diumenge, 22 de desembre de 2013

De "Moondance" a "Gloria"...

VAN MORRISON
Gran Teatre del Liceu, Barcelona
21 de desembre de 2013

Fa gairebé cinc dècades que Van Morrison va debutar com a vocalista al capdavant de Them. En aquell moment, el rhythm & blues i aquell rock que encara mantenia el roll eren patrimoni de mods, incondicionals del "Ready, Steady, Go!" i estudiosos de la cultura afroamericana, i l'establishment hi veia poc més que modes passatgeres. Però des d'aleshores ha plogut molt, i en ple 2013 el Lleó de Belfast es pot permetre tancar un concert al Liceu amb "Gloria", columna vertebral del repertori de Them, exhaltació dels instints més bàsics de l'ésser humà, Pedra Rosetta del punk i tots els seus derivats, i manual de primers auxilis per a qualsevol guitarrista de rock'n'roll -recordin allò dels tres acords-. Com també pot permetre's encadenar a mitja actuació dos greixosos filets de rhythm & blues com són "Baby, Please Don't Go" de Big Joe Williams -adaptada al seu dia pels propis Them- i "Parchman Farm" de Mose Allison.

Morrison presentava a Barcelona "Born to Sing: No Plan B" (2012). Probablement el disc més sòlid que ha signat des del canvi de segle, però a la pràctica una simple excusa per sortir de gira i treure la pols a un fons de catàleg pel qual molts es deixarien amputar qualsevol extremitat. De "Moondance" a la citada "Gloria", passant per "Days Like This", "Crazy Love" o una "Brown Eyed Girl" a la qual els forçats arranjaments jazzístics van restar brillantor. Com si la noia d'ulls marrons a qui Morrison cantava en ple Estiu de l'Amor s'hagués transformat en una d'aquelles senyores de mitjana edat que ahir ocupaven les localitats més cares del teatre amb els seus respectius abrics de pell. I aquest és el problema que presenta ara mateix la posada en escena de Morrison. El paper de crooner li va com l'anell al dit. Però la banda que l'acompanya sonava ahir tan professional com mecànica. Solos mil·limètricament calculats, ritmes tan plans com esponjosos i una actitud mercenària que no es va esvair fins a l'explosió instrumental amb què va culminar "Gloria" -ja en temps de descompte i amb l'estrella fora de l'escenari-.

Implica això una valoració negativa del concert? En absolut. Per molt mercenària que fos la banda, el repertori era monumental. De "Moondance" a la citada "Gloria", passant per "Days Like This""Crazy Love" o una "Brown Eyed Girl" que, malgrat tot, segueix essent "Brown Eyed Girl". I cantada pel seu autor, no ens n'oblidem, que segueix essent Van Morrison. Pilar inqüestionable de la música popular de la darrera meitat de segle. Membre de ple dret del mateix club on cohabiten Dylan, WaitsCohen, Springsteen i fins no fa gaire Reed. Una veu i una presència que intimiden qualsevol escenari i redueixen tota banda de mercenaris a simple anotació a peu de pàgina. A aquestes alçades, veure'l i escoltar-lo en directe suposa un luxe, l'acompanyi qui l'acompanyi i s'hi posi com s'hi posi. Classe, senyors, classe.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada