divendres, 20 de desembre de 2013

Del Village a la New Wave

SICK MOON FREUD
Pipiolo Bar, Barcelona
19 de desembre de 2013

Del Greenwich Village novaiorquès dels 60 a la Gran Bretanya de finals dels 70 i principis dels 80 hi ha un bon tros. Una distància que es tradueix musicalment en tot allò que separa el folk i els cafès bohemis de la ressaca del punk i l'inici del thatcherisme. No obstant, ambdós escenaris tenien a nivell musical quelcom en comú: unes lletres que retrataven la realitat de qui les escrivia i que denunciaven tot allò que calia denunciar. Si fem un altre salt en el temps, ens plantem a l'Europa contemporània i observem tot el que està passant, probablement trobarem a faltar corrents artístiques com aquelles. Faig aquesta reflexió perquè, precisament, el folk del Village i la vessant més compromesa de la New Wave britànica es van donar la mà la nit passada en un bar de Barcelona, el Pipiolo. Va ser al seu reduït escenari on Sick Moon Freud van interpretar "Doesn't Make It Alright", l'antihimne amb què els Specials ja apuntaven fa més de tres dècades a (gairebé) tots els mals del capitalisme contemporani. Però ho van fer donant-li la volta, adaptant la peça al seu format reduït i fent-la sonar com si es tractés d'una cançó folk del Village -dylaniana harmònica inclosa-. Sick Moon Freud és el projecte paral·lel del nucli de Lliri de Foc, Susanna Corchia (veu principal) i Bertrand Ricard (guitarra i segona veu). Tot i que la resta de la formació els acompanya puntualment, ahir es van presentar tots dos sols per a desplegar el seu arsenal de versions -de Bob Marley als Meat Puppets, passant per Neil Young, els Doors o els propis Specials- i presentant temes propis com "Dali's Theme", "Alcohol" o "Barcelona". Un repertori, el de collita pròpia, que haurien de potenciar per sobre de les versions. I és que, com ja han demostrat en nombroses ocasions -com a Lliri de Foc i com a Sick Moon Freud-, el seu cançoner és més que digne de ser escoltat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada