divendres, 31 de gener de 2014

Capitalism Stole My Virginity


"Capitalism Stole My Virginity". No podia ser més clar el títol d'una de les cançons més celebrades de The (International) Noise Conspiracy. Un grup compromès. Un grup que des dels seus inicis i en clara sintonia amb les tesis situacionistes, va proclamar la seva intenció de combatre la funció de la música com a simple espectacle. Irònicament, setmanes enrere vaig escoltar aquesta cançó en una d'aquelles sales on la música és precisament això, espectacle en el sentit més debordià del terme. Soroll de fons perquè les masses es posin guapes i ballin com en aquell videoclip que retratava com pocs la buidor de la Societat de l'Espectacle. I efectiu reclam perquè la barra no pari de despatxar copes a preus indecents que nosaltres, abans persones i ara acrítics espectadors, paguem sense protestar. Definitivament, el capitalisme ens ha robat la virginitat a tots.

dijous, 30 de gener de 2014

Imperfecció

Anna Calvi parla sobre música que li agrada escoltar a l'edició de febrer de Mojo. Un dels temes que cita és "Lay Down, Body", cant de treball dels esclaus del Sud nord-americà enregistrat al seu dia per The McIntosh County Shouters (la peça es troba al disc de 1984 "Slave Shout Songs from the Coast of Georgia"). "Un dels solistes comença la cançó, lentament al principi i accelerant-ne el tempo després", explica la britànica. "Em recorda com és d'important la imperfecció a l'hora de crear música poderosa: el fet que els cantants no vagin a temps i que les picades de mans siguin desordenades aporta dramatisme a la cançó", apunta, "és un so realment increïble, i deixa en ridícul tota la música pop sobreproduïda, acurada i Auto-Tunejada que s'edita actualment".

Jo mai he cregut en la perfecció. Potser per això m'agrada que gent com Anna Calvi reivindiqui la imperfecció en un context artístic. Perquè a mi em passa exactament el mateix. Penso en tots aquests guitar heroes que poden tocar mil notes per minut sense dir absolutament res. Penso en tots aquests vocalistes que fan gimnàstica amb la veu però són incapaços de transmetre un mínim d'emoció. Penso en autèntiques superproduccions discogràfiques on hi ha de tot excepte el més important: cançons. I penso en l'altre extrem. En qui és capaç de comunicar, transmetre i emocionar des de l'austeritat, des de la manca o l'estalvi de recursos tècnics. En veus tan personals com poc acadèmiques (Bob Dylan), en guitarristes tan bàsics com únics (Johnny Ramone). O en qui sap fer de les mancances virtuts i de la honestedat un antídot contra la pretenciositat (The Missing Leech). Penso en el punk, el dadaisme, el lo-fi i el pop art. Penso en Willie Nelson dient molt més amb la seva guitarra foradada que molts funcionaris musicals amb els seus instruments de 5.000 euros. Perquè la base de tot plegat no és la forma, sinó el contingut.

Anna Calvi.


dimecres, 29 de gener de 2014

Ajornat el concert de Namina a la B1

Per causes alienes tant a l'organització com a la pròpia artista, el concert de Namina, previst per aquest dissabte, 1 de febrer, a la NAUB1 de Granollers, s'ha hagut d'ajornar. La nova data és el dissabte, 1 de març (12,30h.). Es manté l'entrada gratuïta amb aportació voluntària. Disculpin les molèsties.




Un món sense Seeger

Tenia 94 anys, una edat avançada, però no per això la seva mort ha deixat d'impactar. Pete Seeger havia arribat al món l'any 1919 i se'n va anar abans d'ahir. Quan va començar a tocar durant la dècada dels 30, bona part dels pioners del rock'n'roll tot just acabaven de néixer -d'altres ni tan sols havien nascut-, i el mateix es pot dir dels protagonistes d'aquell revival folk que ell mateix va inspirar entre finals dels 50 i principis dels 60. Seeger va morir dilluns passat, 27 de gener. Tres mesos abans i un altre dia 27, el d'octubre, ens deixava un altre pilar de la música contemporània, Lou Reed. Nascut el 1942, Reed no va arribar a conèixer mai un món sense l'autor de "Where Have All the Flowers Gone?". Un món que la resta de mortals, i això inclou deixebles del propi Seeger com Bob Dylan o Bruce Springsteen, no vam conèixer fins ahir mateix.

Pete Seeger (dreta) amb un jove Dylan.
Reflexionant sobre tot plegat m'han vingut al cap casos com el de Kurt Cobain, astre musical que també va deixar una enorme petjada malgrat viure durant molts menys anys que Seeger. El líder de Nirvana va néixer el 1967 i va morir el 1994. Mai va arribar a conèixer un món sense Pete Seeger. Però és que tampoc va arribar a conèixer un món sense Dylan, Neil Young, B.B. King, Jerry Lee LewisIggy Pop o els Rolling Stones. La meva generació, la dels que ara rondem la trentena, tampoc ha conegut encara un món on aquests darrers noms no es trobin en actiu. Noms que, agradin o no, formen part de l'imaginari de tot ciutadà occidental menor de 50 anys. Però tot arribarà. I per tots nosaltres, la seva absència suposarà un shock, tal i com ho han suposat recentment les de Reed i Seeger.

I això em porta a preguntar-me què quedarà quan ells ja no hi siguin. D'acord, els Stones cada dia s'assemblen més a una caricatura d'ells mateixos, però cada vegada que pugen a un escenari segueix tenint lloc un miracle. El d'un tros d'història que encara respira i es belluga, i que ho fa al mateix món on nosaltres respirem i ens belluguem. I el mateix es pot dir de Dylan, que encara la recta final de la seva vida amb els discos més inspirats que ha signat en dècades. Qui en prendrà el relleu quan ja no hi siguin? De noms amb vocació massiva en sorgeixen cada any. Però el desinterès de la indústria per qualsevol discurs novedós o arriscat, així com la immediatesa pròpia de l'era digital i l'obstinació d'aquesta mateixa indústria a viure del passat, fan inviable mantenir un projecte a gran escala que pugui arribar a trencar esquemes de la mateixa manera que ho van fer al seu moment Seeger, Dylan o els Stones. Tots ells, pels seus respectius discursos però també per les seves respectives projeccions, han contribuït amb la seva música a fer un món millor. Si ningú pot ocupar el seu lloc, què passarà?


dimarts, 28 de gener de 2014

Concert de gorra amb Namina

Preparin-se per a descobrir una artista eclèctica i polifacètica com poques. NAMINA va néixer a Barcelona, de pare català i mare brasilera. Dos països, dues llengües, dues cultures i una vocació innata per la música i la poesia. La seva veu és profunda i poderosa, però a la vegada pot sonar tan càlida i suau com un vespre d’estiu. La seva lírica enllaça cants a l’amor i a la vida amb un compromís social inqüestionable. I la seva guitarra s’enfila sense immutar-se a tota mena de registres. Acostant el jazz a la cançó d’autor i el soul a la bossanova. Citant en un mateix repertori a Nina Simone, Sam Cooke, Maria Mercè Marçal, Joan Vinyoli i Chris Isaak. Reinterpretant el “Bella Ciao” i deixant empremta a cada escenari que trepitja. La podran escoltar en directe el proper dissabte, 1 de febrer (12,30h.), a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Concert de gorra: Vermut musical i entrada gratuïta amb aportació voluntària.

Pete Seeger (1919-2014)

PETE SEEGER
(1919-2014)

Ha mort un mite, però sobretot ha mort un home. Un artista compromès com pocs, un exemple de com la música pot servir per a molt més que anunciar perfums i una influència per a tothom qui hagi volgut construir un món millor. Des d'avui tots som una mica més orfes.

Les armes més poderoses no disparen bales: disparen notes i acords.



Nervi i suor

THE SADIES
Sidecar Factory Club, Barcelona
27 de gener de 2014

"Gloria". Tres furiosos acords i un nom propi que mai més ha sonat tan carnal. Pilar del rock de garatge, del punk i de tots els derivats que els vinguin al cap. I el primer hit de Van Morrison al capdavant dels irrepetibles Them. Fa tan sols un mes, el propi Morrison acomiadava amb aquesta cançó un concert al Liceu. Una actuació a l'alçada de la llegenda però enterbolida per una banda amb actitud mercenària que va restar força i sobretot frescor a títols com el que ens ocupa. La nit passada, els Sadies també van acomiadar-se del seu públic barceloní amb "Gloria". Ho van fer a l'escenari del Sidecar, a tan sols cinc minuts a peu del Liceu però estèticament a les seves antípodes -un soterrani fosc i minúscul que anys enrere havia acollit una barra americana-. I amb una actitud també diametralment oposada a la de la banda de Morrison. Sense presumir de professionalitat, però amb moltes ganes i sang a les venes. Sense virtuosismes calculats, sinó amb nervi i suor, transmetent aquella sensació de perill que un dia va definir allò que anomenem rock'n'roll.

No va ser aquesta l'única mirada dels canadencs al repertori de Them. De fet, "Gloria" culminava un clímax edificat a partir de nuggets encadenats. Un medley amb dards de precisió sixties com "I Can Only Give You Everything" i "Mystic Eyes" (tots dos de la banda nord-irlandesa), "Baby Please Don't Go" (original de Big Joe Williams també passat pel filtre de Them) o "Psychotic Reaction" (Count Five). Descàrrega elèctrica com a cirereta d'un concert rodó de cap a peus. Una hora i mitja de muntanya russa sònica que va condensar el bo i millor de la música nord-americana d'arrels: del hillbilly al surf fronterer, del bluegrass al protopunk i del folk al rock més robust. Reivindicant-se els de Toronto com una de les millors bandes de directe del món -no és casualitat que gegants com Andre Williams, John Doe, Neko Case o Jon Langford hagin reclamat els seus serveis- amb perles de collita pròpia -"Anna Leigh", "10 More Songs" o les recents "The First 5 Minutes" i "The Very Beginning"- i, novament en el camp de les versions, un "Wearin' That Loved On Look" (Dallas Frazier via Elvis Presley) que va escalfar la temperatura de la sala. Nit per a emmarcar en un currículum exemplar com pocs.


dilluns, 27 de gener de 2014

Innovació

"La innovació musical comporta molts perills per a l'Estat, perquè quan les formes musicals canvien, les lleis de l'Estat sempre canvien amb elles". La frase la va dir Plató fa més de 2.000 anys, però explica perfectament per què els Beatles eren prohibits a Cuba i a la Unió Soviètica mentre els sectors més reaccionaris de la societat nord-americana cremaven públicament els seus discos. Per què els guardians de la moral pretenien ridiculitzar els pentinats dels Rolling Stones. Per què els Sex Pistols van ser objecte de tot tipus de censura -arribant a estar prohibides les seves actuacions en terra britànica-. Per què el govern comunista de Txecoslovàquia va il·legalitzar Plastic People Of The Universe. Per què el rock està proscrit a l'Iran. Per què el règim franquista s'escandalitzava quan Gainsbourg i Birkin cantaven "Je t'aime... Moi non plus". Per què provocadors nats com Marilyn Manson o Madonna fan tanta por a determinades comunitats religioses. Per què a l'oficialisme convergent sempre li ha agradat més Pep Sala que Jaume Sisa. Per què els concursos de talents patrocinats per les administracions estan farcits de propostes monòtones i sense discurs crític. Per què en alguns festivals de música hi tenen més pes els patrocinadors que els propis músics. Per què determinades emissores radiofòniques semblen portar quatre dècades programant la mateixa cançó. I per què quan un govern retalla en Cultura, també ho fa en Innovació.

dissabte, 25 de gener de 2014

Debut a la B1

ESTEVE MASCLANS
NAUB1, Granollers
25 de gener de 2014
Foto: Àlex Falcó/Brubaker.

Esteve Masclans debuta als escenaris amb una banda d'acompanyament. La mateixa banda amb la qual ha enregistrat el seu primer disc, "Fine, Thanks" (2014). I la mateixa amb la qual està destinat a fer molts quilòmetres aquest mateix any. L'actuació ha suposat també el punt de partida dels Concerts de Gorra, vermuts musicals amb què Brubaker i la NAUB1 descobriran nous talents musicals tant d'aquí com de fora.


Modernisme amb accent barceloní

BRIGHTON 64 + LOS CANGUROS + LOS RETROVISORES
Apolo 2, Barcelona
24 de gener de 2013

Nits com la d'ahir són dignes d'un experiment sociològic. Adolescents que s'acaben de comprar la primera parka compartint pista amb veterans melòmans que podrien ser perfectament els seus pares. Els segons reviuen batalles de joventut; els primers tot just les comencen a viure, i de quina manera. El nexe que els uneix, components estètics al marge, és la música. Cançons que per a uns evoquen memòries i per als altres refermen identitats. Cançons com "Ponte en marcha para mi" o "La Casa de la Bomba", trencapistes que ja s'ha fet seus una generació que ni tan sols havia nascut quan Brighton 64 van penetrar al mainstream estatal al més pur estil d'un cavall de Troia. La banda dels germans Gil era sens dubte el plat fort d'una nit promoguda per BCore i dedicada a les sonoritats modernistes amb accent barceloní. Una nit en què Brighton van tornar a reivindicar no només la seva condició de clàssics, sinó sobretot un sòlid present. Tan sòlid com el títol del seu darrer disc -"Esta vez va en serio" (2012)-, o com la descàrrega que van oferir ahir, composicions inèdites incloses. Abans havien passat per l'escenari els també clàssics Canguros. Formació de culte i mai prou reivindicada del modernisme barceloní dels 80, el seu nucli bàsic ha tornat als escenaris amb motiu d'un recopilatori que treu a la llum bona part de la seva obra -mai abans publicada oficialment-. Sense novetats, però amb la mateixa frescor que el primer dia i en plenitud de facultats. I van tancar la nit Los Retrovisores, un dels noms més brillants de l'última fornada sixties de casa nostra. Robusta secció de vents, un vocalista amb actitud i moltíssima sang a les venes. Ni se'ls acudeixi vincular-los amb el revival soul. Perquè ells hi eren abans. I perquè no els calen etiquetes.

Brighton 64.

Los Canguros.

Los Retrovisores.


divendres, 24 de gener de 2014

Problemes tècnics

Pelo Mono.

Liannallull.

PELO MONO + LIANNALLULL
Plataforma, Barcelona
23 de gener de 2014

El titular d'aquesta peça no és gratuït. Me'l va suggerir des del mateix escenari el propi Xavi Garcia, bateria de Liannallull. I és que durant la nit d'ahir van abundar els problemes tècnics, ja fossin cordes de guitarra trencades o fins i tot un amplificador que es va morir sobtadament a mitja actuació dels del Baix Montseny. No passa res. Mentre un dels organitzadors anava a buscar un aparell de recanvi, la banda superava l'entrebanc fent allò que millor sap fer: tocar rock'n'roll. Interpretant "Prou ja de porqueria" sense guitarra. Amb la base rítmica guanyant pes, adaptant la cançó sobre la marxa i evidenciant la seva capacitat a l'hora de gestionar adversitats. Davant la manca de recursos, enginy. El mateix enginy amb què han signat declaracions de principis com "Els radicals". El tema que titula el seu darrer disc, la peça amb què es van acomiadar i tot un antídot contra el costumisme de butxaca on sembla convergir la vessant més oficialista del nou pop català. I encara el mateix enginy amb què Pelo Mono s'han construït una bateria a partir d'una maleta de viatge i un cubell d'escombraries. Sí, mentre alguns presumeixen de guitarres de 10.000 euros, hi ha qui és capaç de treure molt més suc a un instrument elaborat de manera totalment casolana. Com a mostra, les passions que van aixecar els de Granada entre el respectable. El seu explosiu còctel de surf fronterer, rhythm & blues còsmic i ritmes gairebé tribals va transformar la sala en una improvisada pista de ball. Rock'n'roll, i no hi donin més voltes.


dijous, 23 de gener de 2014

Martin Scorsese - "The Wolf of Wall Street" (2013)

Sort en té Hollywood de gent com Martin Scorsese. Quan la indústria cinematogràfica a gran escala dissimula la manca d'idees amb remakes i tapa guions insulsos amb desplegaments d'efectes especials, són veterans com ell els que, per norma general, segueixen tenint coses a dir. I "The Wolf of Wall Street" (2013) diu moltíssim, a la vegada que referma l'aliança entre el director i Leonardo DiCaprio, cara més visible d'un repartiment on també figuren secundaris com Jonah Hill, Margot Robbie o Matthew McConaughey. El punt de partida és la biografia de Jordan Belfort (DiCaprio), agent borsari que durant els anys 80 va conquerir Wall Street i edificar tot un imperi al seu voltant a base de pràctiques especulatives quan no directament corruptes. Dit d'una altra manera, Scorsese torna a una de les seves grans especialitats, el cinema de gàngsters. Gàngsters sense pistola, però gàngsters al capdavall. Perquè la seva ambició cega els empeny cap a les tècniques més agressives a l'hora de perseguir fins a l'últim cèntim. I perquè saben aprofitar qualsevol escletxa legal quan cal burlar-se del propi FBI. No, no van armats, però són perillosos. Molt perillosos. Perquè és aquesta ambició cega, la competitivitat sense límits i la seva dicotomia entre triomfadors i perdedors, el que ha acabat arrossegant el món sencer a l'anomenada dictadura dels mercats. Scorsese ho explica, encara que sigui entre línies. I ho fa amb el seu millor registre. Tres hores frenètiques, banda sonora a l'alçada i orgies de sexe, alcohol, píndoles i farlopa. A destacar en aquest sentit l'al·lucinògena seqüència que comparteixen DiCaprio i Hill poc abans de la recta final. Sense cap mena de dubte, una de les millors escenes de drogues que s'han vist mai a la gran pantalla.







dimecres, 22 de gener de 2014

Recomanació: 19è Minifestival de Música Independent

Dinou anys al peu del canó. Gairebé dues dècades apostant per la música independent d'aquí i de fora, mantenint-se sempre al marge de modes, tendències, revivals o rànquings de temporada. Sense aglomeracions, campanyes mediàtiques ni zones VIP. Presentant i redescobrint delicatessen sonores d'arreu del món, i a la vegada exercint de plataforma per a joves talents locals que poden tocar en les mateixes condicions que els caps de cartell. I sempre amb una vocació pròxima, ciutadana i popular. Definitivament, el MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT és una raresa i un luxe dels bons, en un panorama marcat per grans esdeveniments on les marques i les xifres prenen protagonisme a la pròpia música. La seva dinovena edició tindrà lloc el dissabte, 22 de febrer, a l'Espai Jove Les Basses de Barcelona (c/. Teide, 20 - metro: Vilapicina). Entrada a deu euros -menys del que val una copa en determinades sales barcelonines- per un cartell amb set grups on destaca la presència dels britànics Electric Soft Parade, Drugstore i Nick Garrie, a més de perles estatals com Band À Part, Yellow Melodies, Mariona Aupí i Ausells. Prèviament, l'FNAC L'Illa Diagonal acollirà concerts de presentació amb bandes locals com The Xarrots, Barbott (dilluns, 27 de gener), The Modern Poppers o Zelig (dissabte, 15 de febrer). Si són vostès dels que es passen els festivals twittejant i explicant la vida a Facebook, probablement ja tinguin l'abonament del FIB. Si en canvi són dels que hi van a escoltar i descobrir música, aquesta és la seva. Més informació i entrades a www.minifestival.net.




The Cello Hero Project

CINEMASCOPE
Centre Cultural Can Fabra, Barcelona
21 de gener de 2014

Si Jimi Hendrix, Miles Davis o John Coltrane haguessin tocat el violoncel, probablement ho haurien fet d'una manera molt semblant a la d'Àlex Flaqué. Amb tècnica, sí, però sobretot amb ànima. Flaqué és un dels integrants de Cinemascope, un trio barceloní que durant els darrers dos anys ha definit i redefinit un matrimoni gairebé perfecte entre música clàssica i música electrònica, entre ambició i risc, entre virtuosisme i avantguarda. I ho ha fet a partir d'un ampli bagatge acadèmic i escènic -completen la formació Cels Campos i Xavier Bonfill-, però sense deixar de banda les vessants lúdica, didàctica i participativa de la música. Dit d'una altra manera, allò que a mans de qualsevol altre hagués resultat distant, artificial i pretenciós, a les de Cinemascope resulta pròxim, natural i tan amè com il·lustratiu.

La d'ahir era la primera d'una sèrie d'actuacions en què interpretaran la totalitat de "The Cello Hero Project", concert per a violoncel compost pel propi Flaqué i reinventat constantment per la formació en el seu conjunt. Cinc moviments amb el violoncel com a columna vertebral i una orquestra de sintetitzadors, teclats, samplers, loops, tablets i ordinadors portàtils -els tres músics s'anirien alternant les tasques al llarg de l'actuació-. Un fluït diàleg a múltiples bandes que culminaria amb una explosió sorollista de les que fan època, Flaqué dibuixant frases impossibles amb les cordes sobre un background electrònic que embogia per moments. Demà repetiran a l'Escola de Música Municipal de l'Eixample (19,30h.). Assistència recomanada.

Àlex Flaqué.

Cels Campos.

Xavier Bonfill.


dimarts, 21 de gener de 2014

Música en directe a la xarxa?

Dies enrere em referia a unes declaracions de Dave Wyndorf sobre el paper d'internet en l'àmbit de la música. "La gent viu tancada al seu propi univers sense comunicar-se de debò ni aprofundir en res. I coses com la música sempre havien estat quelcom més comunitari i més real", lamentava el líder de Monster Magnet. Dos apunts que m'han vingut al cap llegint un informe que analitza diverses tendències que cada vegada prenen més força al negoci musical. Una d'elles, segons els autors de l'informe, és la retransmissió de concerts a través d'internet. Una opció que ha esdevingut fàcil i econòmica d'aplicar gràcies a la tecnologia i que, apunten de manera literal els mateixos autors, permetrà seguir actuacions musicals "de la mateixa manera que veiem el futbol per la televisió".

A mi no m'agrada el futbol. Però qualsevol a qui li agradi sabrà que no és el mateix veure un gol de Messi des de la grada que veure'l a través d'una pantalla. De la mateixa manera, no és el mateix gaudir d'un concert presencialment, des de la pròpia percepció -i no la d'un equip audiovisual- i interactuant amb la resta del públic -un col·lectiu amb qui t'uneix com a mínim el fet d'haver sortit de casa per assistir a aquell concert-, que veure'l assegut davant de l'ordinador. Perquè, tornant a les declaracions de Wyndorf, l'experiència musical en directe és o hauria de ser comunitària i real -fins i tot quan parlem de macroesdeveniments on bona part del públic només pot veure els seus ídols a través de pantalles gegants-.

Pensin en el paper transformador que ha tingut la música durant els darrers cent anys. Pensin en el soul i el funk com a bandes sonores de la lluita pels Drets Civils als Estats Units. Pensin en esdeveniments històrics com Monterey, Woodstock o Wight. O pensin en coses més petites però igual de transcendentals, com Ramones al CBGB, els Sex Pistols al Lesser Free Trade Hall de Manchester o la Velvet Underground al Max's Kansas City. Pensin en els Beatles tant al Cavern com al Shea Stadium. Pensin en tots aquells concerts als quals han assistit i sobre els quals poden dir a dia d'avui "Jo hi vaig ser". I preguntin-se si aquests moments tindran continuïtat un cop el públic, agent vital per a qualsevol moviment o manifestació artística, hagi esdevingut el subjecte passiu i aïllat que fomenta l'entorn digital.

Woodstock 1969. Les imatges es poden emetre per internet. L'experiència no.


dilluns, 20 de gener de 2014

Esteve Masclans: Concert vermut, concert de gorra!


Ja han escoltat a ESTEVE MASCLANS? Si no ho han fet, s’estan perdent la primera gran sorpresa musical d’aquest 2014. I el més important: s’estan perdent un jove amb tant talent com projecció. Va néixer a Barcelona, però ho podria haver fet a qualsevol racó perdut de la geografia nord-americana. I no perquè el seu anglès sigui perfecte -que ho és-, sinó per unes cançons que beuen de Gram Parsons, Allman Brothers, Tom Petty, Jayhawks, The Band, Black Crowes, Uncle Tupelo i Ryan Adams. El seu disc de debut, “Fine, Thanks” (2014), sona a clàssic pels quatre costats. Guitarres que enllacen Laurel Canyon amb les profunditats del Delta. Una veu amb regust de bourbon i motel de carretera. I una banda cridada a fer quilòmetres, moltíssims quilòmetres. Si encara no l’han escoltat, no esperin més. Al principi no s’ho creuran. Quan ho hagin assimilat, s’adonaran de com pot arribar a ser de gran la vida. Actuarà aquest dissabte, 24 de gener (12h.), a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert - RENFE: Granollers Centre). Amb aquesta actuació, la B1 enceta els Concerts de Gorra. Vermuts musicals amb entrada gratuïta i aportació voluntària. Petits esdeveniments per a descobrir grans noms.

Recomanacions: Cinemascope, Liannallull, Brighton 64...

Amb el seu permís, els recomano tres propostes de música en directe que podran degustar aquesta setmana a Barcelona, sempre a preus populars que oscil·len entre els 0 i els 12 euros. Prenguin nota:

-CINEMASCOPE. Un projecte de projectes. La confluència de tres talents individuals que, en la més pura tradició jazzística, han sumat esforços per a definir una nova entitat musical. Xavier Bonfill, Àlex Rodríguez i Cels Campos. Un trio inclassificable que enllaça la música de cambra amb l'electrònica i el pop amb les avantguardes. Presentaran en directe el concert per violoncel i electrònica "The Cello Hero Project", i ho faran per partida doble. El dimarts, 21 de gener (19,30h.), al Centre Cultural Can Fabra (plaça Can Fabra - metro: Sant Andreu); i el dijous, 23 de gener (19,30h.), a l'Escola de Música Municipal de l'Eixample (c/. Sardenya, 368 - metro: Sagrada Família).

-PELO MONO + LIANNALLULL. S'ha venut Pelo Mono com el projecte paral·lel d'un component de Guadalupe Plata. Un bon reclam, sens dubte, però no tan bo com el concentrat de rock'n'roll primitiu, blues frenètic i surf psicòtic que aquest duet de Granada va lliurar al seu debut homònim (2013). Liannallull és un dels noms forts de la prolífica escena del Baix Montseny. Folk de batalla, punk àcid i lletres que proclamen veritats als quatre vents. El seu darrer disc, "Els radicals" (2013), és molt més que una declaració de principis. És l'antídot contra l'escapisme insuls en què ha degenerat allò que abans s'anomenava indie. Doble cartell d'impacte el que aplegarà aquest dijous, 23 de gener (21,30h.), la sala Plataforma (c/. Nou de la Rambla, 145 - metro: Paral·lel).

-BRIGHTON 64 + LOS CANGUROS + LOS RETROVISORES. Brighton 64 ja no necessiten presentació. Banda imprescindible per a entendre la música que s'ha fet a Barcelona durant les darreres tres dècades. Nom de referència d'una escena mod que tampoc s'entendria sense himnes com "La Casa de la Bomba" o "Barcelona Blues". I força creativa amb tota la vigència que acredita el seu darrer disc, el celebrat "Esta vez va en serio" (2012). Malgrat no haver obtingut la mateixa repercussió que Brighton, Los Canguros també van contribuir a definir la Barcelona Modernista dels 80. Múltiples formacions i una pila de grans cançons que mai van anar més enllà del format maqueta. Aprofitant que per fi han vist la llum a través del recopilatori "Un salto adelante" (2013), el grup torna als escenaris per a reivindicar un dels repertoris més atípics i refrescants del Modernisme autòcton. I parlant de frescor, no es perdin a Los Retrovisores. Orgues encesos, seccions de vent i contagioses melodies pop tenyides de soul, els confirmen com una de les formacions capitals de l'escena sixties contemporània. Tots tres compartiran escenari aquest divendres, 24 de gener (21,30h.), a La 2 d'Apolo (c/. Nou de la Rambla, 111 - metro: Paral·lel).






diumenge, 19 de gener de 2014

Post-folk?

LATE
Alfa en Viu, Barcelona
18 de gener de 2014

Si el post-rock s'ha definit tot eixamplant horitzons sonors a partir d'una instrumentació rock, el so de Late s'hauria de definir com a post-folk. Perquè utilitzen una instrumentació pròpia del folk, però el seu discurs no encaixa en cap definició coneguda, i a sobre eixampla horitzons amb cada canvi de formació. La d'ahir era la segona actuació que oferien amb l'actual line up -tancat amb l'entrada de Lia fa tan sols dos mesos-. I sí, es mantenien les textures slowcore d'uns Low, les cavalgades èpiques à la Arcade Fire i les escalades instrumentals d'uns Sigur Rós. Però és que també hi havia desenvolupaments catàrtics propis d'uns Explosions In The Sky i unes harmonies vocals celestials, cortesia de la nova incorporació. Sempre amb la permeabilitat com a filtre. La permeabilitat d'un quintet en constant moviment -els seus membres s'intercanvien els instruments gairebé a cada tema-, que mira sempre endavant perquè no sap mirar enrere. No en tinguin cap dubte, Late és ara mateix un dels projectes musicals més interessants de l'àrea metropolitana de Barcelona. Perquè evoquen desenes de referents però a la vegada sonen nous. Perquè tenen cançons enormes. I perquè la seva vocació no coneix límits.


Inventiva i compromís

FLOR BRAIER + NAMINA
Antic Forn de Vallcarca, Barcelona
18 de gener de 2014

Va néixer a Buenos Aires, ha passat part de la seva vida a Barcelona i actualment viu a cavall d'ambdues ciutats. I això no és tot: la música l'ha portat a escenaris de capitals europees com París. Potser per això les seves cançons agafen una mica de tot arreu. Del tango i fins i tot de la cançó francesa, però sobretot d'un folk-pop de baixa fidelitat i amb prefix anti. Sí, l'antifolk. Aquella corrent amb la quals molts connecten sense ni tan sols haver-ne sentit parlar, però que Flor Braier coneix prou bé: emotiva versió la que es va marcar d'"Anyone Else But You" dels enyorats Moldy Peaches. No va ser l'única cover del seu set: va acomiadar-se amb un vibrant medley de "What a Feeling" (Irene Cara) i "Quizás, quizás, quizás" (Osvaldo Ferrer). Abans havia repassat íntegrament el seu primer disc, "Pony Feelings" (2011), i presentat el seu nou single, "Río" (2014). Superant problemes tècnics i lapsus momentanis amb savoir faire. I amb les espatlles ben cobertes per una banda d'excepció que elevava les cançons a base d'ambients i harmonies, i transformant un bolígraf i una jaqueta en instruments musicals.

Acte seguit va ser el torn de Namina. Nascuda a Barcelona, les seves arrels brasileres li atorguen també una visió global de la música que li permet passejar-se com si res per gèneres com el jazz vocal, la bossanova, la cançó d'autor o el folk anglosaxó. Amb molta traça a les sis cordes i una veu de múltiples capes que l'acostava en ocasions a les profunditats d'una Tracy Chapman. De fet, i com la nord-americana, Namina també va fer gala durant la seva actuació d'un compromís social inqüestionable. "A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i en una nació oprimida", va proclamar tot citant a Maria Mercè Marçal. No seria l'única referència poètica d'un set list que també va reservar espai per als versos de Joan Vinyoli, i que va culminar amb una relectura de "Bella ciao" entonada pel respectable a viva veu. Un cant a la lluita, i també una celebració d'aquesta lluita. Una lluita i una figura, la de l'artista compromès, més necessàries que mai en aquests temps d'emergència.

Flor Braier.

Namina.

dissabte, 18 de gener de 2014

Rock and Roll Animal

LUKE HAINES
Sidecar Factory Club, Barcelona
17 de gener de 2014

M'agrada l'acid house, i també m'agrada el pop -entès aquest darrer terme com el fil de múltiples caps que enllaça Buddy Holly amb Jake Bugg, havent topat abans amb The La's i els Flamin' Groovies-. Però sobretot m'agrada la gent que va a la seva. Com Luke Haines. L'home que en plena febre acid house i Madchester va reinvindicar la simplicitat de la cançó pop de tota la vida -la d'uns Kinks, uns Small Faces o un Elvis Costello-. L'home que, al capdavant dels Auteurs, va preferir mantenir-se al marge del corporativisme del Britpop, sacrificant qualsevol possibilitat d'assolir les xifres astronòmiques que es mereixia el seu repertori, però mantenint intactes la seva coherència i la seva vocació artística. L'home que es va atrevir a enregistrar un disc conceptual sobre la Fracció de l'Exèrcit Roig (RAF), i a sobre fer-ho sota el nom de Baader Meinhof. L'home que una vegada va convocar -sense èxit- una vaga general del pop britànic. I l'home que, la nit passada, va començar la seva enèsima actuació a Barcelona amb una dedicatòria als barcelonins que aquell mateix vespre havien sortit al carrer en suport dels manifestants de Burgos. Un detall que francament s'agraeix.

Musicalment, el passi va començar amb un repàs a "Rock and Roll Animals" (2013). Nou exercici de pop atemporal sustentat en melodies eternes i una lírica tan fresca com detallista i passada de voltes, en aquest cas transformant gegants com són Gene Vincent, Nick Lowe i Jimmy Pursey (Sham 69) en simpàtiques mascotes. Era el punt de partida d'un concert informal, tal i com el va definir el propi Haines, que es va acompanyar tan sols de la seva guitarra i una copa de vi rosat que, va assegurar, "m'ajuda a cantar". Durant l'hora llarga que seguiria, s'alternarien retalls de totes les seves etapes, destacant dianes segures com "Show Girl", "Lenny Valentino" o "21st Century Man", però també un homenatge a Lou Reed -titulat amb el propi nom del cantant- que el públic va cantar entussiasmat -tampoc era molt complicat: n'hi havia prou cridant el nom de l'homenatjat- i que, a petició popular, va repetir durant la tanda de bisos. Tota una lliçó de com edificar una gran cançó a partir d'un ritme bàsic i una lírica gairebé inexistent. Pur antifolk, encara que probablement a Haines aquest terme li importi tant com, ejem, Britpop. I és que tota etiqueta es queda petita quan un és capaç de passejar-se pels escenaris tal i com ho fa aquest senyor. Enorme.


divendres, 17 de gener de 2014

Polítics que parlen de música

Els Beatles al Cavern de Liverpool.
"Liverpool pot acreditar més singles al número u per càpita que qualsevol altra ciutat del món: 57 en total, 17 dels quals són dels Beatles. No és cap coincidència, sinó un testament a l'extraordinari talent musical de la nostra ciutat". És un fragment de l'article d'opinió que l'alcalde de Liverpool, Joe Anderson, va publicar el passat 4 de gener al setmanari NME. Un article amb què pretenia respondre al seu homòleg londinenc, el sempre extravagant Boris Johnson, qui havia declarat amb anterioritat que Londres havia "fet" els Beatles perquè la banda s'hi havia establert a partir de 1963. Polèmiques absurdes al marge, el que crida l'atenció és que un alcalde pugui citar el nombre de números u obtinguts per projectes musicals de la seva ciutat. O que, al mateix article, argumenti que Liverpool va ser la porta d'entrada del rock'n'roll al Regne Unit: "Els nostres mariners agafaven la música que era popular als Estats Units -jazz i blues de Nova Orleans, música country, Elvis Presley i Bill Haley- i la portaven a Liverpool. Va ser aquesta música la que va inspirar als Beatles i a moltes altres bandes de Merseybeat".

S'imaginen a l'alcalde de Barcelona -sigui del color que sigui- citant el nombre de números u obtinguts per bandes de la seva ciutat? O simplement referint-se al talent musical de la Ciutat Comtal? S'imaginen a qualsevol polític català o espanyol signant un article d'opinió en una revista de música -i parlant de música, és clar-? Deuen saber Xavier Trias, Jordi Hereu, Artur Mas o Mariano Rajoy qui era Bill Haley? D'acord, és perdonable que cap d'ells sàpiga què nassos és el Merseybeat, però tenen la més mínima idea de què van significar moviments com la Movida Madrileña -abans del patrocini municipal- o totes les escenes musicals que s'han desenvolupat a Catalunya més enllà de l'oficialisme de la Nova Cançó i el Rock Català? Anys enrere vaig llegir que un grup de diputats del Parlament britànic, entre els quals n'hi havia de conservadors i de liberals, es trobaven després dels plens per a assajar versions de grups com els Undertones o els Buzzcocks. Rivals polítics units per una passió, la música. S'imaginen a diputats del PSC, ERC i CiU assajant plegats temes de Sisa o Brighton 64? O a Soraya Sáenz de Santamaría i Soraya Rodríguez fent versions de Vainica Doble? Oi que fa riure? Doncs el més trist de tot plegat és que els polítics no deixen de reflectir els electorats als quals pretenen representar.



dijous, 16 de gener de 2014

Recomanacions: Flor Braier, Namina i Late

Amb el seu permís, els recomano dos concerts que tindran lloc a Barcelona aquest dissabte, 18 de gener, i que són compatibles tant a nivell d'horaris com de línia de metro:

-FLOR BRAIER + NAMINA. La primera ve de Buenos Aires, però ha passat bona part de la seva vida a Barcelona. El seu disc de debut, "Pony Feelings" (2011), és un deliciós exercici de folk de baixa fidelitat amb estètica indie. Cançons sense artificis, enregistrades a mig camí entre Catalunya i el Regne Unit, amb un punt naïf i amb una clara vocació transatlàntica. La segona va néixer a la Ciutat Comtal, però té arrels tant a casa nostra com al Brasil. Dues cultures, dues llengües i una passió incondicional per la poesia han donat lloc a un eclèctic repertori que enllaça gèneres com el folk o el jazz. Compartiran escenari a l'Antic Forn de Vallcarca (c/. Cambrils, 10 - metro: Vallcarca). Hora: 19h.

-LATE. Cinc músics que s'intercanvien constantment els instruments, prescindeixen de bateria i eixamplen les formes del folk sense ni tan sols haver-se adscrit a aquest gènere. Les seves cançons tenen quelcom d'Arcade Fire, Low, Iron & Wine i 16 Horsepower, però mantenen sempre un comú denominador. El d'un grup que aixecaria passions d'haver-se format al Canadà, i que és ara per ara un dels secrets més ben guardats de l'extrarradi barceloní. Ho podran comprovar a l'Alfa Bar (c/. Gran de Gràcia, 36 - metro: Diagonal/Fontana/Gràcia). Hora: 21,30h.





Espaldamaceta - "¿Te puedo confesar un secreto?"


Al principi evoca el "Personal Jesus" de Depeche Mode. A mida que va avançant el tema en qüestió, "¿Te puedo confesar un secreto?" (impagable el videoclip i els seus robots ballarins), s'adonaran que hi ha molt més. Hi ha la carta de presentació de "Baile Masái" (2013, La Gandula), darrer treball d'Espaldamaceta. Tot un salt de gegant. El d'un projecte que ha deixat de ser el pseudònim de Juan José González per a esdevenir una banda amb totes les de la llei. I el més important, el d'una reinvenció artística de les que deixen empremta. Una ruptura total amb el folk intimista que fins ara havia definit Espaldamaceta en pro d'un rock tan intens com obert de mires, que no fa lletjos a l'electrònica, al blues més pantanós, al minimalisme kraut o als ritmes afrollatins. I una mutació similar a la que Anímic van protagonitzar també el passat trimestre amb "Hannibal". Potser per això ambdues formacions havien de compartir escenari sí o sí. I ho faran el proper 7 de març a la NAUB1 de Granollers. Per no perdre-s'ho.

dimecres, 15 de gener de 2014

Romanticisme vs. Consum

Llegia l'altre dia la ressenya de l'edició espanyola d'un llibre publicat fa més de quinze anys al mercat anglosaxó. Tant se val de quin llibre es tractés, el cas és que jo en vaig adquirir al seu moment l'edició original en anglès, i llegint la crítica em va sobtar que hagués trigat més d'una dècada i mitja a traduir-se al castellà. I això em va portar a recordar l'odissea que va suposar per a mi adquirir aquell títol que havia descobert a través d'una revista britànica. Parlem d'un moment en què internet encara es trobava lluny de penetrar gairebé a qualsevol domicili -i al meu, no cal dir-ho, encara no ho havia fet-, i buscar un títol com aquest va implicar per a un servidor recórrer sense èxit bona part de les llibreries de Barcelona. Només una va ser capaç de localitzar el llibre en qüestió i encarregar-lo. Òbviament, l'encàrrec va trigar el seu temps a arribar, l'espera se'm va fer eterna i, quan finalment el vaig tenir a les mans, vaig experimentar aquella sensació indescriptible d'haver assolit un tresor.

Actualment, el procés seria molt més fàcil i ràpid: només em caldria accedir a qualsevol plataforma de venda online i en qüestió de dies el tindria a casa -i probablement em sortiria més económic-. Potser, si fos incapaç d'apreciar el valor d'un llibre més enllà del seu contingut, fins i tot me'l podria baixar en format digital -cosa que ara per ara ni em passaria pel cap-. En qualsevol cas, tantes comoditats m'estalviarien una pila d'esforços però em privarien d'una experiència cada vegada més romàntica. La de recórrer mitja ciutat a la recerca d'un objecte que, un cop localitzat, formarà part de la meva vida per sempre més. Vaig llegir aquell llibre tan bon punt el vaig adquirir, i no l'he revisat des d'aleshores. Però cada vegada que el veig a l'estanteria recordo tot el que acabo d'explicar. El mateix em passa amb moltíssims títols de la meva discoteca. Però no em passa amb els llibres i discos que he comprat per internet, adquisicions molt més recents de les quals -més enllà de la lectura o l'audició- no recordo res més que haver fet un clic davant del monitor i haver obert un sobre al cap de pocs dies. I ja no parlem de les descàrregues digitals. Intangibles cadenes de zeros i uns amb una càrrega romàntica inversament proporcional a la seva vocació de consum.


Mazoni - "La promesa"


Eclecticisme. Mazoni, el projecte personal de Jaume Pla, ha estat fins ara un grup de rock'n'roll dels de tota la vida, d'estètica àcidament britànica i tan deutor dels Beatles com de Primal Scream. Risc. A Pla no li agrada repetir-se. Des de la seva irrupció al capdavant de Holland Park, mai ha lliurat dos discos iguals. Però és que el proper, "Sacrifiqueu la princesa" (sortirà la setmana vinent a través de Bankrobber), promet ser tot un salt de gegant. Sinó, escoltin l'avanç que ja circula per la xarxa. "La promesa", esquelet electrònic vestit amb violins de Northern Soul. Estrofes malencòniques que enllacen amb la frescor d'uns XX i contrasten amb l'explosió vitalista i contagiosament ballable de les tornades. Ganes, moltes, d'escoltar la resta del disc.


dimarts, 14 de gener de 2014

Del folk combatiu al folk embafador

Ramon Faura (Le Petit Ramon, Macho) és un d'aquells músics que resulten tan interessants en una entrevista com en la seva pròpia obra. Provin d'escoltar-lo durant mitja hora, o durant una hora sencera, i escollir un sol titular. Els costarà. Perquè en deixa anar constantment. Estava visionant el vespre passat l'entrevista que li va fer mesos enrere Donat Putx pel programa Orientals de VOTV -la conversa es va emetre el passat 1 d'octubre-, i podria triar un bon nombre de cites i reflexions que Faura fa en veu alta. Però em quedo amb el moment en què Putx suggereix la irrupció d'un grup de garatge com Macho com a trencament amb el folk i els exercicis acústics que han dominat l'escena musical catalana durant els darrers anys.

"El folk m'encanta com a sonoritat: amb tretze anys vaig descobrir a Dylan, no sabia què deia però ja m'encantava aquell so", apunta Faura. "A banda d'això", afegeix, "si et fixes en estils com el blues del Delta, que era més acústic, tenien un component molt rural i combatiu, i això és el que més m'interessa. Woody Guthrie era combatiu, Pete Seeger també. Bob Dylan ho era, encara que no de manera pamfletària. I també Billy Bragg o els Violent Femmes. (...) En l'actualitat, aquesta sonoritat ha anat degenerant cap a una mena d'exquisidesa educada que ha acabat esdevenint embafadora. Al final, tot es redueix al fet que resultava més econòmic anar a tocar als llocs amb aquest format, era més fàcil sortir a la ràdio perquè costava menys sonoritzar una acústica o un ukelele que una Gibson SG. I a unes lletres que s'assemblen més a La Riera de TV3 que a la realitat immediata. Quan a Anglaterra van tancar les metal·lúrgiques i Thatcher va entrar al govern, van sortir els Sex Pistols. Potser ara és el moment que passin coses així". Doncs sí, esperem que passin aquestes coses i que passin aviat. Mentrestant, sempre podem recórrer a Sam Destral, The Missing Leech, Liannallull o el propi Faura -a l'entrevista revela que ha recuperat la guitarra acústica-, que són capaços de tocar folk sense fer-se embafadors i dient les coses pel seu nom. Poden veure l'entrevista aquí.


dilluns, 13 de gener de 2014

El valor de l'objecte


La troballa la van fer els meus pares a casa de la meva àvia. Tot netejant una habitació de trastos que anirien a parar directament a les escombraries, van trobar aquesta maleta que la meva mare no havia vist en gairebé quatre dècades. Al seu interior hi havia joies. Singles de vinil com els que mostro a la imatge. "Black Night" de Deep Purple, "People Talking Around" de Los Bravos i "Come Together/Something" dels Beatles. Objectes que s'havien perdut però que segueixen tenint -com a mínim- el mateix valor que quatre dècades enrere un cop trobats. Objectes amb històries personals al darrere. I històries que atorguen a aquests discos un valor que va molt més enllà del seu contingut musical. Jo sempre recordaré com aquests singles van arribar a les meves mans. I probablement, quan jo ja no hi sigui, algú els podrà seguir escoltant i formaran part de la seva història personal. Cosa que no es pot dir de tots aquells arxius mp3 que acumulem als nostres ordinadors. Zeros i uns que s'evaporaran per sempre més un cop el disc dur on es troben hagi dit prou.


diumenge, 12 de gener de 2014

El llibre equivocat

TERÀPIA DE SHOCK + YAHI
NAUB1, Granollers
11 de gener de 2014

"Sense tu" -aka la cançó de Polseres Vermelles- és un caramel enverinat. Una cançó que ha permès als seus autors, Teràpia de Shock, penetrar com un cavall de Troia a cada llar catalana i fer-se forts com a potència comercial. Però a la vegada els ha condicionat (i els segueix condicionant) a l'hora de desenvolupar-se musicalment. Perquè els de la Garrotxa volen passar pàgina, d'això no n'hi ha cap dubte. El problema és que amb "Sense tu" van endinsar-se de ple al llibre equivocat. Un llibre més proper a un best seller de temporada que a la novel·la de Nick Hornby que voldrien -i podrien- protagonitzar. Un llibre, el de la música de consum, que no admet llicències artístiques i on tota proclama d'amor incondicional pel rock'n'roll sona forçada. La nit passada van reivindicar a White Stripes, Ramones, Joan Jett i Metallica. I puntualment van fer ressonar els Hives i fins i tot els primers Art Brut. Però un repertori no pot alimentar-se únicament de ressons, de la mateixa manera que el rock'n'roll no entén de fórmules. I són precisament aquestes fórmules les que, en el cas de Teràpia de Shock, separen les intencions de la realitat. Trencar-hi seria un pas important per a esdevenir el grup de rock'n'roll que sens dubte volen ser. És clar que això implicaria canviar de llibre, amb totes les conseqüències que això pugui tenir. Abans havien trencat el gel Yahi. Sense fórmules i alternant tota mena de llibres, cadascun més apassionant que l'anterior. Post-metal, rock de guitarres hereu dels 90, estructures progressives i sorprenents cops de timó rítmics i melòdics. Van repassar el seu disc de debut -"Ultramar" (2011)- i van presentar quatre temes nous. Ben aviat tornaran a la B1 com a caps de cartell. Es recomana agafar lloc.

Teràpia de Shock.

Yahi.

dissabte, 11 de gener de 2014

Life on Mars?

No és broma, ho he llegit aquest matí al diari. La primera expedició tripulada a Mart, un viatge només amb bitllet d'anada, es finançarà mitjançant un reality show televisiu. Trist però cert. A aquestes alçades, ni tan sols un projecte científic d'aquest nivell pot salvar-se de la teleescombraria. Hem banalitzat l'esport, la cultura i l'entreteniment, i ara deu ser el torn de la ciència. Probablement no caldria si els governs invertíssin menys en defensa i més en investigació, però ara per ara aquesta és la realitat. I un es pregunta, posats a ser banals, per què no ho som fins al fons. Posats a fer un reality show amb els futurs tripulants de la missió espacial, per què no hi involucrem també autèntica carn de reality show. Per què no cridem els protagonistes de Gran Hermano, Operación Triunfo i qualsevol altre monument a la pornoescombraria televisiva i els enviem a Mart sense bitllet de tornada. I, de passada, per què no hi afegim aquesta classe política que també ha transformat parlaments com el català i l'espanyol en el més lamentable dels reality shows. O a tots aquests experts financers que ens volen ofegar a tots en nom de la competitivitat -a Mart no tindrien ningú per ofegar, però és que tampoc tindrien competència-. Probablement no seria la millor manera d'establir una colònia terrestre a Mart. I no, la delegació resultant de l'experiment no representaria ni de lluny el conjunt de la humanitat. Però del que no hi ha dubte és que la Terra esdevindria un lloc millor. Molt millor.


divendres, 10 de gener de 2014

Rara avis Destral


SAM DESTRAL
Koitton Club, Barcelona
9 de gener de 2014

Sam Destral és una rara avis al nostre panorama musical. Va a la seva, i no és que torni d'enlloc quan molts hi van, sinó que quan tots aquests arriben a la seva destinació, ell ja es troba dos pobles més enllà. Molt abans que la paraula krautrock tornés a posar-se de moda, Destral ja integrava referències a Can i Faust en un discurs on també ressonen Sisa, Pau Riba, la Velvet Underground, Neil Young, Billy Bragg o el Dylan de 1965. I ara, quan el terme kraut corre el perill d'esdevenir tan banal com ho han esdevingut les paraules hipster o indie, reivindica el rock progressiu i cita entre les seves influènces a Genesis -els de Peter Gabriel, no cal dir-ho-.

I segueix anant a la seva. Mentre el (mal anomenat) nou pop català s'allunya cada dia més del carrer per a acostar-se perillosament als despatxos, el de Gandesa defuig els costumismes de postal i denuncia des de l'escenari una realitat marcada pels desnonaments i per lleis salvatges com la de l'avortament. I no només això, també posa de manifest la manca de substància d'aquesta escena artificial a base de títols com "L'home que va matar l'home que treballava fent de gos" -tota una declaració de principis-. Una cançó que va recuperar la nit passada després d'una llarga temporada sense tocar-la. "Me n'havia cansat", va confessar.

El cert és que, potser perquè li ha anat bé aquesta temporada a la nevera, el tema va sonar ahir més contundent que mai. Edificat sobre loops de guitarra, amb Destral improvisant parts de la lletra i, fins i tot, alternant-les amb la cantarella de "Walk on the Wild Side" de Lou Reed. Sí, ambdós temes tenen patrons en comú a nivell melòdic i harmònic, però també a nivell líric. El passeig de Reed retratava aquell costat salvatge evocat des del títol de la cançó, el dels transvestits, els inadaptats i altres criatures de la nit. Criatures que s'entendrien molt bé amb la galeria de personatges descrits per Destral a "L'home que va matar...". Perquè tant els uns com els altres són inversament proporcionals als del tema parodiat per Destral, en la mateixa mesura que el de Gandesa i el seu background res tenen a veure amb l'oficialisme ranci que al seu dia va alimentar "L'home que treballa fent de gos".

I encara segueix anant a la seva. Perquè ahir presentava "Tot el que conec és mort" (2013, El Mamut Traçut Records). "El meu primer disc", va dir. I sí, és el primer treball que edita físicament, però ni de bon tros el primer que fa. Sense anar més lluny, cada mes de l'any 2012 va penjar un ep amb temes nous al seu compte de Bandcamp. I anteriorment ja s'havien pogut escoltar diversos llançaments signats amb el seu nom en format digital. Llançaments que es troben actualment fora de circulació: ell mateix els va eliminar perquè es negava a viure del passat quan ni tan sols s'aproximava als 30 anys. Una vegada, Jeffrey Lewis va dir que el preu d'un músic és el de les seves darreres cançons. Doncs bé, si apliquem aquesta norma a Destral, el seu preu és tan elevat com el de "Lorelei", "Noia de colors" o un "Ella està morta" que, malgrat ser des del primer dia el seu hit incontestable, cobra nova vida a cada interpretació.

Les tres cançons formen part de "Tot el que conec és mort". I les tres cançons van destacar en un repertori on Destral va recuperar joies ocultes com "Suïcida" i va versionar a The Missing Leech. "Missing My Own Show", va interpretar del repertori de Maurici Ribera. I ho va fer com si el tema fos del primer disc de la Velvet. Amb urgència, amb una guitarra tan corrosiva i puntualment accelerada com la d'"I'm Waiting for the Man", i elevant la càrrega sexual de la cançó als nivells de depravació -en el millor dels sentits- evocats per Lou Reed cada vegada que entonava els versos de "Vicious" o "Venus in Furs". D'això se'n diu fer una versió.

dijous, 9 de gener de 2014

Sessió a la NAUB1

Un servidor estarà punxant aquest dissabte, 11 de gener, a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert), abans i després dels concerts de Teràpia de ShockYahi. Com de costum, portaré una selecció de música indie en el bon sentit de la paraula, rock amb molt de roll, pop per a sibarites i electrònica per a intel·lectuals. Vaja, que amenitzaré tan bé com sàpiga les seves cerveses i els seus gintònics. Obertura de portes a les 21h. Inici de les actuacions a les 22h. L'entrada és gratuïta un cop finalitzats els concerts, però els recomano que no es perdin la descàrrega de Yahi. Post-metal, psicodèlia, prog, bateries que pesen, guitarres que tallen l'aire i un directe més sòlid que una pedra (escoltin el seu disc de debut aquí).

Culte a les xarxes

Dave Wyndorf.
"El culte a la celebritat que vam viure al segle XX no va ser res més que un preludi d'allò que representa Facebook: el culte a l'ego. Abans admiràvem a la gent que vèiem a les revistes o en una pantalla, i consideràvem que eren dignes d'aquesta admiració perquè tenien talent. Amb Facebook, tothom pot aparèixer en una pantalla, i en certa manera tots som la pròpia estrella. El problema és que aquests perfils són com petites cel·les, la gent viu tancada al seu propi univers sense comunicar-se de debò ni aprofundir en res. I coses com la música sempre havien estat quelcom més comunitari i més real. Crec sincerament que mai podrà tornar a sorgir un altre moviment cultural de gran magnitud si la gent viu obsessionada per gestionar la seva pròpia imatge a la xarxa".

No podia haver parlat més clar el líder de Monster Magnet, Dave Wyndorf, que va fer aquestes declaracions en una entrevista amb J.L. Fernández que Ruta 66 recull a la seva edició de gener. "Actualment, si no publiques un titular a Twitter cada dia, sembla que no existeixis, i jo m'hi nego. L'única cosa que dec als meus seguidors és la música, i aquesta serà la meva forma de comunicar-me amb ells. Quan jo era jove no necessitava saber què pensava ni on es trobava Bowie cada nit", afegeix. "Internet ha vulgaritzat la interacció entre artista i públic. Em fa pena veure tants músics dedicant hores i hores a gestionar les xarxes socials. Sobretot xavals que conec i que estan començant amb les seves bandes. Moltes vegades penso que es passen més temps a Internet que assajant o tocant en directe, i això m'entristeix". Monster Magnet van lliurar l'any passat el potent "Last Patrol", un retorn a la psicodèlia més densa i el so stoner dels seus inicis, i un bon cop de puny a la cara de tothom qui els donés per acabats. El presentaran en directe el proper 5 de febrer a Barcelona, i qui mai els hagi vist damunt d'un escenari ja sap que no solen fallar.

dimecres, 8 de gener de 2014

TV Crusaders

Foto: Àlex Falcó/Brubaker.
La imatge és d'ahir al matí. Pablo Acosta (Liannallull), Martina Borrut (Mad'zelle) i un servidor tocant "TV Crusaders" de Maurici Ribera (The Missing Leech), a la NAUB1 de Granollers i davant les càmeres de Plans Films. L'escena formarà part del documental que aquesta jove productora vallesana està duent a terme al voltant de la figura del Maurici. Good vibes!

Inside Llewyn Davis (2013)

"See that kid sitting back at the bar / He's picking up a storm on a Martin guitar / That poor fool thinks he's gonna be a star / He's just another loser like me", cantava Dave Van Ronk a "Losers" -tema inclòs a "Going Back to Brooklyn" (1985), l'únic àlbum pel qual es va servir únicament de composicions pròpies-. La cita no és casual. Van Ronk, figura clau tot i que mai prou reivindicada del revival folk que es va apoderar del novaiorquès Greenwich Village entre finals dels 50 i principis dels 60, ha estat també la font d'inspiració a partir de la qual Joel i Ethan Coen han construït el personatge de Llewyn Davis (enorme Oscar Isaac). "Inside Llewyin Davis" (2013) -des d'ara mateix un dels títols de capçalera de la filmografia coeniana- és molt més que un homenatge a aquella escena. És un retrat d'un moment que marcaria un abans i un després en la història de la música popular. Però és sobretot una mirada tan àcida com romàntica a l'eterna figura del perdedor -sí, el loser al qual cantava Van Ronk-, personificada en aquest cas per Davis. Cantautor amb un innegable talent tant a nivell creatiu com interpretatiu, però aparentment abandonat per una fortuna que sembla somriure a tothom excepte a ell. A partir del seu dia a dia, els Coen mostren el Greenwich Village que no surt als llibres d'història musical. El dels músics que acabaven la majoria de jornades sense un cèntim a la butxaca, es veien obligats a dormir nit sí nit també al sofà d'algun conegut i en molts casos havien de recórrer a oficis miserables per tal de subsistir -una constant habitual no només al Village dels 60 sinó a qualsevol escena musical que els pugui venir al cap, inclosos els circuits de bars que programen actuacions de petit format en ciutats com Barcelona-. Amb el seu habitual sentit de l'humor i del ritme, i amb secundaris a l'alçada de les circumstàncies -sorprenent Justin Timberlake, sempre oportú John Goodman-, els Coen enalteixen i a la vegada desmitifiquen conceptes com èxit o fracàs. Menció especial també a una banda sonora interpretada pels propis protagonistes, sota la supervisió de tot un T-Bone Burnett i nodrida de peces tradicionals interpretades al seu moment per Van Ronk -i sí, un inèdit de Dylan-.


L'APUNT

En una escena del film, Davis és convidat a sopar a casa d'uns coneguts que a la vegada són admiradors seus. Durant el sopar, l'amfitriona de la casa li demana que interpreti un tema. I ell comença a interpretar-lo, però ben aviat l'interromprà. "Així és com jo em guanyo la vida", exclama visiblement indignat. L'escena il·lustra com tantes altres la frustració creixent del protagonista. Però també il·lustra una situació que qualsevol músic -com a mínim, en l'àmbit de la música pop- haurà viscut. El de trobar-se en un sopar, una reunió d'amics, un pícnic o una excursió a la muntanya, i rebre una guitarra a la vegada que algú li demana que toqui una cançó. A ningú se li acudiria demanar, per les bones i per molta confiança que hi hagués, que un forner li fes una barra de pa, o que un mecànic li canviés una roda del cotxe -sense cobrar, s'entén-. En canvi, a un músic tothom li demana perquè sí que faci la seva feina sense cobrar-la. Fins i tot un important segment de locals que, malgrat utilitzar la música en directe com a reclam, ofereixen al músic un percentatge anecdòtic de la recaptació quan no li exigeixen directament que toqui sense cobrar -un tracte que mai pretendrien imposar a un cambrer o un porter-. La música també és un ofici. I per molt intrusisme i molt aprofitat que toqui a canvi de quatre cerveses, cal no oblidar que hi ha gent que depèn d'aquest ofici per arribar a final de mes.







dimarts, 7 de gener de 2014

The Customers - "Green Bottle Thursday" (1996)

Va ser dies enrere, en una botiga de discos del centre de Barcelona. Una d'aquelles de tota la vida, de les que es dediquen a vendre discos i no samarretes de grups de temporada. No tenia gaire temps, però vaig decidir aturar-me un moment a remenar les cubetes de compactes. I vaig trobar-hi aquest tresor. "Green Bottle Thursday" (1996), dels Customers. Reconec que me'l vaig comprar pel títol, totalment a l'aventura i sense tenir ni idea de què hi trobaria. I quan vaig arribar a casa i el vaig fer sonar a tota castanya -perquè és d'aquella mena de discos que només poden sonar d'aquesta manera-, em va flipar. Power pop i rock de guitarres en sintonia amb els seus temps, però que sona actualment tan fresc com el primer dia. Himnes subterranis com "All Your Money", "Drinkin' Again", "Bleed" o "Shipwreck". I un àlbum que hauria d'alegrar el dia a qualsevol seguidor de Posies, Lemonheads, Built to Spill, els Dinosaur Jr. més melòdics o els primers Foo Fighters. El disc l'editava Vapor Records i va passar injustament desapercebut. De fet, l'única informació relativa al grup que he aconseguit trobar a la xarxa és que venien de Los Angeles i que van editar un segon i darrer disc l'any 2004. Ignoro si la banda segueix en actiu, però en un moment en què els revivalistes dels 90 surten de sota les pedres, em sembla molt més que oportú reivindicar-la.


dilluns, 6 de gener de 2014

Recomanació: Sam Destral al Koitton Club

Si són d'aquells que encara es pregunten què nassos és l'antifolk, escoltin a SAM DESTRAL. D'acord, potser l'experiència no resoldrà els seus dubtes, però descobriran un artista tan singular com irrepetible, etiquetes al marge. Algú que és capaç de citar entre les seves influències a Dylan, Can, Cohen, Llach i Portet. I el més important, evidenciar que realment ha filtrat totes aquestes influències tot trobant la seva pròpia veu. Em remeto a evidències com el seu disc de debut, "Tot el que conec és mort" (2013, El Mamut Traçut Records). Set cançons sobre noies. Set exercicis de pop atemporal, immediat i senzill en el millor dels sentits. I set petites simfonies on el terme indie recupera tot el seu significat. Que jo sàpiga, cap gran mitjà especialitzat l'ha citat entre els millors discos de l'any que acaba de finalitzar, i això pot voler dir dues coses. La primera, que Destral no té padrins ni diners per gastar-se en publicitat. La segona, que hi ha (molta) vida més enllà de les escenes oficials, oficialistes i oficialitzades. Ho podran comprovar en directe aquest dijous, 9 de gener (21,30h.), al Koitton Club de Barcelona (c/. Rossend Arús, 9 - metro: Plaça de Sants).



Cartes i reis

Diuen que avui és dia de cartes i reis... Doncs aquí el tenen.