dijous, 28 de novembre de 2013

Underground patrocinat

No Age (Randy Randall a la dreta).
Fa cosa d'un any, la parròquia indie barcelonina s'esverava davant la notícia que els californians No Age actuarien a La 2 d'Apolo i que el cost de l'entrada seria de tan sols cinc euros. Òbviament, la citada parròquia tenia tanta pressa a fer-se amb una d'aquelles localitats -d'haver costat tan sols el doble, probablement no haurien volat tan ràpidament-, que no va tenir temps de plantejar-se com podia ser que un concert exclusiu -el duet volava expressament des de Los Angeles per a oferir aquell show- pogués cobrir despeses amb una entrada tan econòmica. La resposta és ben simple: com tants esdeveniments similars, aquell no estava pensat com a concert a seques, sinó com a acte de lluïment per a un patrocinador, en aquest cas una marca de calçat esportiu -la mateixa que servidor porta als peus ara mateix: qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra-. Pervertint com de costum el terme indie, i evidenciant que bona part d'aquesta autoproclamada parròquia alternativa té en realitat tanta inquietud i tanta curiositat com els fans de Michael Bolton -i ho dic amb tots els respectes cap a aquests darrers, que com a mínim no han d'amagar la sobèrbia sota estilismes vanitosos-.

Jo no hi vaig anar, perquè em temia que allò s'acabés convertint en un galliner farcit de moderns de temporada més interessats a fer petar la xerrada que a escoltar música -i així va ser, segons confirmarien testimonis que sí que hi van assistir-. Però resulta que em vaig perdre quelcom molt gran: un grup realment compromès, dignificant termes com indie, underground o alternatiu, i aixafant la festa del patrocinador de torn. Desencadenant a mitja actuació una orgia sorollista com a banda sonora d'una inesperada projecció: la que mostrava com la matriu de la marca en qüestió explota treballadors a les seves fàbriques del sud-est asiàtic. Sí senyor. Música entesa com a art i no com a mercaderia. I art entès com a actiu social, com a plataforma agitadora, subversiva i transformadora, al més pur estil de King Mob, els situacionistes i el punk abans d'esdevenir una etiqueta.

Aleshores, No Age van declinar fer cap comentari sobre la seva acció, però el seu vocalista i guitarrista, Randy Randall, va trencar el silenci en una entrevista signada per David Saavedra i publicada a l'edició de novembre de Rockdelux. "La promotora de la campanya es diu This Is Underground, i vam creure que era el moment oportú per a prendre l'escenari i assenyalar la contradicció de veure les paraules 'això és underground patrocinat per Converse'", explicava, "a alguna gent no li va agradar, ens va dir que no tocàvem allò que s'esperava de nosaltres o ens va titllar d'hipòcrites, però penso que aquesta és la realitat del món on vivim, i si no dius res ho estàs aprovant o finançant". De la mateixa manera que gran part de la nostra pretesa escena independent aprova tot el que passa al seu voltant amb el seu silenci i el seu hedonisme patrocinat.

A l'entrevista, Randall es refereix també a les males crítiques que ha rebut el nou disc de No Age, "An Object" (2013, Sub Pop). "Crec que l'àlbum necessita el seu temps. A mi em va passar amb 'Loveless' de My Bloody Valentine: la primera vegada no em va agradar gens, i a mida que l'anava escoltant li anava agafant el punt. Suposo que 'An Object' és d'aquesta mena d'àlbums". En efecte, en uns temps marcats per la immediatesa i l'acumulació, un disc pot entrar a la primera o caure al calaix de l'oblit. Se'ns acumulen els àlbums pendents d'escoltar, volem arribar a tot arreu encara que sigui impossible i ens oblidem que molts grans discos requereixen diverses escoltes per a assimilar-se. Em pregunto quants "Loveless", quants "In the Court of the Crimson King" i quants "White Light/White Heat" estem passant per alt actualment perquè no ens han entrat a la primera. Jo encara no he escoltat "An Object", ni tinc cap pressa per fer-ho. Això sí, quan l'escolti si arribo a fer-ho, ho faré tranquil·lament i sense auriculars.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada