dimarts, 31 de desembre de 2013

Bon any? Doncs no

Bon any. L'expressió més repetida aquests dies. I probablement l'expressió més buida i hipòcrita de totes, amb permís de Bon Nadal. Perquè pronunciar-la és fàcil, però desitjar el bon any a algú és quelcom més complicat. Per entendre'ns, en un món com el que habitem, que nosaltres tinguem un bon any, una bona dècada o una bona vida depèn del fet que d'altres en tinguin de no tan bons. Sí, aquests dies li desitgem un bon any a tot fill de veí, però un cop acabat aquest parèntesi arbitrari i artificial que són les festes de Nadal, tornarem al de sempre. A ser competitius, a créixer, a provar de ser els millors. A carregar-nos amb aquest afany de competitivitat i creixement els bons anys, les bones dècades i les bones vides de tots aquells que no siguin tan competitius ni sàpiguen créixer tant com nosaltres. No, avui no s'acaba res i demà tan sols començarà un nou dia. I més que desitjar-nos un bon any i llepar-nos el cul els uns als altres, el millor que podríem fer és canviar de xip perquè realment tot el que vingui a partir d'ara sigui bo per a tothom.

L'últim Nadal de Miqui Puig

CONCERT DE NADAL 2013
Sala Municipal, L'Ametlla del Vallès
30 de desembre de 2013

Han estat deu anys de música. De rock'n'roll. De pop. De retrobaments. D'un Nadal que trobarem a faltar. Perquè sí. Perquè alguns ja no entenem a aquestes alçades el Nadal sense el peregrinatge a l'Ametlla. Sense aquelles cares que només veiem un cop a l'any però amb qui compartim molt més que amb bona part dels rostres anònims amb els quals ens creuem a diari. Compartim música. Compartim rock'n'roll. Compartim pop. I sí, compartim retrobaments. Perquè ens tornarem a trobar. No serà per Nadal, serà a l'estiu. Però hi haurà música. Hi haurà rock'n'roll. Hi haurà pop. Hi haurà tardes càlides i nits curtes que nosaltres allargarem. Hi haurà piscines, gintònics i whiskeys amb cola. I haurà Miqui Puig. Amb la seva Agrupació Cicloturista Puig i cançons noves. I tornarem a ballar. I tant, que ballarem.

AGRUPACIÓ CICLOTURISTA PUIG. Bateria de rock'n'roll i hits eterns.

GUILLE MILKYWAY. Esquelets de grans cançons.

CORIOLÀ. El Maresme anglòfil.

dilluns, 30 de desembre de 2013

El món capitalista és un casino

El món capitalista és un casino.  La frase la vaig escoltar durant un dinar. Ignoro qui la va pronunciar, simplement la vaig caçar al vol i la vaig transmetre a les persones que tenia al meu voltant. "I ja se sap, al casino sempre guanya la banca", va afegir molt encertadament el comensal del meu costat. Doncs sí, el món capitalista és un casino i com en tot casino sempre hi guanyen i hi perden els mateixos. Sad but true.

diumenge, 29 de desembre de 2013

Cançons de subsistència

MAD'ZELLE
Apolo Store, Barcelona
28 de desembre de 2013

"Estic nerviosa", va confessar en diverses ocasions Martina Borrut. No és que li manqui experiència als escenaris -el seu currículum inclou cites com el Winter Antifolk Festival de Londres i una extensa llista de sales repartides arreu d'Europa-, però Mad'zelle encara es posa nerviosa quan ha de presentar la seva obra en públic. Un conegut cantant va dir una vegada que, quan deixés de posar-se nerviós abans de sortir a l'escenari, significaria que ja no li importaria allò que fes. A Borrut li importa, i molt, allò que fa. Però els seus nervis no vénen únicament d'aquest sentit de la responsabilitat. Com tampoc hi ve aquella timidesa tan seva. Ni les disculpes que va oferir al respectable en finalitzar un tema durant el qual havia fallat una nota -sense que ningú se n'adonés, no cal dir-ho-. El de Mad'zelle és un boníssim exemple d'humilitat en un entorn, el de la música pop, on solen predominar els fums. La humilitat de qui no veu en les seves cançons -que són enormes, d'això no n'hi ha cap dubte a aquestes alçades- res més que un mitjà d'expressió i fins i tot de subsistència -entenent aquest darrer concepte en termes més vitals que econòmics-. Probablement per això aquestes cançons i la manera de presentar-les s'escapen a tota norma. Probablement per això, mentre molts persegueixen el fals mite de l'autenticitat, ella personifica valors com l'honestedat. I són aquesta mena de coses les que la fan gran. Molt gran.

dissabte, 28 de desembre de 2013

Innocentada?


Malauradament, de vegades la realitat supera les innocentades.

Malgrat tot, bon dia dels Sants Innocents a tothom.



divendres, 27 de desembre de 2013

Cançons d'amor (de les que molen)

MAD'ZELLE
Anònims, Granollers
27 de desembre de 2013

Reduir una cançó a les cendres, despullar-ne l'esquelet i recompondre-la de nou. En altres paraules, fer una versió. Com la que Mad'zelle ha fet aquest vespre de "Vora el foc", composició original de Maurici Ribera (The Missing Leech) que mai abans havia sonat tan bàsica. Desprovista de tot recurs que no fos la seva pròpia raó de ser, la peça ha sonat com si Ribera l'hagués compost a mida per a Martina Borrut, barcelonina establerta a Londres i alter ego de Mad'zelle. Guitarra gairebé minimalista, la dolçor d'una veu que val el seu pes en or i aquella eterna malenconia marca de la casa. Sí, la malenconia, una de les constants del repertori de Mad'zelle. Juntament, és clar, amb l'amor.

L'amor dels amants que s'arrosseguen els uns cap als altres ("Snakes", àcida construcció folk perfectament emmirallable amb determinats registres de Joanna Newsom), el dels cors trencats ("Lovers don't belong to lovers", sentencia a "Words"), el que de vegades pot arribar a confondre's amb la por ("My Fear", o com hauria sonat Françoise Hardy acompanyada per Belle and Sebastian), el dels records desplegats sobre melodies inesborrables ("Wasted Nights" i aquella progressió d'acords à la "Bar Italia" de Pulp), o el que genera dependència ("Distance", com si The Missing Leech acompanyés a... Mad'zelle, i no hi donin més voltes).

La d'avui era la primera actuació de Borrut a Granollers i s'emmarcava en una gira europea que la portarà al llarg d'aquest hivern per països com França o Itàlia. Una gira durant la qual avança material del seu proper ep, previst per al mes de febrer i enregistrat amb el suport d'un pes pesant de solvència contrastada com és Tim Holehouse. Demà actuarà a l'Apolo Store de Barcelona (19,30h., entrada gratuïta). Es recomana assistir-hi amb les orelles ben obertes.


Peter Piek - "Cut Out the Dying Stuff" (2013)

Ha trigat tres anys en arribar, però l’espera ha valgut la pena. El tercer disc de Peter Piek és possiblement el millor que l’alemany ha signat a dia d’avui. Tot un pas de gegant, tant a nivell de composició com de producció. Si "I Paint It on a Wall” (2010) posava de manifest els seus abundants recursos a l’hora de buscar la perfecció pop, aquest “Cut Out the Dying Stuff” el confirma com a valor compositiu a l’alça, a la vegada que destapa la seva vessant més introspectiva. Acords menors, atmosferes malencòniques i tempos lents que només s’acceleren durant l’èpica “Painting a Line” i durant la vitalista “Analyze”.

És precisament aquest darrer tema l’únic nexe evident entre el repertori recent del de Leipzig i el seu passat discogràfic. Si “I Paint It on a Wall” es recolzava en la immediatesa per entrar a la primera, “Cut Out the Dying Stuff” aporta un grau de profunditat i una gama de matisos que el fan créixer més i més a cada escolta. Matisos com la noctàmbula sofisticació del tema titular, el minimalisme de “Green” –interpretada a duet amb Nanna Schannong- o els aires trip hop d’"Alive”.

Menció a part es mereixen les múltiples capes de la inicial “Girona” -composta per Piek durant una de les seves estades a Catalunya-, aquell petit tresor titulat “Brooklyn Lullaby” i la que sens dubte és la peça més rodona del conjunt. “Left Room”. Pianos i bateries que evoquen a Lennon quan imaginava i a Bowie quan es preguntava si hi havia vida a Mart. Paisatges onírics i la veu de seda del de Leipzig brillant més que mai. Només per aquesta cançó -i pel seu corresponent videoclip, obra de Denis Herzog-, Peter Piek es mereixeria tenir la indústria en ple als seus peus.





dijous, 26 de desembre de 2013

Recomanació: Ricky Gil en concert-vermut

"Hipopòtam a Botafogo" va ser el debut en solitari de RICKY GIL, membre fundador de grups referencials com Matamala, Top Models o uns Brighton 64 que viuen actualment la seva segona joventut. L'àlbum era un recull de cançons interpretades en directe pel Ricky a "Guitarra, baix i bateria", l'espai que condueix i dirigeix setmanalment a Ràdio Silenci (La Garriga). Enguany l'ha seguit "Hipopòtam a Botafogo vol. 2", en aquest cas amb temes enregistrats durant la segona temporada del programa. El presentarà oficialment amb un concert-vermut aquest dissabte, 28 de desembre (13h.), a la galeria d'art Eat Meat de Barcelona (c/. Alzina, 20 - metro: Fontana/Lesseps). Entrada lliure i art modern a les parets.



dimecres, 25 de desembre de 2013

Christmas Time Is Here Again...


Cada vegada m'entristeix més l'arribada del Nadal. De petit solia alegrar-me quan la programació televisiva començava a omplir-se d'anuncis nadalencs. Em fixava evidentment en els de joguines, que són els únics que a aquestes alçades encara aconsegueixen despertar en mi una espurna de simpatia. Una espurna que s'apaga de seguida. Les males arts de la publicitat cada vegada s'escarrassen menys a dissimular que les seves obres no s'adrecen al nens sinó als pares. I no, jo no sóc pare. Però dubto que, en cas de ser-ho, sentís cap afinitat amb aquests anuncis. Perquè tampoc la sento amb la resta. Espots de perfums i complements que celebren estils de vida que em repugnen i que redueixen el paper de tot ciutadà al de simple consumidor. No, per mi el Nadal no és això.

Tampoc és aquell conte tan bonic que ens venen aquests dies polítics, monarques i altres acomodats guardians de la moral -anomenin-los empresariat, banca o jerarquia eclesiàstica, si els ve de gust-. El d'estar amb els teus i estimar els que t'envolten, el de la solidaritat i no sé quantes coses més. Coses molt nobles totes elles, no cal dir-ho. Tan nobles, que prefereixo no circumscriure-les a les dates nadalenques i deixar que flueixin també durant la resta de l'any, quan aquests mateixos moralistes acomodats s'obliden de l'amor i la solidaritat i només saben parlar de competitivitat, creixement, austeritat, recuperació econòmica i altres eufemismes per no dir les coses pel seu nom. I de constitucions, no ens n'oblidem. Són molt importants, les constitucions. A mi, personalment, m'encanta la de Kate Moss.

Però tornant al Nadal, suposo que per mi és quelcom molt més senzill que res de tot això. És l'excusa perfecta per donar-me petits gustassos gastronòmics que no em puc donar la resta de l'any. I per compartir-los, faltaria més. És recordar als que no hi són i celebrar els que encara hi són de la mateixa manera que els penso seguir celebrant quan toqui tornar a la mal anomenada normalitat. Són els Beatles felicitant el seu club de fans a través de discos que actualment avergonyirien al propi Paul McCartney, però que a mi em semblen més entranyables que qualsevol gala de RTVE. Són els Pogues i Kirsty MacColl explicant contes de Nova York des del drunk tank i Tom Waits recitant certa postal de Nadal enviada des de Minneapolis. Són Slade tenyint de hooliganisme la nit més santa de l'any. I sí, és "Casablanca". Perquè és Nadal. Perquè és el 25 de desembre. I perquè, sigui on sigui, avui és l'aniversari de Humphrey Bogart. I si això no es mereix un bon glop a la salut de tots ells, que vingui Santa Claus i em porti una ampolla de Maker's Mark. Prometo fer-ne un consum responsable.

Bon Nadal a tothom.


dimarts, 24 de desembre de 2013

The Body

L.A. Boobs i The Burning Hell. Els primers són el projecte antifolk que el novaiorquès Toby Goodshank (excomponent de formacions com Moldy Peaches) comparteix amb Deenah Vollmer (actualment també a The Pizza Underground). Els segons són Mathias Kom i Ariel Sharratt, dos canadencs establerts a Berlín que es mouen per terrenys similars. L'estiu passat van compartir diverses dates d'una gira catalana durant la qual van compondre a quatre parts el repertori de The Body, suma d'ambdues formacions que acaba de debutar discogràficament amb "The Mashy EP". D'altra banda, L.A. Boobs han penjat a internet un avanç del seu proper ep, amb dos temes -"Closer to the Water" i "Marathon"- ja interpretats l'estiu passat durant la seva visita a casa nostra. Imprescindibles.


dilluns, 23 de desembre de 2013

Mad'zelle a l'Anònims

Si l’art és fruit de l’experiència, la música de MAD'ZELLE és tan rica i enriquidora com la seva trajectòria vital. Nascuda a Barcelona, ha viscut a París i a Brussel·les abans d’instal·lar-se a Londres. Les seves cançons contenen traços de totes aquestes ciutats. Delicats exercicis de folk preciosista i detallista, lletres intimistes en anglès, francès i català i, per sobre de tot, una veu dolça i única com poques. Després d’actuar a París juntament amb Tricky i la seva banda, comença aquest mes de desembre una gira europea que la portarà per països com França o Itàlia, a més de casa nostra. Serà la primera oportunitat d’escoltar en directe els temes del seu proper ep, enregistrat entre Bèlgica i el Regne Unit amb el suport tècnic de tot un Tim Holehouse. La seva edició es preveu per al mes de febrer, però ja se’n pot tastar un avançament al seu compte de Bandcamp. Mad’zelle actuarà el proper divendres, 27 de desembre (20h.), al restaurant-llibreria Anònims de Granollers (c/. Ricomà, 57). Entrada lliure i gastronomia de proximitat. Organitza: Anònims amb el suport de Brubaker/NAUB1.




L'harmònica de Dylan

Els responsables de Columbia han tirat la casa per la finestra a l'hora de preparar aquesta campanya de Nadal -l'època preferida per les discogràfiques quan es tracta de bombardejar-nos amb reedicions i caixes babilòniques-. Ni més ni menys que els 35 àlbums d'estudi editats a dia d'avui per Bob Dylan, a més de sis discos en directe del de Duluth, reunits tots ells en una caixa titulada molt oportunament "The Complete Album Collection, Vol. One" (entenc que això del volum implica que mentre visqui l'autor de "Like a Rolling Stone" seguirà editant nous discos, una altra cosa és que un hipotètic volum dos pugui arribar a reunir tal quantitat de material). Tampoc hi falta un doble àlbum de rareses entre les quals hi figuren totes les cares b enregistrades pel de Minnesota, a més de la corresponent dosi de material inèdit que obligui els completistes a rascar-se la butxaca per enèsima vegada.

Mitjans d'arreu del món ja s'han afanyat a atorgar la màxima puntuació a tan colossal artefacte. I de raó no els en falta: no ens trobem només davant de la discografia completa de Dylan, sinó d'una obra -entesa en el seu conjunt- clau per a comprendre la història recent -i no parlo només de música-. Per això, el que més m'ha cridat l'atenció de tot plegat han estat els formats en què s'edita la retrospectiva: una caixa amb tots els citats discos compactes, o un llapis usb amb forma d'harmònica. Sí, un usb. Que tingui forma d'harmònica, de guitarra o de menhir és el de menys. La qüestió és que tan sols connectant un diminut dispositiu a l'ordinador de torn, es pot accedir a la Biblioteca d'Alexandria de la música contemporània. Ignoro el preu de tot plegat -ni m'interessa, la compra de "The Complete Album Collection" no forma part dels meus plans a curt ni a llarg termini-, però em pregunto quin efecte hauria tingut sobre un servidor l'adquisició d'aquest llapis usb en comptes d'un cassette que encara conservo malgrat l'erosió i les voltes que ha donat.

Poc s'imaginava el jove Dylan que la totalitat de la seva
obra cabria dins d'una harmònica com aquesta.
Em refereixo a un recopilatori de Dylan que em vaig comprar en una gasolinera italiana quan tenia tretze anys i només coneixia del pare del folk-rock allò que havia escoltat per la ràdio i en programes televisius com Sputnik -parlo d'una època en què no existien els llapis usb i internet es trobava a anys llum de penetrar a les llars de classe mitjana, però amb unes graelles televisives on els concursos de talents encara no havien arraconat la cultura-. El cassette en qüestió -devorat amb impaciència des del seient posterior del cotxe del meu pare durant unes vacances al nord d'Itàlia- em va oferir una breu perspectiva de l'obra de Dylan al llarg dels 60. Una aproximació ràpida, una primera presa de contacte que seguiria -i encara segueixo a dia d'avui- tot adquirint poc a poc els àlbums del de Minnesota. Dedicant-los el temps que requerien, interioritzant-los i d'aquesta manera traçant una panoràmica d'una obra tan èpica com farcida de matisos. Entenent la música i, a la vegada, relacionant-me amb ella.

Encara em falten discos de Dylan, tant d'estudi com en directe. I sí, la caixa de torn no només solucionaria aquesta mancança sinó que a sobre em permetria tenir-los ordenats. Però no em permetria el més important de tot: interioritzar-los, entendre'ls i relacionar-me amb ells. Posar-los en context i recordar al cap dels anys com i per què vaig arribar fins a cada àlbum. Ser conscient del seu paper en la història universal, però també en la meva experiència personal. Per això no vull la mastodòntica caixa, perquè allà on encara no he arribat ja hi arribaré quan sigui el moment -i no dubto que Columbia aprofitarà properes campanyes nadalenques per a endinyar-nos una edició simple del disc de rareses, apta per a butxaques modestes-. I per això em fa por imaginar-me l'embolic mental que m'hauria ocasionat poder accedir de cop a l'obra sencera de Dylan mitjançant un simple clic. Descobrint a la vegada i sense cap mena de perspectiva àlbums tan distants en tots els sentits com "The Freewheelin' Bob Dylan" (1963) i "Tempest" (2012), "Highway 61 Revisited" (1965) i "Desire" (1976), o "Blonde on Blonde" (1966) i "Oh Mercy" (1989).

La pintoresca harmònica pot resultar útil a mans d'un erudit de l'univers dylanià. I no deixa de reivindicar el valor de l'objecte físic quan el consum cultural tendeix cada vegada més a les efímeres i fredes descàrregues digitals. I sí, qui la posseeixi tindrà a les seves mans un autèntic tresor, però no necessàriament hi podrà accedir. Perquè, insisteixo, interioritzar i assimilar un tresor com són les obres completes de Dylan requereix molt més que un simple clic davant d'una màquina. Requereix temps, sens dubte un dels béns més escassos en aquesta era digital marcada per l'acumulació i l'excés d'informació. Un bé que no cap en un dispositiu amb forma d'harmònica -com tampoc cabria a la Biblioteca d'Alexandria-, però que incorpora en aquest cas molt més que els 35 discos d'estudi, els dotze directes i les rareses afegides. Incorpora la possibilitat de descobrir-los al ritme que es marqui cada oient i, el més important, integrar-los a la trajectòria vital de cadascú. La vessant humanista que atorga sentit a tota expressió cultural més enllà del seu valor de mercat. L'art i la cultura entesos com a eixos essencials de l'existència humana i no com a acumulacions de béns de consum.


diumenge, 22 de desembre de 2013

De "Moondance" a "Gloria"...

VAN MORRISON
Gran Teatre del Liceu, Barcelona
21 de desembre de 2013

Fa gairebé cinc dècades que Van Morrison va debutar com a vocalista al capdavant de Them. En aquell moment, el rhythm & blues i aquell rock que encara mantenia el roll eren patrimoni de mods, incondicionals del "Ready, Steady, Go!" i estudiosos de la cultura afroamericana, i l'establishment hi veia poc més que modes passatgeres. Però des d'aleshores ha plogut molt, i en ple 2013 el Lleó de Belfast es pot permetre tancar un concert al Liceu amb "Gloria", columna vertebral del repertori de Them, exhaltació dels instints més bàsics de l'ésser humà, Pedra Rosetta del punk i tots els seus derivats, i manual de primers auxilis per a qualsevol guitarrista de rock'n'roll -recordin allò dels tres acords-. Com també pot permetre's encadenar a mitja actuació dos greixosos filets de rhythm & blues com són "Baby, Please Don't Go" de Big Joe Williams -adaptada al seu dia pels propis Them- i "Parchman Farm" de Mose Allison.

Morrison presentava a Barcelona "Born to Sing: No Plan B" (2012). Probablement el disc més sòlid que ha signat des del canvi de segle, però a la pràctica una simple excusa per sortir de gira i treure la pols a un fons de catàleg pel qual molts es deixarien amputar qualsevol extremitat. De "Moondance" a la citada "Gloria", passant per "Days Like This", "Crazy Love" o una "Brown Eyed Girl" a la qual els forçats arranjaments jazzístics van restar brillantor. Com si la noia d'ulls marrons a qui Morrison cantava en ple Estiu de l'Amor s'hagués transformat en una d'aquelles senyores de mitjana edat que ahir ocupaven les localitats més cares del teatre amb els seus respectius abrics de pell. I aquest és el problema que presenta ara mateix la posada en escena de Morrison. El paper de crooner li va com l'anell al dit. Però la banda que l'acompanya sonava ahir tan professional com mecànica. Solos mil·limètricament calculats, ritmes tan plans com esponjosos i una actitud mercenària que no es va esvair fins a l'explosió instrumental amb què va culminar "Gloria" -ja en temps de descompte i amb l'estrella fora de l'escenari-.

Implica això una valoració negativa del concert? En absolut. Per molt mercenària que fos la banda, el repertori era monumental. De "Moondance" a la citada "Gloria", passant per "Days Like This""Crazy Love" o una "Brown Eyed Girl" que, malgrat tot, segueix essent "Brown Eyed Girl". I cantada pel seu autor, no ens n'oblidem, que segueix essent Van Morrison. Pilar inqüestionable de la música popular de la darrera meitat de segle. Membre de ple dret del mateix club on cohabiten Dylan, WaitsCohen, Springsteen i fins no fa gaire Reed. Una veu i una presència que intimiden qualsevol escenari i redueixen tota banda de mercenaris a simple anotació a peu de pàgina. A aquestes alçades, veure'l i escoltar-lo en directe suposa un luxe, l'acompanyi qui l'acompanyi i s'hi posi com s'hi posi. Classe, senyors, classe.

dissabte, 21 de desembre de 2013

Autobiografia

Possiblement fos l'última entrevista que Lou Reed arribés a concedir. Tan sols set setmanes abans de morir, va mantenir una conversa amb Mark Paytress, part de la qual reprodueix l'edició de gener de Mojo. Declaracions del novaiorquès emmarcades en un extens article que repassa la trajectòria i el pes artístic d'un dels pilars de la música i la poesia contemporànies. Un Reed que, fins i tot a aquestes alçades, es mostrava pletòric a l'hora de deixar anar declaracions de principis i frases lapidàries. Quan el periodista li pregunta si preveu escriure les seves memòries, la seva resposta no podria ser més contundent: "Per què hauria de fer-ho? Què haig de deixar clar? Jo sóc qui sóc, això és el que hi ha, i tu et fots". Potser, suggereix Paytress, la millor biografia del novaiorquès sigui la seva pròpia obra. "Si ajuntes totes les cançons, certament obtindràs una autobiografia", reconeix Reed, "però no necessàriament la meva". Pocs poden dir això. Pocs poden presumir d'haver retratat amb les seves respectives obres vides senceres que no necessàriament tinguin res a veure amb les seves pròpies existències. Pocs poden presumir d'haver mantingut intacte durant gairebé cinc dècades un misteri alimentat a base d'ironia i l'art de l'engany -entès en el millor dels sentits-. I per tot això, pocs poden presumir d'un llegat tan monumental.

divendres, 20 de desembre de 2013

Del Village a la New Wave

SICK MOON FREUD
Pipiolo Bar, Barcelona
19 de desembre de 2013

Del Greenwich Village novaiorquès dels 60 a la Gran Bretanya de finals dels 70 i principis dels 80 hi ha un bon tros. Una distància que es tradueix musicalment en tot allò que separa el folk i els cafès bohemis de la ressaca del punk i l'inici del thatcherisme. No obstant, ambdós escenaris tenien a nivell musical quelcom en comú: unes lletres que retrataven la realitat de qui les escrivia i que denunciaven tot allò que calia denunciar. Si fem un altre salt en el temps, ens plantem a l'Europa contemporània i observem tot el que està passant, probablement trobarem a faltar corrents artístiques com aquelles. Faig aquesta reflexió perquè, precisament, el folk del Village i la vessant més compromesa de la New Wave britànica es van donar la mà la nit passada en un bar de Barcelona, el Pipiolo. Va ser al seu reduït escenari on Sick Moon Freud van interpretar "Doesn't Make It Alright", l'antihimne amb què els Specials ja apuntaven fa més de tres dècades a (gairebé) tots els mals del capitalisme contemporani. Però ho van fer donant-li la volta, adaptant la peça al seu format reduït i fent-la sonar com si es tractés d'una cançó folk del Village -dylaniana harmònica inclosa-. Sick Moon Freud és el projecte paral·lel del nucli de Lliri de Foc, Susanna Corchia (veu principal) i Bertrand Ricard (guitarra i segona veu). Tot i que la resta de la formació els acompanya puntualment, ahir es van presentar tots dos sols per a desplegar el seu arsenal de versions -de Bob Marley als Meat Puppets, passant per Neil Young, els Doors o els propis Specials- i presentant temes propis com "Dali's Theme", "Alcohol" o "Barcelona". Un repertori, el de collita pròpia, que haurien de potenciar per sobre de les versions. I és que, com ja han demostrat en nombroses ocasions -com a Lliri de Foc i com a Sick Moon Freud-, el seu cançoner és més que digne de ser escoltat.


dijous, 19 de desembre de 2013

Entreteniment corporatiu

Ry Cooder.

Ry Cooder reflexiona sobre l'evolució del negoci musical en declaracions recollides per Uncut a la seva edició de gener. "És una tragèdia, perquè el que feia gran la música era la cançó pop de quatre minuts i la cura amb què la gent creava quelcom que no existia abans. La pèrdua d'aquesta idea és terrible. Actualment els músics han de ser aparadors d'un estil de vida, en comptes d'explicar a la gent allò que senten o pensen. És entreteniment corporatiu", diu l'autor de "Paris, Texas". I de raó no n'hi falta. Quan la música popular passa de ser humanista a ser corporativa, quan la creació musical deixa d'estar compromesa amb el fet artístic per a comprometre's únicament amb marques, patrocinis i rànquings, quan el més important no és comunicar sinó posicionar-se tan bé com es pugui en un determinat negoci, la música esdevé un mercat com un altre. I com en tot mercat, l'oferta i la demanda regulen allò que es produeix en massa i allò que directament no interessa. Per això gairebé no hi ha hagut des de la irrupció de Nirvana cap proposta massiva que no hagi caigut en la previsibilitat de les fórmules preestablertes -hi ha excepcions, però totes responen a casos aïllats com els de Radiohead o els White Stripes, outsiders a la seva manera en un negoci on no encaixen-. I per això cada vegada resulta més difícil per a un grup apostar per l'actitud arriscada i innovadora que anys enrere donava lloc a obres com "The Dark Side of the Moon", "Revolver", "White Light/White Heat" o "Never Mind the Bollocks".


"Sembla que estigui mal fet"

L'alumne Bugg i el mestre Rubin.
La curta però intensa trajectòria musical de Jake Bugg guarda certes similituds amb la dels Arctic Monkeys. Ambdós vénen de les fredes metròpolis del centre d'Anglaterra -Nottingham el primer, Sheffield els segons-. Ambdós han canalitzat el seu entorn a través de repertoris que beuen de tota la història del pop britànic. Ambdós van irrompre al capdamunt de les llistes del Regne Unit amb els seus respectius discos de debut i a unes edats insultantment joves. Ambdós evidenciaven des dels citats debuts que eren molt més que carn de hype. I ambdós ho han acabat confirmant amb tot el que ha vingut després. Ara bé, mentre els de Sheffield han digerit malament la fama i han esdevingut l'antítesi d'allò que representaven als seus inicis, el de Nottingham segueix tocant de peus a terra d'una manera que diu molt a favor seu. "No m'agrada parlar de diners, però és allò que preocupa a la gent. En el meu cas, ara puc fer tot el que em ve de gust i això em fa sentir terriblement malament. Estic compensant tot allò que mai havia pogut tenir, però em sento culpable cada vegada que em compro unes sabatilles. En certa manera, sembla que estigui mal fet", reflexiona en referència als seus orígens humils en una entrevista amb Simon Goddard publicada a l'edició de desembre de Q. A la mateixa entrevista, el propi Bugg es fa creus del fet de trobar-se en un luxós estudi de Los Angeles, on en el moment de la conversa enllestia el que ha acabat esdevenint el seu segon disc. "Shangri La" (2013), produït per Rick Rubin, reforça el dinàmic còctel d'skiffle, rockabilly, folk i pop anglòfil que Bugg va presentar al seu debut homònim (2012) amb títols com "There's a Beast and We All Feed It" -com si els Everly Brothers versionessin a Chuck Berry amb la insolència dels primers Beatles-. I confirma el britànic, de tan sols 19 anys, com un dels noms imprescindibles de la música del que portem de segle.

dimecres, 18 de desembre de 2013

Generant nous horitzons

TIMOTHY C. HOLEHOUSE (TCH) + NEUR(O)N
El Niu, Barcelona
17 de desembre de 2013

Quan Tim Holehouse no es dedica al blues, es dedica a buscar nous horitzons, o directament a generar-los ell mateix. Ho fa com a Timothy C. Holehouse, o com a TCH, dues denominacions per a designar el seu projecte de música experimental. Un projecte que ahir va debutar de manera oficial als nostres escenaris. Cinc temes que van enllaçar minimalistes puntejos de guitarra acústica amb línies de baix pròximes a l'slowcore i explosions sòniques pròpies del post-rock. Es va acomiadar amb una improvisació que va titular "Barcelona", l'únic moment de la nit en què una pantanosa slide guitar ens va recordar la faceta blues de Holehouse. El va seguir a l'escenari Neur(on), pseudònim del gironí Marc Badosa. Tres quarts d'hora i un sol tema carregat de sorollisme, cacofonies, ambients foscos i atmosferes inquietants. Com si Lou Reed hagués gravat "Metal Machine Music" amb sintetitzadors, un laptop i un fiord norueg com a marc de fons. Monumentals. Tots dos.

Timothy C. Holehouse (TCH).

Neur(o)n.


dimarts, 17 de desembre de 2013

Un dilluns amb Jayne i Agranov

AMANDA JAYNE with SASHA AGRANOV
Bar Pastís, Barcelona
16 de desembre de 2013

Reveladora i metafòrica coincidència horària, la del vespre passat. Mentre l'Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC) lliurava els seus premis anuals al remodelat Teatre Principal, tan sols uns metres més avall el Pastís vibrava amb un concert de petit format, Amanda Jayne (veu, guitarra i acordió) acompanyada per Sasha Agranov (violoncel, serra i glockenspiel) en el marc del cicle "Los lunes con Tenco". Mentre la cultura oficial s'envoltava de luxe i solemnitat per a lamentar de portes endins la crisi que pateix el sector, dues inquietes ments de la Barcelona més subterrània reivindicaven la creació i la força dels seus respectius instruments com a antídots contra qualsevol crisi. Mentre a la Rambla es parlava més de dades i xifres que de música, al mateix bar Pastís que anys enrere va estar a punt de tancar portes per imperatiu municipal la música no es debatia sinó que es vivia, i de quina manera.

El d'ahir era el segon concert que Jayne oferia acompanyada únicament per Agranov. Un fet que va atorgar espontaneïtat a un set marcat per la connexió total i continuada entre ambdós músics, però també per les elevades dosis d'improvisació. Va ser aquesta darrera constant la que va accentuar la vessant jazzística d'un repertori mestís com pocs, deutor a parts iguals del folk, la música de cambra i el pop més obert de mires. Temes del seu disc de debut, "Swoon" (2007), es van alternar amb mirades al recent "Lunatics in Bloom" (2013) -a destacar l'aplaudida "Sonambulista"- i, fins i tot, amb una reconstrucció tan sentida com irreconeixible de "Reptilia" dels Strokes -imaginin-se-la interpretada per Yann Tiersen en un cabaret parisenc i gairebé ho tenen-. Lliçó magistral, aquesta última, de què significa fer una versió. Per treure's el barret.

dilluns, 16 de desembre de 2013

Reivindicant a Kelly Hogan

Kelly Hogan.
Destacava a l'anterior actualització la presència de Kelly Hogan a la banda d'acompanyament de Neko Case. I si la destacava, és perquè m'agradaria reivindicar una trajectòria solista sovint eclipsada pel seu paper d'il·lustre segona veu. Jo la vaig descobrir a principis de la passada dècada, al mateix temps que entrava en contacte per primera vegada amb l'obra d'una Case aleshores poc coneguda. Va ser remenant discos compactes a les prestatgeries d'una biblioteca pública -uns espais que permeten escoltar música de manera gratuïta, i que en efecte resulten molt més enriquidors que qualsevol plataforma digital-, quan vaig topar-me amb dos àlbums editats l'any 2000 per Bloodshot Records, un segell de solvència contrastada en l'àmbit de la música d'arrels nord-americana. El primer era "Beneath the Country Underdog", de Kelly Hogan & The Pine Valley Cosmonauts, i el segon "Furnace Room Lullaby", de Neko Case & Her Boyfriends. Me'ls vaig emportar a casa, els vaig escoltar i em van agradar tant que encara m'acompanyen de tant en tant a dia d'avui. L'evolució de Case -tant en solitari com amb projectes com els New Pornographers- tots l'hem pogut seguir, i alguns vam tenir la sort d'escoltar-la ahir en una sala barcelonina -val més tard que mai-. Hogan, en canvi, s'ha mantingut en el discret anonimat de qui només arriba al gran públic com a acompanyant d'algú altre. Jo mateix haig de confessar que no conec la seva trajectòria solista al marge d'obres com el citat "Beneath the Country Underdog". Però només per aquelles onze cançons, m'agradaria que rebés més atencions. I, si no és demanar massa, que també acabi arribant als nostres escenaris sota l'únic paraigües del seu nom.

Una trajectòria clàssica

NEKO CASE
Sala Apolo, Barcelona
15 de desembre de 2013

En essència, la segona visita de Neko Case a Barcelona, la nit passada a l'Apolo, no va ser molt diferent de la primera, fa cosa de mig any al Parc del Fòrum i en el marc del Primavera Sound 2013. La nord-americana va emmarcar temes del seu nou disc -"The Worse Things Get, The Harder I Fight, The Harder I Fight, The More I Love You" (2013), encara inèdit durant aquella primera presa de contacte-, en un repertori centrat a repassar una trajectòria que a aquestes alçades ja hauria de considerar-se clàssica. Amb el savoir faire de qui no té res més a declarar que dianes com "This Tornado Loves You""People Got a Lotta Nerve""Maybe Sparrow" o "Hold On, Hold On". I amb una banda d'acompanyament capaç de redefinir qualsevol repertori -a destacar la presència de Kelly Hogan als cors-. 

La gran diferència entre ambdós passis, per tant, residia en l'entorn. No és el mateix poder degustar tal delicatessen en una sala de concerts que haver-ho de fer enmig de les marees humanes del Fòrum i a plena llum del dia. Llàstima que no tothom ho entengui així. Si Case va donar-se un bany de multituds al Primavera, ahir l'aforament no arribava ni de bon tros a la mitja entrada. I sí, podem tornar a buscar mil i una explicacions: la crisi, la mandra del diumenge al vespre, la proximitat del Nadal o la caiguda d'un meteorit al costat de casa. Però la més realista a hores d'ara és que en aquest país ens agraden molt la festa i els festivals, i molt poc la música. Cap problema. Ahir érem pocs, però molt ben avinguts. I el més important: tots anàvem a escoltar música i no a parlar. I va ser un autèntic gustàs.

Prèviament havia trencat el gel Joana Serrat amb una altra demostració de força escènica i repertori solvent. Una veu dolça de tons càlids, una sòlida banda d'acompanyament i un munt de taules acumulades, primer als carrers de Dublín i posteriorment en escenaris d'arreu de Catalunya. Alternant novetats amb temes del seu primer disc oficial, "The Relief Sessions" (2012), la vigatana va reivindicar-se com un dels valors a l'alça del folk i el so Americana a casa nostra. El seu segon disc s'està coent sota la producció de l'exArcade Fire Howard Bilerman. I ahir es va posar els caps de cartell a la butxaca -la pròpia Hogan va lloar les seves virtuts des de l'escenari i via Twitter-. Però el millor encara ha d'arribar, no en tinguin cap dubte.

diumenge, 15 de desembre de 2013

Huracà Holehouse

TIM HOLEHOUSE
El 100Setze, Cardedeu
15 de desembre de 2013

La nit passada, Tim Holehouse va tocar a Cambridge, al Regne Unit. Poques hores més tard va desplaçar-se fins a un aeroport de la perifèria londinenca i va pujar a un avió que ha aterrat aquest matí a Barcelona, on s'ha enfilat al cotxe que l'ha portat a la seva destinació final, Cardedeu. Acte seguit han caigut una ràpida prova de so, un parell de cafès i el concert-vermut amb què ha començat la seva enèsima gira estatal. Dues actuacions en països diferents i en molt menys de vint-i-quatre hores, de les quals n'havia dormit tan sols un parell durant el trajecte. De seguida s'ha dit. Però el millor de tot és que, més enllà d'aguantar el ritme i mantenir el tipus, el de Portsmouth ha ofert al 100Setze el passi més enèrgic i contundent que un servidor li ha vist fer a data d'avui -i en porto uns quants-. Una hora de blues primitiu, sense colorants ni conservants. Una veu que escopia flames, una guitarra posseïda per les deïtats del Delta i cançons sobre carreteres perdudes, gossos mutilats, viatges a l'infern i odes a l'amic Jack Daniel's. "Broken Bones" a capella i un final d'impacte amb el respectable en ple cantant i picant les taules al ritme de "Long Road to Nowhere". I els fantasmes de Blind Willie Johnson, Son House i Johnny Cash -oportuna deconstrucció de "Folsom Prison Blues"- flotant en l'ambient. Ningú ofereix més a l'hora del vermut.

Tim Holehouse segueix girant per casa nostra per cortesia de Fressa Ent. Aquest vespre el podran escoltar a Manresa (La Gramola, el seu tercer concert en menys de vint-i-quatre hores!). Demà oferirà un show secret a Figueres. I finalment, dimarts presentarà el seu projecte de música experimental THC a Barcelona (El Niu, compartint escenari amb Neur(o)n).





Recomanació: Sick Moon Freud en concert

SICK MOON FREUD és l'alter ego de Lliri de Foc, un dels millors grups de rock'n'roll de Barcelona. La reducció de la banda mare al seu nucli fundacional. Format mínim i cançons despullades, l'altra cara d'una moneda tan sòlida com fresca, tan compromesa com irreverent. Aquest dijous, 19 de desembre (21,30h.), els podran escoltar en directe al Pipiolo Bar de Barcelona (c/. Balmes, 113 - metro: Provença / Diagonal). Entrada lliure i sense IVA.




dissabte, 14 de desembre de 2013

Recomanació: Amanda Jayne al Pastís

Nord-americana establerta a Barcelona des de fa més d'una dècada, AMANDA JAYNE és una veu tan inquieta com inclassificable. Les seves cançons beuen del folk i del jazz, però també de la música de cambra, del music hall i del pop independent. El 2007 va sorprendre a propis i estranys amb un debut tan consistent com "Swoon", seguit enguany per "Lunatics in Bloom" (Whatabout Music). El presentarà aquest dilluns, 16 de desembre (22h.), al bar Pastís de Barcelona (c/. Santa Mònica, 4 - metro: Drassanes) i en el marc del cicle "Los lunes con Tenco". L'acompanyarà Sasha Agranov (Piccola Orchestra Gagarin) al violoncel. Entrada lliure i sense IVA.



divendres, 13 de desembre de 2013

Electroblues i pop naïf

ESSAIE PAS + NICO & SUNSET
Alfa Bar, Barcelona
12 de desembre de 2013

Essaie Pas no s'han inventat res, però actuen amb coneixement de causa i tenen tan clar d'on vénen com cap a on volen anar. La seva manera d'entendre l'electrònica no dista excessivament del minimalisme de Suicide o Cabaret Voltaire. Però el seu gust pel blues -pantanosa guitarra i textures noir- els connecta amb els Depeche Mode més bíblics, quan no directament amb l'univers de David Lynch. La nit passada van sortir un pèl apagats, i certament no els devia ajudar la presència ja inevitable d'aquell sector de públic que sembla anar als concerts a fer petar la xerrada. Un escenari que va canviar a partir de la tercera cançó. Pulsacions urgents, ritmes gairebé tribals i la veu de Marie Davidson apel·lant als instints més bàsics de tot individu. I una sala totalment rendida als peus del duet canadenc, com no podia ser de cap altra manera. Abans, Nico & Sunset havien desplegat el seu pop exageradament naïf. Dos actors i una història d'amor explicada en versos de color de rosa. El seu peculiar sentit de l'humor té el seu públic, però les seves cançons encara necessiten madurar i prendre més forma de la que els atorguen un baix i un violí -instruments amb què s'ha ampliat la formació-. Ahir van anunciar sorpreses que el respectable va celebrar amb sentits aplaudiments. Per exemple, que el seu serial web ha trobat patrocinadors i que aviat podran rodar amb més recursos i fins i tot amb VIPs davant les càmeres. Ho van dir amb ironia i rient-se d'ells mateixos, la qual cosa diu molt a favor seu. Però ja sabem que indie i mainstream es confonen actualment més que mai, que VIP no deixa de ser un eufemisme per a referir-se a qui entra amb calçador a qualsevol lloc pel fet de tenir un rostre conegut i que en aquest país nostre això darrer equival a noms com el de Bibiana Ballbè. Un servidor ja tremola.

Essaie Pas.

Nico & Sunset.


dijous, 12 de desembre de 2013

Música a peu de carrer


És una escena d'aquelles que cada vegada costen més de veure a les nostres ciutats, però que sens dubte les enriqueixen quan tenen lloc. Músics tocant al carrer. En aquest cas en ple centre de Granollers (plaça de la Porxada), aprofitant que aquest matí hi havia mercat. El grup en qüestió ve de Sant Celoni i es diu Caliuada. Habitualment es dediquen a barrejar sons tradicionals d'arreu del món, però avui han canviat de registre i han fet versions de gent com Bob Dylan o Bob Marley. Això sí, les han fet com si les cançons fossin de Violent Femmes o dels primers Beatles. Skiffle, immediatesa, frescor, melodia i un repertori que s'han fet totalment seu. I el més important de tot, la música sonant a peu de carrer.

Expedient Rotten

John Lydon quan era Johnny Rotten.
De la mateixa manera que el de John Lennon, l'expedient acadèmic de John Lydon no era precisament el d'un estudiant modèlic. En declaracions recollides per Mojo a la seva edició de desembre, el vocalista de PiL i els Sex Pistols recorda els dies immediatament posteriors a la seva expulsió d'un estricte institut catòlic. "Per tal de millorar la meva educació, vaig haver de treballar en la construcció per a aconseguir diners, ja que volia aprovar els exàmens, volia tenir aquella faceta acadèmica: adoro els llibres, adoro llegir, adoro aprendre. No sabia on aniria a parar tota aquella educació, però va anar a parar al lloc adequat, els Sex Pistols". Com Lennon, Lydon no encaixava en un sistema educatiu basat en estructures i jerarquies, i on l'important són els objectius i no el procés. Però una cosa és l'expedient i una altra el nivell. I no hi ha dubte que el nivell acadèmic de Lydon deixa en ridícul al de molts estudiants aplicats que no han vist mai cap més món que el que se'ls ha posat al davant -com a exemple, el seu coneixement de la contracultura i les arrels situacionistes dels Pistols-. El secret l'ha dit ell mateix. Li agrada llegir i aprendre. I aquesta és la diferència entre gent com ell i gent com la que únicament pot presumir d'expedient, entre qui té inquietuds i qui únicament té objectius. Sí, pots tenir un expedient brillant, però si no t'agrada llegir ni aprendre, et manca quelcom tan bàsic com és la pròpia educació. I ja se sap, un bon expedient i un zero en educació fan el candidat ideal per a dirigir una multinacional.

dimecres, 11 de desembre de 2013

Foc, desig i consumació

ANNA CALVI
Apolo 2, Barcelona
10 de desembre de 2013

Poc després del seu debut homònim (2011), Anna Calvi va editar una sèrie de singles amb les seves corresponents cares b. Totes aquelles cares b eren versions, portades al seu registre únic i instransferible, de cançons de procedències tan diverses com les influències de la londinenca. I, de totes aquelles versions, a mi sempre em va cridar l'atenció com Calvi s'apropiava del "Surrender" d'Elvis Presley, baixant-ne les revolucions i rascant-ne totes les capes de brillantina fins arribar a un esquelet tan oxidat com nocturn i amb ganes de gresca. Retrobant, en definitiva, aquella ànima de cabaret que la presència del Rei sempre havia eclipsat en la seva versió clàssica. Doncs bé, ara ha fet quelcom similar amb un tema de Bruce Springsteen, "Fire". Publicada originalment per Robert Gordon i posteriorment per una multitud d'artistes de tota mena -entre ells el propi Boss-, la cançó mai havia sonat tan definitiva com a mans de la britànica, que novament la redueix a la seva mínima expressió per a mostrar-nos-la tal i com ningú s'havia atrevit a fer-ho. Bruta, canalla i pujadíssima de to. Amb baixos de guitarra que avancen com la suor i uns murmuris deliciosament lascius. Perquè fire en anglès vol dir foc, i d'això aquesta noia en té per a parar tres trens.

"Fire", interpretada per Calvi amb l'únic acompanyament de la seva guitarra, va encetar el clímax de la seva segona visita a Barcelona -l'anterior havia estat fa poc més de dos anys a la sala KGB-. Un cop acabada i sense que el respectable tingués temps d'assimilar el que acabava de presenciar, la resta de la banda va irrompre a l'escenari al ritme de "Desire" i el miracle es va fer realitat. Del foc al desig. I del desig a la consumació que suposen títols com "Eliza", "First We Kiss" o la final "Jezebel" (novament, una versió, en aquest cas de Wayne Shanklin). És cert que el seu segon disc, "One Breath" (2013), no entra tan fàcilment com el primer. Potser li falten temes més rodons. Potser Calvi pateix la sempre temuda síndrome del segon àlbum. Potser per això va començar el concert amb un pilar del seu debut com era "Suzanne & I". Però que ningú es pensi que se li acaba la corda. En directe segueix elevant el repertori a cotes estratosfèriques. I la seva vocació renovadora es fa evident quan renta totalment la cara a temes que va presentar per primera vegada fa tan sols dos anys, com a mostra més clara la hipnòtica introducció que va donar pas a "I'll Be Your Man". Senyal inequívoc que Calvi menja a part. Que el potencial de la seva veu no coneix límits i que molt aviat tota comparació podria fer-se petita.

Abans del concert de Calvi i a mode de teloner, havia pujat a l'escenari I Have a Tribe, nom artístic del dublinès Patrick O'Laoghaire. El seu tema bandera, "Monsoon", porta setmanes fent soroll a la xarxa. I la veritat és que la cosa prometia, però la promesa inicial es va esquerdar un cop escoltada la resta del repertori. No és que les cançons siguin dolentes, ni de bon tros. Mantenen el nivell de la citada "Monsoon". Però és que també mantenen el to, el tempo i si m'ho permeten l'estructura. O'Laoghaire va passar del piano a la guitarra i un altre cop al piano per a cantar suaus tonades malencòniques amb una veu propera en alguns registres a la d'Antony. I va presentar una col·lecció de cançons que sonarien a glòria com a tancament de qualsevol gran disc que els vingui al cap. El problema, precisament, és que ahir no tancaven cap disc, sinó que sonaven l'una darrere l'altra, i el resultat final va ser com a mínim monòton. Potser hagués sonat millor amb una banda d'acompanyament. O potser hagués convençut més en un d'aquells bars minúsculs on cada nota toca del primer a l'últim espectador. Tot i que, en aquest darrer cas, probablement hagués actuat davant d'un d'aquells auditoris que es passen el concert sencer parlant i el resultat hauria estat pitjor.


dimarts, 10 de desembre de 2013

Cara a cara


STEVEN MUNAR with JONNY OWENS
Bar Pastís, Barcelona
9 de desembre de 2013

En un parc temàtic com el que ha esdevingut la nit barcelonina, espais com El Pastís són autèntics oasis de resistència. Un bar petit, situat en un d'aquells pocs racons on el Raval segueix essent el Xino. Sense patrocinadors cool i amb una estètica que no requereix estilismes retro de disseny: tot el que veuran a les seves parets i al seu sostre -que no és poc- són records acumulats al llarg de més de sis dècades al peu del canó. Amb una clientela on veïns de tota la vida conviuen amb artistes, hipsters -dels de veritat, no dels que dediquen massa hores a les respectives barbes- i altres criatures de la nit. I amb una programació de concerts de petit format que defuig el reclam mediàtic per a concentrar-se en valors com la coherència. Per tot això, el Pastís no encaixa en aquesta Barcelona de cartró-pedra que margina les estàtues humanes de les Rambles i dóna l'esquena als seus ciutadans en nom de congressos de telefonia mòbil. Per tot això, no és estrany que tan singular espai estigués a punt de tancar fa poc més d'un lustre per pressions municipals. Però també per tot això és el lloc ideal per a escoltar cançons com les d'Steven Munar, que hi va actuar la nit passada en el marc del cicle "Los lunes con Tenco".

Aquest anglomallorquí va arribar a Barcelona a mitjans dels 90, trobant-se una ciutat en plena ressaca post-olímpica però encara a anys llum del Fòrum i el 22@. Aleshores encapçalava els Tea Servants, potent maquinària post-punk que de seguida es va fer un lloc a l'escena local a base de cançons fresques i un discurs que no admetia comparacions. Finalitzada aquella aventura, es va abocar de ple a un projecte solista que ha anat creixent disc a disc. N'és una mostra el recent "Time Traveller" (2013), quart capítol -i probablement el més introspectiu- d'una discografia amb un fort regust clàssic. Un recorregut que ha evolucionat d'un folk-rock d'arrels sixties a majúscules cançons on ressonen les profecies de Leonard Cohen o el Paul Weller més reposat. Cançons com "The Lines in the Sky" o la contagiosa peça titular, que la nit passada es van reduir a la seva expressió més bàsica en un passi de proximitat on Munar es va acompanyar tan sols de la sempre oportuna guitarra de Jonny Owens -una de les incorporacions recents a la Miracle Band-. Van completar el repertori algunes visites al fons de catàleg (a destacar la lisèrgica "Took a Train" i la tardorenca "Morning Breeze") i un parell de versions: "The One I Love" de REM i "One" d'U2 (tot i que interpretada en clau Johnny Cash, que sona millor). El 7 de febrer presentarà oficialment el disc a l'Apolo, amb la banda sencera i una àmplia llista de convidats. Vagin reservant taula, que el banquet promet ser deliciós.


dilluns, 9 de desembre de 2013

Tim Holehouse a Cardedeu

TIM HOLEHOUSE
en concert-vermut
Diumenge, 15 de desembre (13:00)
El 100SETZE - CARDEDEU (Barcelona)
(Avda. Rei en Jaume, 116)

Ens agrada Tim Holehouse. Ens flipa el seu blues corrosiu i pantanós. Ens hipnotitza la seva veu a mig camí entre Tom Waits i Howlin’ Wolf. Ens absorbeix la seva guitarra amb regust de bourbon. Per això volíem ser els primers d’escoltar-lo. Per això començarà una nova gira estatal a casa nostra. I per això vindrà a tocar literalment després de baixar de l’avió: un cop aterrat a l’aeroport, el portarem fins al 100Setze perquè ens ofereixi un concert-vermut d’elevadíssim voltatge.

“‘Fighter’ (2013) és el nou disc de Tim Holehouse. Però ningú ho diria a primera vista. Tant a l'artwork com al propi compacte es pot llegir el títol de l'àlbum, però no el nom del seu autor. Un altre detall: les seves onze cançons es van enregistrar i masteritzar en tan sols tres hores en un estudi de Londres. Misteri i immediatesa. Dos valors -entre molts d'altres- que sempre han definit la música americana d'arrels. I és que quan Holehouse canta que és del sud com si l'hagués posseït el mateix diable, es refereix al sud d'Anglaterra -i concretament a Portsmouth-, però sona com si vingués de les profunditats del Delta del Mississipí”. (Dancing with the Clown)







Recomanació: Essaie Pas + Nico & Sunset

Imaginin-se a Suicide encapçalats per qualsevol de les dives de Serge Gainsbourg i component la banda sonora d'un film de David Lynch. O a Nico cantant en francès mentre la Velvet escenifica una orgia amb els primers Cabaret Voltaire. ESSAIE PAS és un duet de Montreal que enllaça el blues d'estètica noir amb l'electropop més primitiu. Presentaran el seu darrer ep, "Tout est jeune" (2012), aquest dijous, 12 de desembre (21,30h.), a l'Alfa Bar de Barcelona (c/. Gran de Gràcia, 36 - metro: Diagonal / Fontana). Obrirà la nit un altre duet, en aquest cas establert a Barcelona, NICO & SUNSET. Polaroids pop de color sèpia que han rebentat la xarxa i fins i tot han saltat a la gran pantalla.


diumenge, 8 de desembre de 2013

Disposats a tot

Ens han ensenyat que hem de ser competitius. Que no s'hi val a badar, perquè si no som nosaltres els millors, ho serà un altre. Ens han ensenyat a ser ambiciosos. A voler-ho tot, perquè si deixem res ho agafarà un altre. Que tot allò que tingui l'altre no ho tenim nosaltres, i que qui més té és qui més val. I ho hem ben après. Ho hem interioritzat fins al punt d'esdevenir petits xips, peces insignificants d'una maquinària que no s'atura i que no permet que nosaltres ens aturem. Dormim el mínim possible d'hores diàries, sacrifiquem el nostre temps, els nostres esforços i les nostres relacions, renunciem a la nostra dignitat en nom d'una cursa de rates sense fi. Estem disposats a tot, però ni tan sols sabem per què. "Alguns estan disposats a qualsevol cosa, menys a viure aquí i ara", va dir John Lennon. Avui fa 33 anys que va morir, i només cal mirar al nostre voltant per a comprovar quanta raó tenia.

dissabte, 7 de desembre de 2013

The Kinks - "Muswell Hillbillies" (1971)

"És l'edat de la maquinària, un malson mecànic", cantava Ray Davies a "20th Century Man". "És l'edat de la bogeria", afegia uns versos més tard. La cançó forma part de "Muswell Hillbillies" (1971), la resposta definitiva dels Kinks a les textures del folk i el rock d'arrels que The Band i companyia havien promogut des de l'altre costat de l'Atlàntic. Però segueixen sonant totalment actuals, passades quatre dècades. I el mateix es pot dir d'un àlbum que, des de la quotidianitat de la Londres suburbana, retrata com pocs unes misèries que no han fet sinó créixer amb el pas del temps. La citada "20th Century Man" dóna veu a un ciutadà anònim cansat d'un sistema que el contempla com una simple peça enmig d'un engranatge, ja sigui com a treballador o consumidor -en qualsevol cas, mai com a ésser humà-. "Complicated Life" ironitza sobre les conseqüències en la salut humana del ritme de vida imposat per la maquinària capitalista i la pròpia societat de consum.

"Uncle Son" recorda a un altre ciutadà anònim que, absorbit pel sistema, s'ha adonat de com d'iguals poden arribar a ser tots els polítics malgrat les seves diferències ideològiques ("Els liberals somien en la igualtat de drets / Els conservadors viuen en un món passat / Els socialistes prediquen sobre una terra promesa / Però el vell Uncle Son era un home qualsevol"). I "Here Come the People in Grey" narra la imminència d'un desnonament ("Ja arriben els homes de gris, se m'emportaran qui sap a on"). Quatre cançons publicades l'any 1971 i que segueixen sonant a dia d'avui més actuals que mai. Però és aquesta darrera la que dibuixa una possible sortida de tanta grisor: "Jo i la meva noia pujarem a un tren / Viurem en una tenda, no pagarem més lloguers ni impostos / Viurem en un camp, ens comprarem una pistola per a mantenir allunyada la policia". Davies, que gran que és Davies. Ja aleshores retratava la realitat dels seus dies i, de passada, deixava per a la posteritat un discàs que quatre dècades després retrata la nostra molt millor que bona part de la producció musical contemporània. "Muswell Hillbillies" acaba de reeditar-se amb una pila d'extres. Un bon motiu per a acostar-s'hi si encara no ho han fet.

Newsweek torna al paper

L'última edició impresa de Newsweek.
Newsweek tornarà als quioscos a principis de l'any que ve. Fa un any, el setmanari nord-americà havia deixat d'editar-se físicament per a concentrar-se en el format digital, una decisió motivada per la devallada de les vendes. El seu retorn al paper és per tant una boníssima notícia no només per al periodisme, sinó per a un sector, el de la premsa impresa, que no passa un bon moment. Segons ha confirmat l'editor de la prestigiosa revista, Jim Impoco, aquest nou Newsweek basarà el seu model de negoci en els ingressos derivats de les subscripcions i no en els de la publicitat. Personalment, em sembla una aposta arriscada en un context com l'actual, però li desitjo tota la sort del món. Perquè quan una revista no depèn de la publicitat sinó dels seus lectors, es deu única i exclusivament a aquests últims. I això vol dir que el seu màxim compromís no podrà ser mai amb cap gran anunciant, sinó amb el seu públic. Cosa que, en teoria i sobretot tenint en compte la trajectòria i el background de Newsweek, hauria de donar com a resultat un model periodístic altament rigorós, constant i compromès en el millor dels sentits. Hauria de ser aquest el model a seguir d'ara en endavant? Totalment. És possible aplicar-lo en un país com el nostre, on els hàbits de lectura no són els mateixos que als Estats Units o a la resta d'Europa? Malauradament, ara per ara, ho dubto.

divendres, 6 de desembre de 2013

Recomanació: Steven Munar al Pastís

Amb tres discos al carrer i un de quart en camí, l'imminent "Time Traveller", STEVEN MUNAR deixa enrere els imprescindibles Tea Servants per a consolidar una trajectòria solista en evolució constant. Les seves cançons, atemporals exercicis de folk i pop de vocació clàssica, contenen traços de Van Morrison, Scott Walker, Leonard Cohen o els Byrds. Aquest dilluns, 9 de desembre (22h.), actuarà a l'emblemàtic Bar Pastís de Barcelona (c/. Santa Mònica, 4 - metro: Drassanes), en el marc del cicle "Los lunes con Tenco" i amb l'acompanyament de Jonny Owens a la guitarra. Entrada gratuïta i sense IVA.



Nelson Mandela (1918-2013)


NELSON MANDELA
(1918-2013)

R.I.P.



Constitució

Acabo de veure el vídeo en què el President del Govern Espanyol, Mariano Rajoy, enalteix la Constitució que avui celebra els seus 35 anys. Una Constitució, diu Rajoy, que ha definit Espanya com un país "modern, obert i tolerant". Doncs no. Si hi ha tres coses que no defineixen Espanya són la modernitat, l'obertura i la tolerància. Parlo, òbviament i per a evitar malentesos, d'Espanya com a estat i unitat territorial amb una estructura política, no pas de la gent. Perquè la gent, a Espanya i a tot arreu, sol ser oberta, tolerant i conseqüent amb els seus temps -la millor manera de ser modern- sense necessitat de constitucions ni de líders salvapàtries amb discursos tan buits com el programa electoral del PP.

Espanya, senyors, no és moderna, oberta ni tolerant. I no ho és, precisament, per culpa d'aquesta Constitució que tant defensen determinats partits polítics quan es queden sense cap més argument. No és moderna, perquè viu regida per una Constitució aprovada fa 35 anys, que no ha votat per tant cap ciutadà espanyol menor de 53 anys i que mai s'ha modificat malgrat el context en què es va concebre: després de gairebé quatre dècades de dictadura i sota l'atenta mirada dels mateixos militars que havien governat el país amb mà de ferro. No és moderna, perquè és un dels dos únics països a tot el món que des de la segona meitat del segle XX han reinstaurat una forma de govern tan obsoleta com és una monarquia -l'altre va ser Afganistan, on l'experiment va durar de la nit al dia-.

No és moderna, perquè és l'única democràcia occidental que no només no ha jutjat els responsables dels crims d'una dictadura, sinó que alguns d'ells han acabat ocupant responsabilitats de govern en administracions democràtiques i manté sense remordiments autèntics monuments a la vergonya com és, per exemple, el Valle de los Caídos. No és moderna perquè el poder judicial està descaradament polititzat, perquè té unes classes política, empresarial i sindical definides per la corrupció, la mentida i la mala praxi, perquè en ple any 2013 el Ministeri de l'Interior planteja una llei de Seguretat Ciutadana que retalla drets fonamentals com són les llibertats d'expressió i manifestació. No és moderna perquè amb l'excusa de la crisi es carrega pilars bàsics de tota societat com són l'educació i la sanitat, perquè entén la cultura com un luxe i la matança de braus com a patrimoni cultural. I perquè és l'únic país del món on fins i tot el terrorisme s'utilitza amb finalitats electorals sense cap mena d'escrúpol -recordin l'11-M-.

Tampoc és oberta ni tolerant. No ho és perquè és incapaç de reconèixer la seva pluralitat. No és oberta ni tolerant perquè és incapaç d'assumir una realitat plurinacional que no es pot negar per moltes constitucions que es redactin. No és oberta perquè la reforma d'aquesta Constitució antiquada i fruit de la por, segueix essent a dia d'avui un tabú. No és tolerant, perquè qualsevol que qüestioni la seva uniformitat imposada i les salvatges polítiques econòmiques i socials del seu actual executiu és titllat sense miraments de nazi o abertzale. No és moderna, oberta ni tolerant perquè manté colònies al nord d'Àfrica i aixeca tanques al seu voltant que eixamplen les distàncies entre nord i sud. Perquè, lluny de voler arreglar res de tot el que acabo d'exposar, es limita a enorgullir-se'n i a celebrar-ho. I perquè la força, l'amenaça i la fanfarroneria són els seus únics arguments a l'hora d'intentar integrar a qui no pot ni vol sentir-se part d'un projecte com aquest. Per això avui no tinc res a celebrar. I per això, no pas per banderes ni qüestions identitàries que d'altra banda són ben respectables, molts ens hem sumat al procés sobiranista català.


dijous, 5 de desembre de 2013

Super Parkers - "Give Me Love"

Super Parkers, la banda barcelonina encapçalada pel sevillà Dani Parker, torna a la càrrega i penja una nova cançó al seu compte de Soundcloud. "Give Me Love" era des de feia temps un dels punts àlgids dels directes del Parker solista. Passada pel filtre de la banda, la peça ha guanyat tant cos com profunditat, mutant en una descàrrega de rock anglòfil de tall clàssic -pensin en la línia que enllaça Traffic amb Blur i Paul Weller- i en certa manera negroide -l'aire soul que li atorga la secció de vents-. Escoltin-la aquí i no se'ls perdin si toquen a prop de casa seva.

dimecres, 4 de desembre de 2013

The Pizza Underground


The Pizza Underground és, des d'ara mateix, un clàssic de l'antifolk novaiorquès. Una nova banda formada per cinc habituals del Sidewalk Cafe com són Phoebe Kreutz, Matt Colbourn, Deenah Vollmer (L.A. Boobs), Austin Kilham i Macaulay Culkin (sí, aquell Macaulay Culkin). La seva primera maqueta -disponible de forma gratuïta al seu compte de Bandcamp- és, mai més ben dit, una broma de molt bon gust. Vuit cançons en menys de nou minuts, totes elles adaptacions de temes de Lou Reed i la Velvet Underground, amb lletres sobre l'art d'encarregar i consumir pizzes a domicili. La qual cosa dóna lloc a títols tan delirants com "I'm Waiting for Delivery Man", "All the Pizza Parties" o "Take a Bite on the Wild Slice". Deliciós.



dimarts, 3 de desembre de 2013

Els Surfing Sirles - "Música de consum" (2013)

"Canto perquè algú ha de cantar", proclamen Els Surfing Sirles a "Cançó-funeral". En efecte, la banda barcelonina cantava perquè algú havia de cantar, feia soroll perquè algú n'havia de fer, i marcava la diferència perquè en un entorn tan institucionalitzat com el del rock i el pop en català calien i sempre caldran outsiders. No van ser els únics, però sí que van ser probablement els més especials. Compromesos fins al final amb la seva música i la seva manera d'entendre el món -no tenir carnet de conduir era gairebé un requisit per a formar part del grup-, sempre van anar a la seva i eren dels pocs que podien presumir de no haver-se abaixat mai els pantalons en nom de res. Desacomplexats cronistes d'aquella Barcelona que no entén d'olimpíades ni de fòrums, àcids poetes del carrer i incombustible maquinària de rock'n'roll sense additius, la seva obertura de mires els permetia actuar tant al PopArb com en una casa ocupada i sortir victoriosos d'ambdós llocs.

La mort d'Uri Caballero, tan trista com inesperada, va precipitar l'estiu passat la fi del grup. Un final que arribava poc després d'enllestir-se la gravació del que ha esdevingut, ja de forma pòstuma, el seu últim disc. "Música de consum" (2013, Bankrobber), enregistrament supervisat pels sospitosos habituals Mau Boada (Esperit!), Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i Joan Colomo, no és només una obra a l'alçada de qualsevol altre llançament dels Sirles. És la celebració d'una banda irrepetible en estat de gràcia. I és, sobretot, el millor homenatge que es podia endur l'Uri. Dards de garatge i punk amb hammond marca de la casa (irresistibles "Centre del món""Samarretes") s'alternen amb excursions al folk tardorenc ("Minifalda rural"), al blues nocturn ("El fons de la qüestió") o al pop de vocació atemporal ("Àngel" o "Epitafi"). I, perquè els Sirles eren els Sirles, no hi falta la cirereta. Quan els quatre coolhunters de torn descobrien de la nit al dia el krautrock i l'instal·laven al vocabulari cool, ells es despenjaven amb gairebé onze minuts de ritmes repetitius i atmosferes hipnòtiques que, molt oportunament, van titular "Merda alemanya". No es pot ser més gran.


dilluns, 2 de desembre de 2013

Al límit

Robert Fripp.
"El bateria de sessió més important de Nova York em va dir que volia tocar al meu disc. Li vaig respondre que no podia comptar amb ell, perquè sabia massa bé el que es feia". Robert Fripp resumeix amb dues frases la seva concepció de la música com a art en constant moviment, contraposant-lo al virtuosisme i l'exhibicionisme dels exercicis d'estil. El britànic és sens dubte un dels guitarristes més influents de la darrera meitat de segle, amb una personalitat a les cordes no tan definida per la tècnica com per la inquietud i una vocació arriscada i experimentadora. Per això, mentre companys de generació naufragaven en l'autoindulgència en què havia caigut el rock progressiu, Fripp es trobava a Nova York vivint de primera mà l'explosió del punk i la New Wave, o a Berlín avançant-se al post-punk al costat de David Bowie. La capital alemanya, recorda en una entrevista signada per David Cavanagh i publicada per Uncut aquest mes de desembre, era durant els 70 "la primera línia del front de la Guerra Freda, amb la terra de ningú al mig. Estàvem als Hansa Studios, i mirant per la finestra vèiem una torre de vigilància de l'Alemanya de l'Est. Vaig creuar el Checkpoint Charlie amb el David, i de tornada em va dir 'No corris, hi ha una metralleta allà dalt'. Així era la vida a la Berlín occidental. Al límit. I és al límit on va un artista". A la mateixa entrevista, Fripp avança en exclusiva els seus plans de sortir de gira l'any que ve amb una encarnació mai vista ni escoltada de King Crimson.

diumenge, 1 de desembre de 2013

In_Cult: Xarim Aresté a la B1

XARIM ARESTÉ
NAUB1, Granollers
30 de novembre de 2013

És molt probable que Xarim Aresté ni tan sols en fos conscient, però les seves botes eren tota una declaració de principis. Botes de batalla, desgastades per les incomptables hores de servei i amb bona part de les seves respectives superfícies cobertes amb restes de fang sec. En uns temps en què determinades actuacions de rock'n'roll s'assemblen més a una desfilada de models que a un concert, reconforta comprovar que encara hi ha músics que es passen més hores al local d'assaig que a l'estilista. Perquè si d'una cosa pot presumir Aresté és d'autenticitat. Sí, autenticitat. Un concepte maltractat i banalitzat com pocs a aquestes alçades, però que en el seu cas no respon a tòpics sinó a una realitat palpable. La d'un repertori -i una manera d'interpretar-lo- tan natural i espontani com aquelles botes que han servit en mil i una batalles.

Batalles com les que el propi Aresté ha lliurat en tota mena d'escenaris, ja sigui acompanyant a d'altres o defensant els seus propis arguments al capdavant de Very Pomelo i en solitari. Fent gala en tot moment d'un adn que incorpora tota la profunditat de la música nord-americana d'arrels. Absorbint el bo i millor d'una tradició que enllaça Robert Johnson amb la Creedence i The Band amb Neil Young. I el més important, traslladant-ho a la seva llengua i la seva manera de fer sense perdre ni un gram de frescor pel camí. Ni un gram d'aquell mojo que l'allunya d'imitadors i usurpadors diversos i li atorga línia directa amb els seus ídols i mestres.

Amb el seu concert a la NAUB1 -compartint escenari amb un disc jockey d'excepció com és Jaume Pla (Mazoni), i comptant puntualment ni més ni menys que amb Paul Fuster a la bateria- va cloure les jornades d'agitació cultural In_Cult. Ho va fer al capdavant del seu projecte solista. Reduint l'estructura de Very Pomelo a un power trio en flames. Prescindint dels recursos de la banda mare i sonant més bàsic, cru i directe que mai. Condensant el blues elèctric entès a la manera de Cream, Led Zeppelin o la Jimi Hendrix Experience, i transformant-lo en una supernova de proporcions atòmiques. Reivindicant la força d'una guitarra, un baix, una bateria i els lascius aguts de la seva veu per sobre de qualsevol posat o estilisme. No ho dubtin, el fang acumulat en aquelles botes és fruit d'hores i hores de trajecte. Tantes com anys porta Aresté venent la seva ànima al mateix diable que va comprar la de Robert Johnson en una cruïlla de camins.

Cançons sense posats ni estilismes.

El power trio en acció.

Amb Paul Fuster a la bateria.

Botes de batalla i electricitat als pedals.