dijous, 21 de novembre de 2013

(Gairebé) final de trajecte

MISHIMA
Sala Apolo, Barcelona
20 de novembre de 2013

La primera vegada que vaig veure Mishima en directe, a finals de 2007, tocaven en un teatre amb capacitat per a 200 persones i no eren ni tan sols caps de cartell. Sis anys més tard, es poden permetre tancar la mastodòntica gira de presentació de "L'amor feliç" (2012) omplint l'Apolo durant dues nits. I transmetre la sensació que la sala es queda petita, que la formació barcelonina podria tocar en un estadi i arribar a cada racó. La mostra més evident d'aquesta vocació massiva és un repertori en sintonia amb l'èpica crepuscular que durant la darrera dècada ha dominat els festivals de música independent arreu del planeta -èpica ben entesa, és clar, la que enllaça Echo & The Bunnymen amb The National, no pas la d'uns Killers o uns Coldplay-. Ahir van repassar bona part d'aquest repertori, aturant-se per igual en la collita recent i en clàssics que ja formen part de la memòria col·lectiva d'una generació -de la inicial "Tornaràs a tremolar" a "Un tros de fang", passant per "Miquel a l'accés 14" o "Guspira, estel o carícia"-. Amb moments de desacceleració -probablement es guardaven forces per al darrer concert, que tindrà lloc demà a la nit- que es compensaven amb d'altres de clímax, com l'augment de revolucions de "Qui n'ha begut", l'èxtasi spectorià de "Tot torna a començar" o l'explosió de "La tarda esclata". Un set list digne d'aquell disc en directe que Mishima podrien publicar ara mateix si les discogràfiques no s'ho haguessin de pensar dos cops abans d'editar res. Un disc en directe d'aquells que antigament servien a formacions per a cloure etapes. I és que, d'alguna manera, Mishima tanquen amb aquests dos concerts una etapa. La que va començar amb el tímid però segur canvi de l'anglès pel català i ha culminat amb la seva consolidació com a pilars indiscutibles de la música contemporània a casa nostra. Per molts anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada