23,15. IMPORTANT: Aquest concert no tindrà lloc el divendres 15, sinó el DISSABTE 16.


Courtney Barnett

Parin atenció a aquesta jove australiana. En tan sols dos anys, ha fundat la seva pròpia discogràfica, Milk! Records, per a donar sortida als seus discos i als d'amics amb qui comparteix afinitats musicals -en això consisteix l'indie, per si algú no se'n recordava-, ha desembarcat als Estats Units, ha conquerit Nova York, s'ha posat a la butxaca part de la premsa especialitzada d'ambdós costats de l'Atlàntic i ha entrat a Europa amb una minigira pel Regne Unit. Probablement en sentirem a parlar força durant els propers mesos, i és que mitjans com NME no li treuen els ulls de sobre. I el millor de tot plegat és que aquesta vegada el rebombori està més que justificat per cançons com "Avant Gardener", "History Eraser" o "Scotty Says". Combinats de guitarres que s'arrosseguen, ritmes penetrants i una veu que canta -o més ben dit recita- a plaers com el de dormir. Slacker rock amb totes les de la llei i un nom a tenir en compte.




dimecres, 13 de novembre de 2013

Cares b

Un single i la seva cara b.
Interessant columna la que Dorian Lynskey signa a l'edició de novembre de Q. El periodista britànic reflexiona sobre el futur de les cares b en un negoci discogràfic que cada vegada mira més al format digital. Sí, les cares b, aquelles joies ocultes que de vegades tracen una història paral·lela dels seus autors. Recordo, per exemple, quan la caixa "Singles" (1995) de Nirvana em va descobrir temes no inclosos als àlbums oficials com "Even in His Youth" o "Marigold", amagats darrere de títols tan mediàtics com "Smells Like Teen Spirit" o "Heart-Shapped Box". Les cares b eren cançons incloses només als singles, una mena de recompensa per a qui anés més enllà de la compra de l'àlbum de torn i s'acostés al tema titular a través del format senzill. De vegades simplement eren peces que no havien entrat a l'àlbum per raons de minutatge. D'altres, versions alternatives -o preses en directe- de cançons ja conegudes. I en alguns casos fins i tot permetien a la banda o solista de torn mostrar inquietuds musicals que no cabien al discurs del disc -experiments, versions acústiques, aproximacions a d'altres gèneres, bromes diverses, etc.-. Quan el single tal i com s'entenia abans de la irrupció d'internet ja no resulta rentable per a la indústria discogràfica, quina sortida pot tenir un tema que antigament hagués estat clarament una cara b? Quan augmenta el consum massiu de descàrregues digitals de cançons fora del seu context -és a dir, l'àlbum o el single-, quin sentit tenen aquelles peces de naturalesa bàsicament singular? Veurem mai un recopilatori de cares b de qualsevol grup que comenci actualment la seva trajectòria? Recorden els seguidors dels Beatles que un tema tan rodó com "I'll Get You" es va publicar originalment com a cara b de "She Loves You"? De no ser per les cares b, hauríem pogut escoltar mai els Strokes versionant "Mercy Mercy Me" (Marvin Gaye) amb acompanyants il·lustres com Eddie Vedder o Josh Homme? "The might-have-beens are now never-weres" ("Els podrien-haver-estat són ara mai-van-ser"), procalama Lynskey a la seva columna. I no li falta raó.

dimarts, 12 de novembre de 2013

Móns que s'han mort

Mesos enrere vaig tenir el plaer de conversar de manera distesa amb Jaume Sisa. Va ser al restaurant-llibreria Anònims de Granollers, on el cantautor galàctic havia participat en un sopar-tertúlia organitzat pels Amics del Faraó JIM. I vam parlar de música, o més ben dit de formats i hàbits de consum musicals. "Tu ets un bitxo raro", em va dir amb un to desenfadat quan li vaig confessar que prefereixo escoltar música a través d'un compacte o un vinil que d'una freda descàrrega digital, i que entenc el valor d'allò que estic pagant quan em compro un disc. "Això era normal abans, però ara els que pensen com tu sou quatre gats", va lamentar.

Om i Sisa, a Correus.
Ahir al vespre, TV3 va emetre una edició del programa "El Convidat" amb Sisa com a protagonista. I em va cridar l'atenció una escena en què Albert Om l'acompanyava a la central barcelonina de Correus. En plena era digital Sisa segueix anant a diari a Correus a revisar la seva guixeta. Ni tan sols vol que li portin la correspondència a casa, li agrada dur a terme aquest gest que en el seu cas ha esdevingut tan quotidià com romàntic. "Per què ho fas?", li preguntava Om. "Perquè sóc així", responia convençut, "m'agraden els móns que s'han mort". No ho podia haver expressat millor, vaig pensar jo, que també sento especial devoció per aquesta mena de móns. Probablement per això prefereixo un vell vinil amb tota la seva erosió que un mp3 amb els seus zeros i uns.

Però el programa no es va acabar aquí. Com no podia ser de cap altra manera en un espai emès en prime time, Om es va haver de permetre una llicència que es podria haver estalviat. La de fer pujar Sisa, personificació d'una Barcelona que gairebé ja no existeix, en un d'aquests busos turístics que només mostren la façana més estèril d'una ciutat en decadència. Però fins i tot en un context on es devia sentir com un peix fora de l'aigua, Sisa va deixar anar una cita antològica. "La Via Laietana és el més semblant a la Nova York antiga que podem trobar a Barcelona". Es referia el cantautor galàctic a la diversitat arquitectònica de l'artèria que separa el Gòtic massificat d'un Born en procés de gentrificació. Però jo crec que encara hi ha més detalls que fan de la Via Laietana una mena de petita Manhattan. Aquells bars de tota la vida que serveixen tapes i entrepans fins a altes hores, refugis de qui fa la primera o l'última copa, de treballadors municipals del torn de nit i d'altres criatures noctàmbules. I aquella sensació d'alleujament que t'impregna quan hi arribes havent fugit de les marees turístiques de la plaça de la Catedral. Tant de bo no tingui els dies comptats.

dilluns, 11 de novembre de 2013

A la presó per tocar el piano

Ho he llegit aquest matí al diari i me n'he fet creus. Una noia de Puigcerdà i els seus pares s'enfronten a penes de fins a set anys de presó, després que una veïna els denunciés i se'ls acusés, entre d'altres, de presumptes delictes contra el medi ambient i la salut pública. Dit així sona fort, però en realitat l'únic que havia fet l'acusada era tocar el piano durant vuit hores diàries -va per concertista-, i els seus pares donar-li suport i encoratjar-la en la seva vocació musical. D'altra banda, la veïna afirma haver patit estrès i angoixa com a conseqüència de l'audició continuada de les pràctiques de piano. Es pot discutir si l'habitació on es troba l'instrument s'havia insonoritzat correctament o no. Es pot discutir si la denunciant ha exagerat els fets o quina de les dues parts té raó -en qualsevol cas, això últim ho haurà de decidir el jutge-. El que no es pot discutir és el dret de tot veí al descans i al benestar. Ara bé, fins i tot en el supòsit que sigui la veïna qui tingui raó, el cas em sembla totalment desproporcionat.

Pocs anys enrere algú lamentava que, amb l'actual codi penal, el propietari d'un local d'oci nocturn mal insonoritzat pugui acabar servint més anys a la presó que un culpable d'assassinat. Doncs avui hem de lamentar que una jove pianista hagi hagut de seure al banc dels acusats mentre polítics i banquers corruptes fan i desfan sense que ningú s'immuti. Sense voler faltar al respecte de la veïna, el cas d'aquesta noia em sembla un exemple més de la consideració que té la música en aquest país nostre: poca cosa més que soroll. Per a entendre'ns, si el so d'un piano pot suposar un risc per al medi ambient i la salut pública, no pot ser-ho també el trànsit de vehicles en determinats carrers de l'Eixample barceloní? Provin de dormir en determinats trams de la Gran Via a l'estiu, amb la finestra oberta, i entendran de què parlo. Això no atempta contra la salut pública? Algun responsable d'Urbanisme s'enfronta a set anys de presó com a presumpte culpable de l'estrès i l'angoixa dels veïns de la zona?

I què me'n diuen de les obres públiques? Fa un parell d'anys -i durant un bon grapat de setmanes-, em despertaven a primeríssima hora del matí els cops d'una excavadora que no sé què nassos remenava just a sota de la meva finestra. Puc afirmar que aquells sorolls infernals m'han causat trastorns psicològics? Puc denunciar algun responsable municipal? De fer-ho i guanyar el judici, cobraré una sucosa indemnització que de ben segur em curarà tots els mals? (això últim era una ironia, ho sento però no me n'he pogut estar). Em temo que la resposta a totes aquestes preguntes és negativa. I molt em temo, guanyi qui guanyi el judici i tingui qui tingui raó, que de tot plegat se n'ha fet un gra massa.


Robert Redford - "Pacto de silencio" (2012)

A "Pacto de silencio" ("The Company You Keep", 2012), Robert Redford interpreta a Jim Grant, un exmilitant del Weather Underground que fuig de l'FBI després de tres dècades vivint sota una identitat falsa, mentre Shia LaBeouf encarna a Ben Shepard, un jove periodista amb ganes de promocionar-se professionalment. Per molt ben executat que estigui -el dirigeix el propi Redford- i per molt destacables que siguin determinades interpretacions -Redford és Redford, ja se sap-, el film no deixa de ser un thriller entre tants d'altres. I la menció als Weathermen no deixa de ser anecdòtica -la sinopsi podria referir-se a qualsevol moviment fictici i no canviaria absolutament res-. Però hi ha detalls que criden l'atenció, com una frase que el personatge de Redford li deixa anar al de LaBeouf: "Fa trenta anys, un noi llest com tu hagués format part d'aquell moviment". Tota una declaració que resumeix part d'allò que Meredith Haaf denuncia a "Dejad de lloriquear" (2011) i que posa sobre la taula una trista realitat: que la gent jove i amb talent està actualment més interessada a créixer professionalment que a millorar el seu entorn. En altres paraules, som uns egoistes. I així ens va.

On diu "Fa trenta anys", podria dir "Fa vint anys", i on es refereix al Weather Underground podria haver-se referit a qualsevol moviment juvenil que tingui com a objectiu millorar el món o, com a mínim, un entorn concret. No n'analitzaré les causes -perquè ja n'he parlat moltes vegades, i perquè la pròpia Haaf ja ho fa al seu llibre molt millor del que ho podria fer jo-, però és cert que aquests moviments ja gairebé no existeixen, i que els que hi ha no són estrictament juvenils -penso en exemples propers com la PAH o el Procés Constituent-. Per a la meva generació, la dels que ara rondem la trentena, i totes les que han vingut després, sembla que res del que passa al nostre voltant tingui a veure amb nosaltres. Se'ns han inculcat de tal manera principis com el de la competitivitat, l'autopromoció o un sentit pervers de l'individualisme, que no ens adonem que la solució a gran part dels nostres problemes passa precisament per trencar amb aquest individualisme i centrar-nos a ser nosaltres mateixos en comptes d'autopromocionar-nos i competir eternament. Potser per això, perquè no ens agrada el sistema però ens neguem a trencar-hi mentre se'ns garanteixin uns mínims, tenim el que tenim i ens va com ens va.

diumenge, 10 de novembre de 2013

Sonoritats crues i negroides

TOKYO SEX DESTRUCTION + THE CANARY SECT + MOOD
Estraperlo Club del Ritme, Badalona
9 de novembre de 2013

Tokyo Sex Destruction i The Canary Sect són dues bandes amb trajectòries gairebé paral·leles i identitats complementàries. Ambdues toquen poc a casa nostra, que també és la seva i on mantenen una minoritària però selecta parròquia d'incondicionals, però els seus respectius discursos han estat molt ben rebuts en mercats exteriors com l'europeu. I ambdues beuen directament, però sense nostàlgies, de les sonoritats sixties més crues i negroides. Els primers, de les que es facturaven a l'altre costat de l'Atlàntic, el rock de garatge més estrident, la psicodèlia més primitiva i el soul més compromès. Els segons, del rhythm & blues electrificat que ballaven les hordes mods als clubs del Soho londinenc. Ahir van compartir escenari a l'Estraperlo. Una coincidència tan històrica com imprescindible, i una nova reivindicació de dos dels directes més potents del país. Tokyo Sex Destruction venien amb nova formació, comandats per un Raúl Sinclair més deixat anar que mai: impagable la imatge del vocalista enfilat a un amplificador i emetent murmuris lisèrgics mentre tocava l'orgue amb el peu. També The Canary Sect venien amb canvis a la formació. Una lesió ha obligat al baixista Jaime Ros a limitar la seva tasca a la segona veu, tornant temporalment a les quatre cordes Pablo Jiménez, membre fundador del grup juntament amb el vocalista Manolo Navarro. El repertori va reivindicar dianes de collita pròpia com "I Want You Back" o "Hot Water Town" i va visitar ocasionalment cançoners com els dels Hollies o Manfred Mann. Abans havia trencat el gel el trio barceloní Mood amb un pop d'escola britànica que va sonar en directe més cru que en la seva vessant d'estudi. Van mantenir els ressons de Ray Davies, però la urgència del format va remetre també a la pesantor cool d'uns Queens Of The Stone Age o a l'angst de l'indie rock post-Strokes. Una bona carta de presentació.

Mood.

The Canary Sect.

Tokyo Sex Destruction.

Salvatge Raúl Sinclar (Tokyo Sex Destruction).


dissabte, 9 de novembre de 2013

De compromís i coherència

Manic Street Preachers.
El frontman de Manic Street Preachers, James Dean Bradfield, no ha enviat mai un e-mail. De fet, segons revela un dossier sobre la banda gal·lesa publicat a l'edició de novembre de Q, ni tan sols sap engegar un ordinador. "Simplement sóc incapaç d'aprendre res de nou", reconeix, "només em molestaré en aprendre quelcom nou a través de la música o bé llegint, però no utilitzant un maleït ordinador". Tota una declaració de principis en uns temps en què molta gent viu més a les xarxes socials que no pas al seu entorn més immediat. Al mateix article, Bradfield lamenta la manca de compromís de part de l'escena musical amb el món que l'envolta, posant com a exemple l'acceptació d'una Medalla de l'Imperi Britànic per part de PJ Harvey. "M'agraden molts dels seus discos, però ... Tenir un mínim d'afinitat amb la reialesa ja no sembla importar en el món de la música", lamenta, "actualment el món on editem els discos sembla un lloc totalment diferent al de quan vam començar".

A mi personalment no m'importa que PJ Harvey tingui una Medalla de l'Imperi Britànic o el carnet del Club Super3. Segueix editant bons discos i evidencia el seu compromís social, per exemple, solidarintant-se amb un pres britànic que es troba en vaga de fam a Guantánamo -li va compondre una cançó mesos enrere-. En canvi, Manic Street Preachers no tenen cap medalla ni estalvien esforços en promocionar el seu compromís social. Però al mateix temps són capaços d'actuar a l'Estat Espanyol mentre la policia carrega contra els indignats de Madrid -setembre de 2012-, tocar "If You Tolerate This Your Children will Be Next" -un títol inspirat en un cartell republicà de la Guerra Civil Espanyola- i no dir absolutament res sobre el que està passant. Tocant en macroesdeveniments patrocinats per marques de cervesa -faltaria més- i amb la mateixa passivitat que Bradfield observa al negoci musical en general. Sí, els gal·lesos també segueixen editant bons discos. Però de vegades s'haurien de pensar millor les coses abans de dir-les.


divendres, 8 de novembre de 2013

Cantant a la mort

MUNA MAKHLOUF
NAUB1, Granollers
7 de novembre de 2013

Finalment va ser la NAUB1 l'escenari on Muna Makhlouf va presentar el repertori "Antes de que nos olviden". Una selecció de cançons provinents de tota la geografia llatinoamericana i amb una temàtica en comú: la mort. Una temàtica que també defineix l'exposició "No nos cabe tanta muerte. Memorial a Ciudad Juárez", inaugurada ahir mateix al veí Espai d'Arts de Roca Umbert Fàbrica de les Arts -tant la inauguració com el recital s'emmarcaven en la commemoració del Dia Internacional contra la Violència vers les Dones-. Makhlouf viu actualment a Barcelona, però és originària de Mèxic i coneix bé realitats com la de Juárez. Potser per això aquelles cançons sonaven a través de la seva veu tan tràgiques com quotidianes, tan fatals com naturals. "Hem de seguir esforçant-nos per a parar tot això", va proclamar abans d'interpretar un tema ambientat a la Colòmbia de les guerrilles i el narcotràfic. Ho va dir amb el mateix èmfasi amb què cantava cada vers. Perquè tenia raó. Perquè les històries que canta són reals. I perquè hi ha realitats que cal canviar.




dijous, 7 de novembre de 2013

Creixement

Creixement. Quina paraula tan perversa, segons en quin context s'utilitzi. Parlem de creixement econòmic quan en realitat ens referim al creixement de bancs i multinacionals, sovint en detriment del benestar de les persones. Diem creixement professional quan en realitat parlem de guanyar més diners o escalar posicions que ens permetin tenir més gent per sota nostre, és a dir acceptant el principi de competitivitat que mou la maquinària capitalista i neoliberal -i acceptant, com en tota competició, que perquè nosaltres guanyem algú haurà de perdre-. Parlem de creixement en general i pensem en grans infraestructures, grans fites i el posicionament que el nostre país o la nostra empresa tenen al món, però obviem els costos humans i ambientals que aquest suposat creixement acaba comportant. L'economista austríac Christian Felber, que defensa l'economia del bé comú per sobre de la dels mercats, declarava recentment en una entrevista que "si ens concentréssim en ser nosaltres mateixos en comptes de ser millors, ningú en sortiria perjudicat". Davant l'amenaça per part de la Generalitat valenciana de tancar Canal 9, els treballadors de la ràdio televisió pública n'han ocupat els estudis i es dediquen a fer la seva feina tan bé com poden, sense cobrar però dient veritats que fins ara no se'ls permetia dir. Potser no creixeran professionalment, però a nivell laboral i humà ens han ofert tota una lliçó de dignitat.

El retorn de Black Flag

Black Flag han tret el seu primer disc en 25 anys. De la formació clàssica només en queda Greg Ginn -part de la resta han organitzat un projecte nostàlgic que han batejat com a Flag-, però podem considerar que parlem de Black Flag perquè aquest home es manté fidel a la filosofia inicial del grup. I perquè, al capdevall, ell va ser l'ideòleg de tot plegat. El nou disc el publicarà l'històric segell del propi Ginn, SST, i sortirà a la venda el proper 3 de desembre. El cas és que ja circula per Spotify perquè qui ho vulgui pugui escoltar-lo ara mateix. Doncs bé, jo no tinc Spotify, ni sento cap necessitat de tenir-ne com tampoc sento cap necessitat d'explicar constantment la meva vida a Facebook o Twitter. La qual cosa vol dir que no podré escoltar el nou disc de Black Flag, com a mínim, fins que es posi a la venda de manera oficial. Cap problema. No estaré tan al dia. M'hauré d'esperar. Però el gustàs que em donaré quan s'acabi aquesta espera i li posi les mans a sobre no me'l podrà prendre ningú.


dimecres, 6 de novembre de 2013

El millor?

New Musical Express publicava el passat 26 d'octubre una llista amb els 500 millors discos de la història, segons el criteri de la seva redacció. Una llista discutible com totes, que probablement acabarà generant tanta polèmica com es pot esperar venint d'un setmanari tan admirat com qüestionat. Crida l'atenció, d'entrada, l'àlbum que ocupa el primer lloc. "The Queen Is Dead" (1986), dels Smiths. Per molt enorme que em sembli aquest disc -que m'ho sembla-, per molt que em sembli un dels treballs definitius dels darrers 30 anys -que també m'ho sembla-, trobo molt exagerat afirmar que és el millor àlbum de la història. En qualsevol cas, suposo que és preferible debatre aquesta elecció que tornar-nos a queixar perquè una vegada més encapçalin la llista "Pet Sounds", "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" o el primer de la Velvet (dels quals només aquest darrer es troba entre el top ten).

dimarts, 5 de novembre de 2013

Recomanació: Tokyo Sex Destruction + The Canary Sect + Mood

Prenguin bona nota d'això perquè els interessa moltíssim. Dues de les bandes més potents de la conurbació barcelonina, cares de veure als nostres escenaris però amb prou projecció com per haver estat ovacionades a fora. TOKYO SEX DESTRUCTION, il·lustres veterans de l'escena vilanovina a cop de garatge, punk, soul i un dels directes més potents del país. THE CANARY SECT, nom referencial de l'escena mod autòctona i incansable maquinària de rhythm & blues accelerat en la tradició d'uns Pretty Things o els primers Kinks. I per acabar-ho d'arrodonir, MOOD, indie pop de vocació britànica i regust àcid que ja comença a sonar fort a la Barcelona més subterrània. Compartiran cartell aquest dissabte, 9 de novembre (21h.), a l'Estraperlo Club del Ritme de Badalona (c/. Isidre Nonell, 9 - metro: Badalona Centre-Pompeu Fabra). Hipster (en el pitjor dels sentits) qui no hi vagi.


dilluns, 4 de novembre de 2013

Muna Makhlouf a l'Espai d'Arts de Roca Umbert

MUNA MAKHLOUF és una antropòloga i cantant mexicana establerta a Barcelona. En el camp de l'antropologia, destaca el seu estudi sobre la resistència dels veïns de la Barceloneta davant el procés de gentrificació de Ciutat Vella. En el camp de la música, es troba immersa actualment en un projecte solista de cançó d'autor amb arrels llatines. Un repertori amb vocació també social i on destaca la força de la seva veu. Actuarà el proper dijous, 7 de novembre (21h.), a l'Espai d'Arts de Roca Umbert, a Granollers (c/. Lluís Companys, 1 - recinte Roca Umbert Fàbrica de les Arts). L'actuació s'emmarcarà en la celebració del Dia Internacional contra la Violència vers les Dones i coincidirà amb l'acte inaugural de l'exposició "No nos cabe tanta muerte. Memorial a Ciudad Juárez". Organitza: Brubaker/NAUB1.



Dos àlbums, dues històries

Tres anys separen els dos discos més celebrats dels Waterboys, "This Is The Sea" (1985) i "Fisherman's Blues" (1988). Un període documentat a "Fisherman's Box" (2013), caixa que commemora el 25è aniversari de "Fisherman's Blues" repartint en set plàstics la totalitat de les seves sessions de gravació. Una història que el cronista Alastair McKay repassa a l'edició de novembre d'Uncut amb testimonis com el del propi Mike Scott, que durant aquells tres anys va reformar la banda, va endinsar-se en la música nord-americana d'arrels i va créixer com a músic. Pel vocalista, l'edició de "Fisherman's Blues" suposava el final d'un llarg procés d'aprenentatge que havia començat a la seva Escòcia natal i que l'havia portat a Irlanda, als Estats Units i novament a Irlanda. Pels Waterboys, va suposar no només un trencament amb el to grandiloqüent dels seus àlbums anteriors, sinó també el seu establiment definitiu com a pedra angular del rock amb motius cèltics. Una evolució fruit de tres anys marcats per l'experimentació amb nous registres, l'anada i vinguda de músics i l'avortament de sessions a mida que Scott i companyia avançaven en la seva concepció de l'obra. Cosa que probablement es va traduir en un cúmul de maldecaps per a la discogràfica de torn, que de ben segur esperava que la continuació de "This Is The Sea" arribés en bastant menys de tres anys i amb un registre similar per a seguir exprement-ne la fórmula.

A la mateixa edició d'Uncut, David Cavanagh repassa la gestació d'un àlbum que també marcaria un abans i un després en la trajectòria dels seus autors, "The Dark Side of The Moon" (1973), de Pink Floyd. Un altre disc fruit d'un llarg procés definit per l'experimentació, el trencament de normes -malgrat les dimensions del projecte, la banda es va negar en tot moment a dur a terme tasques de promoció- i un estira i arronsa constant entre la discogràfica i el grup. "The Dark Side of The Moon""Fisherman's Blues" són dos discos clàssics. Dos àlbums que, més enllà de l'impacte assolit al seu moment, defineixen tant la trajectòria de qui els signa com el període en què van veure la llum, i sonen actualment tan frescos com el primer dia. I ambdós mostren bandes que fan les coses a la seva manera, alienes a les regles que actualment regeixen els enregistraments discogràfics en nivells similars. Per entendre'ns, es fa difícil pensar que a dia d'avui una discogràfica permetés a un jove Mike Scott passar-se tres anys fent i desfent fins a arribar a una obra mestra. El més lògic seria exprémer tan ràpidament com fos possible la fórmula de "This Is The Sea", buscant un benefici ràpid en xifres i obviant qualsevol plantejament purament artístic. Com també es fa difícil pensar que Pink Floyd poguessin sortir-se amb la seva i no haver de concedir entrevistes. Potser per això, perquè el corporativisme s'ha acabat imposant al fet artístic, la música de masses ha esdevingut quelcom prefabricat, allunyat de la vocació inquieta d'uns Floyd o uns Waterboys i ajustat a fórmules tan esgotades com els estilismes de qui les explota.